Sant Antoni de Portmany, municipi de

Sant Antoni de Portmany, municipi de El terme municipal de Sant Antoni de Portmany s´estén per tot el sector NO de l´illa d´Eivissa. Limita amb els municipis de Sant Josep de sa Talaia al SO (amb el qual comparteix la gran badia en què s´ubica el port), de Santa Eulària des Riu a l´E, de Sant Joan de Labritja al NE i d´Eivissa al S. La seua superfície és de 12.662 ha repartides entre les diverses parròquies i nuclis de població. Segons l´Institut Nacional d´Estadística, la població l´1 de gener de 2007 era de 21.039 habitants, de manera que era el tercer municipi d´Eivissa quant a població. Sant Antoni de Portmany, Sant Rafel de sa Creu, Santa Agnès de Corona i Sant Mateu d´Albarca són els pobles que formen el municipi. Sant Antoni és el més gran, amb 4.089 ha, i és el centre administratiu del municipi. El segueixen Sant Rafel amb 3.886 ha i, finalment, Santa Agnès i Sant Mateu (2.236 ha i 2.451 ha, respectivament).

Història
L´àrea que el 2011 comprèn el municipi de Sant Antoni de Portmany degué de tenir un poblament molt antic, facilitat per la proximitat a les terres del llevant ibèric i l´existència de l´àmplia badia de Portmany, a redós de la qual s´estenen les terres fèrtils del pla del mateix nom, a més dels espais plans de Corona i Albarca. Sembla que els primers indicis d´ocupació humana siguin les troballes de s´avenc des Pouàs , a Corona, i les pintures rupestres de la cova des Vi , una balma rocosa entre sa Foradada i el cap Nunó, al litoral de ses Fontanelles , a uns 50 m sobre el nivell de la mar. Aquestes pintures, testimoni d´un poble mariner i el 2010 úniques en tot el conjunt de les Pitiüses, foren inicialment estudiades el 1917 per Henri Breuil , que les suposà de l´edat del bronze, si bé treballs posteriors consideren que podrien ser d´època púnica. Un altre jaciment enigmàtic, poc estudiat i d´origen dubtós, és el de les torres d´en Lluc al cap des Mossons o d´Albarca, sobre el penya-segat des Alls; mostra un tram de muralla que conserva dues torres, no comparable amb altres estructures defensives de l´illa. Diverses prospeccions arqueològiques han detectat uns 250 jaciments de l´època antiga als termes de Sant Antoni i de Sant Josep de sa Talaia, dels quals 183 són púnics. Això indica una intensa colonització agrària del territori, un poblament consolidat amb un hàbitat dispers. Jaciments púnics que, aproximadament, coincideixen amb l´àrea urbana de la vila de Sant Antoni són el de Can Rota, pròxim de la desembocadura del torrent de Buscastell, i Cas Jurat a l´entorn de ses Païsses; amb un possible santuari, el jaciment de can Pis, a Sant Rafel, amb restes posteriors. Del període romà sembla ser el jaciment del puig d´en Rova , vora l´institut de secundària, la necròpolis d´època baiximperial romana de Can Prats i l´assentament de l´hort d´en Frit , proper a la punta des Molí. La difusió del cristianisme ha deixat la seua empremta a les proximitats de la vila de Sant Antoni amb un element patrimonial singular i únic a l´illa, de datació incerta dins el període paleocristià: es tracta de la capella catacumbària de Santa Agnès (Santa Agnès, capella de ), a l´entrada de la qual es descobriren unes puntes de fletxa, probablement púniques, i restes de ceràmica islàmica; és el temple cristià més antic de l´illa: Redescoberta el 1907, fou declarada monument historicoartístic nacional el 1964 i restaurada els anys vuitanta: la intervenció comportà la reconstrucció de l´arc de pedra de l´entrada i la instal·lació d´un altar nou amb sengles imatges del sant Crist i de santa Agnès. Al llarg del s XX s´han realitzat excavacions i prospeccions al terme de Sant Antoni de Portmany i a les aigües de la badia, vora sa Conillera; entre els que més hi treballaren, hi ha Josep Colominas Roca i Carles Roman Ferrer dels primers decennis, José Maria Mañá de Angulo cap a la meitat de la centúria i, més endavant, Joan Ramon Torres . Amb la incorporació a l´islamisme, les terres del posterior terme municipal quedaren dividides administrativament entre Burtûman, la major part, i Banûzamid, que posteriorment a la conquista cristiana de 1235 són integrades en els quartons denominats Portmany i Balansat , respectivament. Segons els estudis de Miquel Barceló Perelló , els musulmans practicaren una agricultura irrigada al llarg dels torrents i sanejaren bona part del tram final del de Buscastell per estendre aquestos cultius fins a l´àrea de maresme de la badia. Són relativament freqüents les troballes de ceràmica islàmica, i encara a la toponímia es conserva testimoni de diverses alqueries, com Beniferri, Benimaimó, Benimussa o Forada, per posar uns exemples. En aquestos llocs s´ha documentat, des de molt antic, la presència de molins d´aigua i fonts, elements patrimonials que han arribat fins al s XXI, més o menys renovats i reconstruïts. En el repartiment entre els conquistadors cristians, Portmany va correspondre a Nunó Sanç i Balansat a Guillem de Montgrí, qui posteriorment va adquirir també Portmany. En el testament, Montgrí llegà els seus béns a la catedral de Tarragona (l´arquebisbe n´era titular) i Portmany passà a l´ardiaca de Sant Fructuós, de la seu tarragonina, tots dos senyors eclesiàstics que mantengueren el seu domini sobre aquest territori fins a la fundació del bisbat d´Eivissa, que en rebé la senyoria. Joan Marí Cardona recull l´existència d´almenys set molins d´aigua fariners al torrent de Buscastell i els censos que havien de pagar; la major part eren a l´alqueria de Pere Garcés, que havia pertangut a un tal Buscastell, i quatre reberen autorització per construir-se la segona meitat del s XIII. El nom de Sant Antoni per designar aquest espai té l´origen en la construcció al s XIV de l´església del poble, la més antiga de l´illa després de la de Santa Maria, al mateix lloc que ocupa el 2011, en una cota lleugerament més elevada a la ribera N de la badia de Portmany, que fou dedicada a sant Antoni Abat. El 1305 l´arquebisbe Roderic concedí als pobladors de Portmany edificar capella pròpia i un fossar, amb l´obligació de pagar al vicari 300 sous en moneda de Barcelona i de construir-li un habitatge. També al s XIV tenen origen les altres tres esglésies dels quartons de Balansat (Sant Miquel), del Rei (Santa Eulària) i de ses Salines (Sant Jordi); totes són fortificades i s´usaren de refugi en cas d´atac. El nucli primitiu de l´església de Sant Antoni està format per una nau rectangular troncopiramidal, de murs molt gruixuts; l´entrada original era a la façana de migdia, i defensada per una lladronera, la porta quedava reforçada a l´interior amb una barra. Les úniques obertures a l´exterior són les troneres del trifori, que podrien correspondre a les obres de reforma del s XVI, en diverses etapes; altres reformes importants són de 1644 i, sobretot, de 1674, en què s´amplià el temple i, probablement, s´obrí la segona porta. La torre que en fa part no existia el 1687, segons l´informe al rei de l´enginyer José Castellón sobre l´estat precari de les defenses del port de Sant Antoni, ja que, per protegir-lo millor, proposava una torre a la punta de ses Variades, capaç per a deu o dotze peces de canó, i escriu que, juntament amb una torreta vora l´església projectada pels portmanyins, el port quedaria assegurat. Aquesta torre adossada al temple es construí tot seguit; és de planta rectangular, amb els murs de pedra atalussats. Ja existia el 1691, data de la visita de l´arquebisbe Josep de Mora , però tots dos edificis sembla que no eren encara units ja que, segons escriu el bisbe, per tocar les campanes (una grossa i una altra petita), “s´ha de pujar a la fortalesa de la dita església i moltes vegades no es toquen quan és necessari per ser [el campanar] tan inconvenient i apartat”. En conseqüència, manà que en el termini d´un mes es posassin les campanes sobre l´entrada principal de l´església i que les cordes baixassin fins a la porta principal, perquè es poguessin tocar “amb major comoditat i conveniència”. També, per a major seguretat del vicari, va disposar que se li fes una altra casa sobre la coberta del temple, que es va aixecar adossada a la cara de ponent de la torre i el 1693 es pagava l´enllosat de la terrassa de l´església; va ser llavors que la torre artillada quedà integrada amb el temple reforçant la funció de refugi i defensa, i encara es conserven senyals del lloc on s´adossà la nova casa del vicari, enderrocada el 1846 perquè ja era en ruïna, així com les restes del campanar de paret en què hi havia hagut les campanes (que erròniament, en opinió d´Eduardo Posadas López , han estat interpretades com a merlets). El 1784 es feren noves obres d´ampliació a l´església, convertida ja en parròquia. Les dues terceres parts inferiors de la torre, aproximadament, constitueixen el presbiteri, la part superior va mantenir la funció militar fins al 1876, en què passà a ser utilitzada totalment per l´església. Les notícies d´atacs turcs i corsaris, origen de la denominació des caló des Moro, es repeteixen en els documents de l´edat moderna, algun tan dramàtic com el consignat en la carta dels jurats a l´emperadriu Isabel, de 26 de juny de 1536. Els jurats hi notificaven la presència d´un estol turc en aigües de les Pitiüses que havien desembarcat a Portmany el dia 20 i havien atacat una torre predial; en el seu ajut havia sortit d´Eivissa, comandada pel seu capità, la companyia de guarnició i un cert nombre de civils. Informaven que, en l´enfrontament amb els atacants, havien estat sorpresos, que els turcs en mataren tres i en prengueren 70 com a ostatges, entre ells el capità i 20 soldats; deien també que no els havien pogut rescatar perquè no podien pagar el preu que els turcs n´havien demanat. Aquesta pèrdua en homes havia deixat molt debilitada la defensa de l´illa i se sol·licità la provisió de noves forces. Associades a la casa pagesa, les torres de refugi predials són un element patrimonial originat en aquests temps d´inseguretat. Algunes de les conservades tenen una antiguitat que es remunta als s XVI i XVII, a d´altres se´n fa referència la primera meitat del XVIII. Com a exemples, poden citar-se al poble de Sant Antoni les torres de sa Torre i des Llucs a la vénda des Bernats, la del conjunt format per Can Mossonet de sa Torre i Can Lluc Joanet, més la de Can Figueretes i la de Can Mosson a la vénda de sa Vorera, i la de Ca na Portes a la vénda des Torrent; de Santa Agnès és la torre de Can Batlet, a la vénda de ses Rotes, i a Sant Rafel hi ha la torre des Fornàs, a la vénda d´aquest nom, a més de les torres de Ca na Portes, de Cas Prats i de Can Joanet. El primer bisbe, l´il·lustrat Manuel Abad y Lasierra , organitzà la seu pitiüsa el 1785 en parròquies mitjançant la suma de véndes, que continuaren com a unitats organitzatives de les labors col·lectives a la parròquia. Les que després constituïren el municipi portmanyí són les parròquies de Sant Antoni, Sant Rafel, Santa Agnès i Sant Mateu, amb els límits que han arribat als primers anys de s XXI, i tenien, a més de la funció religiosa, la de gestionar el territori de la seua jurisdicció i tractar d´aconseguir la reunió dels vesins en un nucli entorn del centre parroquial. A més de les obres fetes a l´església de Sant Antoni, s´emprengué la construcció de les esglésies de les noves parròquies rurals, totes d´una sola nau amb capelles laterals. La de Sant Rafel es va fer entre 1786 i 1797, encara amb murs forts i gruixuts per defensar l´edificació d´un hipotètic atac; té set capelles laterals i el campanar s´eleva 144 m sobre el nivell de la mar. Entre 1785 i 1796 s´aixecà l´església de Sant Mateu, de vuit capelles, amb un porxo més tardà, fet el 1884-85. La de Santa Agnès de Corona és de les més petites i senzilles de l´illa, amb sis capelles laterals; la construcció es prolongà de 1786 a 1806. Amb el nou sistema il·lustrat impulsat pel comissionat reial, Miquel Gaietà Soler i Rabassa , amb la col·laboració del bisbe, entre d´altres realitzacions, s´introduïren nous cultius, com l´ametller, i tècniques agrícoles, s´impulsà el poblament rural i la immigració, es construïren camins i es posaren les fites dels cinc quartons en què l´illa d´Eivissa era dividida: Portmany, Balansat, Santa Eulària, ses Salines i pla de Vila. La política il·lustrada també dotà la ciutat de la primera font pública a la Marina, l´aigua per a la qual procedia de Sant Rafel. En opinió de Joan Marí Cardona, es tractà de l´obra pública més important del s XVIII, i diu que a la fi del s XX, al llarg del camí Vell de Vila a Sant Antoni, encara es podia recórrer la trajectòria de la séquia soterrània que conduïa l´aigua des dels pous de can Mosson des Coll a la font d´Eivissa, assenyalada per unes petites construccions (pouets o dipòsits reguladors). La implantació de l´estat liberal al s XIX comportà la supressió de les senyories jurisdiccionals, la igualtat de tots els hòmens davant la llei i la divisió municipal. Els primers ajuntaments constitucionals foren els de 1812, però Sant Antoni no reunia la població requerida per constituir-se en municipi fins al trienni liberal. Precisament sembla que l´intent de convertir Sant Rafel en capçalera del terme podria haver estat el detonant d´una revolta el novembre de 1822, que va requerir la intervenció armada des d´Eivissa. Josep Clapés recull en els Archivos de Ibiza que, en tenir notícia d´una rebel·lió armada al poble de Sant Antoni, l´alcalde i jutge interí d´Eivissa, Francesc Tomàs i Planells, sortí amb una escorta de la milícia nacional, passà la nit del dia 4 a la rectoria de Sant Rafel i a la matinada del 5 marxà cap a Sant Antoni, deixant una partida de 50 homes armats i demanant reforços a Sant Josep i a la ciutat. Aquella mateixa nit arribà una columna de soldats comandada pel tinent coronel Marià Tur i milicians eivissencs a les ordres d´Innocenci Val, forces que aconseguiren tenir sufocada la revolta dos dies després. Aquest fet va coincidir amb una reacció absolutista a l´Estat que, des de la Regència d´Urgell, demanà la intervenció de la Santa Aliança per restaurar l´absolutisme de Ferran VII. La definitiva ordenació territorial en municipis de 1833 es va fer a Eivissa mitjançant la suma de parròquies. El terme municipal de Sant Antoni integrà, a més de la del seu nom, les de Santa Agnès de Corona, Sant Mateu d´Albarca i Sant Rafel de sa Creu. Hi ha notícia de la situació sociopolítica i econòmica del municipi a través de l´informe de 1845 fet pel cap polític de la província de Balears, Joaquim Maximilià Gibert Alabau . Amb la visita a Eivissa i Formentera, Gibert venia a assegurar-se de la fidelitat al règim isabelí i coincidia amb l´aplicació d´un nou sistema tributari. Tenia l´objectiu de ressenyar les activitats econòmiques susceptibles de ser gravades pel fisc, l´estat de les infraestructures i les obres públiques. A més de registrar els diferents aspectes de l´economia i la societat, des del seu punt de vista liberal-conservador proposà una sèrie d´actuacions administratives per millorar la condició dels eivissencs i dels formenterers i aconseguir fer-ne uns “súbdits útils a l´Estat”. No hi havia escola pública, però els mossènyers de les quatre parròquies instruïen els joves gratuïtament. Existia un petit nucli urbà i Joan Marí Cardona recull el nom de les 25 cases de la vénda de sa Raval. Però la població de Sant Antoni era bàsicament rural i la principal riquesa procedia de les activitats agràries. Feien collita de cereal, ametlla, garrova, produïen vi i una mica d´oli, tenien abundant bestiar caprí i poc oví; també es feia formatge i mel. Com a tota indústria, esmentà la fabricació domèstica de teixits per a ús propi, i destaca que les pedreres de marès eren les millors de tota l´illa. Obtenien també carbó i llenya, que s´exportava cap a la península Ibèrica pel port de Sant Antoni, i compraven només el més necessari al mercat de Vila. Apuntà el mal estat dels camins, amb l´excepció d´un tram molt bo dins la parròquia de Sant Antoni. Gibert plantejava que l´administració havia de fer-se càrrec de les infraestructures bàsiques: obrir nous camins, millorar el port de Sant Antoni construint-hi un pontó i netejar-lo mitjançant una màquina de vapor i, posteriorment, desviar el traçat dels torrents que hi desguassaven i l´omplien de llots. La primera obra pública fou dins del pla d´enllumenat marítim per a seguretat de la navegació. El projecte del far de sa Conillera , aprovat per Reial decret de maig de 1855, fou elaborat i dirigit per Emili Pou i Bonet , enginyer en cap de Balears. S´aixecà a 60 m sobre el nivell de les aigües, al cim del cap Blanc, al N d´aquesta illa que tanca per ponent la badia de Portmany i dóna protecció al port de Sant Antoni. Les obres foren adjudicades a Andreu Rosés, acabaren el novembre de 1857 i des de llavors ha estat en funcionament. Es va bastir un edifici de planta circular, amb la torre de cos lleugerament troncocònic, i s´hi instal·là un aparell catadiòptric de segon ordre, construït a París per M. Lepaute, compost de vuit lents còncaves, una cúpula catadiòptrica i una sèrie de prismes subordinats. Les làmpades eren del sistema Degrand, d´un ble. En condicions normals, la visibilitat abastava un radi de 20 milles. Era un far de segon ordre, com el de la Mola de Formentera. La dotació de personal era de dos torrers, fins al 1971, en què es feren obres de reforma i s´automatitzà el far. Molt posteriorment s´aixecà el far de ses Coves Blanques , arran de la declaració del port de Sant Antoni d´interès general. Seria un far de 6è ordre, inaugurat el 1897, però la construcció del dic d´abric del port el 1950 i l´expansió de la vila el deixà sense la funció original d´assenyalar l´accés al port, que des de 1967 compta amb la balisa de la punta d´en Xinxó, completada el 2001 amb un nou abalisament; el 2011 ses Coves Blanques és un Centre d´Interpretació de la Mar. El 1860, amb motiu de la visita de la reina Isabel II a Mallorca, una comissió de l´Ajuntament d´Eivissa va anar a Palma per saludar-la i demanar-li “la neteja del port, la construcció de la carretera de Sant Antoni, la conservació de la seu bisbal i el foment de les salines”. Aquell mateix any es demanava l´habilitació del port de Sant Antoni i l´any següent començaven les obres de la carretera. La d´Eivissa a Sant Antoni va ser la primera carretera moderna i va suposar la introducció de tècniques avançades en el camp de l´enginyeria civil. Va ser projectada el 1861 per Emili Pou i fou director de la construcció l´enginyer Francesc Prieto i Caules; les obres es donaren per acabades el 1869 i fou inaugurada oficialment l´any següent. Tenia amplària suficient per al trànsit de carruatges i recorria 15,31 km des del cap de s´Alamera a Eivissa (passeig de Vara de Rey) al port i poble de Sant Antoni de Portmany, amb un traçat pràcticament rectilini. Per salvar els obstacles que presentaven uns pujolets es va rebaixar el terreny amb quatre desmunts en total, un entre Eivissa i Sant Rafel i tres entre Sant Rafel i Sant Antoni; també es varen construir dos petits ponts, tots dins el municipi de Sant Antoni, un al pla de Vila que salva el torrent des Fornàs (que aquí comença a dir-se torrent de ses Dones) i l´altre al pla de Portmany sobre el torrent des Baladre. Segons l´arxiduc Lluís Salvador, aquesta via merexia figurar “entre els millors i més útils camins de la província”, per la qualitat de la construcció i el servei que feia en travessar una rica comarca. La carretera va fer possible el moviment de carros de la pagesia cap a la ciutat amb les corresponents mercaderies, impulsant així una millor explotació dels recursos del municipi, i el 1921 s´aprovà el projecte del tram de Sant Rafel de sa Creu a Santa Agnès de Corona. Com a nota curiosa i indici del rebuig de la pagesia a la pressió fiscal des de ciutat, reflectit en el cançoner tradicional, algú afirma que en arribar a sa Creu i veure Vila al fons deien “ja es veu es puig des lladres”. L´expansió de la població requerí també l´augment de la producció de cereals i la construcció de nous molins. Moltes cases disposaren de molí de sang, a més de trull i celler. També hi hagué molins fariners de vent, almenys des de la segona meitat del s XIX, però tots aquestos deixaren de moldre cap als anys vint i trenta del s XX. El molí de sa Punta ja existia el 1865 i sembla que va ser el que més va durar; en començar el s XXI es troba restaurat, se n´han reconstruït totes les peces i forma part de l´espai cultural de Sa Punta des Molí. Dins sa Raval de Sant Antoni es conserven les torres dels molins d´en Simó o des Putxet i el d´en Ribes o d´en Gasparó, el primer adaptat també a una funció cultural. Al poble de Santa Agnès hi ha el molí d´en Plana Roja, de principi del s XX, restaurat, i a Sant Rafel hi ha el molí de sa Fita. A partir de la fi del s XIX s´hi començaren a sumar els molins d´extracció d´aigua, el més antic dels quals sembla ser el de Ca na Maciana, seguit, ja cap a la meitat del s XX, dels molins de Can Beies i de Can Gaspar (1965), tots al poble de Sant Antoni, a la vénda des Pla. També del s XIX era l´edifici del qual l´Ajuntament ocupà inicialment el primer pis, al carrer de Miramar, mentre la planta baixa servia d´habitatge, seu de correus, jutjat de pau i quarter de la Guàrdia Civil; el 1906 s´hi adjuntà un edifici de nova planta unit a l´anterior per unes escales i un pati, i en començar el s XXI va ser inaugurada la nova seu de l´Ajuntament, prop del Club Nàutic. [RVC] Segle XX. L´any 1900 el municipi reunia 4.263 habitants. La major part de la població vivia en un hàbitat dispers, només al poble de Sant Antoni s´havia conformat un nucli de població seguint una trama urbana en què les construccions s´anaren aixecant al llarg dels carrers que tenen com a centre l´església i el port. El 1867 el poble ja tenia una escola pública per a nens i una altra per a nenes, probablement a la planta baixa de la casa consistorial, i el 1936 n´existia una tercera per a pàrvuls. El 1922 es creà l´escola de Sant Rafel i l´any següent n´hi havia també a Sant Mateu. En els primers decennis del segle XX nasqué a Sant Antoni un primer sindicalisme d´inspiració catòlica i els anys trenta s´hi sumà la Unió General de Treballadors (UGT), de caire socialista. Personatge destacat era el rector de la parròquia de Sant Antoni, mossèn Bartomeu Ribas Ferrer , que inicià les tasques de formació nocturna i es convertí en gran animador cultural; bon coneixedor de la terra i de la seua gent i molt estimat del poble, és un model de mossènyer rural dedicat al seu ministeri amb abnegació, com demostrà en ocasió de l´epidèmia de grip de 1918. Al poble es vivia un moment de canvi, els anys vint es creà una petita empresa naviliera i la primera línia d´autobús, regentades per Alfons Ribas Piqué , el municipi disposava ja d´escoles públiques i d´una societat esportiva, i un turisme primerenc oferia noves perspectives de riquesa. La major part dels empresaris, i els més destacats, eren gent del poble, als quals se sumaren alguns estrangers en el sector turístic. Per atendre la nova vocació turística i una població en augment, la vila es dotà dels serveis necessaris tals com cafès, comerços de queviures, obradors i alguna indústria (fàbrica de llum, de gel), s´enllumenaren els carrers i arribà el cinema (1931), per iniciativa de Vicent “de na Marca”, que n´obrí un al carrer del bisbe Torres, sala on també s´oferien espectacles de varietats i de circ; durant la Guerra Civil va ser ocupada per la tropa i no va tornar a obrir fins a l´any 1940, ja amb cine sonor. A les dues fondes existents, la pensió Miramar, regentada per Catalina Ribas, i La Esmeralda, de Rafel Marí Llàcer “Correuer”, regentada per la seua esposa Margalida Portas, vengueren a sumar-se els primers establiments hotelers de la badia. El primer fou l´hotel Portmany (1933), inaugurat amb 23 habitacions en primera línia de mar, posterior passeig de ses Fonts; mantengué l´activitat turística fins als anys setanta i, des de llavors, una funció comercial als baixos de l´edifici; era propietat de Josep Roselló Cardona “Pep de na Mossona”, i s´aixecà sobre les bases de la casa pagesa de la qual pren el motiu. Dos anys després seguirien l´hotel Ses Savines, de Marí Llàcer, i l´hotel San Antonio. El 1935 entre tots sumaven una capacitat de 143 places, amb 78 habitacions, la meitat que a la ciutat d´Eivissa. Algunes famílies burgeses de Vila començaren a construir-se a Sant Antoni segones residències destinades al temps d´oci estiuenc; la primera fou “es Palacio” dels Montero. Abans de la Guerra Civil les famílies Wallis i “Solaies” tenien els seus xalets al port de Portmany, els Matutes construïren habitatges as Putxet, els Bertazioli, “Xil·leno”, “Nito” i Tur de Montis a la platja de s´Arenal i ses Savines, la família Albert a cala Gració i els Caldentey a ponent del poble; can Sorà al caló des Moro, (1934) construïda per Joan Gómez Ripoll “Campos”. Altres eren famílies de fora de l´illa, com els catalans Cunillera, també a s´Arenal, o els valencians Roso i Escrivà a cala Gració. A Sant Antoni residiren intel·lectuals, com Felix i Hans Jacob Noeggerath , pare i fill, que donaren hostatge a Walter Benjamin al molí de sa Punta i entraren en contacte amb Josep Roure-Torent . Un altre visitant il·lustre va ser l´arquitecte Germà Rodríguez Arias , que dissenyà l´hotel Ses Savines (1935) i, més tard, l´hotel Acor a cala Gració (1962, ampliat el 1967) i el Marco Polo. També creixia el nucli o raval de Sant Rafel de sa Creu, gràcies a la seua situació privilegiada al bell mig de l´artèria de comunicació Eivissa-Sant Antoni; el 1931 el mestre d´obres “Toni d´en Portmany” aixecà, al costat de la carretera, un conjunt de cases d´estil classicista i colonial, amb galeria porticada i balustrada, elements introduïts per constructors i arquitectes que havien estat a Cuba i que serviren d´inspiració per a altres construccions de la dècada dels trenta. A les eleccions generals de febrer de 1936 a l´Estat espanyol guanyà el Front Popular, però a Eivissa la coalició de dretes de Cèsar Puget i Pere Matutes aconseguí un 80 % dels vots. Els ajuntaments eivissencs, governats per la dreta, foren substituïts per comissions gestores d´esquerra: la de Sant Antoni estigué dirigida per Josep Marí Colomar “Estanyer” com a batle-president. Un dels primers acords de l´ajuntament popular va ser crear dues escoles graduades de tres seccions cada una, projecte que s´encarregà d´urgència a l´arquitecte Forteza, però quedà ajornat per l´esclat de la Guerra Civil. Amb l´adhesió al colp d´estat contra la República, els batles electes recuperaren l´alcaldia, i a Sant Antoni ho era Vicent Costa Prats “Rova”. Durant les poques setmanes de fidelitat a la República, tornà a fer-se´n càrrec la comissió gestora popular presidida pel batle “Estanyer” i s´organitzà un comitè revolucionari antifeixista als diferents pobles del municipi. El comitè de Sant Antoni era presidit per Joan Cardona Mayans “Juanito Pau”, el de Sant Rafel per Joan Cardona Ribas “Gaspar” i el de Sant Mateu per Josep Tur Tur “Casetes”. Hi hagué diverses actuacions anticlericals, cremes d´imatges i objectes litúrgics, que només pogueren ser frenades a la vila de Sant Antoni gràcies a la intervenció de “Juanito Pau” i el batle “Estanyer”, però a Sant Rafel destruïren el retaule de l´església i a Sant Mateu i a Santa Agnès es cremaren imatges. Amb l´arribada de les forces franquistes es tornaren a recuperar els ajuntaments destituïts per Bayo, i a Sant Antoni fou nomenat alcalde Josep Prats Colomar “Pep Bonet”. Es construïren refugis per protegir la població d´hipotètics atacs aeris a la plaça de l´església de Sant Antoni, al quarter de la Guàrdia Civil, a can Vinyes, a can Benet i al carrer de la Mar. La dictadura franquista suposà un llarg període de repressió i consolidació del règim nacionalcatòlic. L´obra més significativa d´aquell primer franquisme és el monument al Cor de Jesús (1947) per encàrrec del bisbe Antoni Cardona Riera , construït al puig de na Ribes, a l´emplaçament de l´antic molí d´en Garroves. Els darrers anys trenta se sol·licità de les monges trinitàries fundar a la vila un convent i escola, per atendre l´educació de nens i nenes, ensenyar de costura a les al·lotes i tenir cura de malalts, funcions que han vengut complint des de llavors. A Sant Antoni tenia la seua base un grup mòbil d´artilleria de muntanya, que carregava les armes a llom de mules i recorria el sector des Amunts. Es vivia la dura postguerra dels últims anys trenta i de la dècada d´aïllament dels quaranta, amb serioses dificultats econòmiques per a la majoria de les famílies, anys de fam, ja que els aliments bàsics estaven intervenguts i controlats mitjançant cartilles de racionament. La recuperació no arribà fins als anys cinquanta, en què l´obertura a l´exterior propicià el cultiu de la patata anglesa per exportar al Regne Unit, activitat que va dur a obrir pous per estendre els horts del Pla. Però el gran canvi cap a una societat de serveis fou a partir de la segona meitat del s XX: davant la demanda del turisme de masses, el municipi portmanyí, en especial el nucli urbà, es convertí en pioner del model desenvolupista que transformà profundament la societat local i el paisatge. Si l´oferta hotelera de 1950 sumava 206 places, el 1955 s´havia doblat (560) i el 1960 decuplicat (2.007). Augmentà notablement la població gràcies a la immigració, en un canvi de signe en les tendències seculars. Les sales de festes de Sant Antoni eren freqüentades per habitants de tota l´illa d´Eivissa i aviat foren conegudes arreu del món. [MTT/RVC]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments