Sant Carles de Peralta

Sant Carles de Peralta Poble de l´illa d´Eivissa, del terme municipal de Santa Eulària des Riu, situat a l´E de l´illa. Limita al N amb Sant Vicent de sa Cala i Sant Joan de Labritja, ambdós del terme municipal d´aquest últim nom, a l´E amb la mar, al SO amb Santa Eulària des Riu i al NO amb Sant Llorenç de Balàfia, també del terme de Sant Joan de Labritja. De N a S, s´estén des del coll des Moro, situat dins la vénda des Figueral, fins a la punta Arabí. Les véndes d´aquest poble són: es Figueral, Atzaró, Morna i Peralta.


Geografia

Espai físic

Geomorfologia

Les muntanyes de Sant Carles de Peralta estan compostes per materials de tipus calcari; tenen l´origen a partir de la formació de les illes Balears, durant l´orogènia alpina. Durant el quaternari, el relleu d´Eivissa, i en aquest cas el de Sant Carles de Peralta, va anar sofrint un gran procés d´erosió que comportà un arrodoniment de les diverses serres de tipus càrstic i la seua posterior deposició de materials de tipus sedimentari als seus vessants i les posteriors zones més planeres que formen en el seu conjunt el pla de Morna, el d´Atzaró i el des Figueral.

Les terres de les zones planes de Sant Carles estan compostes per al·luvions procedents de les parts altes dels vessants de les muntanyes properes, arrossegades per les diverses torrenteres quan plou. Són compostes per una ampla capa de terres argiloses i de tipus calcari, que poden arribar fins als 50 m de profunditat, tenen un color més vermellós a mesura que hom s´endinsa en les planes i que reben el nom de terra vermella, a causa del seu alt contingut en ferro. Han estat des d´antic molt profitoses per a l´agricultura.

El perfil general dels sòls presenta una estructura de tipus A(B)C tot i que amb l´erosió és freqüent trobar perfils de tipus A/C, on de vegades apareixen litosòls sobre margues. La profunditat d´aquestos sòls a les parts altes de la muntanya són més prims i, a mesura que hom descendeix, es van fent cada vegada més profunds.

Sant Carles de Peralta és un poble molt planer, ja que compta amb tres grans planes situades al seu centre: el pla d´Atzaró, el pla de Morna i el pla des Figueral, que s´han aprofitat tradicionalment per a l´establiment d´una població dispersa i de zones aptes per a l´agricultura i, secundàriament, per a la ramaderia. Es troba rodejat per diverses unitats orogràfiques, les quals són més accidentades i tenen una major altitud al N del poble, concretament a les véndes des Figueral i de Morna, on es troba la serra de sa Mala Costa, un eix orogràfic de direcció E-O que fa de barrera natural entre Sant Carles de Peralta i Sant Vicent de sa Cala, Sant Joan de Labritja i Sant Llorenç de Balàfia. Els cims més alts superen majoritàriament els 300 m i el punt més elevat s´anomena puig de sa Torreta (416 m), en el qual hi ha senyalitzat un punt geodèsic; el segueixen en alçada altres puigs com el puig Gros (398 m), ses Tanquetes (376 m), el puig de sa Mola (362 m) o el puig de sa Rota Blanca (322 m).

Al centre del poble hi ha un petit relleu orogràfic, la serra de Sant Carles, que fa de divisió entre les véndes des Figueral i de Peralta, amb el punt més elevat a sa Talaia de Sant Carles (231 m), seguida d´altres menors, com el puig des Molí (187 m) i la serra des Llamp (136 m). Al SE del poble, al territori que comprèn la vénda d´Atzaró, els puigs són d´una alçada més modesta i tan sols el puig d´Atzaró (214 m) supera els 200 m. El segueixen en alçada el puig d´en Mariano de Dalt (171 m) i el puig d´en Ramon (164 m). Al SO hi ha el puig de s´Argentera (142 m), on hi havia hagut una explotació de recursos naturals com plom, argent i algun residu d´or, que s´explotà des de temps dels púnics i fenicis fins a la Guerra Civil Espanyola, moment en què restà abandonada (Argentera, mines de s´ ).

La línia de costa que comprèn aquest poble és amb molt de pendent i força accidentada, i perillosa sobretot per als navegants, per l´abundància d´illots, esculls i lloses. Aquesta costa comença a la vénda des Figueral amb penya-segats molt abruptes i amb força pendent. La primera línia de penya-segats és l´anomenat coll des Moro, que forma part d´un dels vessants del puig de la Mar. Aquestos tallserrats continuen quasi en línia recta de N a S, fins que hom arriba a una platja estreta, anomenada s´Aigua Blanca. Després d´una sèrie de penya-segats en forma d´esglaons sortints cap a la mar, com per exemple el paller d´en Camp, finalment acaben a la zona de la plana des Figueral, on el torrent del mateix nom aboca a la mar d´una manera suau, i forma la platja des Figueral. Aquesta platja està dividida en dues parts per un sortint anomenat roca de sa Creu.

Tot seguint la costa des Figueral hi ha un sortint anomenat el paller de s´Albadar, que dóna nom a una sèrie de penya-segats on va minvant el seu pendent a mesura que es va descendint cap al S. Després d´aquestos penya-segats es poden observar costes més baixes, fins arribar al caló Roig, que forma, juntament amb un petit conjunt de cales que es troben disposades de forma esglaonada, el conjunt anomenat es Pou des Lleó (amb la platja del mateix nom), i el canal d´en Martí. Totes aquestes petites cales de còdols i coves que s´han format a causa de la força de la mar han tengut importància històrica per al poble i per als pescadors de la zona.

Seguint cap al S es troba una petita península de gran alçada i pendent, anomenada el cap Roig, que també ha tengut la seua importància, atès que la seua alçada el feia idoni com a punt de vigilància per als vaixells que s´apropassin a la costa. Aquesta costa, en ser tan abrupta, tan sols té una petita cala de còdols per accedir a terra (la cala Negra ). Cap a l´E d´aquesta península hi ha l´illa més gran d´aquesta costa, Tagomago , que també va ser un altre punt de vigilància de la mar. Tornant a les costes des Figueral, l´última cala que hom troba dins aquesta vénda és cala de Boix , que destaca per la seua arena d´un intens color negre o grisós.

A partir d´aquí, baixant cap al S, ja s´arriba a la vénda de Peralta, que comença amb una costa poc abrupta i de pendents suaus. La primera cala que hom troba és cala Mestella , una petita cala de pescadors. Tot seguit les costes tornen a tenir un pendent força abrupte, fins a arribar a la punta d´en Ribes, a partir d´on la línia de costa torna a ser més suau i hi ha cales més àmplies, com cala Llenya o cala Nova , ambdues separades per dos sortints anomenats punta des Fonoll Marí i punta Verda, d´uns 20 m d´altura, aproximadament, cada un. Finalment, després de cala Nova, en direcció S, es troba la punta de ses Pedrisses i la platja des Canar. A l´E d´aquestes costes hi ha els esculls d´en Racó, l´illa des Canar i l´illot de sa Galera, que des d´antic han constituït una zona perillosa per als pescadors i per als navegants.


Climatologia

Les diferències climàtiques són molt petites a Sant Carles, en concret les més significatives es donen per l´orografia i l´anomenat efecte Föhn, en què l´aportació d´humitat en forma de pluja és molt més gran a les zones elevades dels puigs que a les zones planeres. En canvi a les zones planeres de Sant Carles hi ha un estancament d´humitat en forma de fumassa més gran que als puigs. Les temperatures són suaus, però quan hi ha gelades a l´illa solen afectar les planes de Sant Carles. Quant a precipitacions, la zona de Sant Carles pot arribar a enregistrar una mitjana anual de fins a 650 mm.


Vegetació

La vegetació natural és conformada per la combinació de brolla amb pinar amb la presència de savines, més desenvolupada cap als puigs (puig d´Atzaró, serra des Llamp...), mentre que a les planes (Atzaró, Morna, es Figueral) resten matolls i brolla. Antigament hi havia una agricultura tradicional a base d´arbres de secà, com ametllers, figueres, garrovers, amb presència d´algunes oliveres i vinyes, i a les zones més planeres, cereals. Encara els primers anys del s XXI a moltes d´aquestes zones agrícoles abandonades, es pot veure un procés de repoblació de l´antiga vegetació de pinassa, savines i brolla. A les zones més humides a la vora de les fonts, fondalades i els torrents, s´hi poden trobar baladres o canyís.


Hidrologia

A Sant Carles hi ha una gran quantitat de torrents i aqüífers, tot i que aquestos últims en una recessió molt important a causa de la sobreexplotació per a l´agricultura i el consum de les persones en general. Aquesta abundància de torrents i aqüífers es dóna sobretot pel relleu de tipus càrstic amb roques de tipus calcari fissurades, amb una espessor aproximada d´uns 200 m i amb confinaments locals de materials impermeables. Malgrat això, també es troben altres tipus d´aqüífers formats per materials de tipus detrític que arriben a formar espessors de fins a 15 m. Aquestos aqüífers es carreguen gràcies a l´aigua de pluja que s´infiltra pel terreny i, finalment, queda com un dipòsit. A Sant Carles aquestes aigües subterrànies són abundants, representades en forma de fonts i sobretot de pous, bona part a l´interior i als vessants dels puigs: la font d´en Covetes, es pou des Lleó, la font de Peralta o la font de Morna.

La xarxa hidrogràfica de Sant Carles de Peralta és formada, com la de la resta de l´illa, per torrents d´escorrentia, és a dir, la major part de l´any estan secs, però en èpoques de pluges, com a la tardor i a la primavera, ocasionalment poden portar aigua.

De N a S es troben els següents torrents: quasi en el límit amb el poble de Sant Vicent de sa Cala i recollint les aigües dels puigs de Mar i d´en Blai, hi ha el torrent de sa Timba, també dit de ses Taules, que desemboca al N de la platja de ses Aigües Blanques. Més al S hi ha el torrent de ses Botges. Després es troba el torrent més llarg i important d´aquest poble, el torrent des Figueral, que travessa d´O a E tota la plana del mateix nom i recull, en especial, les aigües del vessant meridional de sa Mala Costa. A la seua part final transcorre per sòls més planers i en la seua desembocadura, a la platja des Figueral, forma un gorg on sol trobar-se aigua després d´èpoques de pluges continuades. Més cap al S hi ha el canal d´Enmig, el canal des Catius i el torrent des Pou, al Pou des Lleó, que desemboca a la platja del mateix nom. Ja a la part meridional hi ha el torrent Secorrat, que neix al vessant SO de sa Talaia de Sant Carles, entre el puig des Molí i el puig des Cap Gros, i que després de recórrer un tros de la vénda de Peralta desemboca a cala Mestella. A la mateixa vénda, però a cala Llenya desemboca el torrent des Coix, que neix al vessant S del puig des Cap Gros i discorre cap a la costa en direcció SE. Un altre curs d´aigua important és el torrent de s´Argentera, que recull les aigües de Morna, Atzaró i part de Peralta i desemboca, després de travessar la vénda d´Arabí, ja del poble de Santa Eulària des Riu, al costat de la platja de s´Estanyol.


Les degradacions de l´espai

Si es compara el territori de Sant Carles amb la resta de l´illa, s´observa que en les característiques del paisatge tradicional eivissenc hi ha poques variacions. Això significa que la degradació de l´espai ha estat menor comparada amb altres zones de l´illa, però això no vol dir que hagi estat nul·la. Tradicionalment, a Sant Carles hi ha hagut un paisatge rural de població dispersa, com a tots els pobles de l´illa, on la principal activitat primària era l´agricultura, que al llarg del temps havia anat modificant el paisatge, ja que es feien feixes i parets a molts vessants per als conreus i els ramats.

Un punt important en la degradació de l´espai a Sant Carles és el consum abusiu de l´aigua dels aqüífers i la consegüent salinització. Antigament l´aigua s´utilitzava per al consum de les cases i altres usos tradicionals, però des de mitjan s XX aquestes aigües subterrànies s´aprofiten per a altres usos, relacionats amb l´establiment cada vegada més abundant de segones residències i urbanitzacions, que reclamen uns consums molt alts per al seu equipament (piscines, jardins, etc.). Tot i que cada vegada més a Eivissa s´està fent front a aquest problema en forma de construcció de dessaladores i altres tipus de mecanismes d´estalvi i depuració d´aigües, encara no són suficients les mesures que s´estan prenent la primera dècada del s XXI.

Finalment, el problema més important al qual s´ha de fer front al poble de Sant Carles és el canvi d´usos del sòl que pateix a poc a poc el territori. El camp s´està transformant progressivament en urbanitzacions difuses, de manera que el paisatge rural es troba en perill de desaparició o en procés de transformació per l´abandonament de les activitats agràries, per la substitució dels diferents cultius, per la demanda de segones residències, sòl urbanitzable i per la necessitat de serveis urbans per part de la gent que va a viure al camp. En conclusió, una demanda estimulada per les necessitats creades pel consumisme.


Demografia

L´any 2009 el nucli urbà de Sant Carles tenia 2.175 habitants i la resta del poble, amb poblament disseminat, 2.155. El poblament, tradicionalment dispers, a partir del boom turístic ha tengut una important densificació al centre urbà del poble, sobretot pel que fa al nombre d´habitatges i a alguna segona residència. Els habitants, per tant, són persones que tenen el seu lloc de treball relativament prop o en pobles vesins, o jubilats estrangers que busquen tranquil·litat i un ambient rural.

Altres zones de costa com la des Canar, ses Pedrisses o punta Arabí han tengut un creixement més gran de segones residències, sobretot d´establiments hotelers i d´altres equipaments per al turisme (restaurants, etc.) més acusat. Aquest fet suposa que siguin les urbanitzacions més extenses de tot el poble. Tot i que no es disposa de dades totals de la població, es pot dir que a les planes de Morna i d´Atzaró han augmentat el nombre d´edificacions i que gairebé tot són segones residències.

Un altre fet destacat és l´increment d´agroturismes i cases rurals, en un intent de preservar l´entorn i canviar el prototip de turisme de masses de sol i platja per un altre que estigui molt més vinculat a la preservació de l´entorn i a un altre tipus d´activitats alternatives.


Activitats econòmiques

El 2011 la major part d´activitats que es troben a Sant Carles corresponen al sector primari, encara que amb prou feines se´n treu rendibilitat i està en un procés d´abandonament progressiu. En l´agricultura, s´hi continua treballant com el sistema tradicional, amb plantacions d´arbres d´ametllers, garrovers, figueres i algun oliverar, i cultius del cereal (blat, civada, ordi...), llegums i hortalisses, tot i que finalment s´hi han acabat incloent altres tipus de conreus, sobretot d´arbres fruiters com tarongers, llimoners, albercoquers, etc. (sobretot a la vora del puig de s´Argentera). La ramaderia va lligada a l´agricultura, però és escassa i només es compta amb uns quants animals: gallines, coloms, conills, ovelles, cabres i algun porc són els animals típics que es poden trobar a les cases pageses.

L´altre sector que té una importància molt gran a Sant Carles, com a la resta de l´illa, és el sector terciari, en concret el sector serveis i el turisme, cada vegada més gran en aquest poble. Aquestes activitats sobretot es concentren als nuclis turístics abans esmentats des Figueral i des Canar, i també destacats són alguns establiments hotelers i restaurants as Pou des Lleó, a cala de Boix i a s´Aigua Blanca. També hi ha el 2011 plans de mantenir s´Argentera com a lloc d´interès cultural i turístic.


Ordenació territorial

Pel que fa a la xarxa viària, hi ha una sèrie de carreteres asfaltades, en forma de quadrícula, que creuen Sant Carles, com la que uneix Sant Llorenç amb Sant Carles, la de Sant Carles as Canar i altres que porten a les platges de cala Llenya, es Figueral, es Pou des Lleó o cala de Boix. D´aquestes carreteres, surt una densa xarxa de camins no asfaltats (de terra o grava) que condueixen a les cases i es comuniquen els uns amb els altres. D´aquestos camins tradicionals, els situats a les planes s´han conservat en la seua majoria, però d´altres que estaven situats als puigs s´han anat perdent.

Tant la plana de Morna, com la d´Atzaró i es Figueral tenen majoritàriament la classificació de sòl rústic, però hi ha excepcions. Les àrees que tenen la classificació de sòls urbanitzables i de sòls rústics d´interès paisatgístic es troben, per exemple, al nucli del poble de Sant Carles, a la zona de costa des Figueral, a la zona de costa de cala Llenya i a la zona des Canar, que arriba fins a la punta Arabí. Les àrees més muntanyoses de Sant Carles tenen classificació de sòls protegits, com la part alta de sa Talaia de Sant Carles, la serra des Llamp i Campanitx, que es troben dins les zones declarades àrees naturals d´especial interès.

Pel que fa a monuments antics del poble, i que els primers anys del s XXI són motiu de visita per a molts turistes, el més remarcable és el puig de s´Argentera i les seues mines. [MFF]


Història

El territori que després conformà aquesta parròquia formava part del quartó de Santa Eulària o del Rei i n´era una gran comarca, amb la denominació de vénda de Peralta. El terme parroquial es troba enclavat dins del territori de l´antiga cavalleria de Peralta, documentada des de 1465, però que existia des de l´edat mitjana, quan Margarida Joan demostrà que n´era la legítima propietària per successió de Ramon de Velario, antigament governador d´Eivissa.

Encara que no s´han trobat documents prou clars, cal pensar que algun dels primers cavallers fou de cognom Peralta i així la cavalleria pogué prendre´n el nom. El distintiu o cognom “de Petra Alta”, sense referències a la cavalleria, se sol trobar als s XIV i XV. En línies generals, la cavalleria de Peralta i Morna abastava tot el territori que el 2011 correspon a les parròquies de Sant Vicent de sa Cala i de Sant Carles, exceptuant la vénda d´Atzaró. Consta que la cavalleria de Peralta havia estat instituïda pel rei Jaume II.

La parròquia de Sant Carles fou creada l´any 1785 arran de la publicació de l´edicte de la constitució de les parròquies d´Eivissa i de Formentera pel bisbe Manuel Abad y Lasierra, primer bisbe d´Eivissa; l´edicte diu el següent: “A la banda de llevant de l´illa d´Eivissa, davant l´illot de Tagomago, existeix un territori molt fèrtil, de devers una llegua d´extensió, anomenat es Figueral, molt despoblat perquè es troba allunyat de la vicaria de Santa Eulària. Ha semblat convenient de fer-hi una parròquia de nova erecció, que es dedicarà a sant Carles, i el terme que se li assigna, actualment sols d´unes vuitanta famílies, té totes les possibilitats de poblar-se ben aviat”.

Publicat l´edicte, tot seguit començà la construcció del temple parroquial però no s´aixecà as Figueral com deia el decret, sinó que s´elegí el centre del terme parroquial, a Peralta, al lloc conegut sovent com el rotlo de Peralta. No se sap quan s´acabà l´església, però cal suposar que a la darreria del s XVIII ja es trobava en funcions. El porxo així com el campanar de paret i la casa rectoral són posteriors. L´església de Sant Carles és considerada com una de les tres de més elegant traça, junt amb les de Sant Llorenç i Sant Mateu. També es diu que totes tres foren dirigides pel mateix mestre picapedrer, sense cap altre fonament que la semblança exterior i interior que presenten. És una església de traça rectangular (20,5 m x 7,20 m x 9 m d´alt) amb terrat a dos vessants, amb volta de canó i set capelles. El retaule de dos cossos de l´altar major i les talles, els llenços i els llibres de l´arxiu parroquial foren cremats el 1936.

Les primeres véndes (1785) de la nova parròquia eren: Peralta i rotlo de Peralta (29 famílies), Terrassona, puig Verd i Benisait (18), es Figueral (28), Morna (28), Canavall, Atzaró, es Savinar i Montserrat (30), en total eren 150 cases o famílies amb 608 persones; els noms d´aquestes véndes que detallen tots els indrets no foren la denominació final que varen tenir i que aviat es convertiren en quatre, que el 1840 tenien les següents cases: Atzaró (30 famílies), Morna (47), es Figueral (65) i Peralta (58), amb un total de 1.141 persones. El 1860, segons dades de l´arxiduc Lluís Salvador d´Àustria, els feligresos eren 1.222.

Al peu del puig de s´Argentera es troben situats els pous i les restes de les mines que foren especialment explotades la segona part del s XIX. Hi ha pous a la banda de Santa Eulària i a la de Sant Carles. [JMC]


Societat

Quan es va constituir la parròquia de Sant Carles (1785) ja existien diversos indrets amb un nombre de pobladors considerables, com Peralta, Benisait, es Figueral, Morna, es Canar, Atzaró i Montserrat, entre els més importants. Per atendre espiritualment les necessitats de la creixent població hi ha hagut diferents sacerdots que han deixat un bon record del seu pas ja que, a més de la labor pastoral inherent al càrrec, també desenvoluparen altres activitats; aquest pot ser el cas de Bartomeu Ribas Ferrer que entre 1941-49 desenvolupà una intensa activitat com a animador cultural i amb classes per ensenyar a llegir els al·lots del poble. També cal esmentar la labor duta a terme per Josep Planells Bonet entre 1959 i 1977.

La primera escola que es coneix era situada a can Pep Blanc; allí arribà destinat el mestre Joaquim Gadea Fernández el mes de gener de 1919 i al llarg dels vuit anys que va estar destinat al poble desenvolupà una intensa tasca docent amb innovacions pedagògiques de primer ordre: actes culturals com obres teatrals, excursions, etc. Ell fou el fundador de la mutualitat escolar “Minerva” que va promoure la construcció d´una nova escola per tal d´atendre millor el nombre d´escolars que augmentava gradualment; l´escola s´aixecà sobre un solar vora la carretera de Santa Eulària donat per la família de can Pere Marí. Cal dir que el 1925 Gadea fou designat alcalde de Santa Eulària des Riu. També és ben present el record del mestre Joan Ribas, natural del poble de Sant Agustí des Vedrà, que durant més d´una dotzena d´anys va regir l´escola i que també es casà amb una al·lota d´aquest poble.

Les botigues tradicionals del poble eren Can Besora i sa Rota, i una mica més allunyades del redol del poble es trobaven Can Pep Joana al camí des Figueral i Can Cristòfol al camí des Fil —vora la línia de telègraf que unia la ciutat d´Eivissa amb la cala de Sant Vicent—, que també tenia servei de cafè. Vora l´església hi havia Can Toni de sa Rota i Can Pep de sa Botiga, que amb el temps ha esdevengut el cafè conegut com Ca n´Anneta; també Can Mateu, a la vénda des Figueral. Vora el camí des Fil hi havia també cafè a Can Toni Joaní.

Per moldre gra al poble hi havia molins de sang a can Pere Marí, can Colomaret i can Toni Joaní; també hi havia un molí de vent al puig des Molí, que era propietat de la família de can Salvador.

La costa de Sant Carles de Peralta és en general d´esglaó amb multitud de cales i raconades que han permès l´existència de multitud d´escars on guardar-hi petits llaüts, bots i xalanes per a la pesca, activitat que compatibilitzaven amb les labors de camp; no es recorda cap habitant del poble que es dedicàs exclusivament a la pesca; són llocs amb casetes de pescadors: es Figueral, es caló Roig, es Pou des Lleó i es canal d´en Martí, cala de Boix, cala Mestella, cala Llenya i es Canar; això va fer que hi hagués alguns fusters que s´especialitzassin en la construcció de petites embarcacions com Joan d´en Francesc, Pere de sa Font, Pep Racó; fuster era també Pep de sa Vilda.

Les mines de s´Argentera s´explotaren a la darreria del s XIX i al començament del XX i encara que aviat quedaren en desús per manca de riquesa mineral, tots recorden que fou una ocupació per a molts dels habitants del poble.

El poble té hisendes amb gran extensió com són els casos de can Montserrat i can Blai de sa Paret Llarga.

La línia d´autobús amb Santa Eulària i la ciutat d´Eivissa ha estat atesa des dels primers moments per l´empresa Vilàs.

També cal apuntar que els anys seixanta del s XX hi hagué una important colònia de hippies establerta al poble, població que va conviure harmoniosament amb la resta del poble, però que també ocasionà moments de tensió amb els nadius a causa de la diferent manera de viure. Un personatge amb residència durant anys al poble fou Miguel García de Sáez , que es va fer una casa a s´Arenal de s´Ora, freqüentada per diversos intel·lectuals i artistes. [FCC]

Descàrregues

Col·laboradors