Llaudis, can

Llaudis, can ART/ARQUIT/HIST Conjunt arquitectònic urbà format per un habitatge de planta irregular, amb dos pisos i un semisoterrani. Se situa a la part més alta de la ciutat d’Eivissa, dins el recinte emmurallat, al final de carrer Major (abans del bisbe Torres) just al davant de l’entrada del carrer de l’Hospital, a Dalt Vila.

Es tracta d’un edifici del s XV, màxima representació del gòtic civil a Eivissa. La construcció deu el nom a la noble família dels Llaudes , una de les més importants de l’illa, implicada en els conflictes de la Guerra de Successió a Eivissa. La va ampliar Francesc Llaudes Pineda , personalitat que, sent jurat en cap, va promoure també la construcció de l’edifici que posteriorment fou seminari i de les escoles que Joan Planells Ripoll suposa que havien regit els jesuïtes de 1686 a 1690.

Més endavant, cap al s XVIII, els Laudes emparentaren amb una notable família mallorquina, els Palou de Comasema, i la casa passà a anomenar-se can Comasema. El s XIX, l’habitatge va pertànyer al diputat provincial del Partit Judicial per Eivissa Joan Palou de Comasema. Ja el s XX, la propietat va passar a la família Tur, després als Llaneres i als jesuïtes.

L’any 2003 l’edifici, resultat de la fusió de diversos habitatges, pertany a l’Ajuntament d’Eivissa, i està previst el seu condicionament com a seu del futur museu dedicat als pintors Puget, pare i fill. L’edifici ja fou esmentat com can Comasema al llibre Die Balearen de l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria , qui el considerà com l’edifici que es distingia a l’illa per la seua “arquitectura refinada”, encara que no encertà a qualificar certs detalls de la construcció que considerà d’art àrab, ja que és del més pur gòtic florit.

Ofereixen interès especial la façana i el pati interior, tots dos magníficament representats al gravat del 1869 que il·lustra el capítol “La ciutat d’Eivissa” del llibre de l’arxiduc Lluís Salvador. A la façana, d’un aparell regular format per grans carreus perfectament retallats, hi ha un gran arc de mig punt que forma la porta principal, sobre la qual hi ha la tarja o escut d’armes de la família Laudes. A la part superior destaca una elegant finestra de marbre amb mainell o trencallums format per dues estilitzades columnetes de fust llis i capitell d’àbac llis, i l’equí i el collarí amb decoracions vegetals. Sobre els capitells s’obren tres arcs rebaixats que donen pas a una composició a base de dovelles en disposició radial. El conjunt queda rematat per una sanefa arcada, amb delicats elements decoratius vegetals en relleu, situada a l’alçada dels capitells. Aquesta sanefa descansa sobre una imposta, també amb motius vegetals.

Al pati interior hi ha una àmplia escalinata amb balustrada que condueix cap a una porta amb arc ogival. Al costat de la porta hi ha una finestra amb travesser de creu llatina i arc conopial decorat. [STP]

Al llarg dels anys la casa Llaudis ha tengut diverses intervencions arquitectòniques, entre les quals cal apuntar la portada a terme el 1973 per Antoni Alomar Esteve, amb la intenció que fos la seu de l’Institut d’Estudis Eivissencs i que suposà, principalment, els canvis de la coberta, amb la qual cosa es consolidà tota l’estructura, molt malmesa. El curt pressupost no va permetre finalitzar tota la restauració projectada.

El 1982 Eduardo González Mercader, per encàrrec del ministeri de Cultura, també executà un projecte de restauració. El mateix ministeri encarregà un nou projecte als arquitectes Urzáiz i de la Rica, amb el propòsit d’acollir el museu dels pintors Puget.

Una nova intervenció es dugué a terme el 1999, amb el projecte i la direcció d’obra a càrrec de Xavier Pallejà. Finalment, el 2000 s’encarregà un projecte de finalització i restauració dels elements petris a Dolores Miñarro Gaitan, que ha finalitzat Celia Vinuesa Cerrato. [TMT]

Descàrregues

Col·laboradors