Sant Miquel de Balansat

Sant Miquel de Balansat GEO Poble del NO de l´illa d´Eivissa, del terme municipal de Sant Joan de Labritja. Els seus límits són la mar pel N i l´O, i els pobles de Sant Mateu d´Albarca pel SO, Santa Gertrudis de Fruitera pel S, Sant Llorenç de Balàfia pel SE i Sant Joan de Labritja per l´E. L´extensió del poble és de 37 km2 i la seua població, el 2009, de 1.928 habitants. El seu nom prové de l´antic quartó de Balansat, del qual formava part; tenia com a temple el de Sant Miquel Arcàngel, datat del s XV, que sembla construït damunt terres de l´antiga alqueria de Balansat. El poble es divideix en les véndes des Rubió, des Port i de Benirràs. Sant Miquel ocupa la part occidental del municipi de Sant Joan de Labritja.


Geografia

Geomorfologia


La seua orografia mostra un important relleu, formant part des Amunts, que abasta tota la seua zona costanera, que discorre des de l´aigua de sa Partió, on es troba amb Sant Joan de Labritja, fins vora el racó Fosc del cap des Rubió, on es troba amb Sant Mateu d´Albarca.

El relleu d´aquest poble es pot dividir en dues unitats:

La primera és la del pla Roig, situat a la part meridional del poble i que forma part de la vénda des Port. Llevat de migjorn, on s´obre cap a les planures centrals de l´illa, aquesta plana està emmarcada per sectors muntanyencs caracteritzats per una orografia irregular. El primer sector és l´eix del cap des Rubió-serra des Forn Nou, situat a la part O i NO del poble i que inclou la vénda des Rubió, amb importants elevacions que superen els 300 m. Aquest segment forma part de l´àrea occidental des Amunts, amb un important relleu, com són el puig de sa Paret (327 m), el puig des Mossons (319 m) o el mateix cap des Rubió (315 m).

Un altre sector muntanyenc que tanca el pla Roig és el format per la part central des Amunts, amb un relleu més suau, que ocupa la resta de la façana marítima del poble. Aquest sector està separat pels dos canals que porten als principals accessos marítims del poble, el port de Sant Miquel, al qual arriba el torrent des Port, o de Balansat, creuant un estret canal, i el port o cala de Benirràs, part oriental que correspon a la vénda de Benirràs. Del seu relleu destaquen el puig d´en Marc (247 m), vora el poble de Sant Miquel, el puig Pelat (248 m), sa Creu (232 m) a la punta de sa Creu, el puig des Guixar (189 m) i es Pujolots (197 m), a la part de gregal de la costa.

El tercer sector, situat al SE del poble, limita majoritàriament amb la partió amb Sant Llorenç de Balàfia i es perllonga cap a Santa Gertrudis de Fruitera amb el puig d´en Bassetes (263 m). Els seus cims més destacats són el puig d´en Serra (271 m), el d´en Besora (262 m) i el d´en Mestre (232 m).

Aquestos dos darrers sectors muntanyosos separen la unitat del pla Roig del de la segona unitat del poble, la de la planura de la vénda de Benirràs i el pla d´Albarqueta, de manera que el principal accés entre les dues planures és el coll entre els puigs d´en Fornàs (188 m) i d´en Besora (262 m).

La major part del poble pertany a la unitat Llentrisca-Rei, encara que existeix una part de la unitat d´Albarca, que és un estret sector costaner des del cap des Rubió fins a la punta de s´Oriçol, que s´eixampla en el tram central de la costa i que va des de la punta de sa Creu quasi fins al poble de Sant Miquel.

Geològicament, la planura està composta per llims fruit de l´erosió i d´un rentat intens del substrat calcari, que li confereix un cromatisme rogenc provinent de les capes d´argila sovent sota la crosta calcària. La composició dels materials geològics és molt heterogènia i s´hi observa una copiosa juxtaposició d´afloraments procedents de diversos períodes.

Els materials de la unitat d´Albarca es caracteritzen principalment per la presència de calcàries compactades amb dolomies i margues argiloses, si bé algun d´aquestos materials també s´observa a la part més septentrional de la unitat de Llentrisca-Rei, acompanyats per materials del cretaci inferior.

En el conjunt del territori existeixen nombrosos nuclis de margues del miocè i altres zones amb pudingues i microbretxes del miocè inferior. A la part SE del nucli destaca un conjunt de dolomites i calcàries dolomítiques del muschelkalk, que juntament amb nombrosos punts de calcàries compactes i altres dolomies són els principals materials del cretaci inferior, bona part dels quals es troben entre l´illa d´Encalders i es Guixar. Així mateix, poden observar-se materials sedimentaris més recents a les zones al·luvials, com el pla Roig, el port de Sant Miquel, el pla d´Albarqueta, els horts de Benirràs i la planura de la vénda de Benirràs.

Hidrologia


El principal torrent és el de Balansat, o del Port, que creua bona part del poble de S a N i desemboca al port de Sant Miquel, on ha creat una fèrtil plana al·luvial que en l´antigor, probablement, degué ser un estuari, i que al s XXI es considera zona inundable. Històricament ha destacat per l´existència de canals i torns per al reg dels horts, que arrelen en els qanats d´època andalusina. Així mateix, també fou emprada la força hidràulica del torrent, ja que hi ha documentats molins d´aigua també des de temps musulmans, que continuaren en ús fins a final del s XIX. Com la majoria dels cursos fluvials de l´illa, està greument afectat per la sobreexplotació dels recursos hídrics, encara que diverses fonts que l´alimenten solen brollar, i per l´arraconament gradual de l´agricultura. L´ús de noves tècniques d´irrigació també ha suposat, en certa mesura, un abandonament dels canals i les séquies. Malgrat tot, encara continua oferint trams i basses amb aigua durant bona part de l´any.

Cal tenir present, també, altres torrents com el de Besora, un petit tram del qual discorre pel poble i que desemboca al riu de Santa Eulària. A la mar desemboquen el des Portitxol o de la marina d´en Besora; el de Benirràs, que també té un interessant conjunt d´horts regats per fonts; el canalet des Margalló, i el torrent de l´illa d´Encalders. Aquestos darrers torrents tenen un curt tram, emperò l´abrupta orografia i la irregular pluviometria mediterrània poden fer que arribin a portar importants cabals d´aigua.

També cal tenir en compte la presència de petites zones de cultius a canalades, per mitjà de brolls o sénies, que els primers anys del s XXI estan en decadència. En destaquen les fonts d´en Guillem, d´en Planetes, des Rubió, des Trulls, de s´Ermita, des Pujolet, d´en Petit, de s´Assut, d´en Besora, des Tur, des Fornàs, d´en Pep d´en Pou, de n´Escandell, d´en Salvador, des Noguer, d´en Palla, d´en Pep Taronges i d´en Gall, i els pous d´en Guillem, Roig, d´Albarqueta i d´en Soldevila.

Cal pensar que aquelles zones humides, amb surgències naturals o cursos d´aigua, com per exemple el torrent de Benirràs, el canalet des Margalló i el torrent de Balansat, que es troben molt modificades, amb llur flora i fauna marginades i alterades, degueren estar ocupades d´antuvi per prats i basses, que la necessitat agrícola desvià i dessecà per cultivar-hi. Tot aquest seguit de recursos hídrics pertanyen a la unitat hidrogeològica de Sant Miquel, a la part septentrional, i a la de Santa Eulària a la meridional.

Descripció de la costa


La costa de Sant Miquel de Balansat és molt accidentada i ocupada majoritàriament per penya-segats de considerables alçades, com el del cap des Rubió, de 315 m. Aquest relleu abrupte suposà per als antics pobladors una defensa davant els perills que arribaven per mar, així com una defensa natural dels ecosistemes, ateses les males condicions del seu sòl per a l´agricultura, que esdevenia de baixa productivitat. Durant el darrer mig segle, aquesta orografia d´alts penya-segats ha suposat també una defensa del medi, a causa de les poques i petites cales i el mal accés, que no feien rendible a curt termini un turisme de masses, llevat de petits punts de la costa.

D´E a O, la costa de Sant Miquel discorre des de l´aigua de sa Partió, on es troba amb Sant Joan de Labritja, fins al racó Fosc, en un tram d´uns 16 km. La costa presenta diverses illes i illots, dels quals cal destacar l´illa d´Encalders, l´illot de sa Paella, es cap o cavall Bernat, el còdol Gros, l´illot des Xigarros, l´escull de sa Ferradura, l´illa des Bosc, l´illa Murada, na Bastó, els illots des Portitxol i l´illot Gros. A més presenta un seguit de seques (les de l´illa d´Encalders, les del cingle de sa Sal i la seca de s´Illot Mitjà) i de pous i sorgiments d´aigua, com els de l´aigua de sa Partió, el pouet de Benirràs (desaparegut), el pouet d´en Marçà, el salt d´en Solaies o la fonteta des Portitxol.

Una vegada passada la punta de sa Partió es troba la punta de l´illa d´Encalders, que acaba al pedregós caló de s´Illa, seguida de la marina d´en Rubió. Posteriorment hi ha la punta des Catiu i la cova de s´Orenga, amb la punta de la Cova de s´Orenga. Des d´aquí i fins a arribar al port de Benirràs, es passa per davant des Guixar i la punta de s´Oriçol.

La platja de Benirràs és la sortida natural de la vénda de Benirràs per mar i presenta diversos serveis turístics amb restaurants, a més d´una urbanització en desenvolupament. Després del port de Benirràs vénen la punta Negra, la punta Blanca i la cova d´en Marçà, que dóna entrada a la badia del port de Sant Miquel.

El port de Sant Miquel, principal entrada marítima del poble, n´és també el principal nucli turístic, amb una important població i multitud de serveis. Al NO del port es troba el rocallós caló des Moltons. Guardant la sortida hi ha es Molar, al cim del qual es construí una torre de defensa costanera al s XVIII, i en el seu extrem, l´illa des Bosc, que els primers anys del s XXI és una península, però que en temps pretèrits degué estar separada d´Eivissa.

Si es continua per les altes costes, passat es Torrió s´arriba a la mola de sa Punta de sa Creu, on s´ha d´esmentar la punta des Desesperats, i la punta de sa Creu, a la part de ponent de la Mola. Continuant cap a la costa oriental es troba la punta des Bouet, després de la qual s´arriba a la zona de na Xemena, on s´ubica una urbanització. Posteriorment es localitza el cap de s´Àguila i passada la desembocadura del canalet des Margalló s´arriba al cap des Morrallot. Després ve el cap de sa Galera, a continuació del qual hi ha el port des Portitxol, arrecerat entre aquest cap i la mola del Cap des Rubió. Posteriorment hi ha la punteta del Clot de sa Mata, seguida de l´alt cap des Rubió.

Finalment, passada la marina d´en Mosson i el cavall des Racó Fosc, s´arriba al racó Fosc, on es fa la partió amb Sant Mateu d´Albarca.

Climatologia


El clima de la parròquia, com a la resta de l´illa, és mediterrani, amb hiverns suaus i estius secs, i una temperatura mitjana entre els 16-17º C i una oscil·lació tèrmica de 17º C aproximadament, si bé cal tenir en compte les variacions segons el context geogràfic, amb oscil·lacions majors més a l´interior de l´illa.

La pluviositat es troba per sobre dels 400 mm anuals, amb un perceptible increment a les zones més elevades. Les pluges es donen principalment durant els equinoccis, encara que la majoria són durant la tardor; el moment de menys pluges es produeix el juliol. Tot i això, solen ser irregulars, com ocorre amb el clima mediterrani, amb successió de períodes humits alternats amb períodes de sequera, amb anyades que poden anar des de menys de 200 mm a més de 700 mm anuals a l´àmbit insular.

Els vents que solen portar precipitacions importants són llevant, gregal i tramuntana. A més, les pluges poden descarregar de forma torrencial, sense que el sòl les pugui absorbir, i llavors esdevé un important flux d´escorrentia superficial, es desborden els torrents i s´inunden les zones baixes properes a les seues lleres. En el cas de Sant Miquel el risc d´inundació es dóna als torrents de Balansat i de Benirràs.

Vegetació natural


La flora miquelera natural sol ser bosc mediterrani que té com a comunitat més comuna el pi blanc (Pinus halepensis), la savina (Juniperus phoenicea), juntament amb la brolla pròpia d´aquest terreny com romaní, cepell, llentiscle, ginebre, estepa blanca, estepa borda, ruda. argelaga o el pi ver. També s´hi ha d´incloure la presència de coscolls, que en el passat podrien haver estat més nombrosos, murtes i ginestes, inclosa l´endèmica Genista dorycnifolia, i a Benirràs, la Genista fontanesii. En clapers i zones pedregoses, generalment s´hi presenten espècies de geòfits com la ceba marina, orquídies, espadelles i diverses plantes del gènere Allium.

En zones més modificades per l´acció humana, hi sol haver frigolars, amb plantes com l´herba de Sant Ponç, cepelló, la frígola vera, la frígola borda o l´olivarda, entre altres. Als cultius i a les seues zones properes, s´hi pot localitzar multitud d´espècies herbàcies com la rosella, el bolig o l´espadella, entre altres. A les zones costaneres o penyalars, s´hi solen trobar diverses espècies de violetes de mar, fonolls marins, etc., i espècies endèmiques com la frígola de penyal, la magraneta, la sibtòrpia, la llentiera borda o l´escard de penya, entre altres. La flora de les zones humides es caracteritza per una important degradació, ja que la majoria de lleres han estat dessecades i posades en cultiu, marginant la flora autòctona.

El bosc de ribera acostuma a estar format per baladres, murtes, tamarells, alocs a la desembocadura de Benirràs, polls en cas de major disponibilitat d´aigua, arínjol, rèvola de marge o braser. També hi pot haver diverses espècies de fruiters, com el garrover o la figuera. A les zones amb presència d´aigua constant, com la font des Tur, safarejos, fonts, etc., s´hi troben exemplars com créixens, falzies o joncs. Les zones humides, inclosa la majoria dels torrents, es troben sovent densament poblades per canyissars de canya americana, que ha substituït la canya autòctona.

L´alt valor ecològic del territori, la preservació en bona mesura del paisatge rural històric i el fet de no haver prosperat els diversos projectes urbanitzadors del poble, en bona en part per l´accidentada costa i la manca de grans extensions de platja d´arena, han permès que en la primera dècada del s XXI s´hagi portat a terme una activitat legislativa per protegir les zones d´alt valor paisatgístic i ecològic. La major part muntanyenca de Sant Miquel, llevat del conjunt del puig d´en Besora, està protegida, ja sigui com a àrea natural d´especial interès, com a àrea d´alt nivell de protecció formant part des Amunts d´Eivissa o com a àrea rural d´interès paisatgístic.

Les modificacions de l´espai


El llarg recorregut de l´illa en la història de la humanitat ha suposat un profund canvi entre els moments anteriors a l´arribada de l´home i la situació a la primera dècada del s XXI. Davant la necessitat creixent de recursos alimentaris es posaren en cultiu les terres marginals dels puigs, trencant els taps de roca calcària i fent-hi rotes i feixes que modificaren les muntanyes arreu de l´illa. Així mateix, la tala dels boscos, els primers anys del s XXI en expansió, per aconseguir noves terres de cultiu, juntament amb combustibles, aliments, materials per a la construcció, etc. feren retrocedir o desaparèixer en gran mesura els antics boscos madurs.

Una altra alteració fou la canalització, la dessecació i la posada en cultiu de les zones humides, amb la modificació de l´espai i la marginació de la flora autòctona. Els darrers trenta anys del s XX i la primera dècada del XXI la costa de Sant Miquel ha patit diverses modificacions a causa de l´embat del turisme de sol i platja. El port de Sant Miquel va atreure el turisme per la seua platja i pel seu entorn paisatgístic i va esdevenir el principal nucli hoteler del poble. Disposa d´una important oferta hotelera i de serveis.

Altres urbanitzacions són l´anomenada Illa Blanca, a la zona des Margalló, formada principalment per habitatges i amb un nombre reduït de serveis, i la de na Xemena, que també disposa d´oferta hotelera d´alta categoria; ambdues es localitzen també as Amunts d´Eivissa. A la banda de llevant es troba la incompleta urbanització de Benirràs, en procés d´actualització els primers anys del s XXI, al voltant del torrent i la cala del mateix nom, que disposa d´un petit sector de serveis i alguns habitatges unifamiliars. També cal destacar la construcció de casaments de grans dimensions en paratges naturals. Per un altre costat, s´ha de tenir en compte la sobreexplotació dels aqüífers, que ha eixugat moltes zones humides, amb les conseqüències ecològiques i per a l´esdevenidor.

Sant Miquel disposa també d´indústria pesant: la pedrera del puig d´en Besora. El 2011 s´està realitzant l´ampliació de la carretera PM-804, que modificarà la fesomia de la ruralia miquelera i que suposarà un important impacte ambiental.

Demografia


La població del poble s´ha anat incrementant des de final del s XVII, moment en el qual s´amplià el temple amb les dues capelles fondes. S´estima que el 1790 la seua població era d´uns 791 habitants, que la dècada següent passaren a 895. Trenta anys més tard la xifra havia superat ja el miler, amb 1.095 persones, que passà pels volts de 1850 als 1.247 habitants. Seguint aquesta tendència s´anà augmentant la població fins a mitjan s XX, quan amb l´arribada del turisme i la millora de les expectatives econòmiques insulars, el poble de Sant Miquel, així com la resta del municipi, s´anà despoblant a causa del moviment de la població activa del camp a la ciutat. Aquest fet es produí malgrat la nova immigració estrangera i peninsular. No ha estat fins a la darrera dècada del s XX que s´ha recuperat altra vegada població. Segons el cens de 2006 el nucli urbà de Sant Miquel comptava amb 458 habitants, 117 el Port i 1.151 disseminats a la pagesia.

Activitats econòmiques


L´economia del poble ha estat fonamentada en l´agricultura de subsistència i amb petits excedents per tal d´obtenir béns aliens a la pròpia producció. Cal destacar també el carboneig, els forns de calç i altres elements que contribuïen a l´economia familiar. A final del s XVIII es portà a terme el Pla de millores de Miquel Gaietà Soler, que suposà un perfeccionament dels sistemes agraris de producció. Tot i això, cal destacar els molins hidràulics de Sant Miquel de Balansat que daten d´època andalusina i que suposaren una de les principals activitats econòmiques del territori.

Històricament el poble ha mancat d´indústria local, només existeix la relativa a satisfer la demanda interna, i no és gaire antiga. Al llarg del s XIX anà sorgint un petit sector de menestrals i artesans com ara fusters, ferrers, teixidors, etc. En aquest sentit s´han de destacar molins, sénies i altres innovacions que incrementaren la productivitat. L´explotació de la pedrera a la zona del puig d´en Besora és l´única indústria extractiva.

Al s XX, gradualment augmentà l´activitat econòmica. A partir de la segona meitat de la dècada dels seixanta es començà l´explotació turística al port de Sant Miquel, amb una important planta hotelera i una sèrie de serveis complementaris. Així el port de Sant Miquel compta amb tres hotels i diversos establiments d´apartaments turístics. També cal apuntar l´Hotel Hacienda na Xamena , el primer hotel de cinc estrelles que tengué l´illa d´Eivissa.


Història


Les troballes de diferents restes de materials arqueològics submarins com són àmfores, ceps de plom d´àncores romanes i lingots de plom en diferents indrets de la costa de Sant Miquel (la punta de sa Creu o l´illa Murada) fa pensar que futurs estudis donin llum sobre habitants de civilitzacions antigues.

Els orígens històrics de Sant Miquel arrelen a l´època púnica, segons testimonien els diversos jaciments arqueològics. Aquestos primers assentaments es localitzaren a les principals zones agrícoles i costaneres, i es perllonguen al llarg dels temps, seguint un poblament dispers que ha arribat als primers anys del s XXI.

El territori miqueler degué continuar habitat al llarg de l´Imperi romà i els períodes vàndal i bizantí, fins a l´arribada de l´Islam al s X, fet que suposà el principal canvi que hi hauria fins a l´arribada dels catalans al s XIII. En aquella època la major part del territori pertanyia al quartó musulmà, probablement clànic, de Benizamid, llevat de la vénda de Benirràs, que incloïa part de Sant Mateu, Santa Agnès i Santa Gertrudis, i que probablement donà el nom a Balansat.

En aquell període es portaren a terme diverses obres hidràuliques, com el qanat, els assuts i els molins d´aigua, dels quals en el moment de la conquista n´hi havia nou, segurament la majoria al torrent de Balansat, que mostren la fortalesa i l´enginy d´aquells miquelers. Una altra obra no datada, però que sembla anterior a la conquista catalana, és la fortificació de l´illa Murada, que constitueix un dels principals elements d´interès de la història de Sant Miquel i de l´illa d´Eivissa sense resoldre.

A partir de 1235 Sant Miquel formà part del nou quartó feudal de Balansat, sota la senyoria de la mitra de Tarragona, llevat de Benirràs, que formava part del quartó de Santa Eulària fins al 1785, amb l´erecció de les parròquies. Del període musulmà, en resten noms com el mateix Benirràs, que prové de l´alqueria de Beniarrayz, el de l´alqueria de Cotella o de la de Balansat. És damunt aquesta darrera on es construí el temple fortificat de Sant Miquel Arcàngel, la segona meitat del s XV.

Aquesta era també l´alqueria pairal dels Balansat, una família de gran importància a què alguns autors han atribuït orígens mossàrabs. La construcció d´aquest temple fortificat denota un rerefons poblacional que necessitava ajut espiritual i defensiu davant la pressió pirata. El temple de Sant Miquel fou el nexe espiritual de la majoria d´habitants del quartó; els més propers a Sant Antoni obtengueren dispensa per anar-hi, així com els de Sant Joan, Sant Vicent i Benirràs, que aconseguiren també una dispensa el 1674 per poder anar a Sant Miquel en lloc de fer-ho a Santa Eulària, fins a l´erecció de les parròquies.

Durant el llarg període modern la parròquia visqué atacs pirates, encara que menys que altres zones, per la seua inaccessibilitat ràpida per mar, així com els diversos trams depressius d´àmbit econòmic i demogràfic que afectaren l´illa. Tot i això cal pensar en una represa a final del s XVII, ja que fou en aquell període quan es feren les capelles fondes del temple, es posaren en cultiu noves terres i també es conrearen, ja al llarg del s XVIII, les parts baixes de les muntanyes.

El temple de Sant Miquel presenta una nau en planta de creu llatina o de martell, amb la nau principal d´estil gòtic meridional. La primera capella fonda fou la de Benirràs, o capella pintada, anterior a 1690, mentre que la des Rubió és posterior a 1691, any en què es manà la seua construcció. Durant aquell període també es portà a terme una altra obra important, la construcció de la primera part de la rectoria sobre la nau, davant del perill pirata.

La casa rectoral, situada damunt la volta del temple, durant el s XVII fou proposada com a model perquè la de Sant Antoni de Portmany es construís de forma semblant, per a la seguretat dels vicaris que la regien. Al s XIX, aquesta casa fou ampliada notablement, tot i que l´obra mai no s´acabà totalment. S´hi puja per una escala que comença davall el porxo.

L´espadanya primera es va substituir per una mena de templet al s XIX i es troba damunt la casa del vicari construïda al s XVII.

El conjunt parroquial, temple i casa, no és tan grandiós com els de Sant Antoni i Santa Eulària, però té algunes característiques molt particulars, com el gran pati enllosat tot voltat de construccions antigues, també de la parròquia, al quan donen entrada tres arcs. Abans d´arribar a la porta del temple, clarament nova, de forma quadrangular, situada davall el porxo, també de tres arcs, es pot admirar la senzilla i molt bella representació del calvari. També sota el porxet es troba la vella cisterna de la parròquia.

Daten del s XIX els frescos que guarneixen els laterals de la nau principal del temple, mentre que els del mur N són de caràcter quotidià; al S hi ha representat l´apressament del vaixell anglès Felicity per part del corsari eivissenc Antoni Riquer i motius geomètrics.

Un altre sistema defensiu fou la torre des Molar, de final del s XVIII, construïda per a la defensa de la costa, malgrat que mai no s´artillà, en quedar obsoleta just en finalitzar-se.

La capella de Sant Miquel s´erigí en parròquia el 1785 i incorporà, d´una banda, la vénda de Benirràs, però va perdre part del seu territori, que passà a les noves parròquies de Sant Mateu i de Santa Gertrudis.

El 1789 Sant Miquel va esdevenir batlia del camp eivissenc per Reial ordre, de la qual no queda cap documentació directa, només indirectes com la petició que feren tots els batles de la pagesia el 1809 per demanar la supressió del Decret de Nova Planta i el retorn als usos i als costums antics. Aquestes batlies continuaren fins al 1833, quan s´agregà al municipi de Sant Joan de Labritja.

A final del s XVIII els reformistes il·lustrats, encapçalats pel bisbe Manuel Abad y Lasierra i la seua mà dreta Miquel Gaietà Soler, portaren a terme un seguit de reformes a la ruralia eivissenca, com l´actualització dels molins, l´ensenyament de l´ofici de moliner, la creació de noves finques, la dessecació de zones humides i la plantació d´arbres per modernitzar la pagesia insular. En total hi havia nou molins que eren moguts per les aigües que corrien des de l´Assut i la font des Tur per la canalada del port. Aquest seguit de mesures afectaren probablement la parròquia, juntament amb la seua voluntat de congregar la població al voltant de les esglésies; fou aquest l´origen del nucli urbà de Sant Miquel.

Davant del port de Balansat es té notícia almenys de dos grans naufragis: l´enfonsament d´un galió, esdevengut el 1547 en el qual moriren unes seixanta persones i se´n salvaren entre vint i trenta. Entre els morts hi havia l´esposa i tres fills del virrei de Mallorca; la nau es dirigia de Mallorca a Barcelona. El 1886 va naufragar un bricbarca italià a Benirràs i un altre, encara major, aparegué amb la quilla al sòl a Portinatx; hi moriren alguns mariners. Un dels vaixells era el Rosa Capurro.

Durant el període contemporani Sant Miquel continuà en la inèrcia històrica de l´illa, malgrat els petits canvis que s´anaven introduint, com fou l´obertura de la carretera a Eivissa, el 1917. A partir dels anys seixanta del segle passat, amb l´arribada del turisme, la inèrcia de la parròquia canvià. El nucli urbà s´incrementà, i en sorgiren altres, com el Port, principal motor turístic, i les urbanitzacions de na Xemena, Illa Blanca i Benirràs. Malgrat aquestos nous canvis, Sant Miquel manté en gran mesura el seu paisatge històric i el seu patrimoni cultural.

El darrer segle s´ha portat a terme una vasta tasca educativa que ha incrementat de forma exponencial l´alfabetització de la població. La societat manté en bona mesura els trets característics identitaris de la pagesia tradicional. El 2011 hi ha una colla de ball pagès, la Colla de Balansat, que és un clar exponent de l´aposta per la recuperació de les arrels tradicionals i folklòriques al municipi. Així mateix, cal destacar que els darrers temps comença a reaparèixer una certa activitat agrícola tradicional com a exemple de la recuperació del patrimoni. [JaMC]


Societat

Sant Miquel de Balansat és un poble eminentment rural i l´agricultura fou la principal font de riquesa dels seus habitants. Les hisendes eren conreades pels propietaris; algunes eren prou grosses per tenir, a més dels propietaris, algun tros treballat per majorals. Les finques més grosses del poble són can Planes, que antigament era la Plana de Balansat, documentada des de 1649, amb una família de llinatge Planells, que encara el 2011 es manté. És també destacable can Pep des Ferrer, documentada des de 1840, també a la vénda des Port. Així mateix són importants per la seua grandària can Tanca i Albarqueta, aquesta última a la vénda de Benirràs, documentada amb aquest nom des del s XVI i que amb el temps s´ha fragmentat en diverses hisendes ben grosses, com can Jaume d´Albarqueta, ca n´Andreu d´Albarqueta, can Miquel d´Albarqueta, etc. Les hisendes que disposaven de trull, entre altres, eren can Marc, can Toni Petit, can Verdal i can Roques.

De propietaris de fora poble només hi havia dues hisendes: can Pepís, de la família del ciutadà Riquer-Bertazioli, i cas Cònsol, que el 1840 era d´Edmon Wallis i que la centúria següent Ignasi Wallis donà a un majoral que a la vegada era fillol seu; aquesta hisenda havia de donar una part dels fruits per al sosteniment de l´asil de persones ancianes que I. Wallis construí a la seua hisenda de sa Real, a la ciutat d´Eivissa.

Les botigues del poble que subministraven els pocs productes que no donaven les hisendes familiars eren can Cameta, can Partit i can Canal, les tres a sa Raval del poble; també hi havia can Sanç, a la casa al costat de la carretera, també coneguda com la botiga d´en Planes. Els habitants de la vénda des Rubió disposaven també de la botiga de can Solalletes i els de la de Benirràs, de can Xomeu, vora l´escola municipal d´educació infantil. Totes aquestes botigues també feien de magatzemistes d´altres comerciants de la ciutat i comproven els productes excedents dels pagesos. En el puig hi ha des de molt antic can Xico de sa Torre, aixecada sobre un solar de ca sa Iaia, per la família Tur de la descendència de sa Torre des Rubió, que fa el servei de cafè, estanc i correus.

El 1912 s´obrí la carretera que du al poble des de Santa Gertrudis, era una petició llargament esperada; l´obra fou adjudicada a Vicent Pereira en representació d´una societat de sis persones en la qual hi havia també Antoni Pineda i Ignasi Wallis, que es presentaren a la subhasta davant del temor que quedàs deserta.

El primer mestre de Sant Miaquel del qual es coneix el nom és Miguel Guillem, que fou destinat el 1923 a l´escola creada uns anys abans. El 1927 un grup de vesins decidí la construcció d´un nou edifici per a escola; el solar fou donat per Antoni Marí Planells “Marc” qui, amb altres vesins, finançà les despeses de les obres, que l´ajuntament havia de retornar en deu anys; la primera pedra de l´escola fou posada per l´aleshores governador de Balears Martínez Guillem. Les obres foren dirigides per Joan Escandell “Gall”, amb la col·laboració d´alguns vesins i s´allargaren uns quants anys, ja que a mitjan 1932 encara no estava acabada. El 1928 es creà l´escola de nenes.

D´aquestos anys es recorda el nom del mestre Miquel Fons Grimalt i, dels darrers anys de la dictadura fins a l´any 1934, el metge va ser Joan Tur Riera “des Sereno”, substituït per Josep Ruiz Yoldi i a la unitària de nenes es recorda Sebastiana Lozano Mayol, que hi impartí classes al llarg de molts d´anys. Ja en la postguerra es recorda en especial l´estada durant tretze cursos, entre 1946 i 1958, de Marià Villangómez Llobet, que deixà un perdurable record, mentre que per a ell fou també una etapa molt productiva pel que fa a la seua obra literària.

Com ja s´ha dit en la part d´Història, l´aigua del torrent des Port fou emprada des de l´antigor per moure molins fariners; això va fer que no únicament els pobladors de Sant Miquel sinó que els d´altres pobles vesins també acudissin a moldre els seus grans a Sant Miquel; el darrer molí que ha mòlt ha estat el d´en Ferrer, que era menat per Joan “d´en Noguera” i per “en Besora”.

A pesar de tenir una extensa porció de costa amb diversos recers on tenir embarcacions, com és el port, Benirràs o es Portitxol, únicament hi havia “en Josepet” que es dedicàs de manera professional a la pesca; la resta d´embarcacions eren propietat d´agricultors que complementaven els seus ingressos amb alguns dies dedicats a la pesca.

Els fusters del poble eren “en Marià d´en Salvador”, que muntà la fusteria a la botiga de can Plana, i “en Palla” que la tenia al poble, a can Verdal. El ferrer era “en Campanitx”, de fora poble però que es casà a can Celleràs. Els picapedrers eren “en Celleràs” i “en Joan de na Pepa”.

L´autobús de línia fou posat en funcionament per Miquel Planells, que el desembre de 1923 encarregà un vehicle a Palma; el servei començà el febrer de l´any següent, l´empresa duia el nom d´Unió Sant Miquel, que sembla que fou adquirit per diversos vesins; més endavant passà a propietat “d´en Verdal”, que a mitjan dels anys cinquanta passà a Lluc Costa “Maimó”, que des de llavors ençà l´explota.

L´any 1935 el pintor valencià Amadeu Roca, que aleshores vivia a Santa Eulària, va passar una llarga estada a Sant Miquel i aprofità per fer una sèrie de quadres de caire costumista, alguns en mans de col·leccionistes privats i altres exposats al museu Sant Pius V de València. També l´estiu de 1935 s´organitzà al poble una colònia escolar per als alumnes de l´escola Graduada d´Eivissa, centre dirigit pels mestres Alfredo León i Lleonard Riera Castelló; aquesta colònia alternà l´estada a Sant Miquel amb una altra a Santa Eulària. L´estiu de 1941 es traslladà a la casa parroquial el seminari estival d´Eivissa, amb la presència durant molts de dies del bisbe Cardona Riera; cal recordar que al començament de la Guerra Civil l´església fou saquejada i cremats els ornaments religiosos i quasi totes les imatges.

Una qüestió que va moure molta polèmica fou la campanya que dugué a terme durant el període republicà el Centre Cultural de Sant Miquel per tal d´eradicar el vestit tradicional de les dones, ja que s´interpretava com un signe de temps antics; ja a la postguerra, Isidor Macabich felicitava el poble de Sant Miquel des de les pàgines de la premsa diària per la recuperació del vestit pagès, les emprendades i la música tradicional a les festes parroquials de 1943; la dècada dels anys cinquanta cal esmentar que els germans Antoni i Miquel Planells “Plana” foren puntals de l´Agrupació Folklòrica d´Educació i Descans, que significà la recuperació del ball pagès; el primer dels germans fundà després la Colla de Balansat , amb una important tasca.

Un aspecte ben interessant d´aquest poble és la gran quantitat d´habitants que emigraren en la postguerra, amb la particularitat que molts d´ells s´establiren a la província argentina de Santa Fe, on foren acollits per altres miquelers ja establerts amb anterioritat i amb la tutela dels mossènyers Antoni Torres Riera “Barda” i Miquel Torres Cardona “Esquerrer”, ambdós naturals de Sant Mateu d´Albarca; aquestos eivissencs estaven agrupats entorn del Centre Balear, que el 1996 era presidit pel miqueler Marià Riera Torres “Magdalè”.

Una petició llargament sol·licitada fou l´obertura d´una carretera al port del poble, indret inaccessible per a vehicles, que no es realitzà fins al començament dels anys setanta, quan es construïren els hotels Cartago i Galeón, segons projecte de l´arquitecte Raimon Torres Torres. També a la dècada dels anys setanta s´obrí el consultori mèdic de Sant Miquel, sobre terrenys de can Marc, on passen visita un metge i un infermer de l´Ibsalut.

D´entre els personatges que han destacat i que són originaris d´aquest poble, cal esmentar Miquel Tur “Gabrielet”, sempre preocupat per les qüestions socials i que fou fundador de la Societat Marítima Terrestre, i els seus néts, Rafel Tur Costa i Antoni Tur Costa, que han destacat en el camp artístic; el mossènyer Joan Planells Torres “Pep d´en Pere”, conegut com don Joan de Sant Miquel, que al llarg de més de cinquanta anys desenvolupà una important labor docent a Vila, i Marià Escandell Roig “Marès”, que a pesar de la seua curta vida efectuà els anys vint i trenta del s XX una tasca en pro de la joventut. És ben present en la memòria popular la labor pastoral de Bartomeu Guasch Planells “Bernat”, natural de Sant Llorenç i que ocupà la rectoria durant més de quaranta anys; morí el 1930 a bord del vapor Tintoré quan retornava de Mallorca d´una consulta mèdica. També cal apuntar Joan Ramon Marí “Clots Negres”, llicenciat en filosofia i lletres i que exercí a la Universitat de València.

D´entre els esdeveniments destacables, cal esmentar la celebració el més d´octubre de 1971 del Congrés Internacional de Disseny Industrial al port de Sant Miquel, organitzat per l´Agrupació de Disseny Industrial i Foment de les Arts Decoratives; entre les activitats complementàries, s´aixecà una ciutat instantània, formada per inflables de grans proporcions. [FCC]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments