Palmer, hort des

Palmer, hort des ARQUEOL Nom donat al jaciment arqueològic excavat l’any 2003 al pla de Vila. Es troba situat a l’illa d’edificis compresa entre els carrers de Sant Cristòfol i del Bisbe Abad y Lasierra. Aquest solar d’uns 750 m2 agafava part de les antigues finques de can Beia, així com l’hort des Palmer, els annexos de la casa de can Xorat i el camí de sa Joveria, que el travessava en direcció SW-NE. Es tracta d’un jaciment arqueològic protagonitzat pel registre, àmpliament conegut en aquesta àrea, i que es compon d’una zona de necròpolis que voreja un camí d’època romana. Aquest fet, però, no sostreu la importància del conjunt, ja que una de les seues característiques és l’ampli ventall cronològic en què es mou. Durant la recerca arqueològica, s’hi documentaren restes d’una factoria terrissera d’època púnica, una estructura a la qual s’adossen murs que suggereixen una compartimentació interna de l’espai, d’inequívoca adscripció púnica. És formada per uns grans carreus, fets amb un marès de tonalitat vermella, no gaire usuals al registre arqueològic local. Els estrats arqueològics relacionats amb aquesta estructura presentaven importants conjunts de material ceràmic. Una altra estructura, un assentament rural d’època altimperial, se superposava parcialment a l’anterior. Un gran edifici de planta rectangular —construït amb murs de doble parament fets amb maçoneria, dels quals es conserven les dues o tres últimes filades i els fonaments— és l’element més destacat quant a restes arquitectòniques. Cal esmentar també l’existència d’un accés al nord, amb un llindar d’acurada factura que presenta tots els elements de l’estructura d’una porta de doble fulla. És probable que l’estructura d’emmagatzematge d’aigua, trobada al sector nord-oest del jaciment, formàs part d’aquesta unitat d’explotació agrària, pròxima al nucli urbà, per tal d’abastir d’aigua els terrenys propers. Els materials arqueològics recuperats relacionats amb aquesta estructura donen una cronologia post quem del segle II dC. Una vegada abandonades les edificacions en aquesta zona, s’establí una necròpolis que s’anà estenent al llarg d’un camí. Aquest camí quedava al sector oest del solar i la seua trajectòria era NW-SE. Es tractava d’una important calçada d’època romana que estava feta amb un paviment de terra fonyada, amb petits fragments ceràmics i amb pedres. A banda i banda d’aquesta via anaren proliferant els enterraments i en més d’un cas són motiu de construcció dels mausoleus i les estructures funeràries que enriqueixen el conjunt funerari. S’ha de dir que alguns d’aquestos enterraments estan relacionats amb estructures funeràries de diferent tipus: en algun cas, senzilles estructures circulars de maçoneria, o túmuls, que corresponien a senyalitzacions en superfície de la ubicació de les cistes; en altres, una estructura rectangular, massissa a l’interior, feta amb carreus de diferent mida, que també aprofitaven elements d’altres edificacions; però la més espectacular, per la grandària que suggereix el seu basament, era la de les restes d’una edificació de forma rectangular, de la qual es conservava una filada dels dos murs que es corresponien amb l’angle nord-oest de l’edifici. Destaquen per la precisió amb què es treballaren els carreus, tots ells de la mateixa mida, i també pel seu acurat muntatge, que fa la sensació de respondre a una estructura monumental, tal volta la d’un mausoleu. Hi foren excavades 42 tombes de diverses tipologies, 32 cistes, enterraments en fossa simple, un enterrament infantil en àmfora i tres sarcòfags (un de típic d’època púnica, probablement reaprofitat, un fet amb pedra calcària amb trets antropomòrfics i un altre realitzat per a un infant fet amb un fust de columna de marès buidat a l’interior). El moment inicial d’establiment de la necròpolis es correspon amb els enterraments en fossa i taüt, amb els quals estan relacionats els principals monuments funeraris. La cronologia d’aquest conjunt es remunta a l’inici del segle IV dC. En general, es pot afirmar que aquestes tombes responen a una planificació de l’espai i que cap d’elles no acollí més d’un individu. Amb posterioritat, es produí en aquest terreny una intensa profusió d’enterraments, caracteritzats per la no-planificació a priori de la seua ubicació. Són pocs els enterraments que no estan reaprofitats; s’arribaren a comptar fins a quatre individus en un sol enterrament. Així, es troba un conjunt de cistes el tret característic del qual és l’austeritat. No es pot parlar d’una homogeneïtat en la pràctica funerària d’aquesta època, atès que no hi ha cap element d’aixovar acompanyant els individus, excepte en un cas, en el qual trobaren, acompanyant el cos, un collar fet de pedres semiprecioses, principalment de gra d’ametistes. Un dels exemplars, presumiblement el que devia anar vora la tanca, va acompanyat d’un gravat que representa la figura d’un Hermes. Aquest grup d’enterraments és el majoritari dins el conjunt de la necròpolis. La seua cronologia gira a l’entorn del segle V dC. És en aquest moment quan es troben la tipologia i les tècniques funeràries més diverses, és a dir no només cistes, sinó sepultures fetes amb pedra de paredar, amb terres de morter de calç o sense, emprant tegulae per fer les parets o fent servir maons com a coberta. En darrer lloc, amb una cronologia de final del segle VI-VII dC, es documentà un tercer moment d’ús sepulcral del terreny. Es tracta de certs enterraments en cista, fets de lloses de marès. Per fer aquesta estructura es realitzà una important aportació de grans blocs de pedra, alguns acuradament treballats, per tal d’anivellar el terreny. Al seu interior, encara que fora de context històric, es trobà una inscripció de tipus funerari. La peça és feta en pedra calcària local i porta escrita una llegenda commemorativa. És, en definitiva, l’homenatge que reté un fill a la seua mare, quan va morir aquesta a l’edat de 56 anys. Les estructures d’aquest tipus són set, agrupades i cobertes per un paviment d’opus signinum. Al seu interior reposaven un o més individus, sempre orientats amb el cap vers l’oest i desproveïts d’aixovar. Per dalt del paviment de grans dimensions que segellava el conjunt, s’hi trobà un mosaic —de 2,20 m de llargària i uns 42 cm d’amplària màxima— adossat a un mur que presentava una lleugera curvatura. Estava tallat per una antiga conducció d’aigua feta d’argila. Els motius que representava el mosaic són de temàtica marina: un corn, un peix, etc.; les tessel·les de les quals està fet són policromes blanques, grises, verdes i roges (fetes de terracota). La seua disposició és radial i perfectament adossada a un mur que suggeria l’exterior d’una forma hexagonal o octogonal. Cal destacar que l’annex de la casa de can Xorat que restava encara parcialment dempeus era un petit edifici de planta triangular, l’interior del qual quedava a nivell subterrani; s’hi accedia per una petita escala en forma de ziga-zaga. Segons testimonis dels darrers habitants de la casa, es tractava d’un refugi antiaeri construït la darreria de l’any 1936 per acollir la família en cas d’atac. [GGE]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments