Lluc, torres d’en

Lluc, torres d’en HIST/ARQUEOL Com a element antic va estar oblidat de la història, l’arqueologia i, en definitiva, del patrimoni de les illes Pitiüses, almenys fins a l’any 1995. La seua llunyania i el seu anonimat cultural hi contribuïren decisivament.

Un dels capdavanters de l’arqueologia pitiüsa, Artur Pérez-Cabrero, fou el primer, i l’únic durant molts anys, a donar una notícia del monument, encara que aquesta era molt ambigua: “...ofrece (l’illa Murada) la particularidad de conservar restos de una antigua muralla. En el cap d’en Musón, próximo a la referida isleta, se observan los mismos vestigios”. En realitat la construcció que envolta l’illa Murada, no sembla tenir la mínima naturalesa de construcció defensiva.

No fou fins a 1974 quan a la bibliografia tornà a trobar-se alguna referència sobre el monument. Concretament l’historiador eivissenc Joan Marí Cardona que, en realitat, centrava aleshores la seua atenció en la cova d’en Jaume Orat i la recerca de tresors, en publicà per primera vegada imatges gràfiques, però sense fer-ne cap mena de comentari literari, llevat de preguntar-se a quina època devien correspondre.

Deu anys després l’autor anteriorment citat tornà, també molt breument, sobre el tema i aleshores, a part de fer una sintètica descripció del monument, es preguntà si aquest fou mai acabat i, d’altra banda, va fer esment de la creença popular a Sant Mateu sobre l’origen del topònim es Alls i davall es Alls (es Ais i davall es Ais en la pronúncia dels eivissencs).

També Eduardo Posadas, l’any 1979, tocà el tema de les torres d’en Lluc, fent-ne un resum, una descripció de les restes visibles i plantejant la seua problemàtica.

De 1991 és un article de J. Marí i J. Ramon sobre aquest tema, on es fa un resum de la situació i de la problemàtica que oferia, amb una nova i més aprofundida descripció del recinte i es plantejà, sobre la base de la seua naturalesa, la possibilitat que la seua funció no fos la de simple defensa contra atacs de pirates, sinó un reducte front a perills o invasions a escala molt més gran.

Després E. Posadas hi tornà afirmant que es tractava de “los restos de arquitectura defensiva más arcaicos que existen en Ibiza, que con los de la isla Murada, de iguales características...”.

La mola d’Albarca es troba a la costa N-NW de l’illa d’Eivissa, a la parròquia de Sant Mateu, terme municipal de Sant Antoni de Portmany. Es tracta d’una prominència molt destacada des d’un punt de vista topogràfic que s’endinsa dins de la mar en una llargària d’aproximadament 1.200 m. El seu extrem de tramuntana rep el nom de cap des Mossons o cap d’Albarca. A l’extrem oposat, enllaça amb terra ferma i aquí el terreny és també molt elevat, hi destaca el puig des Camp Vell, amb una alçària de 395 m. Tant els costats de llevant i de ponent com l’extrem de tramuntana de la mola són força espadats i difícilment accessibles des del mar, amb l’excepció relativa d’un profund canal conegut com es Torrentàs, a l’E de la mola i sobre el qual, precisament, es troben les torres d’en Lluc. Pel que sembla, també és possible la davallada fins a la mar pel sector de ponent al lloc conegut com es racó Verd.

L’extrem de migjorn de la mola dibuixa en el seu perfil una baixada o canal, fins que torna a empinar-se vers la terra ferma i el Camp Vell. Aquest punt és conegut com es Alls o es Alls d’en Blai a causa, segurament, de l’existència de cebes marines i configura una prominència de 291 m que domina el canal esmentat que, d’altra banda, fa d’istme. És precisament aquí on es troba el recinte defensiu amb la clara posició topogràfica i estratègica de barrar el pas fins a la mola a tota entrada des del Camp Vell o, molt més difícilment, des de la cala d’Albarca, en aquest cas, pujant des del mar pes Torrentàs, si bé ja per si mateix és un accés problemàtic.

El lloc on es troba la murada fou abancalat a principi del segle XIX per al conreu de gra, utilitzant una respectable quantitat de pedra, extreta del recinte defensiu que així quedà força rebaixat de la seua alçària anterior. Es tracta d’un tram considerable de muralla que conserva dues torres, totalitzant una longitud observable de 99,5 m. Malgrat això, és ben evident que la cinta defensiva es perllongava, en direcció NE-E, fins a una distància difícil de precisar per l’erosió del terreny i que, probablement, existirien altres torres ja desaparegudes per complet.

La torre 1 està situada just sobre del penya-segat de ponent de la mola, as Alls. Aquesta és de planta un tant ovalada però amb costats, especialment els llargs, de tendència clarament rectilínia. És a dir, que es tracta d’un rectangle lleugerament trapezoïdal de cantons arrodonits, amb un eix longitudinal de 7,30 m i un de transversal de 5,40 a 5,50 m. Aquesta torre fou construïda mitjançant un mur extern, d’amplada oscil·lant entre 1,10 i 1,40 m. La torre conserva una alçària màxima exterior d’1,00 a 1,30 m.

La torre 2 es troba exactament a 49,60 m en direcció SE de l’anterior. Està parcialment oculta per la superposició de murs recents i una solana que queda just darrere. Malgrat això, la part frontal, que és perfectament visible, amb el parament corbat i un eix de 5 m en la línia d’enllaç amb la cara externa del llenç de murada, evidencia una similitud o, fins i tot, identitat tipològica i de mesures amb la torre 1. Conserva una alçada màxima de 2,20 m.

El pany de murada que queda entre les torres 1 i 2, amb la longitud indicada, és l’únic on pot, amb tota perfecció, observar-se la tècnica i característiques d’aquesta cinta defensiva ja que, més a llevant de la torre 2, està en un tram ocult per murs pagesos superposats, mentre que en el restant l’estructura es troba malmesa en extrem. L’amplada del llenç esmentat és d’1,85 a 1,95 m i conserva una alçària màxima d’1,30 m. Fou executat mitjançant un doble parament paral·lel deixant un buit central de 0,40-0,55 m que, originalment, estaria, tal volta, reomplert amb reble.

Globalment, la trajectòria de la cinta defensiva és força rectilínia entre la torre 1 i 2, per esdevenir sensiblement corbada en la seua part de llevant. Aquesta última ofereix un tram encara rectilini de 18,5 m que enllaça amb la part de llevant de la torre 2 i després, en una trajectòria de 21,10 m, esdevé accentuadament corbat. D’aquest últim únicament roman l’empremta de la seua base, amb unes poques pedres in situ oferint adherències de morter de calç.

El conjunt de la murada, torres incloses, estan executades amb pedres calcàries grises i arenoses bigarrades, ambdues naturals del lloc, de mesures mitjanes i petites. Foren col·locades en estat gairebé natural, potser amb lleus retocs a les cares visibles i travades amb morter de calç amb graveta fina, de relativa consistència. En la realització d’aquesta muralla, segurament, primer foren fetes les torres i a continuació s’enllaçaren amb els llenços intermedis, perquè els paraments d’aquestos últims xoquen clarament amb els de les anteriors.

L’interès monumental de les torres d’en Lluc, evidentment minvat pels factors abans esmentats, feren que la Conselleria de Cultura del Consell Insular d’Eivissa i Formentera hi programàs una intervenció l’any 1994, amb la col·laboració logística de l’exèrcit, amb el doble objectiu de localitzar i estudiar possibles estratigrafies o nivells arqueològics que fessin llum entorn de la cronologia de construcció, fases i naturalesa d’utilització del recinte, és a dir, un aprofundiment en la seua història i de procedir a una neteja de l’abundosa vegetació que impedia, en gran manera, la visió del monument. El treball de camp fou dirigit per Joan Ramon.

Arran d’aquesta intervenció i, quant a la torre 1, pogué comprovar-se que l’interior havia estat massissat des de la mateixa construcció, reomplert de pedres calcàries naturals del lloc, irregulars, com és lògic, i de mesures petites fins a relativament grans, barrejades amb terra en tota l’alçària conservada del parament en començar el s XXI, entre els 1,10 i 0,60 m sobre el nivell del sòl rocós, força irregular i inclinat en aquest punt. Pel motiu que tanmateix mai no serien vistos, els murs interns de la torre eren força menys regulars, rectilinis i acurats que els exteriors.

Fora de la torre s’excavà també una petita part del terreny del seu costat N així com una part de la trajectòria de la murada que hi enllaça. En aquest punt, a diferència del S, on la roca aflorava en tota la superfície, hi havia un feble nivell de terra, bàsicament, d’humus descompost, d’una potència que oscil·lava entre els 20 i 40 cm.

Una narració sobre la recerca de tresors a la ja propera cova d’en Jaume Orat, estudiada per Joan Marí Cardona, té un notable interès. Pels voltants de l’any 1660 arribà a Eivissa un teixidor sicilià, anomenant Sebastià Bellotto, qui deia posseir facultats extraordinàries per descobrir coses amagades en les profunditats de la terra, com ara aigua i, el que més interessava, tresors. Aquest personatge s’instal·là a casa d’un pagès de Mala Fogassa, Antoni Gibert. Allí, quan ja —per les raons esmentades— era conegut com s’Aiguader, començà a realitzar tota mena de pràctiques rituals i estranyes, per tal que les calaveres de dues tombes (que, amb tota probabilitat, devien pertànyer a l’època antiga o antiguitat tardana), poc abans descobertes a la finca de can Talec i que el sicilià havia atribuït respectivament a Samsó i a Pèrsia, la seua esposa, diguessin on estaven amagats una sèrie de rics tresors, cosa que no succeïa, però, per culpa d’un suposat encantament.

Belloto fou empresonat a Mallorca, però Antoni Gibert, que sempre havia mostrat grans afinitats amb la personalitat del sicilià, uns anys després va decidir seguir el seu camí. Gibert, entre moltes altres coses de Belloto, sabia de l’existència d’una cova que es trobava al cap d’Albarca, anomenada d’en Jaume Orat, tancada completament per una llosa de pedra amb la marca dels cinc dits d’una mà humana. Gibert buscà alguns socis que l’ajudassin en l’empresa. En treballs i expedicions realitzades a l’empara de la nit, la cova fou localitzada, trencada la llosa i començaren unes excavacions que no portaren, sembla, sinó a la descoberta de terra i gran quantitat de cargols i altres restes d’aus. Però això quadrava a Gibert, ja que ho interpretava com les deixalles d’unes dues-centes persones que segles enrere havien hagut de refugiar-se a la cova, amagant-hi després els seus tresors, segons li havia indicat Bellotto. Els treballs, evidentment infructuosos, es perllongaren diversos mesos fins que el Sant Ofici posà també punt final a les aventures de Gibert.

Encara que tota vinculació directa entre les coves del cap d’Albarca i el recinte defensiu des Alls resulta, científicament parlant, mancada de tot fonament, sí sembla lògica una associació mental d’ambdós elements als ulls dels pagesos de la rodalia de la mola d’Albarca del segle XVII o d’èpoques anteriors. En realitat, malgrat que un personatge com Gibert de Mala Fogassa pretengués, en les seues empreses de recerca de tresors a la cova d’en Jaume Orat, tenir com a referència els ensenyaments d’un individu, estrany i nouvengut a l’illa, com Sebastià Bellotto, pot deduir-se que la imatge familiar i misteriosa de la fortificació, protegint fantasmagòricament no s’ha sabut mai ni qui ni què, fos en realitat la més contundent font d’inspiració. Així seria evident que el segle XVII les torres d’en Lluc ja no eren sinó una construcció de naturalesa i edat completament oblidades.

Hi ha també una narració de caràcter llegendari i popular, viva encara en la població de Corona i d’Albarca. Aquesta explica que el topònim es Alls (pronunciat es Ais) prové dels crits amb idèntic so realitzats pels darrers moros pobladors d’Eivissa quan, refugiats en aquell indret, haurien estat llançats penya-segat avall pels conqueridors cristians.

Certament la grandiositat dels tallserrats de la mola d’Albarca, a les portes dels quals precisament es troba la murada amb torres, han transmès als visitants de l’indret una ineludible sensació que el lloc havia estat necessàriament indret de refugis gairebé desesperats.

Els treballs realitzats el 1994 reforçaren una sèrie de perspectives prèvies a aquesta intervenció. Però cal admetre que l’obtenció d’una cronologia precisa per al recinte fortificat i en conseqüència l’establiment de la seua filiació historicocultural, des d’una òptica estrictament arqueològica, no sembla possible, ni quant al moment de la construcció, ni tampoc quant al lapse temporal que la muralla estigué en ús i encara menys, per descomptat, tota possible definició de fases internes. El motiu d’això radica en la manca absoluta de nivells arqueològics definits i amb suficients elements de datació absoluta.

Tampoc una cronologia relativa és possible ja que res assenyala, per bé que sigui de manera dèbil, una fita anterior en la història del monument més enllà de l’edat moderna. Així, pot fer-se esment que l’abancalament d’una part del recinte en època recent, ja el segle XX, il·lustra senzillament que es trobava ja abandonat, la qual cosa confirma, no tan sols una font bibliogràfica contemporània, com és la d’A. Pérez-Cabrero, sinó també alguns testimonis orals encara a l’abast.

Un poc més endarrere, el segle XVII, les activitats cercadores de presumptes tresors amagats a les coves del cap des Mossons, les circumstàncies d’evident clandestinitat en les quals llargament es desenvoluparen o el silenci absolut de totes les narracions del fet quant a les torres, indiquen clarament que aquestes no es trobaven en ús. És més, el coneixement del recinte fortificat per part dels pagesos dels territoris propers al lloc des Alls, segurament abandonat des d’època immemorial, podria haver influït poderosament en la idea que a la mola d’Albarca s’amagava quelcom important. En cas de ser així les coses es posaria en evidència que el segle XVII ja es desconeixia totalment la cronologia i la naturalesa de la fortificació.

Per altra banda, les possibles dates posteriors tampoc resulten massa significatives. Els escassos fragments ceràmics trobats en connexió amb el massissament de la torre 1, datables segurament en època altimperial romana, no semblen ser altra cosa que un material carregat junt amb la pedra i terra i preexistent en la superfície des Alls.

Un altre factor que s’ha tengut força en consideració ha estat el context humà on s’insereix la fortificació, és a dir, les activitats a la mateixa mola d’Albarca i també al seu retroterra, concretament les zones voltants del Camp Vell. En la superfície de la mola no s’observen construccions antigues de cap mena, sinó tan sols algun fragment ceràmic isolat i molt esporàdic, que no sembla respondre més que a freqüentacions de l’indret en l’antiguitat, cosa per altra banda lògica i, vista també la qüestió arqueològica de les diferents coves existents al penya-segat —que també ofereix un panorama de visites o estades puntuals de pagesos dels entorns o mariners d’època antiga— pot afirmar-se de manera quasi taxativa que la funció de les torres d’en Lluc no fou la de defensar cap grup humà o comunitat que habitàs la mola de manera permanent i estable, encara que fos per un temps curt.

No sembla probable l’edificació del recinte per a la protecció d’activitats agrícoles o relacionades amb la indústria de la fusta a la mola d’Albarca. En primer lloc, seria una reacció estranya per part dels habitants d’aquella zona, sotmesa exactament al mateix tipus de perill que la resta de l’illa, en la qual hom no ha pogut comprovar l’existència de recintes de naturalesa similar al de les torres d’en Lluc. En segon lloc, s’ha de descartar si es considera que es tractaria de feines que, probablement des de la mateixa antiguitat, han realitzat pagesos que no devien viure a la mola, sinó a establiments del retroterra, per la qual cosa romandrien a l’indret durant pocs dies. Aleshores, una fortificació d’aquesta magnitud no tenia cap sentit: en cas de perill, que podrien fàcilment preveure ateses les característiques topogràfiques del lloc, era molt més lògic amagar-se o fugir.

Finalment, els aspectes tipològics i constructius del recinte no manquen d’interès. La torre 1, i molt probablement també la 2, ofereixen una planta trapeziorectangular de cantons arrodonits, que per això resulta del tot peculiar i un poc estranya respecte a les observades a les Pitiüses en totes les èpoques històriques en les quals hom documenta plantes de trajectòries rectes i angles ben definits o, al contrari, senzillament circulars però mai, fins a la data, no la combinació referida. Evidentment, aquest factor fa difícil tota mena de comparació directa amb altres elements defensius illencs de cronologia i filiació cultural ja establerta.

En síntesi, queda demostrat des d’un punt de vista estrictament arqueològic que el recinte defensiu fou aixecat amb posterioritat a l’època púnica, mentre que els fragments ceràmics altimperials trobats en connexió amb el massissament de la torre 1 semblen indicar amb tota probabilitat una data posterior perquè sembla tractar-se, simplement, de material arrossegat juntament amb la terra i pedres emprades en l’obra.

D’altra banda, les dades de l’època moderna apunten que, almenys el segle XVII, la fortificació ja no estava en ús, perquè no s’esmenta per res en les narracions sobre la recerca de tresors.

Tots aquestos motius aconsellen situar la construcció del recinte entre la baixa antiguitat i els primers segles posteriors a la conquista catalana. Fora d’aquest marge, que històricament parlant cal reconèixer com massa ampli, manca tota seguretat. També pot assenyalar-se que la tipologia del recinte apunta a la protecció d’un grup nombrós de persones, atès que la defensa d’una murada necessita de molts més individus que altres sistemes com la de les simples torres de refugi.

No es pot precisar a quina zona de l’illa devien habitar aquestes persones; no obstant això, sembla obvi que aquest col·lectiu aixecà la murada sota l’impuls de l’amenaça d’algun perill considerable com atacs a gran escala o, fins i tot, invasions de l’illa. I, en realitat, des del baix imperi fins a la conquista catalana, esdeveniments i situacions d’aquesta mena no en faltaren.

Però és inútil aprofundir en qualsevol d’aquestes circumstàncies, desconeixent amb quina d’elles les torres d’en Lluc haurien de relacionar-se. Tal volta, la fortificació restaria definitivament una obra inacabada però això és mal de demostrar. [JoRT]

Descàrregues

Col·laboradors