Societat Arqueològica Ebusitana –SAE–

Societat Arqueològica Ebusitana –SAE– ARQUEOL Les referències a les troballes realitzades a l’illa d’Eivissa i a l’existència de vestigis arqueològics esmentats per diversos autors com González de Posadas, l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, l’epigrafista Hübner, el numismàtic Campaner y Fuertes o el metge i escriptor E. Fajarnés Tur d’una banda, i les troballes casuals que es produïen en el transcurs dels treballs agrícoles, d’una altra, varen ser la causa que va moure un grup de ciutadans inquiets a constituir una associació cultural que tengués com a finalitat la protecció, la conservació i l’augment de tot aquest patrimoni arqueològic que per atzar s’anava trobant. El seu objectiu era promoure i finançar la realització d’excavacions a l’illa, de manera que, amb el resultat de les seues troballes, fos possible iniciar la creació d’un museu local on es poguessin exposar i conservar els objectes que fossin trobats i les donacions que es produïssin. Artur Pérez-Cabrero Tur , secretari de l’Ajuntament d’Eivissa, home inquiet i de vasta cultura, afeccionat a l’arqueologia, va ser l’impulsor d’aquest projecte, que va exposar a un grup d’amics, els quals varen acordar iniciar els tràmits per a la seua constitució. Encara que al seu opuscle Historia del Museo Arqueológico de Ibiza. Un Museo en peligro (1911) assenyalava que la reunió va tenir lloc l’1 de setembre de 1903, al domicili del periodista, escriptor i polític Bartomeu de Roselló Tur, sembla que la trobada es va produir a la redacció d’El Correo de Ibiza, segons la documentació aportada per Marià Llobet Roman. Varen assistir a aquesta reunió, a més de Pérez-Cabrero i Bartomeu de Roselló, Jacint Aquenza Loaiza, escriptor i periodista, Carles Jasso Cardona, registrador de la propietat, Francesc Medina Puig, comerciant, Antoni Prats Costa, metge, Jaume Riera Ferrer, sobrestant d’Obres Públiques, Sebastià Roig Ramis, industrial i propietari de la fonda La Marina i Joan Tur Bonet. En l’opuscle esmentat abans, Pérez-Cabrero citava també com a assistents Joan Bauzá Mirall, notari, Josep Clapés Juan, historiador, escriptor i militar, Alons Comas Medina i Cèsar Puget Casuso, farmacèutics, els quals, tot i que donaven suport al projecte, sembla que no varen assistir-hi. En aquella primera reunió es varen posar les bases de la futura associació, prenent l’acord d’iniciar els tràmits per a la seua constitució, la qual s’anomenaria Societat Arqueològica Ebusitana (SAE). Jacint Aquenza, Antoni Prats i Jaume Riera varen quedar encarregats de la redacció dels corresponents estatuts. Contagiats per l’entusiasme de Pérez-Cabrero, decidiren iniciar immediatament les excavacions, que començaren el dia 3 del mateix mes al puig des Molins, als terrenys de la finca de can Francesquet —coneguda posteriorment amb el nom de can Partit—, propietat aleshores de Josep Planells Ferragut, familiar de Pérez-Cabrero, el qual va donar tota classe de facilitats. En aquells primers treballs participaren, a més de Pérez-Cabrero, els socis Jaume Riera i Sebastià Roig, ajudats per un obrer anomenat Joan Marí Torres. Els primers treballs d’excavació es varen practicar en un hipogeu pròxim a la casa i, tot just començar, es trobaren dues terracotes i diversos objectes. El començament, doncs, no podia ser més prometedor, i igualment en dies successius les excavacions varen continuar amb el mateix resultat positiu. Totes aquestes primeres troballes passaren a formar part de l’incipient museu que anava constituint la Societat. L’interès i l’expectació que va suscitar la creació de l’associació i la formació d’un museu varen ser molt grans, ja que només un parell de dies després, en la sessió del dia 5 de setembre de 1903, l’Ajuntament d’Eivissa, presidit per l’alcalde de la ciutat Marià Llobet Tur i sent regidors Bartomeu de Roselló Tur, Joan Torres Marí, Ricard Gotarredona Hernández i Josep Escandell Ribas, a proposta del regidor Torres Marí, acordà cedir els locals de l’antic Ajuntament perquè s’hi instal·làs dignament el futur Museu d’Arqueologia, la qual cosa s’aprovà per unanimitat. Aquestos immobles, que havien estat Casa Consistorial fins a 1838 i anteriorment seu de l’antiga Universitat i capella del Salvador, són els mateixos on, ampliats amb les casamates del baluard de Santa Tecla, es troba el 2013 ubicat el Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera. La Societat, una vegada redactats els seus estatuts, quedà legalment constituïda el 19 d’octubre de 1903 amb 35 socis que pagaven una quota d’entrada de 5 pessetes i de 2 pessetes mensuals, als efectes de poder finançar l’import diari de 3,5 pessetes dels jornals dels dos obrers que realitzarien els treballs d’excavació. A la junta directiva, es va elegir director honorari l’historiador i religiós català Fidel Fita, director Joan Calbet i Juan, subdirector Artur Pérez-Cabrero, vocals Bartomeu de Roselló, Alons Comas i Jaume Riera, secretari Jacint Aquenza i administrador Sebastià Roig. Joan Calbet i Juan, persona acomodada i aficionada a la numismàtica, a qui havien ofert la direcció de la SAE, no va arribar a prendre possessió del seu càrrec ja que va declinar l’honor a causa de la seua edat. La SAE, que considerava que era convenient que una persona de prestigi i bona posició ocupàs la seua direcció, davant la renúncia de Joan Calbet, va oferir el càrrec a Joan Roman Calbet , nebot de l’anterior, interessat en els estudis d’arqueologia, de gran posició social i que en aquelles dates residia a Barcelona; Roman Calbet va acceptar i va ser nomenat director de l’entitat el 25 de gener de 1904, tot i que posà com a condició que Artur Pérez-Cabrero continuàs dirigint els treballs d’arqueologia. En aquella reunió es va afegir un nou vocal bibliotecari, no previst als estatuts, càrrec per al qual va ser designat Antoni Prats Costa. Igualment es nomenaren representants corresponents de la Societat Arqueològica: Lluís Tur i Palau a Madrid, Enric Fajarnés i Tur a Palma, el bisbe Joan Torres Ribas a Menorca, Bernat Marí a Sant Josep i Vicent Tur a Formentera. La seu de la Societat Arqueològica es va instal·lar en el núm. 10 de la plaça de la Constitució. En aquell local, mentre s’emprenien les imprescindibles reformes als edificis cedits per l’Ajuntament, es guardaren provisionalment els materials trobats en les primeres excavacions. També, a partir de 1904, la Societat va començar a formar una biblioteca oberta al públic interessat, amb els volums que va sol·licitar Lluís Tur i Palau al Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts, als quals es varen unir els llibres donats per Cipriano Garijo, Joan Roman Calbet, Antonio Vives Escudero, José Fernández Orbeta i el mateix Ajuntament d’Eivissa. Pel que se sap, aquesta biblioteca va funcionar, si més no, fins a 1911 i probablement, una vegada tancada al públic, els seus llibres passaren a formar part de la biblioteca del Museu Arqueològic. També es coneixen les excavacions que aquells anys va finançar la SAE, sempre sota la direcció d’Artur Pérez-Cabrero: a la ciutat d’Eivissa, a la necròpolis del Puig des Molins (1903-1905); al terme municipal de Sant Josep de sa Talaia, a la necròpolis de sa Barda (1903), a can Frare Verd (1903), al cap des Salt (1903), al canal des Verro (1903) i al puig de n’Alis (1903); al terme municipal de Sant Antoni de Portmany, a can Pis (1903); al terme de Santa Eulària des Riu, as puig d’en Valls (1904); a Formentera, a can Gabino (1903). Tots els materials trobats en aquestes excavacions, igual que les donacions realitzades per diferents persones a la Societat, a partir de 1904, es traslladaren als locals de la plaça de la Catedral. Des de 1905, aquell impuls inicial de la Societat es va anar afeblint, sobretot per problemes d’índole econòmica, ja que el cost de les excavacions resultava molt feixuc per a l’entitat, fins al punt d’haver de suspendre els treballs per no poder fer front a les despeses. El 27 de maig de 1905 Joan Roman Calbet va adquirir la finca de can Francesquet, per un import de 16.000 pessetes, en qualitat d’administrador legal dels béns de la seua esposa Vicenta Ferrer Wallis i en la de marmessor testamentari de Josepa, la germana d’aquesta, que l’havia instituïda com a hereva universal. Aquest fet i l’oferiment de Roman Calbet a la Societat de finançar del seu peculi personal les excavacions, semblava que resoldria els problemes, si més no els econòmics, de la Societat. Però tot això, i sobretot la decisió de Roman Calbet que, a partir d’aquella data, els materials exhumats de la finca de can Francesquet ingressassin al Museu només en qualitat de dipòsit, fins que el Museu reunís condicions de perpetuïtat per cedir-los definitivament, va provocar algunes tensions entre el director i els membres de la Societat. Un altre factor que influïa en la seua decisió era el fet que Roman Calbet, a la vista de la importància de les excavacions realitzades, projectàs escriure una obra en la qual es recollissin les importants troballes que s’havien produït a les Pitiüses, així com els resultats de les excavacions efectuades fins a aquella data. Per aquest motiu va disposar que els objectes més interessants fossin traslladats al seu domicili per facilitar la seua tasca. L’obra, tot i que porta data de 1906, va ser realment publicada l’any 1907, amb el títol de Los nombres e importancia arqueológica de las Islas Pithiusas, i constitueix la primera publicació dedicada a l’arqueologia d’Eivissa i Formentera; s’hi fa un assaig de reconstrucció de l’antiga història de les Pitiüses a través de l’anàlisi de les fonts clàssiques i els testimonis epigràfics, numismàtics i arqueològics. Malgrat l’èxit del llibre de Roman, tots aquells fets varen enterbolir les relacions entre la Societat Arqueològica i el seu director, fins i tot malgrat la intervenció de Pérez-Cabrero, amb qui l’unia una bona amistat. El mateix Pérez-Cabrero, que veia que no podria realitzar les excavacions amb els mitjans i per compte de la Societat, acceptà dirigir les excavacions que finançava Roman Calbet, tant en nous com en antics jaciments. Així, a partir de 1905, al marge de la ciutat d’Eivissa, on s’excavà a les propietats de can Francesquet i des Porxet, a la necròpolis del Puig des Molins i al jaciment de ses Figueretes (1906), s’intervengué a les necròpolis romanes de la vila de Sant Antoni (1906) —probablement can Frit i can Prats— i a can Pis (1906); a Santa Eulària es tornà a treballar as puig d’en Valls (1906) i s’excavà la necròpolis de ses Torres (1906), que a la publicació de Roman Calbet aparegué anomenada com Talamanca. Finalment, el març de 1907, Pérez-Cabrero explorà la cova de Santa Agnès, a Sant Antoni de Portmany, on es recuperà un important conjunt de materials que es dipositaren al museu de la SAE. El moment va quedar immortalitzat en una de les primeres fotografies que es conserven d’aquesta capella subterrània, que publicà més tard en la seua obra Ibiza Arqueológica (1911). Posteriorment, i també amb finançament de Joan Roman Calbet, l’estiu de 1907 s’excavà a la cova des Culleram, fet del qual Carles Roman Ferrer deixà una pintoresca descripció de la primera jornada d’excavacions en la seua obra Antigüedades Ebusitanas (1913). En el descobriment i primera excavació d’aquest santuari, Roman Ferrer hi va participar en companyia del seu pare Roman Calbet, del catedràtic de numismàtica Antonio Vives Escudero i d’Artur Pérez-Cabrero. Aquest darrer, per últim, realitzà les excavacions a l’Illa Plana, entre el mes de desembre de 1907 i els primers mesos de 1908, i posà al descobert els pous d’ofrenes, restes de construccions que podrien estar lligades a un possible santuari i una cisterna romana que va ser erròniament considerada com un temple. L’excavador, a la seua obra Ibiza Arqueológica, dóna una informació completa dels treballs realitzats i del descobriment de les figures votives d’aquest jaciment, que foren donats a conèixer posteriorment per Carles Roman Ferrer, juntament amb els materials exhumats a la cova des Culleram, en la seua publicació de 1913. Tot i així, l’èxit de les excavacions i el volum de troballes realitzades no havien solucionat la tensa situació que s’havia creat entre el director de la Societat i la seua junta directiva. Per aquest motiu Pérez-Cabrero va intentar buscar una solució aprofitant l’avinentesa de l’estada de Roman Calbet a Eivissa l’estiu de 1906 i, juntament amb Jacint Aquenza, es va reunir amb el director de la Societat. En aquella entrevista, donada a conèixer per Pérez-Cabrero (1911), Roman Calbet va exposar que únicament s’atreviria a cedir en propietat els objectes que tenia dipositats al museu i a fer lliurament dels que tenia a ca seua, si el museu, per mitjà de donació expressa, passava a ser propietat de l’Estat, de manera que quedava en el futur sota la seua tutela. Cal recordar que la SAE es trobava en aquells moments desbordada pel volum d’objectes que es conservaven al petit museu i per les pròpies despeses de l’entitat, a les quals no podia fer front amb els mitjans de què disposava. D’altra banda, si el museu se cedia a l’Estat, a més de comptar amb un personal al seu servei, disposaria de mitjans per fer front a les despeses del seu funcionament. Malgrat les reticències d’alguns socis, Joan Roman Calbet va obtenir el vistiplau per iniciar els contactes amb el govern, que es varen establir tan aviat com va tornar a Barcelona. D’aquesta manera, la junta directiva de la Societat, en sessió d’11 de desembre de 1906, va acordar apoderar Roman Calbet per cedir el museu a l’Estat, amb l’única condició que els objectes que el constituïen no sortissin mai d’Eivissa. Amb data de 8 d’abril de 1907, Joan Roman Calbet, en qualitat de director i apoderat de la Societat Arqueològica Ebusitana, va oferir a l’Estat el museu format per l’entitat sense cap altra prescripció que l’acordada a la sessió de l’11 de desembre. En el mateix escrit d’oferiment, Roman Calbet, en nom propi, proposava instituir la Fundació Protectora del Museu Arqueològic. Va ser així com, per reial decret de 9 de setembre de 1907, l’Estat acceptà la donació del museu, que dependria del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts, i que seria custodiat i regit pel cos facultatiu d’arxivers, bibliotecaris i arqueòlegs. Igualment s’aprovà la constitució de la Fundació Protectora del Museu Arqueològic d’Eivissa, sota la direcció d’una Junta de Patronat, composta per un representant del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts, un altre de la Reial Acadèmia de la Història, un de l’Ajuntament d’Eivissa, un elegit per l’Ajuntament de Formentera i la resta de municipis forans, un altre per la Comissió Provincial de Monuments de les Illes Balears i tres representants de Roman Calbet, com a director de la Societat Arqueològica Ebusitana. Posteriorment, el 27 de setembre de 1907, es publicà la reial ordre que establia el reglament de funcionament de la Junta de Patronat i la dotació econòmica i de personal que l’Estat destinava al museu. Tanmateix, la forma de realitzar la donació a l’Estat, la proposta de creació per part de Roman i Calbet d’una Fundació Protectora del Museu i, sobretot, el nul protagonisme de la Societat Arqueològica a la Junta de Patronat del Museu, que va ser substituïda pels tres representants de Joan Roman, no va agradar a tots els socis, que es reuniren en assemblea general l’1 d’octubre de 1907, a instàncies d’Enric Fajarnés i Tur; aquest va mostrar la seua disconformitat amb la forma d’actuar de la junta directiva, la qual, segons el seu punt de vista, ho havia fet de manera no reglamentària i contra el director de la SAE per extralimitar-se en les seues funcions. A la seua opinió es varen adherir els socis Prats, de Roselló i Bauzà. Per la seua part, Pérez-Cabrero va defensar la legalitat de l’actuació de la junta directiva i la correcta actuació de Roman Calbet que, segons el seu parer, va complir escrupolosament els acords adoptats amb data 11 de desembre de 1906. En la votació que va seguir, tots els presents aprovaren la gestió de la junta directiva, amb l’excepció dels vocals Fajarnés, de Roselló i Prats, que hi votaren en contra. No obstant això, per unanimitat es va acordar sol·licitar la deguda representació de la Societat en la futura Junta de Patronat del Museu Arqueològic, ja que en el RD de 9 de setembre de 1907 no figurava cap representant de l’entitat, la qual cosa no va agradar als membres de la SAE, perquè era realment aquesta la que feia lliurament dels seus materials reunits des de 1903. En qualsevol cas, el procés va seguir endavant i es va complir amb la reial ordre de 27 de setembre de 1907 de manera immediata. Per al funcionament del museu s’incorporà com a responsable el funcionari Rafael Vidal García, del cos d’arxivers, bibliotecaris i arqueòlegs, el qual va prendre possessió del seu càrrec el 8 d’octubre de 1907. De la mateixa manera i en la mateixa data, a fi de constituir la Junta de Patronat de la Fundació Protectora del Museu Arqueològic d’Eivissa, a l’Ajuntament, sota la presidència de Ricard Gotarredona Hernández, alcalde d’Eivissa, es reuniren: Rafael Vidal García, designat pel ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts; Artur Pérez-Cabrero Tur, per la Reial Acadèmia de la Història; Marià Llobet Tur, en nom de l’Ajuntament d’Eivissa; Joan Palau Torres, canonge de la catedral, designat pels ajuntaments de Formentera i de la resta d’illa d’Eivissa; Enric Fajarnés, per la Comissió dels Monuments de les Balears i finalment, els tres representants de Joan Roman Calbet, com a patró de la Fundació: Eusebi Calbet Ramon, Jacint Aquenza Loaiza i Isidor Macabich i Llobet. Després de la votació, la direcció de la junta quedà constituïda de la següent manera: president, Artur Pérez-Cabrero Tur; secretari, Jacint Aquenza Loaiza; vicepresident, Marià Llobet Tur, i tresorer Rafel Vidal García; la resta dels membres quedaren com a vocals. A partir d’aquell moment, el paper de la SAE va quedar molt afeblit i, tot i que l’entitat va seguir funcionant nominalment, el protagonisme va passar a l’acabada de constituir Junta de Patronat del Museu, responsable des de llavors de realitzar les excavacions arqueològiques que es programassin. Aquella nova conjuntura, lluny de resoldre les tensions que s’havien creat entre alguns membres de la directiva de l’associació i el director de l’entitat, les va agreujar i enterbolir encara més, ja que Roman no havia complit el seu compromís de lliurar de manera definitiva els materials arqueològics que tenia dipositats al museu una vegada que aquest passàs a ser propietat de l’Estat, tal com havia promès, ni tampoc havia portat els objectes que conservava a casa seua, sobretot els provinents dels santuaris des Culleram i de l’Illa Plana, dels quals el museu no tenia cap exemplar. Aquella tensió, a la qual s’afegien diverses rivalitats polítiques, va desembocar que a la junta general de 31 de desembre de 1909 s’acordàs no renovar Joan Roman com a director de l’entitat, amb l’excusa que no residia permanentment a Eivissa. Per substituir-lo en el càrrec, es va elegir Bartomeu Ramon Capmany, dipositari de l’Ajuntament d’Eivissa, però es nomenà en la mateixa sessió Joan Roman com a director honorari. Encara que Pérez-Cabrero diu al seu opuscle sobre el museu, publicat el 1911, que Roman, que aleshores residia a Madrid, no va arribar a tenir notícia d’aquest fet, sembla que el va conèixer pels telegrames que li remeteren Isidor Macabich i Jacint Aquenza, cosa que li provocà un greu disgust que va desembocar en un infart, del qual finalment va morir el 4 de gener de 1910. Aquell mateix fet també va motivar que Bartomeu Ramon Capmany, com a nou director de la SAE, en la mateixa data en què es produí l’òbit de l’anterior, hagués de ratificar la donació de la col·lecció arqueològica lliurada per Joan Roman, en nom d’aquesta entitat, a l’Estat espanyol. D’altra banda, la mort inesperada de Joan Roman Calbet sense haver fet testament va causar una profunda commoció i encara aixecà més el nivell de tensió entre la Junta de Patronat, que es considerava hereva legítima dels materials arqueològics provinents de les excavacions que havia finançat, i els seus hereus. La SAE va sol·licitar a aquestos darrers el lliurament dels objectes dipositats al domicili de Roman, segons el que es disposava en la clàusula novena de l’escrit de constitució de la Fundació Protectora del Museu Arqueològic d’Eivissa, de data 8 d’abril de 1907. Lamentablement la falta de documentació no permet seguir els anys següents les vicissituds d’aquesta institució, per tal d’aprofundir i conèixer el paper de la SAE. Se sap que a la seua seu de la plaça de la Constitució, la biblioteca va estar operativa com a mínim fins a 1911. També se sap que Bartomeu Ramon Campany, com a director de la SAE, va actuar con a intermediari en la compra de l’Estat a la vídua d’Artur Pérez-Cabrero de la col·lecció formada per 735 objectes, la qual va ser adquirida per Reial ordre de 27 de desembre de 1916 als seus hereus per la quantitat de 25.000 pessetes i va ingressar al Museu Arqueològic d’Eivissa, on es conservà posteriorment. Fos com fos, Carles Roman Ferrer, a la Memòria del Museu de 1932, fa esment de la Societat com a dissolta. [JFG]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments