Municipium Flavium Ebusum

Municipium Flavium Ebusum HIST Municipi Flavi Ebusità és la denominació que va assolir la ciutat d’Ebusus amb el seu territori (les illes d’Eivissa i Formentera) a partir de l’adquisició de la condició administrativa de municipi llatí. Aquesta adquisició va produir-se després de la promulgació del decret de l’emperador Vespasià de l’any 74 dC, concedint el ius Latii (dret llatí) a totes aquelles ciutats d’Hispània que encara no eren colònies o municipis de dret romà o llatí i que, per tant, encara no estaven integrades en l’estructura administrativa de l’Estat romà. Fins aquell moment, Ebusus havia estat una civitas foederata , mantenint la seua personalitat púnica, institucions, moneda (fins a l’època de Claudi), religió, llengua (amb convivència amb el llatí, almenys a nivell oficial, des d’època de Tiberi) i costums propis. Però malgrat que aquest caràcter de ciutat federada va mantenir-se àdhuc durant els tres primers quarts del segle I dC, tot sembla indicar que el procés de transformació de les estructures pròpies feia ja molt de temps —almenys des del segle I aC— que estava en marxa i que aleshores només mancava culminar la definitiva dissolució de les seues institucions i formes de vida púniques per a la irreversible “romanització” de la societat ebusitana. I aquest procés va tenir lloc en esdevenir un municipi llatí i haver de transformar les seues institucions i estructures administratives per adaptar-les al nou ordenament jurídic. Des de 338 aC, el ius Latii ja havia estat utilitzat amb èxit per a aquest mateix fi a la península Itàlica, seguint les pautes colonials i donant lloc a l’establiment d’una sèrie de colònies llatines a Itàlia i a la Gàl·lia Cisalpina, que es fundaren amb contingents de població d’origen majoritàriament romà, per bé que incorporant també alguns elements locals. Però a partir de l’any 89 aC, la concessió de la llatinitat començà a fer-se a la Gàl·lia Transpadana a comunitats que no eren de recent fundació, sinó que ja existien des de molt abans, amb població pròpia i amb formes d’organització política autòctones. Després, això mateix es va fer a la Gàl·lia Narbonesa (en època de Cèsar) i posteriorment, de manera puntual, en algunes ciutats hispanes (a partir de les guerres civils i sobretot en època d’August). El dret llatí va associar-se a l’estatus municipal possiblement en època de l’emperador August. El municipi llatí que sorgí d’aquesta reforma fou la darrera de les categories administratives creades per Roma i l’única que va tenir un desenvolupament exclusiu a l’àmbit provincial, és a dir, fora d’Itàlia. Des d’aleshores, la concessió del ius Latii implicava la regularització de les magistratures locals segons els criteris romans, l’assignació d’una mateixa tribu als individus que accedien a la ciutadania romana i la titulatura municipal de la ciutat. Quan després de la guerra civil de l’any 69 dC, Vespasià va guanyar la contesa als altres aspirants a emperador (Otó, Galba i Viteli) i va accedir al poder, la desmilitarització d’Hispània (per evitar que altres oponents poguessin servir-se de les tropes per aixecar-se) i la millora de l’estatut jurídic de la població, a fi d’assegurar-se el control de les províncies hispanes, varen ser prioritats de la seua acció política per tal d’encarrilar la participació dels hispans en les càrregues de l’Imperi (molt malmès financerament per les enormes despeses del regnat de Neró i la posterior guerra civil). Per això, el ius Latii va ser l’instrument jurídic principal utilitzat per integrar en l’Estat romà la majoria de comunitats hispanes que encara no ho estaven, deixant així de ser ciutats peregrinae (estrangeres) per esdevenir municipis. Aquest nou ordenament jurídic obrí la porta perquè una part dels seus ciutadans lliures poguessin assolir la condició de ciutadans romans, però al mateix temps sotmetia tots els municeps a càrregues militars (nou sistema de lleves militars per formar unitats de tropes auxiliars) i fiscals més feixugues que abans. En el cas d’Eivissa aquest darrer aspecte sembla força ben documentat en una inscripció, malauradament desapareguda, en la qual un personatge anònim (perquè l’inici de la inscripció estava mal conservat), però versemblantment membre de la família Cornèlia , deixa en el seu testament la quantitat de noranta mil sestercis “perquè d’ells es pagàs l’impost anual als romans i no s’obligàs els ciutadans a satisfer l’import dels tributs en temps difícils”. Paradoxalment, però, un esdeveniment de tanta transcendència com va ser l’edicte de concessió de la llatinitat a Hispània està molt mal documentat, atès que l’única font que hi ha sobre un fet tan important és un comentari de Plini el Vell, interpolat en una descripció dels recursos minerals de la península Ibèrica. Aquest paràgraf diu que l’emperador Vespasià va atorgar a tot Hispània el dret llatí quan s’hi va veure obligat per les turmentoses lluites que sacsejaven la república (NH. III, 30: Universae Hispaniae Vespasianus Imperator Augustus iactatum procellis Rei publicae Latium tribuit); hi ha hagut cert confusionisme quant a la data d’aquest decret, que alguns creuen que degué produir-se poc després d’acabada la guerra, cap al 70 dC, si bé en començar el s XXI la majoria d’historiadors la situen durant la censura de Vespasià i del seu fill Titus, entre els anys 73-74 dC. Una de les raons d’això és que precisament l’abril de l’any 73 dC es va iniciar un nou cens, l’acabament del qual forní unes condicions millors per a un canvi d’implicacions tan àmplies com aquest, perquè el coneixement exacte de localitats i de gent permetria quantificar de manera precisa els efectes jurídics, fiscals i militars que tendria la mesura sobre els seus destinataris. Una altra raó és que fins a l’any 75 dC no hi ha testimonis fefaents de les seues conseqüències. També s’ha discutit quina va ser la modalitat de dret llatí que va aplicar-se als nous municipis hispans, si el Latium maius o el Latium minus. La diferència més important entre un i l’altre està en l’abast de la concessió de la civitas Romana (ciutadania romana), que en el primer cas és a tots els membres del senat municipal (ordre dels decurions) i als seus familiars directes (pares, esposa, fills legítims i néts per línia masculina), mentre que en el segon aquest benefici d’assolir la ciutadania romana per honorem només abastava les persones que exercien les magistratures municipals anuals (qüestors, edils i duumvirs) i les seues famílies. En qualsevol cas, la majoria d’historiadors està d’acord que el dret atorgat per Vespasià a les comunitats hispanes va ser el ius Latii minus. Però la condició de municipi no era plenament adquirida fins a la proclamació a cada ciutat de la seua pròpia llei municipal. Aquesta llei regulava el funcionament intern de les seues institucions polítiques, econòmiques i jurídiques segons les pautes dels municipis llatins, si bé cada una d’elles, tot i seguir un model general, podia incorporar algunes peculiaritats del dret local preexistent. Un cop promulgada, la llei municipal, almenys en alguns casos, era gravada article a article en planxes de bronze i quedava exposada al públic en el fòrum de la ciutat. Hi havia un breu termini d’alguns mesos per a la constitució de l’ordo o senatus municipal, assemblea legislativa constituïda pels anomenats decurions, ciutadans lliures de millor posició econòmica i estatus social dins del municipi; per poder formar-ne part s’exigia la possessió d’un cens mínim, el valor del qual s’establia en cada cas. El nombre habitual de decurions era de cent, si bé aquesta xifra podia variar en funció de la importància de la ciutat. D’entre els decurions anualment s’elegien els candidats per exercir les magistratures municipals, que normalment eren dos qüestors, dos edils i dos duumvirs, elegits mitjançant sufragi de tots els ciutadans lliures que habitaven el municipi, organitzats en cúries. Els qüestors eren els administradors de la caixa pública del municipi, amb competències per gestionar els pagaments, abonaments i ingressos de fons públics municipals. Els edils tenien al seu càrrec les obres públiques, així com la neteja, l’ornament i la reparació de vies públiques i temples i també estaven al càrrec de la policia urbana. Finalment, els duumvirs eren els suprems magistrats que exercien la potestat executiva del municipi, per bé que posseïen el dret de vet (intercessio) d’un sobre l’altre i sobre els edils; també tenien al seu càrrec els assumptes judicials més importants i cada cinc anys eren els responsables de l’elaboració del cens (aleshores es denominaven duo viri censores o quinquennales). Aquestes dues darreres magistratures, edils i duumvirs, podien reunir-se en un col·legi de quatre membres i aleshores eren denominats quattorviri. L’únic testimoni directe que Eivissa va ser un municipi llatí és una inscripció datada la segona meitat del segle I dC (molt probablement dins l’època flàvia avançada), conservada al castell de Corbera a Perpinyà, on va ser portada des d’Eivissa per Joan Antoni Deví , que havia estat governador de l’illa els anys 1568 i 1569. Aquesta inscripció commemora el fet que sis membres de la família Cornèlia, ja esmentada abans, pagaren una conducció d’aigua per al Municipium Flavium Ebusum. La presència del nomen Flavi, pertanyent a l’emperador, en la titulació de la ciutat, com és propi en totes aquelles que esdevengueren municipi en aquell moment, assegura que l’adquisició de l’estatus municipal d’Ebusus va produir-se per la promulgació del decret de Vespasià. Hi ha també altres inscripcions ebusitanes ( epigrafia romana) amb referències a personatges amb tria nomina (nomenclatura personal exclusiva dels individus que gaudien de la ciutadania romana) que pertanyen a la tribu Quirina, que és en la que foren inscrits els nous ciutadans romans que es beneficiaren del nou marc jurídic emanat del decret de Vespasià per accedir a la ciutadania. Justament, la inscripció de la làpida funerària d’un d’aquestos personatges, Luci Oculaci Recte, membre d’una de les principals famílies de l’oligarquia local ( Oculaci), datada el segle II dC (o com a màxim a l’inici del III dC), mostra que va desenvolupar càrrecs municipals d’edil, duumvir i flamen (càrrec sacerdotal), desenvolupant així un cursus honorum municipal complet. Tots aquestos arguments demostren, més enllà de qualsevol dubte, la condició de municipi d’Ebusus a partir de l’època Flàvia i durant tot l’alt Imperi. Però per a una societat avançada com l’ebusitana, amb una llarga tradició de vida ciutadana, amb magistratures i institucions pròpies des de feia més de sis segles, la seua conversió en un municipi de dret llatí, en el fons, degué suposar més un canvi en les formes que no tant en els contenguts. En casos com aquest, fins i tot podia donar-se la circumstància de mantenir, almenys durant un cert temps, les magistratures preexistents, sempre que s’adaptassin als criteris jurídics romans que en el cas d’Eivissa, atesa la seua idiosincràsia púnica, podrien haver estat els sufets. Així permet creure-ho el cas de la ciutat púnica de Lepcis Magna (Líbia), que va esdevenir un municipi llatí segurament també en època de Vespasià, on l’epigrafia mostra que va continuar regida per un col·legi de dos sufets, càrrecs que tanmateix donaven accés a la ciutadania romana. Però si aquest va ser també el cas d’Ebusus, la làpida funerària de Luci Oculaci mostra que les magistratures ciutadanes eivissenques, en un moment avançat de l’època altimperial, ja s’havien romanitzat completament. En qualsevol cas, independentment de si la transformació esdevenguda amb la municipalització va ser més o menys profunda i va tenir lloc amb major o menor rapidesa, és indiscutible que el seu abast va ser fonamental per a la societat ebusitana, atès que amb ella es cloïa tot el seu extens passat púnic i s’iniciava una nova etapa de la seua història, ara ja perfectament integrada en les estructures estatals romanes. Des d’aleshores, Ebusus no es diferenciava en res, administrativament i jurídica, de qualsevol altre municipi de la província Citerior, com ara Mago (Maó), Iammo (Ciutadella), Egara (Terrassa), Rhode (Roses), Vivatia (Baeza), Caesarobriga (Talavera de la Reina), Toletum (Toledo), Complutum (Alcalá de Henares), Titulcia (Titulcia), Segontia (Sigüenza), etc. És per això que la majoria dels investigadors estan d’acord a situar el decret de Vespasià de l’any 74 dC com a fita històrica convencional per assenyalar la fi de l’època púnica i l’inici de la romana a les Pitiüses. [BCR]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments