Jesús, retaule de la Mare de Déu de

Jesús, retaule de la Mare de Déu de ART És una obra de primer ordre dins del patrimoni historicoartístic pitiús, d’estil i ornamentació relacionable amb la producció valenciana dels Osona, entroncada dins una tradició hispanoflamenca i coneixedora de les innovacions italianes. Mostra una fluctuació entre la pervivència dels conceptes plàstics goticistes i els nous renaixentistes, indicativa que es correspon amb un període de transició, datable a final del segle XV-principi del XVI. És atribuït a la producció dels Osona, encara que algun estudiós s’ha inclinat per la possibilitat que fos obra conjunta d’Osona el Vell i Pere de Cabanes, mentre que altres investigadors ho han fet referint-se a Osona pare i Osona fill (es creu que ambdós treballaren plegats entre 1481 i 1518), si és que no responia a la mà d’un o de l’altre, amb diferents valoracions: com a producte de l’evolució de Roderic d’Osona, de la influència d’aquest sobre el fill (Francesc) en la seua primera etapa, o de la major participació del taller o deixebles d’aquest darrer. El conjunt del retaule té 7,50 m d’alçada i 5,10 d’amplada. Estructuralment està constituït per un banc o predel·la dividida en set cases; per un cos d’altres set com a resultat del seu compartimentat vertical en tres carreres, i horitzontalment en dos ordres, que en el carrer central culminen en àtic. Finalment, la polsera, en voladís, mostra onze espais rectangulars emmarcats amb detalls decoratius en baix relleu. Tot el conjunt dóna un total de vint-i-cinc taules. Les set taules de la predel·la o banc són, en la seua pràctica totalitat, de 84 x 55 cm i representen, d’esquerra a dreta, l’Anunciació, la Nativitat de Jesús, l’Adoració dels Reis, la Resurrecció de Crist (de mida un poc més gran), l’Ascensió del Senyor, Pentecosta i Dormició de Maria. El carrer central presenta, en el primer ordre, l’escena principal sobre una taula de 3,35 x 1,55 m, amb la representació de la Mare de Déu entronitzada. En el segon ordre a sant Francesc d’Assís rebent els estigmes i en l’àtic la Missa de sant Gregori Papa (aquestes dues taules d’1,80 x 1,55 m). Cada un dels carrers laterals està conformat per dues taules de 2,05 x 1,20 m. El de l’esquerra, de baix a dalt, mostra les representacions de sant Pere Apòstol i de sant Joan Baptista. El carrer dret, igualment de baix a dalt, les de sant Marc Evangelista i d’un sant franciscà. La polsera, d’esquerra a dreta i de baix a dalt, conté les imatges de sant Sebastià, sant Onofre, sant Lluís de Tolosa, sant Vicent Ferrer, sant Joan Evangelista, una representació de Crist en Majestat en la taula superior molt malmesa, un sant amb hàbit dominicà, santa Caterina d’Alexandria, sant Nicolau de Bari, sant Bernat i sant Roc. La brillantor cromàtica, els delicats tons lluminosos i les encertades veladures s’han aconseguit amb uns pigments minerals acuradament mòlts, diluïts i aglutinats amb l’oli, encara que també pot intuir-se fons al tremp. L’or és present a tota l’obra de manera gairebé excessiva. Si bé Post va considerar la possibilitat que originàriament aquest retaule es disposàs al costat de l’altar major de la catedral d’Eivissa (suposició també plantejada per Camón Aznar), altres autors han descartat aquesta presumpció i han ressaltat el caire franciscà d’alguns dels temes representats, d’acord amb el primer orde religiós que es va instal·lar a l’església de la Mare de Déu de Jesús, o de Santa Maria de Jesús. Les primeres notícies que es refereixen a aquest temple daten de 1466 quan, segons es desprèn d’un document de la Universitat, s’estava fent l’sglesia [...] de la Verge María de Ihs en lo Pla de Vila. La qual cosa ha permès pensar que si existia abans de 1580 —i, conseqüentment, no es va edificar aleshores pels frares dominics—, varen poder establir-se en ella pares franciscans en un primer moment. Punt en el qual cal destacar el comentari fet pel pare Gaietà de Mallorca a la seua Resumpta Histórica on diu que havia estat residència de frares franciscans. El 1549 els Llibres d’Entreveniments ofereixen una notícia probablement relacionada amb aquest retaule: nota que el diumenge, dia de la Nativitat de la Verge Maria, setembre de 1549, se digué una missa cantada a Nostra Dona de Jesús i beneírem la clau de la capella o arcada darrera on ha d’estar lo retaule... El fet que la seua monumentalitat i riquesa contrasti amb la modèstia —almenys el s XXI— i les reduïdes proporcions del temple on s’ubica, han portat a pensar a Manuel Sorà que no degué ser encarregat per aquest, sinó més bé s’hi aprofità, per raons que desconeixem, per a la fundació franciscana d’Eivissa. En tot cas, la referida modèstia de l’església de Jesús ja la va qüestionar Isidor Macabich, tenint en compte l’existència en ella d’un orgue, signe d’importància. D’acord amb les apreciacions d’Antonio Cea, es tracta, en principi, d’una composició fragmentada com a producte de la recomposició d’un retaule anterior de majors proporcions, on figuraria una crucifixió a l’àtic, com és habitual; la Missa de sant Gregori i els estigmes de sant Francesc, sembla que producte de la mateixa mà, havien de col·locar-se en els laterals. Una de les taules principals o la principal, ha de ser la tutelar de Nostra Senyora. Falten els plafons que divideixen els carrers i els ordres. Antonio Cea ha realitzat una lectura iconogràfica d’algunes de les pintures del retaule i diu que la taula de Nostra Senyora mostra una verge en majestat entronitzada en un entorn de cort celestial. És una verge desairada, ja que l’Infant deixa de mamar, s’aparta del pit de la Verge per mirar el devot, encara que amb una mirada abstreta, obre les ales d’una oronella que es torna cap a l’Infant com en un col·loqui gestual que preanuncia els turments de la Passió (és coneguda la llegenda que les orenelles i el pit-roig foren els ocells que llevaren les espines del cap del crucificat, i quedaren com espècies beneïdes i era de mal averany destruir els seus nius. En el cas del pit-roig es diu que el seu nom deriva de la taca del pit que es va fer quan va llevar una espina de la corona). La Mare de Déu du en la seua mà esquerra una camàndula de cristall de roca enfilada amb estopa i un copetincillo vermell i blau en els seus extrems. A baix, als peus, té un rosari dominicà de cinc denes de corall amb copetincillo a un extrem i una femella de cordonet per tancar l’altre. Damunt d’un coixí hi ha una gerra amb un estalvi de bronze. El fons és de drap carxofat i un pal·li que porten tres àngels vestits amb capes pluvials i aureolats; en primer terme quatre àngels músics: els dos primers vestits amb albes i tocant instruments de corda, mentre que els altres dos, en segon pla, vestits com els personatges del fons, amb capes pluvials i pujats a un escambell, toquen instruments de percussió. De la missa de sant Gregori crida l’atenció l’orla a l’alba, que sembla que són motius heràldics, així com que manquin els atributs de la passió. En els estigmes de sant Francesc la varietat d’ocells al voltant de la figura semblen esperar una prèdica del sant, mentre aquest rep del Crucificat —amb ales de foc de serafí— els estigmes. De la taula de sant Joan Baptista és de destacar el col·loqui que s’estableix entre sant Joan Baptista, indicant amb el dit l’agnusdei, que sembla demanar-li que pugi als seus braços; al mateix temps que sembla que es troba de pas i portant la veleta. En la representació de sant Marc es crea una espècie de confusió iconogràfica ja que la conversió del lleó en grifó podria fer pensar en un pentiment d’una primera figura d’un sant Joan Evangelista, l’animal del qual és l’àguila tetramorfa (el lleó es troba desemperesint-se, amb la lectura de sant Joan). Un sant franciscà es mostra amb un llibre obert en la mà dreta i un calze en l’altra. Pel que fa al guardapols, en els extrems inferiors s’observen les representacions de sant Sebastià i sant Roc, els dos sants de la pesta; si bé la posició d’aquest últim, d’esquena al centre, en comptes de mirar cap a ell com la resta de figures, indica que originàriament pertanyia a la part esquerra, situant-se probablement prop de la representació de sant Gregori. Per l’altra banda, la figura que es mostra en la part superior, en dur l’hàbit dominicà descartaria la identificació amb sant Josep. Finalment, de les set taules que d’esquerra a dreta formen la predel·la, causa estranyesa que en la Nativitat, la figura central, que sol ser un àngel, en aquest cas sembla representar la figura de la partera o una ancilla de Maria. Destaquen també els curiosos que apareixen en els finestrals: a un costat els pastorets i a l’altre la mula i el bou. De la dormició, escena en la qual els apòstols recomanen l’ànima de la Verge, és de ressaltar la màndorla que es mostra al fons, on l’ànima de Maria ja apareix de genolls davant del Pare Etern. L’any 1991 va concloure la restauració que s’havia iniciat el 1986. D’acord amb els criteris de conservació actuals, va imperar la idea de mantenir el que existia de l’original, en comptes de reconstruir el que hagués desaparegut; això és, detenir la restauració on comença la hipòtesi. [LMP]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments