Puig des Molins, necròpolis del

Puig des Molins, necròpolis del ARQUEOL La necròpolis del Puig des Molins va ser el cementeri de la ciutat d´Eivissa durant tota l´antiguitat, per la qual cosa no només és la necròpolis feniciopúnica i romana més extensa de l´illa d´Eivissa, sinó també el jaciment arqueològic més important de les Pitiüses, tant per la seua extensa superfície, com per ser l´indret on s´han dut a terme les campanyes d´excavacions més importants i, en conseqüència, on s´han realitzat les troballes més abundants i espectaculars.Situació i descripció del jaciment
Està situat en un petit massís muntanyós al SO de la badia d´Eivissa i a ponent del puig de Vila, format principalment per calcàries compactes gris-blavoses del juràssic superior, que forma una petita carena amb tres elevacions de 61, 47 i 41 m s.n.m., la qual rep el nom genèric de puig des Molins. El topònim deriva de l´existència, des d´almenys el s XIV, d´antics molins fariners de vent al cim de la carena, tot i que els que es conserven els primers anys del s XXI, fora d´ús des de mitjan s XX, daten dels s XVIII i XIX. Antigament eren anomenats els molins de Ponent (Ponent, molins de ), denominació que els diferencia dels de Llevant (Llevant, molins de ), que estaven més cap al sud de la ciutat fortificada i dels quals només es conserva el basament d´alguns. El jaciment arqueològic ocupa únicament el vessant septentrional de l´elevació central i s´estén des del seu cim, on sembla que hi devia haver el límit meridional del cementeri, fins al peu del pujol, enllaçant amb l´eixample de la ciutat dels anys setanta del s XX. La necròpolis va situar-se a uns 500 m de distància del recinte fortificat de Dalt Vila, on està emplaçada la ciutat des de la seua fundació pels fenicis, a mitjan s VII aC. Així, la ciutat, dalt del puig de Vila, es trobava separada de la necròpolis per un accident geogràfic, en aquest cas un tàlveg que a la seua part septentrional correspon el 2008 al carrer de Joan Xicó, al primer tram de la via Romana i carrers adjacents. D´aquesta manera, com és habitual a les ciutats fenícies, la ciutat dels vius i la ciutat dels morts formaven dues parts indissolubles del mateix conjunt urbà: ambdues estaven pròximes entre si, plenament a la vista l´una de l´altra, però nítidament separades, la qual cosa sembla tenir a veure amb certes supersticions sobre la impuresa dels difunts. El pujol on s´ubica la necròpolis antiga té un fort pendent cap a la mar pel costat sud, vessant ja quasi totalment urbanitzat i que el s XIX va ser retallat per la pedrera des Clot Vermell que, afortunadament, no va arribar a afectar el jaciment. En el vessant septentrional del puig, on es concentren les sepultures púniques, la roca aflora per molts d´indrets i sembla que en el passat no devia tenir tanta vegetació com els primers anys del s XXI, perquè segles abans era també anomenat puig Erm. S´ha de destacar el fet que després del seu abandó com a cementeri el puig des Molins no va ser objecte d´urbanització ni d´altre ús que alteràs la seua estructura original, atès que des de l´època medieval fins als anys seixanta del s XX va ser una zona de conreus. Val a dir, però, que el puig des Molins va ser inclòs en els projectes d´ampliar les fortificacions de la ciutat per ponent dels enginyers militars que treballaven per a la corona. Així, el 1727, l´enginyer francès Simon Poulet de Montsoison dissenyà una nova línia fortificada en ziga-zaga, que arrancava de la mar, tancava la Marina, passava paral·lela al recinte fortificat renaixentista fins al baluard de Sant Jaume i des d´allí continuava fins al cim del puig des Molins, on es rematava amb un fortí en forma de ferradura. Posteriorment, el 1740, l´enginyer Joan Ballester de Zafra va dissenyar un nou projecte semblant a l´anterior, però en aquest cas al cim del puig des Molins es projectava un petit bastió triangular per a una bateria i, des d´allí, la línia de fortificació continuava cap al sud tancant fins a la mar. Cap d´aquestos projectes no arribà mai a realitzar-se, per la qual cosa el puig des Molins continuà únicament com a zona de conreus. Com a conseqüència de l´explotació agrícola durant els darrers segles, el vessant va ser dividit en feixes delimitades per marges de pedra seca, moltes de les quals varen ser desmuntades durant les excavacions arqueològiques de principi del s XX. Arreu de la superfície es plantaren arbres fruiters, sobretot oliveres, però també ametllers, garrovers i figueres, sovent dins dels pous d´accés de les tombes. Testimoni d´aquest passat camperol és la petita casa pagesa coneguda com es Porxet, que es conserva prop del cim del puig, dins del recinte enreixat, al davant del molí del mateix nom. L´existència d´aquesta casa està ben documentada a la cartografia de la primera meitat del s XVIII, però la seua construcció podria datar de final del s XVI o inici del XVII i ha sofert diverses ampliacions i petites reformes al llarg de la seua existència. Els primers anys del s XXI, com que ja fa dècades que s´aturaren les feines agrícoles, el jaciment es troba cobert per una capa de sediment amb una espessa vegetació arbustiva formada per espècies autòctones, com el romaní, la mata, la ruda, l´herba sana, el fonoll, la trencapedra, la taperera, etc., que amaga la major part de les tombes existents. D´aquestes, al voltant de 400 són visibles des de l´exterior, en la seua majoria són púniques, de pou i cambra excavades dins la roca, anomenades hipogeus. Això no obstant, el nombre dels hipogeus realment existents —sense comptar altres tipus de sepultura— s´estima en uns 3.000, a partir de mostreigs de densitat a diferents punts del jaciment. A l´interior de la zona conservada, només alguns esfondraments d´algunes cambres, a causa de la pobra consistència de la roca calcària (pedra morta), així com de l´existència en alguns punts d´antigues pedreres, ha alterat la seua integritat. Va ser aprofitant el buit de la pedrera més gran on es va construir l´edifici del Museu Monogràfic del Puig des Molins , els treballs del qual també varen afectar un nombre indeterminat d´enterraments, si bé, com han permès comprovar les darreres obres a l´edifici, només les parets mestres s´aprofundiren prou per arribar fins a la roca i alterar les sepultures antigues, de tal manera que restà al subsòl de les seues sales una superfície sense excavar on encara es conserven inalterades les tombes existents. En general, però, el pitjor mal que ha patit la necròpolis per a la seua integritat han estat els robatoris que han sofert les tombes, possiblement des de l´antiguitat, i de manera fefaent des de l´edat mitjana en endavant. Però, en aquest sentit, la pitjor etapa de totes va ser la de la primera meitat del s XX, quan, coneguda la seua riquesa arqueològica a partir de les primeres excavacions, es generà una demanda per part d´antiquaris i col·leccionistes que donà lloc a la creació de brigades d´excavadors clandestins —algun dels quals participava també en les excavacions oficials— que, bons coneixedors del jaciment, regiraven les tombes cercant objectes valuosos per vendre´ls al mercat negre d´antiguitats. Aquestos saquejadors, per facilitar la seua tasca, ja que sabien que buidar cada pou d´hipogeu suposava l´esforç de moure una quantitat important de terra, i atès que coneixien també que les cambres dels hipogeus estaven alineades unes al costat de les altres, en foradaven les parets per poder passar a una cambra vesina, de manera que impedien que la seua activitat fos vista des de l´exterior. Així, cambres originalment sense altra obertura que el pou d´accés s´anaren comunicant unes amb les altres mitjançant forats, a vegades de considerables dimensions, fent que en ocasions assolissin l´aspecte de galeries de mina, distorsionant així la seua estructura i la fesomia originals.Els treballs d´investigació
Encara que és ben segur que al llarg dels segles la necròpolis va ser objecte de la rapinya dels cercadors d´antiguitats, i que també degueren produir-s´hi freqüents troballes casuals en el decurs dels treballs agrícoles, no fou fins a 1903 que es programaren treballs sistemàtics amb la finalitat de realitzar excavacions i instar la societat illenca a la donació d´objectes per tal de constituir un museu històric. Pel que se sap, aquest va ser un dels motius de la constitució, l´1 de setembre de 1903, de la Societat Arqueològica Ebusitana (SAE), que va iniciar el 3 de setembre del mateix any les primeres excavacions al puig des Molins. El finançament dels treballs anava a càrrec dels socis de l´entitat. La direcció era a càrrec d´Artur Pérez-Cabrero Tur , vicedirector de l´entitat, i es desenvoluparen entre 1903 i 1905 gràcies a les facilitats donades per Josep Planells Ferragut, propietari de la finca de can Francesquet —després anomenada can Partit . No obstant això, aquell impuls inicial de la SAE es va anar debilitant a causa dels problemes econòmics. A partir d´aquell moment, Joan Roman Calbet , director de la SAE des del seu nomenament el 25 de gener de 1904, va assolir les despeses de les excavacions que continuaren fent-se a la necròpolis, tant als terrenys de can Partit com als de la finca des Porxet, sempre dirigits per Pérez-Cabrero; va disposar igualment que les troballes realitzades ingressassin al Museu de la Societat en qualitat de dipòsit, esperant que el Museu de la SAE reunís condicions de perpetuïtat per donar-los-hi de manera definitiva, decisió que va provocar diverses tensions entre el director i alguns membres de la Societat. Però aquestes excavacions no foren les úniques que es portaren a terme a la necròpolis. Antonio Vives y Escudero , aleshores membre de la Reial Acadèmia de la Història i arabista del Museu Arqueològic Nacional de Madrid, i que també havia pres part en les primeres excavacions realitzades al santuari des Culleram (Culleram, cova des ) el juliol de 1907, atret pel potencial arqueològic de l´illa, el 1909 es desplaçà des de Madrid amb la seua família per estiuejar a Santa Eulària des Riu. Pel que se sap, va realitzar algunes excavacions en aquest terme municipal, de les quals s´ignoren els llocs concrets, però sense resultats positius. Per això, Roman i Calbet va publicar un article a la premsa local, en el qual demanava que no s´autoritzàs cap foraster a realitzar excavacions, per tal d´evitar la sortida de l´illa dels materials arqueològics que es poguessin trobar, i Vives s´hi va sentir al·ludit. Així que immediatament es va traslladar a Vila amb un grup d´obrers i va llogar la finca de can Xico Roig per la quantitat, aleshores gens menyspreable, de 6 PTA diàries. Aquestos terrenys eren vesins de la finca des Porxet, llogada per Roman i Calbet i en la qual es trobava realitzant excavacions. L´interès primordial de Vives y Escudero era ampliar la seua col·lecció arqueològica amb objectes púnics que el puig des Molins li podia proporcionar. D´altra banda, la mort de Roman i Calbet, el 4 de gener de 1910, va permetre que Vives ampliàs la seua zona d´excavacions incloent-hi els terrenys des Porxet, ja que el seu propietari va preferir llogar-los a Vives per la quantitat de 5 PTA, que a la Societat Arqueològica amb les mateixes condicions que tenia acordades amb Joan Roman. Lamentablement, els treballs finançats per Vives y Escudero a les distintes finques del puig des Molins entre 1909 i 1913 es limitaren a buidar un considerable nombre de cambres funeràries sense cap mena de control científic, de manera que hi obtengué una important col·lecció de peces púniques i romanes, però sense cap informació contextual. També l´any 1912, el famós pintor i escriptor Santiago Rusiñol i Prats aconseguí autorització per realitzar excavacions al puig des Molins. Els treballs que portà a terme a la necròpolis amb l´ajuda del seu amic, el dibuixant i antiquari eivissenc Josep Costa Ferrer –Picarol– , li permeteren reunir una important col·lecció, de la qual tampoc no es té cap informació de caire científic i que els primers anys del s XXI es conserva al Museu del Cau Ferrat de Sitges, creat per l´insigne artista. Però, tot i que aquestos i altres personatges donaren renom a Eivissa i a la seua riquesa arqueològica, aquesta malaurada situació no era la més idònia per a la conservació del patrimoni arqueològic illenc, sobretot pel que es va treure de la necròpolis del Puig des Molins, on es produïen les troballes més espectaculars i valuoses, però que sortien de l´illa per engrossir col·leccions tant públiques com privades. Per aquest motiu, Carles Roman Ferrer , que s´havia fet càrrec de la direcció del Museu Arqueològic el 24 de juliol de 1911, intentà posar ordre i evitar la dispersió de peces eivissenques. Per això programà excavacions sistemàtiques al puig des Molins i va obtenir autorització per iniciar els seus treballs a l´àrea militar. No obstant això, Vives y Escudero, que considerava lesionats els seus interessos, tot creient que ell tenia el dret exclusiu per a la realització d´excavacions a la necròpolis del Puig des Molins, interposà un plet a l´Estat. Aquesta reclamació suposà que se suspenguessin totes les excavacions fins a la resolució del plet, fet que no s´esdevengué fins a l´any 1921. D´aquesta manera es va obtenir l´efecte contrari al desitjat, atès que la necròpolis va quedar completament abandonada a la seua sort i patí una greu espoliació a mans de clandestins, comerciants i antiquaris, cosa de la qual es va fer ressò en els seus escrits Carles Roman, que assistí impotent a aquest robatori del patrimoni arqueològic eivissenc. El plet amb Vives es va resoldre el dit 1921, reconeixent que, efectivament, tenia el dret d´excavar a la necròpolis, per la qual cosa se l´indemnitzava generosament, però es concedia el permís d´excavacions a Carles Roman. A més, el 1928 l´Estat va adquirir a la seua viuda, Concepción Segura, la col·lecció de Vives, conservada des de llavors al Museu Arqueològic Nacional de Madrid. Quan Roman Ferrer pogué començar a treballar al puig des Molins ho va fer sistemàticament, invertint quantitats econòmiques prou considerables per a l´època que li permeteren desenvolupar, entre 1921 i 1929, les excavacions més importats realitzades fins al moment en aquest jaciment i que li varen permetre recuperar un importantíssim nombre de materials arqueològics. Roman Ferrer va anotar meticulosament el lloc de procedència de la major part dels objectes trobats a les excavacions, els va amidar, numerar i inventariar, la qual cosa ha permès determinar l´associació d´una peça amb les altres trobades a la mateixa sepultura i, per tant, poder reconstruir el seu context. Així i tot, també hi ha mancances en la seua documentació, com ara l´emplaçament dels objectes a l´interior de les sepultures, el nombre d´individus enterrats a cada una d´elles o la procedència i el context d´alguns petits objectes com grans de collar, joies o amulets, que Roman va considerar d´escassa importància, la qual cosa ha fet que es perdés una valuosa informació que ja és irrecuperable. De la mateixa manera, encara que el mètode d´excavació era prou correcte per a l´època, el sistema emprat, a base de traçar rases paral·leles per tal d´evitar que passassin inadvertits els pous d´accés als hipogeus, ja que al seu interior era precisament on es trobaven les peces més senceres i en major nombre, també va motivar que no es documentassin adequadament altres sistemes d´enterrament existents a la necròpolis. José Maria Mañá de Angulo , director del museu entre 1943 i 1965, realitzà excavacions al puig des Molins, seguint el mateix mètode de treball que Carles Roman, els anys 1946, 1949, 1950, 1951, 1954 i 1955. Amb l´excepció de la primera, varen ser campanyes curtes i amb pocs mitjans, però, tot i així, resulten del màxim interès per al coneixement del jaciment. Després d´aquesta data s´hi realitzaren diverses intervencions, com l´excavació d´urgència dirigida per María José Almagro Gorbea el 1966 als terrenys que posteriorment ocupà la Clínica Nuestra Señora del Rosario. Posteriorment, arran de les troballes que es varen produir el 1976 amb motiu de les obres de tancament del jaciment, el mes de juliol de 1977 es va dur a terme una curta campanya a la part baixa al sector nord-oest, per tal de comprovar alguns indicis que indicaven la presència d´enterraments arcaics de cremació, i s´hi varen obtenir resultats positius. Malgrat l´interès de les troballes, els treballs varen haver de ser interromputs per tal de remodelar els museus de Dalt Vila i del Puig des Molins. Finalitzat el programa museològic i reobertes les instal·lacions del Museu Monogràfic del Puig des Molins el 30 de desembre de 1981, es varen poder programar, entre 1982 i 1986, diverses intervencions a la necròpolis, de gran interès, dirigides principalment per Benjamí Costa Ribas amb la supervisió de Jordi Humbert Fernández Gómez , que varen afectar no sols el sector protegit i envoltat per la tanca de la necròpolis, sinó també solars pròxims, com ara el núm. 10-12 del carrer de Lleó i el solar de can Partit, en el núm. 38 de la via Romana. A partir de 1986 el Govern Balear, aleshores responsable de les excavacions a les Illes Balears en tenir transferides les competències en patrimoni, va decidir suspendre totes les intervencions de caràcter arqueològic per tal de portar a terme la realització de les anomenades cartes arqueològiques, programa que tenia com a finalitat localitzar, inventariar i conèixer l´estat del major nombre possible de jaciments de la Comunitat Autònoma. Transferides posteriorment les competències als consells insulars, la realització d´excavacions arqueològiques va quedar molt restringida i es portaren a terme únicament diverses intervencions amb caràcter d´urgència al jardí de la Clínica Nuestra Señora del Rosario amb motiu de la seua ampliació, dirigides per Joan Ramon Torres i Rosa Gurrea Barricarte , que documentaren un bon nombre de sepultures de diverses fases feniciopúniques. Tanmateix, al solar núm. 32 de la via Romana, amb motiu de l´edificació d´un immoble d´habitatges, es realitzaren cales arqueològiques dirigides per Joan Ramon i s´hi obtengueren també interessants resultats. L´any 2000, mercès a la col·laboració econòmica de Diario de Ibiza, es va poder presentar un programa d´investigació a la part baixa de la necròpolis, que es va prolongar fins al 2005, amb la direcció de Jordi H. Fernández i Ana Mezquida. El 2008 s´estan estudiant els materials exhumats en totes aquestes darreres campanyes, per tal de valorar les restes trobades a les excavacions, abans d´iniciar un nou programa d´investigació a la necròpolis.La seqüència cronologicocultural
Els resultats de les campanyes dutes a terme les darreres dècades, així com la revisió de les antigues excavacions, sobretot les de Carles Roman entre 1921 i 1929, permeten reconstruir una seqüència cronològica del jaciment, estructurada en deu fases arqueològiques que es desenvolupen des de l´època arcaica, a partir de final del s VII aC, fins a la fi de l´època medieval islàmica.1a: Fase fenícia (c 625/600 — 530/525 aC). El començament de l´ús del puig des Molins com a necròpolis correspon al període en què els fenicis s´instal·laren al posteriorment anomenat puig de Vila i la seua rodalia, a final del s VII aC, per fundar un establiment a la badia d´Eivissa que va constituir el nucli originari de la ciutat posterior. El cementeri d´aquest primer poblament va situar-se a la part baixa del vessant del turó, a la zona NO del puig des Molins, i tenia una extensió d´almenys 6.000 m2 i que podria arribar, segons algunes estimacions, fins a uns 10.000 m2. Totes les tombes descobertes contenien enterraments de cremació, és a dir, el cadàver hi havia estat prèviament cremat. Malgrat la uniformitat existent en el ritu de la cremació, hi ha una enorme variabilitat de tipus de tombes que poden ser classificades en tres grups. El primer correspon a les petites cavitats a la roca, que poden ser simples esquerdes o concavitats naturals, en alguns casos parcialment retocades per la mà de l´home, o bé cavitats completament artificials, generalment de forma circular. En aquest grup, també s´hi inclouen els clots o forats excavats al terra. Constitueixen el grup de tombes més antigues, datades des de la segona meitat del s VII en endavant. Al seu interior, les restes eren dipositades bé dins d´una urna de ceràmica, o bé de forma directa, sense cap contenidor sòlid (si bé no es descarta l´ús d´embolcalls, que no s´han conservat). S´observa, però, certa tendència a donar a les dones un enterrament més acurat, ja que les seues restes es dipositaven majoritàriament dins d´urnes de ceràmica i dins cavitats artificials; els homes, en canvi, no tenen un tractament funerari tan definit, ja que estan presents en enterraments dins tot tipus de cavitats, però només excepcionalment (un cas) amb les restes contengudes dins d´una urna; mentre que els nens s´enterren sempre sense urnes i dins cavitats naturals o retocades, motiu pel qual es pot concloure que són el grup que reben les sepultures de menys qualitat. El segon grup correspon a les fosses excavades a la roca o al terra. Poden distingir-se´n tres tipus principals: fosses amb canal, fosses simples i fosses amb esglaons laterals. Aquesta diversitat de tipus de tombes podria, en principi, explicar-se com a conseqüència de l´existència de diferents tradicions funeràries entre els membres de la colònia, cosa que il·lustra, tal volta, la diversitat d´orígens i la composició del poblament ebusità. Però, d´altra banda, el tipus de tomba juntament amb la complexitat i la qualitat del procés funerari van insinuant una evolució de l´estructura social. Així, des d´una situació d´aparent igualtat, on en un primer moment la major part de la població s´enterrava en tombes del primer grup, es passà a partir dels darrers anys del s VII o ja el primer quart del VI aC a una situació de certa jerarquització social, quan aparegueren enterraments en fosses de millor qualitat que la resta d´enterraments (fosses amb canal), que mostren com una minoria d´individus o de famílies tenien un tractament funerari més complex i elaborat, cosa que sens dubte suposa que la seua posició social s´havia diferenciat de la resta d´habitants de la colònia. L´anàlisi antropològica de les restes humanes recuperades palesa que es tractava d´una població jove, en la qual predominaven —amb quasi el 50 %— els adults d´entre 20 i 30 anys, amb un terç d´individus infantils (0-7 anys) i un baix índex que no arribava al 20 % d´individus juvenils d´entre 12 i 20 anys. Hi havia, però, dues absències notables que no poden deure´s a l´atzar: la d´individus entre 7 i 12 anys i la d´individus majors de 30 anys. Per sexes hi ha un 33 % d´individus femenins i quasi un 25 % de masculins, així com un percentatge superior al 40 % d´indeterminats, en el qual s´inclouen tots els individus infantils, perquè no pot determinar-se´n el sexe. El panorama material i social que palesa l´evidència funerària de la colònia fenícia d´Eivissa és el d´un poblament modest, amb unes condicions de vida molt dures (notable mortalitat infantil i femenina). Quant a l´expressió material, els modestos enterraments del puig des Molins mostren un grup de població que amb tota versemblança està compost d´individus lliures, entre els quals fins i tot alguns, pels elements que els acompanyaren a la tomba (escarabeu egipci inserit en un anell d´argent de cap basculant, penjaroll de plata, etc.), o bé pel mateix tipus de tomba (sobretot les fosses amb canal), mostren un estatus superior. Però, indubtablement, estan molt lluny de les tombes de cambra acuradament construïdes de Trayamar o Puente de Noy, i dels rics enterraments documentats a altres centres fenicis com els de Laurita (Almuñécar) amb les conegudes urnes egípcies, o els de Cadis o Tharros (Sardenya), amb profusió d´elements de prestigi (joieria) i vaixelles de qualitat (vernís roig). Les tombes dels fenicis eivissencs s´assemblen més als modestos enterraments de l´illa de Rachgoun, a la costa algeriana, o als del Cerro del Mar, a la costa malaguenya, on no es manifesta l´existència d´una veritable aristocràcia que es distingís netament de la resta de la població.2a: Fase púnica arcaica (c 530/525 — 450/425 aC). La segona meitat del s VI aC, amb les ciutats d´Orient sota domini persa, també els centres fenicis del Mediterrani central i occidental experimentaren profunds canvis i Cartago va assolir un paper de lideratge. Però, a més, tal com sembla succeir en altres ciutats de Sicília, Sardenya i tal vegada també del nord d´Àfrica, a Eivissa es produí l´arribada de contingents de nou poblament, aleshores púnic, possiblement procedents —almenys en part— de la mateixa Cartago i la seua àrea d´influència, que s´ajuntaren a la població fenícia ja existent. D´aquesta manera, Eivissa, fins a aquell moment fenícia, s´integrà en el món púnic. Tot això en l´àmbit funerari comportà un canvi de ritual, amb la introducció de la inhumació dels cadàvers, un increment en la quantitat de peces i en la varietat de la composició dels aixovars i també un nou tipus de tomba: l´hipogeu. Tot això, sens dubte, devia anar lligat a una evolució en les creences sobre el més enllà. L´hipogeu és una sepultura subterrània, excavada dins la roca, que els púnics adoptaren, segurament, per influència egípcia. Consta de dues parts: un pou d´accés, de forma rectangular —d´uns 0,80 m d´amplada i d´una profunditat variable que acostuma a estar pels voltants dels 2 m—, i una cambra funerària on es dipositaven els enterraments, generalment de planta quadrangular i dimensions molt variades. Això no obstant, malgrat tractar-se de sepulcres de mida generalment grossa, sembla —encara que les dades conegudes són molt escadusseres— que al principi, durant el període arcaic, s´utilitzaven preferentment com a tombes individuals. El seu tancament es realitzava tapant amb una gran llosa de pedra l´obertura que permetia el pas des del fons del pou a l´interior de la cambra, que es farcia completament de terra. Els aixovars d´època púnica arcaica són més nombrosos i variats en la seua composició que els fenicis. Inclouen elements de significat màgic o religiós (ous d´estruç, terracotes, amulets, escarabeus, etc.), elements de l´abillament i ornamentació personal (granadures de collaret de pasta vítria o pedres dures, joies d´or, etc.) i atuells de terrissa que semblen tenir un valor funcional, que és el de contenir les substàncies líquides o sòlides, que s´utilitzaven en els ritus fúnebres o es dipositaven amb el difunt, com a vegades ho testifiquen els residus que resten dins els recipients. En aquesta fase inicial de l´època púnica, la necròpolis del puig des Molins va créixer i es va prolongar cap a l´est, on destaca un grup d´hipogeus situats al solar núm. 10-12 del carrer de Lleó, els quals constitueixen els testimonis més antics d´aquest nou tipus de sepultura i ritu funerari a Eivissa. Estan formant un conjunt aïllat a la perifèria del cementeri fenici, on en aquesta etapa encara es continuaven realitzant enterraments de cremació. Possiblement, aquest agrupament d´hipogeus pertanyia a un grup de nous pobladors púnics que s´enterraren de manera diferenciada al costat de la necròpolis fenícia. De principi del s V aC es coneixen hipogeus a les àrees septentrional i occidental, excavats al costat de tombes de cremació, com el documentat a les excavacions en el núm. 47 de la via Romana, però també d´altres ubicats a la part sud-oriental del jaciment. Aquest fet sembla indicar que el cementeri s´expandia tant cap a l´est com cap a l´oest, seguint el perfil de la part baixa del vessant. D´altra banda, aquest notable creixement, amb relació a la fase anterior, evidencia un augment de poblament a la ciutat. S´ha calculat que el nombre d´hipogeus que pertany a aquesta fase és d´uns 300 i que el volum mitjà del grup de població que s´enterrava en aquestes sepultures era d´uns 500 individus, o 600 com a màxim, que s´haurien de sumar al grup de població que continuava utilitzant el ritu de la cremació. Però, en aquest s V aC, també es coneixen inhumacions dins fosses rectangulars excavades a la roca, tot i que el seu nombre és molt inferior al dels hipogeus. El tipus millor documentat presenta esglaons laterals per sostenir les lloses de cobertura que devien tancar la tomba, segurament una continuació en el temps d´aquesta classe de fossa que ja s´utilitzava en la fase fenícia per a enterraments de cremació, tot i que les púniques són més grosses, la seua orientació és sempre N-S i la seua talla a la roca és més acurada. Els aixovars dels enterraments en fossa són similars, en quantitat i composició, als dels hipogeus. El ritual de la cremació perdurà durant l´època púnica, coexistint amb el nou ritu de la inhumació. Però, val a dir que, tot i que es mantengueren els enterraments en fossa i petites concavitats del terreny —sobretot els forats al terra—, en aquestes cremacions més tardanes aparegueren nous elements als aixovars funeraris que són anàlegs als dels enterraments d´inhumació, com les navalles d´afaitar, granadures de collaret de pedra i pasta vítria o petits bols i gerretes de ceràmica.3a: Fase púnica mitjana o clàssica, d´apogeu (c 450/425 — 350/325 aC). Aquesta fase va ser la de major expansió de la necròpolis, que es va estendre per tot el vessant oriental i septentrional del puig des Molins, des del cim fins al començament del pla, fins assolir una extensió aproximada de 5 ha. Fins i tot l´antiga necròpolis fenícia va ser envaïda, per la qual cosa molts dels antics enterraments de cremació varen ser destruïts o tallats per l´obertura de les sepultures púniques. L´hipogeu és el tipus de tomba més comú però, tot i que hi ha casos d´enterraments individuals, en aquesta fase acostumen a tenir el caràcter de panteó col·lectiu. La deposició dels cadàvers es realitzava bé damunt del terra de la cambra, en taüt o cadafal de fusta, o en sarcòfag monolític de pedra arenosa local, anomenada marès, l´ús del qual és freqüent en aquest període. Generalment n´hi ha un, dos o tres per tomba, però existeixen casos de quatre i fins i tot un que, excepcionalment, té sis sarcòfags dins la mateixa cambra. S´estima que són aproximadament una tercera part els hipogeus d´aquesta època que posseeixen sarcòfags i, probablement, aquesta era una de les maneres utilitzades per distingir les persones amb un major estatus social, dins de la relativa uniformitat del ritual funerari. L´aixovar es dipositava en part dins del sarcòfag o, quan no n´hi havia, al voltant del cadàver (llànties, ous d´estruç, recipients de mida petita, amulets, escarabeus, joies, etc.), mentre que els grans contenidors de ceràmica (àmfores, gerres de gran mida, plates, etc.) es dipositaven als espais lliures de la cambra. Però, encara que el tipus de sepultura més utilitzat fos l´hipogeu, també eren freqüents les fosses, entre les quals poden distingir-se tres variants segons la forma de la tomba i la deposició del cadàver al seu interior: Fosses simples, que poden estar excavades a la roca o al terra i ser de forma allargada, rectangular o trapezoïdal, amb els extrems rectes, corbats o arrodonits. Generalment contenen només les restes del cadàver, que pot haver estat enterrat dins un taüt de fusta o simplement amortallat, acompanyat del seu aixovar, quan n´hi hagi. Fosses amb enterrament en sarcòfag, que excavades al terra, contenen un sarcòfag monolític de marès, idèntic als utilitzats als hipogeus, que, una volta dipositat el cadàver i l´aixovar, era cobert amb diverses lloses planes de pedra sense treballar. Fosses amb enterrament infantil en àmfora, també excavades al terra, tot just de mida suficient per contenir una àmfora utilitzada com a taüt per al cos d´un nen de curta edat. Per poder introduir-hi el cadàver, l´àmfora era trencada per un dels seus extrems. Com a aixovar només acostumen a portar algun element d´ornament, com ara granadures de collaret, penjarolls i amulets, que tenen també un caràcter protector. Les investigacions han permès determinar que en aquesta fase estava en ús un percentatge pròxim al 90 % dels hipogeus de la necròpolis, cosa que, segons estimacions estadístiques, es tradueix en una xifra propera als 2.700, mentre que el volum del grup de població enterrat en aquestes sepultures estaria pels volts de les 3.500-3.600 persones. Quant a les fosses, les dades, certament precàries, permeten calcular que la mida de població inhumada en aquestes tombes era d´aproximadament el 20 % de la que s´enterrava en hipogeu, la qual cosa suposa una xifra pròxima als 700 individus. D´altra banda, l´edat mitjana de defunció se situa cap als quaranta anys i la taxa de mortalitat s´ha estimat entre un 25 i un 30 per ‰. Per tant, si a la població que s´enterrava en hipogeu se suma la que s´enterrava en fossa i s´hi afegeix la població no fixa (per exemple comerciants, armadors, mariners, etc.), és a dir, aquells que només devien viure temporalment a la ciutat, així com els grups de menor condició social (per exemple, serfs o esclaus), que no devien tenir el dret a ser enterrats en el mateix cementeri que els ciutadans de ple dret, es pot determinar que la població d´Eivissa en aquell període no era menor dels 5.000 habitants. Quant als aixovars, tant als enterraments en hipogeu com als de fossa, continuen sent abundants i variats, com a la fase anterior. Això no obstant, en aquesta etapa, sobretot durant el s IV aC, s´observa que la deposició d´aliments i líquids està entrant en un procés de disminució i que la col·locació de peces de ceràmica a les tombes es realitza cada vegada més amb valor testimonial (les llànties, per exemple, ja no són enceses, atès que els bleners ja no presenten traces de combustió).4a: Fase púnica mitjana o clàssica, de decaïment (c 350/325-200 aC). A partir de la segona meitat del IV aC s´observa un marcat descens en el nombre d´enterraments comptabilitzats, fet que donarà lloc, per contrast amb l´intens creixement de la fase anterior, a una etapa d´aparent decaïment, que també s´ha constatat en altres necròpolis púniques de l´illa. Per una part, els aixovars semblen reduir notablement tant la seua quantitat com la seua presència a les tombes, sobretot durant el s III aC. D´altra banda, aparentment disminueix també el nombre d´enterraments efectuats durant aquesta fase al puig des Molins. Però, de fet, tot això suposa una enorme paradoxa, ja que a partir dels contextos arqueològics no funeraris se sap que aquest període constitueix una etapa de desenvolupament econòmic que es fonamenta, principalment, en un increment de la producció i l´exportació dels productes de l´illa. D´acord amb les dades que hi ha el 2008, a mitjan s IV aC es construïren el 8,39 % dels hipogeus de la necròpolis —és a dir, uns 250, aproximadament—, però a la fi d´aquell segle deixaren d´obrir-se´n de nous. D´altra banda, els oberts en períodes anteriors que foren reutilitzats per dipositar-hi nous enterraments entre la segona meitat del IV i el III aC són el 9,16 % —xifra que equival a uns 275, aproximadament. Però aquestos baixos percentatges s´han obtengut, exclusivament, a partir dels hipogeus que han aportat materials clarament datables en aquesta etapa. No obstant això, cal tenir en compte que en diverses cambres s´ha constatat el seu ús com a ossera col·lectiva, amb escàs o cap aixovar i només amb alguna peça d´ornament personal (granadures de collaret, arracades, anells, amulets, etc.), la cronologia dels quals és difícil de precisar entre els s III i II aC. Aquest ús d´alguns hipogeus com a panteons de diversos individus, que poden arribar a ser unes quantes desenes, es constata també en diverses necròpolis rurals. Així, doncs, encara que el nombre d´hipogeus datats en aquesta fase no arriba a ser un 20 % del total, el fenomen de la seua reutilització durant aquesta etapa cronològica podria ser més ampli del que fins el 2008 ha pogut comprovar-se. Els enterraments en fossa d´aquesta fase tampoc no estan documentats en un gran nombre. Sembla que podrien datar-se el s III aC algunes inhumacions en fosses simples al terra, així com en algunes fosses toscament tallades a la roca, de vegades aprofitant-ne concavitats naturals que eren retocades. Els nens continuaven enterrant-se dins d´àmfores dipositades en fosses al terra. Així, la interpretació d´aquesta etapa d´aparent decadència a les necròpolis púniques de l´illa podria ser explicada, entre altres motius, tant per canvis economicosocials com per una transformació del ritual funerari. En aquest sentit, s´ha volgut explicar la dràstica disminució dels aixovars com a conseqüència d´una política d´austeritat. Així, algun investigador, davant la pobresa de les tombes d´aquest període a Cartago, ha plantejat la hipòtesi que podrien haver-se promulgat lleis limitant les despeses funeràries, de manera semblant a com se sap que va fer-se reglamentant els fastos de les noces a mitjan s IV aC. A Eivissa, de fet, tant les dades de les necròpolis com altres indicis permeten pensar que l´evolució econòmica i social d´aquest període podria haver portat a un empitjorament de les condicions de vida d´àmplies capes de poblament, especialment les socialment menys elevades, cosa que hauria tengut el seu reflex en els ritus funeraris. En qualsevol cas, tampoc no es descarta que l´aparent descens de sepultures d´aquesta època a les necròpolis eivissenques pugui ser conseqüència, en bona mesura, d´importants buits en els coneixements que se´n tenen els primers anys del s XXI.5a: Fase púnica tardana (c 200-30/ 25 aC). Aquesta fase en el puig des Molins és millor coneguda que l´anterior. Comença després del final de la Segona Guerra Púnica, quan la societat ebusitana començà un llarg procés d´integració progressiva a l´Estat romà. En aquesta fase està perfectament documentada la coexistència de cremació i inhumació. Encara que la incineració dels cadàvers tal vegada ja va ser reintroduïda a la fase anterior, és en el s II aC que es té ben documentada, tot i que les dades indiquen que va practicar-se de manera minoritària respecte a la inhumació. Els enterraments podien ser dipositats bé dins les antigues cambres dels hipogeus, de les quals es calcula que en aquesta fase està en ús el 19,8 % de les existents —que estadísticament equival a una xifra de 594 hipogeus—, bé en fosses o forats excavats al terra. La reducció de l´ús dels hipogeus a gairebé el 20 % dels existents podria ser interpretada en el sentit que només algunes famílies de la ciutat d´Ayboshim mantengueren el dret de seguir sent enterrades en aquestes cambres subterrànies. Quant als aixovars, acostumen a ser escassos i es redueixen normalment a alguns ungüentaris, alguna llàntia, a vegades algun plat, bol o altre recipient de ceràmica i, en algun cas, també elements d´ornamentació del difunt i alguns amulets protectors. El fenomen de la disminució tant de la quantitat com, sobretot, de la varietat dels components dels aixovars funeraris, general a tot el món púnic a l´època tardana, hipotèticament s´ha interpretat com a conseqüència d´una tendència vers l´abstracció i la sublimació de les creences funeràries, que devien necessitar menys mitjans materials per ser expressades. La pràctica de la cremació dels cossos devia ser, tanmateix, una altra expressió d´aquesta tendència. En aquestos enterraments, després de la cremació del difunt, els fragments ossis, en la majoria dels casos, eren acuradament recollits d´entre les restes de la pira funerària i, després de ser rentats, eren dipositats dins d´una urna de terrissa. A vegades, la deposició de l´urna cinerària, acompanyada d´alguns elements d´aixovar, es realitzava dins la cambra d´un antic hipogeu, versemblantment perquè el difunt pertanyia al llinatge que s´enterrava en aquella cambra. Però també s´han documentat enterraments d´incineració al terra, possiblement corresponents a persones de menor estatus social, en què les restes eren dipositades directament dins forats excavats al terreny, bé dins d´una urna o bé sense cap contenidor i coberts per trossos d´àmfores, generalment amb alguns elements d´aixovar, tot i que hi ha casos en què aquestos darrers manquen. Quant als enterraments d´inhumació, d´una banda se segueixen reutilitzant els hipogeus, possiblement perquè els nous inhumats pertanyien al mateix grup social que havia utilitzat la sepultura des de diverses generacions abans, per bé que els cadàvers ja no es col·loquen dins dels sarcòfags de marès, sinó simplement amortallats o a l´interior de taüts. Si en el moment de fer la nova deposició ja no hi havia espai lliure dins la cambra, es recollien els ossos dels enterraments més antics i s´apilaven en algun racó per deixar lloc al nou cadàver sepultat. Cal assenyalar també el cas d´un hipogeu del solar núm. 10-12 del carrer de Lleó, on al costat d´inhumacions d´adults aparegueren també dos enterraments d´infants dins àmfores, l´únic cas d´època púnica fins al 2008 documentat al puig des Molins en el qual uns nens comparteixen la mateixa sepultura amb adults. Aquest fet és molt significatiu, perquè si un nen té un reconeixement social que li dóna dret al mateix espai funerari, vol dir que aquest dret l´ha adquirit per naixement i, per tant, ve determinat per la seua pertinença al grup social que s´enterra en aquella sepultura. Això, juntament amb el reduït nombre d´hipogeus en ús en aquesta fase, reforçaria socialment el paper d´aquestos llinatges. D´altra banda, en aquest període s´incrementen els enterraments en fosses. N´hi ha d´excavades a la roca, però la majoria són fosses simples excavades al terra, que han estat ben documentades a la part septentrional de la necròpolis, al començament del pla, on el terreny és apte per a aquest tipus de tomba ja que existeix una gruixuda capa de terra sedimentària, d´uns 2 m o més de potència. Com és habitual, els nens s´enterraven dins d´àmfores o en fosses simples al terra, amb alguna moneda, elements d´ornamentació, generalment granadures de pasta vítria, i amulets de caràcter apotropaic. Malauradament, els tres primers quarts del s I aC (c 100-25 aC) constitueixen una nova etapa gairebé fosca del jaciment, de la qual es coneixen molt poques sepultures. L´inici d´aquesta fase coincideix amb un període en el qual l´economia de l´illa sembla patir una etapa de recés a causa, entre altres factors, de les conseqüències de la conquista militar de Mallorca i Menorca pels romans. No obstant això, hi ha indicis d´una certa recuperació cap al 75 aC, possiblement després que la ciutat assolís l´estatus de civitas foederata . A la necròpolis del Puig des Molins hi ha evidències que alguns hipogeus continuaren utilitzant-se en aquestes dècades per a noves deposicions, així com d´enterraments en fossa, tant d´inhumació com de cremació. Diversos materials d´antigues excavacions i sense context ben conegut, com alguns ungüentaris orientals de pasta vítria, alguns exemplars de vasos de parets fines, de ceràmiques de vernís negre, de bols megàrics amb decoració en relleu o la còpia ebusitana d´un lècit oriental amb decoració pintada de motius vegetals corresponen a enterraments d´aquesta època. Per tot això, no hi ha dubte que aquest baix nombre de testimonis en la seqüència de la necròpolis urbana és conseqüència, fonamentalment, de la insuficiència dels coneixements a principi del s XXI.6a: Fase imperial romana antiga (c 30/25 aC-125/150 dC). En aquesta etapa la societat punicoebusitana va donar els passos definitius vers la seua transformació en romanoebusitana. Amb l´aplicació del decret de l´emperador Vespasià de l´any 74 dC, amb què atorgava el dret llatí a totes les ciutats hispanes que encara no eren colònies o municipis, la ciutat d´Eivissa —anomenada Ebusus pels romans— deixà de ser federada per esdevenir el Municipium Flavium Ebusum , culminant així el seu procés de romanització. Les restes materials d´aquesta etapa mostren com la societat ebusitana ja havia adoptat plenament les formes de vida romanes. No obstant això, especialment en el camp de la religió, les creences i els cultes, la majoria de testimonis permeten concloure que va tractar-se, fonamentalment, d´una adaptació o “traducció” —sobretot per la via del sincretisme— de les concepcions púniques a les romanes. A la necròpolis del Puig des Molins, en aquesta fase tant com a l´anterior, segueixen coexistint la inhumació i la incineració. Els aixovars funeraris es romanitzen completament, de manera que inclouen quasi en exclusiva productes importats pel comerç romà, tals com vaixelles de taula de ceràmica sigil·lada, vasos per beure de ceràmica de “parets fines”, ungüentaris piriformes —primer de ceràmica i després de vidre bufat—, etc. D´altra banda, encara que no pot parlar-se d´un canvi marcat respecte a les etapes anteriors, alguns indicis, com la pràctica més estesa de la cremació o la freqüent presència d´una o diverses monedes en els enterraments, fan sospitar d´una certa introducció de les creences romanes d´ultratomba entre els ebusitans, possiblement reconvertint creences i ritus funeraris que ja existien en època púnica (unció del difunt, deposició de monedes amb el cadàver, etc.). En efecte, la presència de monedes a les tombes d´aquest període pot ser interpretada partint de la concepció clàssica de la mort com una fase liminar cap a una altra dimensió distinta de la terrenal. D´aquesta manera, a l´ideari romà del més enllà es tractaria, igualment, d´un pagament per tal d´obtenir el dret a culminar el trajecte amb èxit, a transcendir la mort física i tenir, en definitiva, la possibilitat d´una nova existència entre els Manes. Els enterraments d´aquesta fase, tant d´inhumació com d´incineració, es realitzaren freqüentment dins els pous d´accés dels antics hipogeus púnics, que llavors són utilitzats a manera de fossa. Per això, el pou era parcialment o totalment buidat i al seu interior es dipositaven els nous enterraments, però sovent sense obrir les cambres, l´interior de les quals era respectat. Els enterraments d´inhumació en fosses al terra són escassos, en canvi les incineracions estan molt ben documentades. Sovent, les restes òssies incinerades es dipositaven en simples forats excavats al terra i podien presentar dues variants principals: 1) Quan després de la cremació les restes òssies no eren triades de les restes de la foguera ni rentades, sinó que eren recollides juntament amb carbons i cendres restants de la pira i dipositades dins d´un forat al terra, de vegades cobert amb trossos d´àmfora, amb escàs o nul aixovar. Això no obstant, en molts d´aquestos enterraments, juntament amb els ossos incinerats, va dipositar-s´hi una o diverses monedes. Devien correspondre a la gent més humil. 2) Quan els ossos incinerats eren ben triats d´entre les restes de la pira, rentats i dipositats, juntament amb algun element d´aixovar (vas de ceràmica, ungüentari, etc.), dins d´una urna cinerària, que podia ser una gerra de ceràmica o, en algun cas, una urna de vidre. L´urna que contenia els ossos, i de vegades alguns ungüentaris per a la seua unció, era enterrada en un forat al terra, en què també, quan l´aixovar era abundant, podien col·locar-se altres elements, sobretot recipients ceràmics, al voltant del contenidor. Aquestos enterraments, particularment aquells en urnes de vidre, devien correspondre a persones d´un cert estatus social. A mitjan s II dC, la incineració, fins aleshores el ritu funerari normalment utilitzat pels romans, va desaparèixer quasi totalment i la inhumació esdevingué el procediment majoritàriament practicat arreu de l´Imperi.7a: Fase imperial romana mitjana (c 125/150-300 dC). Aquesta fase de la necròpolis del Puig des Molins, que comença a mitjan s II dC, aproximadament, s´encavalca entre dos períodes històrics: la fi de l´Alt Imperi (31 aC-235 dC) i el començament del Baix Imperi (235-455 dC). Es caracteritza per la pràctica en exclusiva de la inhumació, ja que la incineració va deixar de fer-se a Itàlia, i després a la major part de l´Imperi, a partir de l´inici del s II dC. No es coneixen amb exactitud les raons d´un canvi tan ampli i profund en els usos funeraris, però res no permet suposar que fos conseqüència d´un canvi significatiu de la doctrina religiosa. L´únic tipus de sepultura documentat al Puig des Molins en aquesta fase és la fossa excavada al terra, que generalment té els laterals delimitats bé per lloses planes de pedra calcària o arenosa, bé per murets de pedra travada amb fang o morter. La coberta era de tres o quatre lloses planes de pedra. La seua orientació és invariablement nord-sud (a vegades amb lleugeres desviacions cap a l´est o l´oest). Cal subratllar, però, que el cementeri d´aquella època ocupava només la part baixa del vessant del puig, fins arribar al pla (zona que els primers anys del s XXI ocupen els carrers via Romana, via Púnica i avinguda d´Espanya). Això és lògic, perquè a la part alta del vessant no hi ha sediment de terra suficient per realitzar el tipus de fossa excavada al terra que és usual en aquella època. Els aixovars es redueixen a la mínima expressió, ja que, quan n´hi ha, generalment és una única peça de ceràmica o de vidre i, més rarament, algun element d´ús personal o d´ornamentació. La col·locació de monedes, en algun cas dins la boca del difunt, per pagar al barquer de les ànimes, també està documentada. La deposició del cos dins de la fossa acostumava a realitzar-se de forma directa o bé en taüt de fusta. Tanmateix es coneix algun cas d´enterrament infantil en àmfora que, a la vegada, es dipositava en una fossa excavada al terra. Malgrat que la uniformitat del ritu de la inhumació i també la relativa senzillesa de les sepultures i els aixovars d´aquesta fase no permeten establir diferenciacions molt marcades de caràcter social entre els difunts, sí que hi ha tombes singulars que permeten determinar que devien correspondre a persones d´un cert estatus social, com per exemple un cas excepcional de dos nens de curta edat enterrats dins un sarcòfag de plom (taüt metàl·lic molt rarament utilitzat a Hispània), dipositat dins d´una fossa amb laterals de maçoneria i coberta amb quatre lloses planes ben escairades. També algunes fosses d´inici del s III dC —de les quals tanmateix es coneixen alguns exemplars a l´àmbit rural—, amb la peculiaritat de tenir nínxols laterals al seu interior, on es col·locaven grans ungüentaris de vidre, i quasi sempre amb monedes dipositades vora el cadàver, deuen correspondre a individus que tenen accés a tombes singulars, morfològicament alienes a les tradicions funeràries de la Tarraconense, i de millor qualitat que la majoria de ciutadans, en les quals amortitzen valuosos béns de consum en els rituals funeraris (olis perfumats importats d´Orient). Aquestos individus tal vegada podrien ser identificats com a membres de grups urbans emergents que, al costat de propietaris de petites i mitjanes explotacions rurals, per a la seua promoció social subratllen el seu estatus amb tombes i ritus funeraris de major qualitat. D´altra part, alguns testimonis d´epigrafia funerària donen testimoni de l´existència d´una veritable elit urbana formada per certes famílies de major prestigi i poder; en aquesta època destaca la dels Oculacis , del pater familias de la qual es conserva el seu epígraf funerari (Æ epigrafia romana), gravat sobre un magnífic exemplar de làpida de pedra calcària local, trobada el s XIX, en el qual consta que va desenvolupar una carrera municipal completa. Tot això permet suposar que pogueren existir sepulcres monumentals per a aquests personatges, que no han arribat als nostres dies.8a: Fase imperial romana final i antiguitat tardana (c 300-700 dC). Aquesta fase arqueològica queda compresa entre mitjan Baix Imperi (235-455 dC) i els segles de domini vàndal i bizantí, que constitueixen el període anomenat antiguitat tardana (455-707 dC). Però, malgrat els esdeveniments polítics, els canvis de sobirania, pels coneixements que se´n tenen, no semblen haver comportat canvis en els ritus funeraris. Els enterraments d´aquesta fase, com a l´anterior, segueixen realitzant-se a l´àrea septentrional del jaciment, és a dir, en el pla immediat al pujol, que correspon als carrers de sa Capelleta, via Romana, via Púnica, avinguda d´Espanya i carrer d´Aragó. Sembla que en època baiximperial el cementeri es concentrava principalment en el pla entre Dalt Vila i el puig des Molins i a la part baixa del vessant, mentre que a l´època bizantina el cementeri s´hauria estès cap al nord, envaint el pla agrícola, atès que la major part dels enterraments localitzats se situaven entre la via Púnica i el carrer d´Aragó. Dins d´aquesta àrea cementerial, les tombes d´aquesta fase se sobreposen a les restes d´antigues terrisseries púniques, a restes d´habitatges del s III dC i, en alguns casos, fins i tot a enterraments de la fase anterior. Tot i que la intermitència de les excavacions en aquesta part de la ciutat, a mesura que els solars anaven sent edificats, no permet tenir una visió encara prou clara de la distribució de les sepultures, les dades dels primers anys del s XXI sí que permeten prendre en consideració la hipòtesi que aquest cementeri, segurament ja des de la fase anterior, s´ordenava al llarg del camí que des de la ciutat sortia cap a ses Salines i Sant Josep i que, per tant, seria el predecessor de l´antic camí Vell de Sant Josep. Però, un fet important que convé posar de manifest és que, a partir del Baix Imperi, es trenca l´exclusivitat del puig des Molins com a cementeri, no només dels habitants urbans, atès que apareixen altres àrees de necròpolis urbanes o periurbanes, sinó també dels que vivien en els establiments camperols de la rodalia de la ciutat. Així, d´aquesta època es coneixen diverses necròpolis petites a la ruralia més pròxima a la vila d´Ebusus, com ara ses Figueretes , can Cantó , es Clot , ca na Marieta , can Xorat, l´hort des Llimoners —aquestes dues darreres vorejant el camí de sortida de la ciutat cap a Sant Antoni i Santa Eulària—, sa Joveria, sa Blanca Dona, etc. Això podria ser símptoma no només d´una erosió de la unitat entre la ciutat i el seu entorn agrícola immediat que s´havia mantengut durant tota l´antiguitat, sinó també de la creixent autonomia de les propietats rurals respecte a l´urbs, com a conseqüència de les transformacions socioeconòmiques del Baix Imperi. Des de la perspectiva del ritual funerari, es manté una total continuïtat respecte a la fase anterior, ja que els enterraments són exclusivament inhumacions en fosses. L´únic canvi significatiu és l´orientació de les tombes, que en aquesta fase és sempre E-O. Aquesta variació, que és general a gairebé tot l´Imperi, es relaciona amb la forta penetració a la societat romana de creences d´origen oriental relacionades amb el culte solar. Per això, els cossos es col·locaven amb els peus a la part oriental i el cap a l´occidental i, per tant, de cara al sol naixent. Les fosses, de dimensions una mica majors que les del cadàver, poden ser simples cavitats (loculi) excavades al terra —i menys freqüentment a la roca— o bé estar delimitades per una filada de pedres, o tenir els seus laterals fets amb murets de maçoneria irregular de pedra calcària, a vegades amb la part interna del locus arrebossat amb una capa de calç, o amb les quatre cares internes revestides amb lloses planes de pedra, generalment calcària local sense treballar, però a vegades amb lloses de marès ben escairades, sovent reaprofitades de les runes de construccions més antigues. Tanmateix, les cobertes acostumaven a fer-se amb diverses lloses planes col·locades damunt la fossa, encara que s´han documentat alguns casos en què el cobriment estava realitzat amb tegulae (teules quadrades de mida gran) disposades a dues aigües, cosa freqüent a tot el món romà, però molt poc habitual a les necròpolis pitiüses. A vegades, les fosses eren utilitzades com a panteó col·lectiu, possiblement donant cabuda a diferents membres d´una mateixa família, fins i tot incloent-hi infants, per la qual cosa esdevenien veritables osseres. Els infants i els subadults poden enterrar-se també en fosses individuals, per bé que per als enterraments infantils continuen utilitzant-se també les àmfores com a taüts, tot i que el nombre dels que s´han documentat en aquest període és molt baix. Un cas excepcional el constitueix un fragment de columna reaprofitat per fer un sarcòfag, buidant-hi una cavitat que, ateses les seues mides, només va poder acollir el cos d´un infant. Era molt freqüent que els difunts fossin enterrats sense cap aixovar, només algunes tombes presenten algun recipient de ceràmica, o més rarament de vidre, relacionat amb el ritual funerari, ja fos amb libacions de líquids o amb la unció del difunt amb olis perfumats. En algunes ocasions apareixen joies o elements d´ornament personal. Destaca la troballa en una de les tombes del solar de can Maimó, entre la via Púnica i el carrer de Joan Planells, d´un collar amb granadures de pedres semiprecioses (cornalina, crisopres), d´os i pasta vítria, amb una petita creu grega d´argent amb un botó a la creueta, de la qual només es coneixen paral·lels en contextos bizantins del s VI dC. També, en una altra tomba del mateix indret, aparegueren cinc aplicacions de nacre que podrien haver estat muntades en una creu de fusta no conservades. Aquestos elements, a més, serien una evidència empírica de la penetració de les creences cristianes en la població ebusitana.9a: Fase d´abandó? (s VIII-IX dC). En aquest període sembla trencar-se la seqüència d´enterraments a la necròpolis urbana, atès que fins al 2007 cap conjunt funerari del puig des Molins o de la seua rodalia no ha pogut ser datat en aquest període; per això es planteja la hipòtesi que es tractàs d´un període d´abandó del jaciment. De fet, els s VIII i IX dC constitueixen un període completament obscur, tant per la manca de jaciments i materials arqueològics datables en aquells segles, com per l´absència de les Pitiüses a les fonts. Fins i tot, algun investigador ha plantejat que Eivissa i Formentera podrien haver quedat despoblades. Però, tot i que la mancança de proves en començar el s XXI no permet descartar cap hipòtesi, sembla raonable explicar aquest buit documental d´una manera menys dràstica, com a conseqüència d´una degradació de les estructures polítiques i socials ebusitanes, fins a la seua desintegració, en part relacionada amb la desaparició del poder bizantí a occident, que possiblement hauria provocat la descomposició de les formes de poder estatals i el retorn a unes relacions socials basades en les estructures de parentiu. D´acord amb aquesta perspectiva, seria aquesta situació de decadència i autarquia la que versemblantment podria explicar la seua absència a les fonts. En consonància amb tot això, i tenint en compte la situació precedent, podria suposar-se que les Pitiüses degueren patir, també, una notable davallada demogràfica i un empobriment de la seua economia, d´on degueren desaparèixer les importacions i la producció cada vegada estaria més abocada a l´autosubsistència. Malgrat això, el puig des Molins ha fornit una de les poques evidències d´aquesta època. Es tracta d´una moneda d´argent islàmica, ben anterior a la conquista d´Isâm al-Jawlaní del 902 dC, que va ser trobada en superfície, l´any 1982, al sector nord-occidental del jaciment i, per tant, malauradament sense un context arqueològic definit. És una encunyació de la seca d´al-Àndalus feta l´any 196 H (816-817 dC) sota el regnat d´al-Hakam I. Tot i que en aquest mateix sector del jaciment s´han excavat nombroses tombes islàmiques, la moneda sembla no tenir-hi res a veure, sobretot perquè en els rituals funeraris islàmics no és costum dipositar cap objecte amb els difunts i, a més, aquesta moneda és molt més antiga que els enterraments. Félix Retamero ha relacionat la presència a les illes Balears de petites quantitats de monedes àrabs anteriors a la conquista —incloent-hi aquesta peça i altres dos fulus trobats en altres indrets d´Eivissa— amb el context de les relacions entre la gent de les illes i el poder polític andalusí, pel qual els illencs havien de pagar feixugues tributacions als àrabs.10a: Fase medieval islàmica (s X-XIII dC). L´última fase investigada fins a l´any 2008 amb metodologia arqueològica al puig des Molins correspon a l´ocupació andalusina del jaciment, en època medieval islàmica (902-1235). Les primeres excavacions realitzades a la necròpolis ja posaren de manifest l´existència de materials andalusins a l´interior dels hipogeus, cosa que tradicionalment s´havia atribuït a les recerques que havien fet els nouvinguts de materials valuosos dins les tombes. Però, si això pot ser veritat en alguns casos, en altres posa de manifest, simplement, l´ús dels hipogeus com a abocadors de deixalles, o d´altres activitats encara no ben conegudes. No obstant això, també les excavacions de 1982-83 al sector NE posaren al descobert restes constructives d´aquest període, que varen ser identificades com a part d´un magatzem, d´una sénia amb el seu safareig i com a part d´una casa, per la qual cosa varen ser considerades com a part d´un establiment rural (potser una alqueria), altres elements constructius del qual varen ser posats al descobert en aixecar-se altres edificis de la rodalia; així, davall de l´edifici de la cantonada del carrer de Joan Planells amb la via Romana va aparèixer una construcció rectangular, un altre pou de sénia va aparèixer al solar núm. 10-12 del carrer de Lleó i un altre més al solar núm. 20 de l´avinguda d´Espanya. Malgrat això, les darrers excavacions als solars núm. 10 i 12 del carrer vesí de sa Capelleta, que han posat al descobert un carrer d´aquest període, amb cases a ambdós costats, fan viable la hipòtesi que, tot plegat, es tracti d´un raval extramurs de madina Yabisâ, que ja és esmentat en el Liber Maiolichinus de Gestis Pisanorum Illustribus, el qual dóna compte de la creuada pisanocatalana contra les illes de l´any 1115. Però, a més, les excavacions dutes a terme al sector N-O des de 1983 han anat exhumant un nombre creixent d´enterraments islàmics que s´acosta a la vintena, tots alineats en fileres, amb els peus cap al N-E i el cap vers el S-E. Per això, si en principi es pensava que es tractava del cementeri de l´establiment rural descobert al sector N-E, després s´ha obert camí la hipòtesi que podria tractar-se d´un dels cementeris urbans existents extramurs de la medina, un altre dels quals, excavat ja fa uns anys, estaria as Soto. Com és habitual en el ritual fúnebre islàmic, els cadàvers es trobaven dins d´una simple fossa excavada al terra amb el seus extrems arrodonits i unes dimensions de 2 m de llargària i una amplària de 50 a 70 cm. Els cadàvers estaven disposats sobre el seu costat dret, a vegades amb les cames lleugerament flexionades, el braç dret allargat paral·lelament al cos i el braç esquerre una mica encongit, amb les mans reunides davant l´abdomen. L´orientació de les tombes és sempre N-E/S-O, de tal manera que el rostre resta mirant cap al S-E, és a dir, en direcció a la Meca. Cap dels enterraments, com és normal a les sepultures islàmiques, no presenta cap element d´ornament ni d´aixovar, la qual cosa fa difícil precisar la seua datació. L´existència d´una làpida funerària àrab del període almoràvit , trobada al puig des Molins a principi del s XX sense que se´n coneguin les circumstàncies, planteja la possibilitat que pogués estar relacionada amb aquestes sepultures, la qual cosa permetria situar-ne la cronologia, almenys d´una part, dins del període històric esmentat, i per tant entre els anys 1115 i 1188 de l´era actual. En qualsevol cas, sembla raonable creure que el període d´ús d´aquest cementeri sigui coincident amb el de les restes constructives del sector NE i, per tant, que vagi des de final d´època califal, o inici del període de les taifes, fins a la conquista catalana de 1235.La protecció de la necròpolis del Puig des Molins i la seua situació en començar el s XXI
A principi del s XX la superfície del jaciment estava dividida en diverses propietats que, a grans trets, eren les següents: a) Finca de can Xico Roig, que es trobava situada al nord, als límits de la necròpolis; no devia ser gaire gran, els primers anys del s XXI es correspon amb petits solars en gran part ja edificats. El seu propietari, Francesc Roig Tuells, durant molts d´anys es va dedicar a registrar els hipogeus, dins la seua propietat i les vesines, venia a Barcelona els materials arqueològics trobats i va fer així una petita fortuna. b) Finca des Porxet, que va ser excavada quasi en la seua totalitat per Joan Roman i Calbet i, després de la seua mort, l´any 1910, va continuar fent-ho el catedràtic de numismàtica Antonio Vives y Escudero. Una gran part dels seus terrenys, uns 22.500 m2, es correspon amb els adquirits pel Ministeri de Cultura l´any 1978, juntament amb la casa pagesa que es conserva al cim del puig. c) Finca de can Partit, que s´anomenava can Francesquet abans de la seua compra per part de Joan Roman, en qualitat d´administrador de la seua esposa Vicenta Ferrer i Wallis, que la va adquirir el 27 de maig de 1905 per la quantitat de 16.000 PTA. Aquesta finca va ser objecte d´excavacions per part de la Societat Arqueològica Ebusitana i, posteriorment, per part de Joan Roman. Anys després, uns 12.500 m2 d´aquesta propietat varen ser adquirits per l´Ajuntament d´Eivissa a la família Roman. La partició i l´aixecament planimètric es va realitzar el 19 de desembre de 1952 i es va formalitzar la seua compra en escriptura pública el 31 de desembre de 1958. Posteriorment, declarats d´utilitat pública, aquestos terrenys varen passar per expropiació al Ministeri de Cultura el 1978. La resta de la finca, en una superfície notable, va quedar fora de l´àrea delimitada erròniament com a necròpolis i ha estat totalment edificada. d) Finca que va ser adquirida pel llavors Ministeri de l´Exèrcit, el 19 de juny de 1911, per mitjà d´expropiació d´una superfície de 21.273 m2, per tal d´instal·lar-hi un polvorí i crear una zona aïllada al seu voltant. Aquesta finca, per mitjà del RD 3258/1977, de 28 d´octubre (BOE de 20 de desembre de 1977), va ser declarada com a bé demanial i se signà l´acta de mutació el 17 de juny de 1998, per la qual aquestos terrenys militars varen ser inscrits a nom del Ministeri d´Educació i Cultura. Tot això ja fa veure com el procés de protecció d´aquest jaciment, malgrat la seua evident importància, reconeguda internacionalment des de començament del s XX, ha estat llarg, complex i força dificultós. La millor oportunitat per assolir-la definitivament va tenir lloc el 8 d´octubre de 1929, amb motiu de la visita del rei Alfons XIII, quan Carles Roman va aconseguir el vistiplau per a la declaració de la necròpolis com a Monument Historicoartístic, el compromís de compra dels terrenys particulars, la cessió de la finca en mans de l´exèrcit i la construcció d´un nou museu que aplegàs les importants col·leccions arqueològiques que omplien la capella del Salvador i l´antiga Universitat, que aleshores ocupava el museu obert el 1907 a Dalt Vila. Immediatament es va iniciar la redacció del projecte, amb un cost total de 700.000 PTA, el qual preveia el tancament del jaciment mitjançant un mur d´obra i un enreixat que envoltava un perímetre de 1.198 m i una superfície total de 77.500 m2, 62.300 m2 dels quals corresponien a propietats privades i 15.200 m2 a la de l´exèrcit. A més, el projecte preveia també la construcció d´un edifici que havia d´acollir en un únic immoble les col·leccions de peces obtengudes a les excavacions del puig des Molins i en altres indrets de les Pitiüses. La caiguda de la monarquia i la proclamació de la república el 14 d´abril de 1931 varen frustrar aquest ambiciós projecte i es va perdre una oportunitat única per a la total conservació del jaciment. Tot i així, molt aviat, amb data 3 de juny de 1931, es va aconseguir per fi que la necròpolis es declaràs Monument Historicoartístic (Gaceta del 4-VI-1931) —figura jurídica que a partir de 1986, amb l´aprovació de la Llei de 12/1985, de 25 de juny, del patrimoni històric espanyol, passà a ser denominada Bé d´Interès Cultural (BIC). Lamentablement, la imprecisió de la seua delimitació va motivar que, en no haver-se fixat uns límits concrets en la declaració, segurament perquè encara es desconeixia fins on arribava el jaciment, una part important de la seua superfície fos ocupada per l´eixample de la ciutat, principalment en la seua zona baixa, on els vestigis arqueològics eren menys evidents. Carles Roman, aprofitant l´avinentesa de la visita que va realitzar el 4 d´abril de 1932 el president de la República Espanyola, Niceto Alcalá Zamora , va intentar que es recuperàs el projecte de tancament i expropiació dels terrenys sense aconseguir-ho. Així i tot, va oferir a l´Estat gratuïtament un solar de la seua propietat on podria erigir-se el nou museu i aconseguí el compromís de construcció del nou immoble que d´aquesta manera exposaria a les seues sales les ja extenses col·leccions arqueològiques d´Eivissa i Formentera. Es va redactar el corresponent projecte, que es va encarregar a l´arquitecte Francesc Roca Simó, i s´adjudicaren les obres el 24 d´octubre de 1935 al contractista Miquel Guasch Clapés, que va iniciar-les d´immediat. Malauradament, l´inici de la Guerra Civil va fer que la construcció, el lliurament de la qual havia de fer-se el desembre de 1936, es paralitzàs el 19 de juliol. Els paraments varen quedar aixecats però no varen acabar-se fins al 1965, data en què, amb un projecte modificat per l´arquitecte Antoni Roca Cabanellas, fill de l´anterior, finalitzà el que el 2008 és el Museu Monogràfic del Puig des Molins. En qualsevol cas, els terrenys de la necròpolis varen quedar en mans privades, amb l´excepció de la zona militar, propietat de l´Estat. Així, aproximadament uns 9.000 m2 dels carrers via Romana i via Púnica han estat urbanitzats. D´igual manera, entre els carrers de Juan Ramón Jiménez i de l´Arxiduc Lluís Salvador, altres 2.000 m2 han estat destruïts o edificats, cosa que també succeeix a la zona compresa entre els carrers de Tanit, de Bes i de Joan Planells que estan ocupats en la major part per petites cases d´una o dues plantes. Sortosament, va ser l´Ajuntament d´Eivissa el que va iniciar la recuperació d´aquest jaciment amb la compra, el 1954, de 12.500 m2 de l´antiga finca de can Partit. No obstant això, enfront d´aquest interès municipal, hi ha, paradoxalment, una nul·la previsió urbanística que fa que, a poc a poc, els carrers envaeixin el peu i parts del turó on es troba la necròpolis. D´aquesta manera, l´àrea conservada del jaciment pràcticament va quedar definida pel mateix traçat dels carrers. El Pla d´Ordenació Urbana de la ciutat d´Eivissa de 1972, que va estar vigent fins a 1987, considerava l´àrea septentrional, a partir de la via Romana, com a zona d´edificació intensiva, per la qual cosa s´estaven concedint llicències urbanístiques en la que en realitat era part de la necròpolis. De fet, de forma totalment errònia, s´estava considerant com a àrea protegida tan sols el vessant del pig, on les boques de múltiples hipogeus oberts en la roca eren ben visibles, sense tenir en compte els possibles vestigis que poguessin existir en el subsòl de la zona que s´anava urbanitzant. Fins i tot, en aquest pla es preveia el traçat d´un carrer que dividia en dos el pujol de la necròpolis, per unir els carrers de Lleó i de Luci Oculaci. Afortunadament, a poc a poc i després dels oportuns tràmits, el 1974 es va aconseguir que, davant l´evidència del desastre que significava el traçat d´aquest carrer per a la conservació de la necròpolis, l´Ajuntament acceptàs la supressió d´aquesta via, al mateix temps que en el seu pla urbanístic declarava com a zona d´edificació prohibida la finca des Porxet i la zona militar. Aquesta complexa i paradoxal situació no feia altra cosa que regir-se per, sense cap mena de dubte, una errònia delimitació del jaciment formulada, amb data 7 d´abril de 1942, per la desapareguda Junta del Patronat del Museu Arqueològic, presidida per Isidor Macabich, la qual, en el croquis tramès a la Direcció General de Belles Arts, en una mal entesa interpretació de la importància del jaciment, reduïa el seu interès al sector en el qual eren visibles els pous de nombrosos hipogeus oberts a la roca. La resta de la superfície de la necròpolis, estimant que ja estava excavada i que no hi havia hipogeus —la qual cosa s´ha revelat inexacta—, es va considerar sense importància per a la investigació i per a la seua conservació. Aquest fet ha motivat que, lamentablement, un important sector de la necròpolis es trobi urbanitzat i els enterraments destruïts o coberts per les edificacions. A la vista d´aquesta situació i de l´increment de la construcció a la part baixa del turó, on es venien solars, des de 1975 va anar-se exercint un control de les obres iniciades als voltants d´aquest jaciment i s´hi han realitzat múltiples intervencions d´urgència que han tengut un resultat divers, però que en bona mesura han contribuït a conèixer l´extensió real de la necròpolis. Així, per exemple, es va haver de veure com, lamentablement, es destruïen les restes arqueològiques aparegudes en el solar núm. 10-12 del carrer de Lleó, a l´àrea septentrional del puig dels Molins. En aquest solar, l´octubre de 1983, es va iniciar la construcció d´un immoble d´habitatges i aparcaments subterranis que va posar al descobert un gran nombre de restes arqueològiques, que forniren una llarga seqüència estratigràfica, des del s VI aC fins a l´època medieval. De tot el conjunt documentat en aquest solar, cal destacar un grup de quatre hipogeus que, no només eren els exemplars més antics d´aquest tipus de tomba documentats a la necròpolis, sinó que també, per la seua morfologia singular, eren únics en el jaciment i desgraciadament varen ser destruïts pels promotors de la construcció sense que hi recaigués cap tipus de sanció. Per aquest motiu, es va sol·licitar la definitiva delimitació de la necròpolis i la protecció de les restes que formassin part de l´àrea arqueològica. Amb l´aprovació, el 25 de juny de 1985, de la nova Llei 16/1985 del patrimoni històric espanyol, es confiava que el nou marc jurídic evitaria que fets com els del carrer de Lleó tornassin a repetir-se. Igualment s´esperava que en el futur hi hagués la possibilitat de realitzar l´excavació preventiva dels petits solars que encara quedaven sense edificar, o bé intervenir en aquells on els petits habitatges existents eren enderrocats per aixecar-hi nous blocs de pisos. Can Partit era un dels últims solars que quedava a la zona nord del jaciment sense haver estat edificat en època recent. El seu emplaçament en el núm. 38 de la via Romana, gairebé al davant mateix de l´edifici del Museu Monogràfic, feia preveure l´existència de vestigis arqueològics que permetessin contrastar i ampliar les dades de què es disposava sobre la necròpolis. I, efectivament, les excavacions mostraren que aquest solar, de tan sols 355 m2, contenia almenys 67 tombes, entre les d´incineració i inhumació. Molts dels tipus de sepultura apareguts eren exemplars únics a Eivissa, que només aquí havien pogut ser documentats, per la qual cosa el seu interès intrínsec era enorme. Però, a més, el conjunt reunia els tipus més característics de sepultures dels diferents períodes, la qual cosa permetia conèixer bona part de la seqüència d´utilització de la necròpolis al llarg de l´època feniciopúnica. Malauradament, aquest nombrós conjunt de tombes va ser destruït i arrasat pels promotors de la construcció. Però la nova Llei de patrimoni oferia un marc jurídic diferent, molt més efectiu per a la protecció del patrimoni, la qual cosa va fer que en aquesta ocasió els responsables de la destrucció poguessin ser processats i posteriorment condemnats per danys al patrimoni històric espanyol. Afortunadament, altres fets varen ser més positius i, així, en data 14 de maig de 1986 (BOCAIB núm. 20/320 de 30-6-86), el conseller d´Educació i Cultura del Govern Balear va incoar l´expedient de delimitació de la necròpolis del Puig des Molins, que va ser definitivament aprovat pel Ministeri de Cultura, per mitjà del RD 1347/1987, de 10 de novembre (BOE núm. 271 de 12-11-87), amb què es declarava BIC amb la categoria de Zona Arqueològica. Dins del perímetre establert, que comprèn des del carrer de Joan Xicó fins a l´avinguda d´Espanya, i des d´allí fins a l´inici de la via Romana (les dues façanes) i el cantó del carrer de l´Arxiduc Lluís Salvador, enllaçant amb el carrer de Juan Ramón Jiménez i fins al carrer de Luci Oculaci, és preceptiva la realització d´excavacions prèvies a qualsevol construcció o moviment de terres que afectin el subsòl, per tal de determinar-hi la possible presència de restes arqueològiques. Dins d´aquesta àrea, la superfície total conservada sense urbanitzar del jaciment arqueològic té una superfície superior als 54.000 m2 i disposa d´una tanca en tot el seu perímetre per a la seua protecció i conservació. El 2008 aquestos terrenys són propietat de l´Estat, encara que la seua gestió està transferida al Govern Balear, atès que el jaciment està adscrit al Museu Monogràfic del Puig des Molins. També, amb data 17 de juny de 1998, el Ministeri de Defensa va signar l´acta de mutació demanial dels terrenys militars situats a la necròpolis del Puig dels Molins, que des d´aquella data passaren a dependre del Ministeri d´Educació i Cultura. D´aquesta manera s´ha assolit, després de més de 21 anys de tràmits que, per fi, el jaciment sigui una unitat que ha estat protegida per l´ampliació de la tanca que envolta tot el recinte arqueològic del puig des Molins, amb una superfície que supera els 54.000 m2. D´altra banda, la importància d´aquesta necròpolis, la més extensa i millor conservada del Mediterrani occidental, va motivar que el Comitè Internacional de la Unesco, en la sessió realitzada per aquest organisme a Marràqueix el 4 de desembre de 1999, entre altres béns culturals i naturals de l´illa d´Eivissa, declaràs la necròpolis del Puig dels Molins com a Patrimoni de la Humanitat. El 2008, les obres de remodelació del Museu Monogràfic —actualitzant-ne el contengut, modernitzant-ne el muntatge i dotant-lo de mitjans museogràfics moderns— i els treballs d´excavació que es porten a terme al jaciment —tant per a la seua investigació com per a la futura museïtzació d´alguns sectors— permetran que aquest museu es converteixi en un centre d´estudi i divulgació de la necròpolis en particular i de la cultura feniciopúnica en general. [JFG/BCR]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments