Museu Monogràfic del Puig des Molins

Museu Monogràfic del Puig des Molins ARQUEOL Ocupa l’immoble que va començar a construir-se el 1935, al peu del vessant nord del petit turó anomenat puig des Molins, vora l’antic camí a Sant Josep que posteriorment rebé el nom de Via Romana. Quan es va iniciar la construcció d’aquest edifici, que constitueix el Museu Monogràfic del Puig des Molins, estava previst que substituiria el petit Museu Arqueològic de Dalt Vila. L’impulsor d’aquest projecte va ser Carles Roman Ferrer , aleshores director del Museu Arqueològic. El primer intent de Roman de portar endavant l’edifici va ser la visita a Eivissa i al Museu de l’infant Joan de Borbó i de Miguel Primo de Rivera, marquès d’Estella i cap de govern, amb motiu d’unes maniobres navals. Aquest darrer es va comprometre a gestionar la construcció d’un edifici a la necròpolis del puig des Molins. Se sap que els tràmits varen començar i que es va iniciar la redacció d’un projecte, però la caiguda de la dictadura va aturar aquells tràmits. Posteriorment, arran d’unes noves maniobres navals en aigües de les Balears, el 8 d’octubre de 1929, el rei Alfons XIII va desembarcar i juntament amb el president del consell de ministres, el general Dámaso Berenguer, va visitar el Museu i la necròpolis i va baixar a alguns hipogeus. Roman va proposar al monarca expropiar els terrenys de la necròpolis, després de la seua declaració com a Monument Nacional i construir-hi l’edifici. La inversió total no pujava molt més de les 600.000 pessetes. Es varen aixecar els plànols, es va redactar el projecte i es va assignar el pressupost, però quan estava a punt de convertir-se en realitat, la caiguda de la monarquia va aturar tot el projecte. Posteriorment, Roman Ferrer va aprofitar la visita oficial del president de la República Niceto Alcalá Zamora el 1934, que es va comprometre a impulsar la construcció del Museu —lamentablement ja no s’hi incloïa el projecte de compra dels terrenys del jaciment i el seu tancament. El 1935 els parlamentaris de Balears varen indicar a Carles Roman que la construcció de l’edifici depenia de la cessió dels terrenys on havia d’aixecar-se el Museu. Carles Roman Ferrer, propietari de part de la finca de can Partit per part de la seua mare, va donar els que l’arquitecte necessitava per dur endavant el projecte i per a la seua possible ampliació. El projecte va ser redactat per l’arquitecte Francesc Roca Simó i les obres varen ser aprovades per decret del Ministeri d’Educació Nacional el 18 d’octubre de 1935 i, per anunci de la Secretaria del 24 del mateix mes i any, es va adjudicar la subhasta de construcció al contractista Miquel Guasch Clapés i en fou mestre d’obres Antoni Costa Marí; es va començar a bon ritme, ja que les obres havien de ser lliurades el 31 de desembre de 1936. L’aixecament militar contra la República va fer que les obres quedassin aturades el 19 de juliol de 1936 quan ja hi havia una bona part dels paraments aixecats; restaren abandonades fins als anys seixanta. Entorn de 1963 les nombroses gestions de José María Mañá de Angulo , director del Museu des de 1944, varen donar fruit, ja que va aconseguir que el Ministeri d’Educació Nacional encarregàs a l’arquitecte Antoni Roca Cabanellas, fill de Francesc Roca, l’adequació del projecte de son pare. Amb data 13 de novembre de 1964 va ser aprovat l’expedient de finalització de les obres per un import de 3.447.397,94 pessetes —uns dies abans, el 7 de novembre, havia mort Mañá de Angulo l’impulsor del projecte— i amb data 10 de juliol de l’any següent el consell de ministres, a proposta del Ministeri d’Educació Nacional, va aprovar el projecte de finalització de les obres del Museu. Com a aparellador d’aquesta obra, va ser nomenat Jaume Mauri Corbella i els treballs s’adjudicaren al contractista Pere Ferragut Arabí. Aquest nou projecte va aprofitar l’estructura existent de l’obra original, però integrant-la en els corrents estètics de l’època, que presenten una concepció de l’arquitectura inspirada en l’Alemanya nazi, que va tenir una marcada influència en l’arquitectura espanyola de l’època, culminada en l’exposició organitzada per l’inspector general de la Capital de l’Imperi Alemany i Ministre del Reich, Albert Speer, que va tenir lloc a Madrid del 6 al 26 de maig de 1942, sobre arquitectura moderna alemanya, així com el llibre de la nova arquitectura alemanya del mateix Albert Speer el 1941. Així, l’obra projectada té una marcada influència de l’arquitectura alemanya amb algunes connotacions de l’arquitectura racionalista espanyola. Per aprofitar millor l’espai i d’acord amb les necessitats del museu, el projecte va ser modificat en alguns aspectes ja que l’altura dels paraments de l’obra inicial li va permetre fer dues plantes dedicades a exposició permanent, així com altres dependències de caràcter administratiu per al seu funcionament, en comptes de l’única inicialment prevista. També va haver de modificar l’escala d’accés al museu que en el primer projecte era una llarga escalinata, però que l’evolució de la ciutat amb les noves construccions a la Via Romana feia inviable, per la qual cosa va haver de col·locar una doble escalinata lateral adossada a l’edifici. Dins de l’estil de l’època, es va instal·lar un sistema d’il·luminació zenital que en part aprofitava la intensa lluminositat d’Eivissa però que estructuralment creava uns espais massissos per a l’exposició dels materials a l’interior de vitrines encastades. Les obres varen anar a bon ritme ja que entre els dies 15 al 30 d’octubre de 1966 va poder acollir l’exposició de la II Biennal d’Art Internacional; així i tot no obrí les seues portes fins a l’any 1968 i des del primer moment va ser destinat a museu de la necròpolis del puig des Molins. A més, com que el petit edifici de Dalt Vila no tenia pràcticament espai, es va convertir en el centre administratiu ja que s’hi varen instal·lar la direcció, l’administració, la biblioteca i els magatzems de la institució museística. El primer trasllat dels materials al nou edifici del Museu i el seu muntatge el va realitzar María José Almagro Gorbea , que en fou directora entre els anys 1966 i 1969. La seua primera distribució contemplava, una volta pujades les escales laterals, un pòrtic obert sustentat per columnes on es trobaven exposats els materials de gran pes com les làpides d’època romana i els sarcòfags de pedra. Des d’aquest vestíbul dues portes laterals donaven accés, a la dreta, a l’àrea interna de l’edifici: l’administració a la planta baixa i la direcció i la biblioteca a la segona planta i, a l’esquerra, als serveis del museu i al petit taller fotogràfic i de restauració. Per la porta central s’accedia a un vestíbul d’acollida i tres sales d’exposició en planta baixa. La segona planta comptava amb dues sales més d’exposició i altres dues de tancades, una d’elles destinada a magatzem. L’any 1977 hi va haver una primera intervenció dirigida per Eduardo González Mercadé, arquitecte dels serveis de Patrimoni Historicoartístic que va consistir a avançar la façana, tancant l’ampli pòrtic columnat, on a més de l’ampliació d’aquest espai, la seua gran alçada va permetre crear una entreplanta on es va emplaçar el nou taller de restauració. També es varen traslladar els serveis higiènics, que s’instal·laren a la segona planta per facilitar-hi l’accés. A la planta baixa, al lloc que ocupaven els serveis, el laboratori fotogràfic i el petit taller de restauració, es va instal·lar la sala de lectura i la biblioteca, que va ser ampliada i comunicada per una escala de caragol amb una dependència buida de la primera planta. L’any 1981 el Ministeri de Cultura va encarregar també a l’arquitecte dels serveis de Patrimoni Historicoartístic González Mercadé un nou projecte de remodelació amb la finalitat d’ampliar l’exposició permanent aplicant una concepció museística més moderna i millorar els serveis interns del museu. L’immoble va sofrir una notable remodelació, entre altres coses amb l’eliminació del sistema d’il·luminació zenital, de manera que les sales d’exposició varen quedar totalment diàfanes i sense elements constructius a la part central. Aquesta primera fase d’obres va ser inaugurada pel director general de Belles Arts del Ministeri de Cultura Javier Tusell, el 30 de desembre de 1981. Posteriorment, una segona fase que va finalitzar a principi de 1984, va consistir en l’ampliació de nous serveis a la segona planta, es construí un nou magatzem de materials, s’instal·là un muntacàrregues per facilitar el trasllat dels materials i es reubicà el taller de restauració en un espai més ample i amb millor llum natural. Aquestes modificacions, igualment, varen permetre reordenar els espais del primer pis, ampliar la biblioteca i redistribuir els serveis interns del Museu: la direcció, l’administració i l’àrea d’investigació. El 1995 es va proposar una reordenació de l’exposició permanent, sense que afectàs l’edifici amb la finalitat de millorar la seua museologia i adaptar l’exposició permanent als nous descobriments arqueològics que s’havien produït els darrers anys a la necròpolis, sobretot la descoberta dels enterraments fenicis arcaics i els hipogeus de la fase púnica arcaica. Per aquest motiu es va redactar un nou projecte museogràfic per a l’exposició permanent i el Museu va tancar les portes al públic per tal d’emprendre aquesta reforma. Però mentre es redactava aquest projecte es varen detectar greus problemes d’estructura a l’immoble, produïts sobretot pel pas del temps, que varen fer aconsellable, a causa del seu gran pes, el trasllat del magatzem principal i de la biblioteca a la planta baixa. Aquesta nova situació va obligar a realitzar obres d’emergència que es varen portar a terme el 1998 sota la direcció de l’arquitecte Xavier Pallejà, per un import de 20.750.337 pessetes i que varen obligar a substituir diversos forjats de la primera i de la segona planta. Aquestes intervencions varen obligar a desmuntar totalment l’exposició permanent, el taller de restauració, els despatxos i la biblioteca. Posteriorment, el 1999 i dirigides pel mateix arquitecte, es va emprendre per un import de 47.690.000 pessetes la reparació de diverses lesions a la coberta de l’edifici i a la xarxa de sanejament i es varen habilitar nous llocs de treball que, juntament amb els magatzems i la biblioteca, eren els únics espais operatius de l’edifici fins que el Ministeri de Cultura aprovàs la reforma de l’edifici del Museu Monogràfic. L’any 2004 el Ministeri ha aprovat la reforma de l’edifici del Museu Monogràfic i es preveu que les obres s’iniciïn el primer trimestre de 2005, ja que als pressupostos d’aquell any hi ha una partida econòmica per al començament de la reforma de l’immoble i una reestructuració de tot l’espai expositiu que permetrà una notable millora dels serveis interns i de la resta d’instal·lacions museístiques al servei de la societat, esperant poder obrir les portes al públic el 2007, any del centenari de la fundació del Museu Arqueològic. Cal dir que el Museu Monogràfic és una secció del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera . [JFG]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments