Macabich i Llobet, Isidor

Macabich i Llobet, Isidor (Eivissa 1883 — Barcelona 1973) SOC Eclesiàstic, historiador, folklorista, periodista i escriptor.

Va néixer a la ciutat d’Eivissa el 10 de setembre de 1883. Era fill d’Isidor Macabich i Ferrer i de Francisca Llobet i Bosch, pintora, però a causa de la separació dels seus pares fou educat per la seua àvia Irene Ferrer i Oliver, per la qual tengué sempre una especial veneració.

El llinatge Macabich era d’origen eslau, probablement croat, encara que el seu avi Isidoro Macabich Pavía, oficial de marina i fill d’un pilot venecià de l’Armada, ja havia nascut a Cartagena.

Després de cursar estudis primaris amb el mestre Joan Company i de rebre també lliçons del mestre Joan Mayans —amic de la família—, ingressà molt jove al seminari diocesà. Va fer alguns estudis a Figueres, va rebre classes de dibuix del seu amic Narcís Puget i Viñas i fou ordenat sacerdot el 1907.

Des de 1900 havia començat a col·laborar —juntament amb el seu amic, també seminarista, Antoni Cardona Riera, més tard bisbe d’Eivissa— amb l’escola nocturna del Círculo Católico, que dirigia Mn. Joan Planells. Poc després publicà els primers articles periodístics i el primer poema (1901) i, al cap de poc, el primer estudi històric (1903).

El 1902 establí relació amb el filòleg manacorí Antoni M. Alcover, que havia vengut a fer una conferència a Eivissa per promoure la participació de les Pitiüses en el seu projecte de Diccionari de la Llengua Catalana. A partir d’aquella data, Macabich col·laborà en l’elaboració del que seria el Diccionari Català-Valencià-Balear , juntament amb Mn. Vicent Serra i Orvay, i mantengué una llarga relació amb Antoni Maria Alcover Sureda i amb el seu deixeble Francesc de Borja Moll Casasnovas .

També des d’aquells anys de joventut promogué nombroses iniciatives i activitats de caràcter social, com escoles nocturnes gratuïtes, associacions religioses, culturals i, fins i tot, sindicals: Asociación Diocesana de la Buena Prensa (1907), Centro de Acción Social (1909), Congregación de la Purísima y de San Luis Gonzaga (1911), Ca Nostra (1918), Federación Católico-Agraria de Sindicatos (1919), Hermandad de Santa María (1929), Juventud Católico-Agraria (1930) o Sindicato de Oficios Varios “Juventud Obrera” (1933).

D’altra banda, va intervenir en l’establiment a Eivissa de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis (1930) i en la creació de la seua biblioteca (1935).

Isidor Macabich s’havia format dins dels corrents de catolicisme social que arrancaren de l’encíclica Rerum Novarum, de Lleó XIII (1891), i mantengué sempre unes posicions pròximes a la dreta política —durant la Segona República tengué relacions amb la CEDA de Gil Robles i amb el Partit Liberal Regionalista de Carles Roman, vinculat a Francesc Cambó.

La seua activitat periodística va ser molt primerenca. L’any 1903, amb el suport del partit liberal d’Ignasi Riquer, promogué la reaparició del Diario de Ibiza, la publicació del qual havia quedat interrompuda. Més endavant en fou redactor en cap durant molts anys i les seues seccions habituals Del día, De la tierra i De nuestra historia varen tenir una gran acceptació i un notable efecte pedagògic entre els lectors.

Al llarg de la seua vida col·laborà també en moltes altres publicacions periòdiques: El Correo de Ibiza, El Porvenir, La Isla, El Resumen, El Heraldo de Ibiza, Excelsior, La Defensa, El Agricultor o Nuestra Hoja (1909-1930) i Acción (1930-1933), aquestes dues darreres fundades i dirigides per ell mateix.

En alguns dels seus escrits a la premsa va usar el pseudònim J. Nicolás (Joan i Nicolau eren altres noms seus de bateig, a més d’Isidor). Igualment, en l’àmbit eclesiàstic, va dirigir el Boletín Oficial del Obispado en dues etapes: de 1913 a 1928 i de 1935 a 1950. El seu llibre Del combate (1928) recull una selecció d’articles dels seus primers 25 anys de periodisme. Més tard en faria un nou aplec al volum de la seua Obra literaria (1970).

En la seua carrera eclesiàstica, l’any 1913 va accedir al càrrec de canonge arxiver, que fou la base del seu treball històric a partir de la documentació dels arxius d’Eivissa, especialment el de la Catedral. També va promoure la reorganització de l’Arxiu Històric Municipal d’Eivissa, del qual va fer l’inventari i una proposta de classificació, a més d’aconseguir que s’hi traslladassin alguns dels fons documentals de l’antiga Cúria i del Jutjat de Primera Instància.

Havia passat a ser ardiaca el 1951 i el 1952 el succeí com a canonge arxiver Mn. Joan Marí Cardona . Macabich fou nomenat arxipreste el 1953 i el 1960 —després d’ocupar uns mesos el càrrec de vicari capitular, vacant la seu episcopal d’Eivissa— accedí a la dignitat de prelat domèstic del Papa, semblant a la d’un bisbe sense diòcesi.

D’altra banda, va ser també durant molts anys professor del Seminari Diocesà —on va impartir, a més de moltes altres matèries, cursos de llengua catalana— i de l’Institut de Batxillerat —en el qual, a part de ser professor de religió, durant la Segona República va ocupar la Càtedra d’Estudis Baleàrics creada el 1933 per la Diputació Provincial.

La seua activitat intel·lectual s’inscriu en el corrent d’eclesiàstics erudits, del qual són exponents a Eivissa el mateix Vicent Serra i Orvay, a Mallorca l’esmentat Antoni M. Alcover o Miquel Costa i Llobera, i a Catalunya el bisbe Torras i Bages o Jacint Verdaguer, tots els quals varen ser referents per a Macabich, en un sentit o altre.

La seua obra historiogràfica parteix sobretot dels estudis precedents de Josep M. Quadrado, Enric Fajarnés Tur i Josep Clapés sobre les Pitiüses. Fou precisament aquest darrer, casat amb una cosina de Macabich —Josepa Ferrer i Oliver—, que l’animà a publicar el primer article —Corsarios ibicencos (apuntes históricos)— a la seua revista Los Archivos de Ibiza l’any 1903.

A partir d’articles breus sobre temes concrets, sovent de caràcter periodístic, Macabich va confegir entre 1906 i 1918 les primeres monografies històriques, com Corsarios ibicencos (1906), Es feudalisme a Eivissa (1909: aportació al I Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, de 1908) o Santa María de Ibiza (1916).

En una segona etapa (1931-1934), donà forma a diversos estudis de cicles històrics: Pitiusas, ciclo fenicio (1931), Ebusus, ciclo romano (1932) i Santa María, ciclo cristiano (1933).

Finalment, a partir de 1935, centenari de la conquista d’Eivissa, emprengué la publicació d’una història general d’Eivissa, que aparegué primer en fascicles: Feudalismo (II) (1935), Crónicas. Siglos XIII-XIV (III) (1936), Crónicas. Siglo XV (IV) (1940), Crónicas. Siglo XVI (V) (1941), Crónicas. Siglo XVII (VI) (1942), Crónicas. Siglo XVIII (VII) (1943), Crónicas. Siglo XIX (VIII) (1955), Antigüedad (I) (1957), Corso (IX) (1959) i Costumbrismo (X) (en dos volums, de 1960 i 1961).

L’any 1941 fou declarat fill il·lustre d’Eivissa per l’Ajuntament, el 1946 fou nomenat corresponent de la Reial Acadèmia de la Història, el 1947 li concediren l’Encomienda de Alfonso X el Sabio i el 1953 esdevengué corresponent de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua.

Macabich, que l’any 1949 va intervenir en la constitució de l’Institut d’Estudis Eivissencs, va publicar també diversos treballs en publicacions erudites locals com Ibiza o Ebusus i en algunes revistes històriques del Consell Superior d’Investigacions Científiques, com Hispania o Archivo Español de Arqueología.

L’any 1966, el patrocini de l’Ajuntament d’Eivissa permeté editar el conjunt de les seues obres, encara incompletes i més acumulatives que integrades: són els quatre volums de la Historia de Ibiza (1966-1967), el quart dels quals és dedicat al costumisme, i el cinquè és l’Obra literaria (1970) abans esmentada.

Els treballs de Macabich sobre costumisme i cultura tradicional són un apèndix dels seus estudis històrics, com un aspecte més de la recerca de la pròpia identitat —la dimensió quotidiana de la vida col·lectiva, paral·lela als grans esdeveniments. En aquest cas, però, el resultat dels seus estudis encara quedà molt més lluny de la síntesi global que en la seua obra historiogràfica: ell mateix reconegué que un treball etnogràfic complet i sistemàtic hauria requerit la intervenció d’un equip d’investigadors.

Els seus articles de folklore parteixen sovent de treballs anteriors o paral·lels de Marià Aguiló, Manuel García Matos, Antoni Costa i Ramon, Marià Villangómez i altres; tengué contactes també amb l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya, fundat el 1915 per Tomàs Carreras i Artau, i amb l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Són destacables especialment les seues obres Mots de bona cristiandat (1918) i Romancer tradicional eivissenc (1954) —en el qual inclou l’únic romanç conegut del Cid en llengua catalana, En Rodriguet.

Va refutar també, en diverses ocasions, les descripcions o interpretacions que alguns autors —Vicent Blasco Ibáñez, Víctor Navarro, Enrique Casas Gaspar o Julio Caro Baroja— havien fet dels costums pitiüsos.

La seua obra literària és eminentment poètica, encara que —a part dels articles periodístics— també va escriure en prosa catalana algunes rondalles tradicionals i fins i tot alguna obreta de teatre d’escassa importància.

En la seua poesia, alterna significativament el castellà i el català —tot i que fou en aquesta llengua que escrigué el seu primer poema (A la verge Immaculada, de 1901) i la major part dels seus versos. Abans de 1930, en la seua poesia predomina clarament la llengua castellana i els versos en català adopten una llengua marcadament dialectal, fins i tot en les grafies, amb la intenció de facilitar-ne la lectura al públic local. Així es pot comprovar als reculls De mi mocedad. Líricas (1922) i Nuevos versos (1931).

La influència de la poesia popular i de Verdaguer —a “Sa taüt des fusteret” (1922)—, de Costa i Llobera —a “Flors d’ametller” (1907)— i de Joan Alcover —a “S’aufabeguera” (1924)— ja és visible en alguns d’aquestos primers poemes en català, com reconeixia el mateix Macabich.

Entre 1930 i 1936, predominen els poemes en català i la llengua adopta formes molt més unitàries, en part a causa del nou context cultural que va comportar l’etapa republicana, i en part també per la publicació a Barcelona del recull Dialectals (1933), que va posar en contacte Macabich amb un públic més ampli. Els catorze poemes de la sèrie Vesprals (1934) o l’evocació de l’Eivissa marinera a Miratges (1936) són bons exemples d’aquesta inflexió.

A partir de 1937, en el clima crispat posterior a la Guerra Civil, Macabich —que fins i tot va ser processat per haver col·laborat culturalment amb les autoritats durant l’ocupació republicana de les Pitiüses— va alinear-se molt clarament, com gairebé tota l’Església catòlica, amb els partidaris del règim franquista, que va exaltar en diversos escrits i poemes, i va deixar d’utilitzar la llengua catalana fins a 1945.

El 1950 publicà el recull De mi vida. Poesías castellanas e ibicencas, que reflecteix clarament la concepció diglòssica que seguia en l’adopció d’una o altra llengua. De fet, fins a la darrera etapa de la seua producció, a partir de 1961, la llengua catalana no tornaria a predominar en els seus versos, llavors també a causa d’una conjuntura política i cultural més propícia.

El 1970 li va ser concedida la gran creu de l’ordre d’Alfonso X el Sabio i el 1971 la Medalla d’Or de les Balears.

Morí a Barcelona, en un centre hospitalari, el 21 de març de 1973. L’any 1980 li va ser dedicat un monument a sa Carrossa (Dalt Vila).

Malgrat les limitacions metodològiques, l’obra historiogràfica d’Isidor Macabich constitueix la primera gran síntesi de la història de les Pitiüses, basada en l’exploració general dels arxius locals. Juntament amb els seus treballs de costumisme, la difusió periodística dels seus estudis històrics va contribuir de manera decisiva al coneixement i la valoració de la personalitat específica d’Eivissa i Formentera i al restabliment de la relació cultural amb el conjunt de l’àrea de llengua catalana.

La seua producció literària, especialment la d’expressió castellana, és certament d’una importància modesta, però els seus poemes en català, a voltes excel·lents, varen consolidar la connexió entre la tradició poètica local i el conjunt de la literatura catalana.

D’altra banda, l’evolució de la seua llengua literària, inicialment dialectalitzant, cap a un model de llengua catalana culta unitària és un reflex de la trajectòria general de les lletres pitiüses del seu temps. [IMM]

Descàrregues

Col·laboradors