Roman Ferrer, Carles

Roman Ferrer, Carles (Eivissa 1887 — 1939) SOC/HIST Arqueòleg, polític i periodista.

Va néixer al número 9 del carrer de Pere Tur de Dalt Vila. Era fill de Joan Roman Calbet i de Vicenta Ferrer Wallis. El pare va transmetre, tant a Carles com a la resta de fills, les seues inquietuds intel·lectuals i els donà una sòlida formació —tant a homes com a dones— en llengües estrangeres i als al·lots, estudis superiors, la qual cosa varen poder realitzar còmodament gràcies a les seues prolongades estades a Barcelona i Madrid i a la folgada posició econòmica del matrimoni.

Els seus primers estudis, els realitzà a Eivissa, Barcelona i Madrid i després cursà estudis de filosofia i lletres per indicació del seu pare, que volia traspassar-li les seues inquietuds arqueològiques, interrompent la seua vocació inicial d'enginyer industrial, carrera de la qual ja havia iniciat els estudis. Abans de complir els 20 anys ja havia aconseguit la llicenciatura i quan encara no en tenia 21, l'abril de 1908, ingressà per oposició al cos facultatiu d'arxivers, bibliotecaris i arqueòlegs, amb la qual cosa es compliren àmpliament les aspiracions del seu progenitor.

Probablement reforçaren l'elecció dels estudis cap a l'arqueologia dos descobriments molt importants: els de la cova des Culleram i del jaciment de l'Illa Plana. El primer fou el 17 de juliol de 1907 i Carles Roman va tenir l'oportunitat d'assistir a les primeres excavacions amb la direcció d'especialistes tan notables com el numismàtic Antonio Vives Escudero, Artur Pérez-Cabrero i el seu propi pare. Roman ha deixat testimoni escrit d'aquestos fets; les restes arqueològiques foren de les millors que s'han obtengut a Eivissa i fou la més important pel que fa al nombre de peces rescatades, que superaren les 6.000 estatuetes de terracota i més d'un miler de caps que corresponien a unes altres tantes.

El segon fet fou l'inici dels treballs exploratoris a l'Illa Plana, efectuats el desembre d'aquell mateix any, amb el feliç resultat de descobrir les peculiars i primitives figures sexuades; Roman va donar una extraordinària importància a aquest fet per considerar que aquell indret fou el primer assentament fenici d'Eivissa, ja que la seua ubicació geogràfica era la característica que buscava aquell poble de navegants i de comerciants en els seus contactes inicials amb les poblacions indígenes amb les quals comerciaven, per necessitats estratègiques i defensives.

Després del seu ingrés en el cos oficial d'arqueòlegs com a professional al servei de l'Estat i per no haver-hi plaça vacant a Eivissa —el Museu Arqueològic que havia fundat la Societat Arqueològica Ebusitana (SAE) ja havia estat cedit a l'Estat, però la plaça estava ocupada per Rafel Vidal García— Roman fou destinat primer a la Corunya i a Alcalá de Henares després, per ocupar plaça a l'Arxiu Regional de Galícia i a l'Arxiu Central d'Alcalá, respectivament.

Tal vegada aquestes primeres destinacions no ompliren la seua vocació arqueològica, i així va tenir temps lliure per dedicar-lo a les seues dues aficions: el periodisme i la política, la qual cosa el portà a formar part a la Corunya de la redacció del prestigiós diari La Voz de Galicia i a dirigir a la ciutat castellana El Heraldo de Alcalá.

El juliol de 1911 i en un moment particularment compromès, fou nomenat per l'Estat director del Museu Arqueològic d'Eivissa. Era un moment difícil per diverses raons: el seu pare Joan Roman havia mort sobtadament l'any anterior després de cedir a l'Estat el museu que la SAE havia anat formant al llarg dels anys, amb el lloable propòsit que fos dotat de mitjans i de funcionaris; el seu progenitor havia contribuït molt a la creació del seu fons museístic, singularment amb les troballes de la seua finca de can Partit, que comprenia la major part de la necròpolis púnica des Puig des Molins. Aquesta cessió, la confusió entre director i mecenes de la SAE, el protagonisme que s'assignà la família Roman en el patronat que havia de regir la gestió del museu i la interpretació de les últimes voluntats de Joan Roman sobre alguns fons arqueològics propis originaren la conflictiva situació que va fer palesa Artur Pérez-Cabrero en el seu opuscle Un Museo en peligro.

Aquesta compromesa situació per les suspicàcies que havia aixecat el seu nomenament com a màxima autoritat del Museu desaparegué ràpidament després de la seua presa de possessió per la decidida dedicació de Carles Roman al treball. Al cap d'un any del seu nomenament ja havia publicat la coneguda obra Antigüedades ebusitanas. Fou Roman el primer arqueòleg professional que es va fer càrrec del Museu Arqueològic i el primer tècnic que va dirigir excavacions oficials a les Pitiüses.

Carles Roman des de la seua nova destinació intentà, mitjançant un pla sistemàtic d'excavacions a la necròpolis des Puig des Molins, evitar la sortida d'objectes de l'illa i la dispersió dels seus materials, ja que aquest jaciment es trobava sotmès a la recerca d'objectes per part de col·leccionistes privats amb autorització oficial per fer excavacions i a la de saquejadors incontrolats. Per Reial Decret de 25 de gener de 1913, va obtenir autorització per realitzar excavacions al puig des Molins en el sector propietat del llavors Ministeri de Guerra. Els treballs, que varen començar l'1 de setembre, varen ser paralitzats per ordre telegràfica del Ministeri d'Instrucció Pública davant la reclamació formulada per Antonio Vives Escudero, que considerava que únicament ell tenia dret a realitzar excavacions en aquest jaciment. Aquesta paralització, que va durar fins a la resolució del plet el 1921, en la pràctica va significar un període de saqueig incontrolat del jaciment.

Roman, davant la impossibilitat d'excavar a la necròpolis de la ciutat, va iniciar la prospecció de nous jaciments en diferents punts de l'illa d'Eivissa. D'aquesta manera entre 1917 i 1921 realitzà excavacions a necròpolis rurals, sempre amb l'objectiu de recuperar materials amb destinació al Museu, la qual cosa era més factible a les àrees funeràries que en altres tipus de jaciments.

D'aquesta manera, el 1917 excavà a la necròpolis púnica de can Sorà (Cala d'Hort, pallisses de ); el 1918 dirigí els treballs del coll de Cala d'Hort, can Roques, ca n'Úrsul, ca na Jondala , can Joanet i cas Vildo.

El 1919 tornà a excavar al coll de Cala d'Hort, a ca na Jondala i a ca n'Úrsul i posteriorment ho féu a can Cardona i a les petites necròpolis d'època romana de sa Torrassa, can Sala, can Rempuixa , ca na Damiana i can Savina, totes al terme municipal de Sant Josep de sa Talaia.

El 1920 es desplaçà a la parròquia de Sant Llorenç de Balàfia, terme municipal de Sant Joan de Labritja, on excavà en el jaciment de can Jai , a les necròpolis de ca n'Arnau i en els petits cementeris de can Ferrer, can Vicent Carabassó i can Pere Tirurit. Aquell mateix any, al municipi de Santa Eulària des Riu, ho féu a les necròpolis de can Guasc , can Vic i ca na Polla .

El 1921 tornà al municipi de Sant Josep de sa Talaia i excavà a les necròpolis de can Vicent Jeroni, a can Berri d´en Sergent , a can Curt, a sa Barda i als jaciments de can Toni Tomàs, cas Nadals, sa Creu, can Rosa, Puig d'en Jaumet i al Pujol Gros. Aquell mateix any de 1921, una vegada resolt el plet amb Vives y Escudero, va emprendre els treballs a la necròpolis des Puig des Molins, on de forma pràcticament continuada excavà entre 1922 i 1929.

A partir d'aquell any cessaren les excavacions importants, ja que se suprimiren en els pressupostos generals de l'Estat de la partida corresponent a les excavacions a Eivissa, que s'havien aconseguit després de moltes gestions i insistència, encara que continuaren els treballs exploratoris i de classificació de materials fins a l'inici de la Guerra Civil. D'aquestes excavacions es redactaren les corresponents memòries, la qual cosa permet conèixer els excel·lents resultats obtenguts; foren publicades per la Junta Superior d'Excavacions i Antiguitats.

Les excavacions de Roman han de situar-se en el seu context i amb els mitjans i els mètodes d'aquell moment, molt allunyats dels actuals però sempre ajustats a la pràctica científica de l'època, cosa que va suposar un gran avenç sobre temps anteriors en què aquestos treballs eren desenvolupats per entusiastes aficionats. Exercí l'arqueologia amb vertadera passió i la seua principal obsessió era que Eivissa tengués un museu suficient i digne, on es poguessin exhibir en condicions els seus fons; per aquest motiu regalà a l'Estat els terrenys on es troba el Museu Arqueològic del Puig des Molins que eren de la seua propietat; va impulsar d'aquesta manera la seua construcció, que no va poder veure finalitzada, encara que sí que va poder assistir al seu inici en temps de la Segona República.

Sense abandonar les seues vocacions o obligacions arqueològiques, es dedicà també a la política des del moment que va arribar a Eivissa com a director del Museu. Era liberal i fou elegit diputat al Congrés per aquest partit el 1916 i reelegit a les eleccions de 1918, 1919 i 1923, fins a la dictadura de Primo de Rivera, amb la qual es negà a col·laborar. Els seus adversaris foren primer els conservadors i després la fracció dissident del seu propi partit, que s'instaurà a les Balears sota el patrocini de Joan March Ordinas. La seua actuació política fou extremadament popular, fins i tot populista. Per a les seues campanyes electorals va dur a Eivissa un dels primers automòbils que circularen per les seues carreteres i va venir com a passatger solitari en el primer hidroavió que amarà a aigües eivissenques, el 3 de juliol de 1921, comandat per l'italià Guarnieri.

La seua labor política fou positiva per a les Pitiüses i sobretot per als seus electors, en una època de marasme, ineficàcia i caciquisme, en què l'administració únicament es movia a partir de recomanacions i favoritisme. La seua innata simpatia, la formació social i cultural i la seua prolongada condició de diputat li permeteren intimar amb els principals polítics de l'època, i la seua cordial franquesa i senzillesa el varen fer assequible per al pagès més retret i per al mariner més esquiu; va estar sempre voltat d'una fidel cort d'amics i devots partidaris de totes les classes socials.

No va cercar en la política la creixença personal ni l'escut protector d'activitats econòmiques que mai no va tenir. No va admetre cap càrrec polític, excepte el de diputat que li atorgaren els seus electors, encara que li n'oferiren reiteradament. Pràcticament va dilapilar la seua fortuna amb rumboses campanyes electorals i va mantenir un generós nivell de vida amb els seus amics, cosa que li permetia la seua condició de solter obstinat. A les eleccions imposà una escalada d'atencions als electors —bunyols, ensaïmades, xocolatades, cafès, locomoció...— que sufragava del seu propi peculi i que en aquell temps de crònica escassetat eren molt celebrades.

No es va plegar als tripijocs caciquils i tal vegada per això va arribar a patir un atemptat a Sant Rafel quan hi feia un míting preparatori de les eleccions de 1923 —que guanyà—, per tirs d'escopeta, que el deixaren malferit. En aquella legislatura fou cèlebre la seua intervenció en el Congrés quan s'oposà que s'admetés l'acta de March com a diputat, per la seua condició de notori contrabandista.

Després de la dictadura de Primo de Rivera la nova legislació electoral de la República que diluïa la personalitat política de les Pitiüses a la província de Balears el privà dels triomfs, que abans, en un districte reduït com el partit judicial pitiús, obtenia de manera regular i reconeguda. De tota manera aconseguí certs èxits a les eleccions locals en arborar la bandera liberal autonomista. Va viure amb horror l'espectacle de la Guerra Civil i de les barbaritats que la precediren i que la seguiren. A pesar del seu tarannà liberal i de les moltes amistats esquerranes, va patir persecució durant l'ocupació marxista de l'illa per part de la columna Bayo-Uribarry i fou destituït del seu càrrec de director de Museu.

Curiosament, els dos autors estrangers que tractaren el tema de l'ocupació el retrataren de manera molt diferent: el nord-americà Elliot Paul el va denigrar per professar-se mútua antipatia. La suïssa Cilette Ofaire, a la seua obra L'Ismé, detalla l'amistat i les desventures compartides amb Roman, de qui arribà a ser gran amiga ja que els seus respectius iots es trobaven abarloats al Club Nàutic d´Eivissa.

Roman es va salvar de l'hecatombe del Castell per la decidida intervenció d'amics influents del comitè, que l'alliberaren una vegada haver estat detengut. Tal vegada per tot això, a partir d'aquell moment va prendre part pel ban nacional, encara que va exercir les seues influències per evitar en la mesura de les seues possibilitats les conseqüències de la posterior repressió. Durant la resta de la Guerra dirigí Diario de Ibiza i d'aquesta manera va continuar amb la gran afició periodística que havia mostrat al llarg de tota la seua vida, amb freqüents escrits en la premsa local i en la nacional; també havia fundat El Liberal i La Tarde.

Va tenir alguna intervenció en mítings patriòtics que es varen fer durant la contesa bèl·lica, en els quals sempre se sol·licitava la seua intervenció per les conegudes condicions oratòries, combinades amb una admirable capacitat d'improvisació, propiciada per la seua reconeguda cultura i la seua bona memòria. Acabada la Guerra i poc després d'haver-se iniciat la Segona Guerra Mundial, morí a Dalt Vila, a la mateixa casa on va néixer, el dia 22 d'octubre de 1939 amb solament 52 anys, després d'una vida viscuda intensament, fins al límit. [MLR/JFG]

Descàrregues

Col·laboradors