Hunneric

Hunneric (? — 484 dC) HIST Segon sobirà del regne vàndal nord-africà, en el qual varen estar integrades Eivissa i Formentera entre c 455 i 535 dC. Aquest regne va ser format sota el govern del seu pare Genseric quan, després de creuar l’estret de Gibraltar, l’any 429 dC, els vàndals varen ocupar una àmplia franja de territori del nord d’Àfrica i establiren la seua capital a Cartago. L’estat vàndal va rebre reconeixement oficial gràcies al pacte (foedus) que Genseric va signar amb Roma l’any 442 dC, pel qual es convertia en client de l’Imperi i reconeixia Valentinià III (425 — 455 dC) com a emperador; d’aquesta manera, va ser el primer regne d’origen germànic que va constituir-se dins l’Imperi romà. Però després de la mort de Valentinià, Genseric va reivindicar formalment la possessió d’altres territoris africans i de les illes de la Mediterrània occidental. En aquest estat de coses, l’any 455 les tropes de Genseric desembarcaren a Itàlia i arribaren a assetjar i saquejar Roma. Hidaci informa que l’any 456 aquest rei començà l’expansió vàndala pel Mediterrani occidental llançant una ofensiva sobre les illes, però les seues tropes varen ser derrotades a Còrsega. No hi ha notícies concretes de quan va ser ocupat l’arxipèlag de les Balears ni Sardenya, tot i que probablement ho foren el 455 o el 456. D’aquesta manera el regne vàndal arribà a incloure, en el període de la seua màxima extensió, les antigues províncies romanes nord-africanes Proconsular, Bizacena, Numídia i part de la Tripolitània, alguns enclavaments a la Mauritània Cesariana i la plaça forta de Septem (Ceuta) a la Mauritània Tingitana, així com també les illes Balears, Còrsega, Sardenya i Sicília. Hunneric va pujar al poder l’any 477 dC, després de la mort del seu pare. El seu regnat va suposar la continuació de la política d’enfortiment del poder reial desenvolupada per Genseric, un dels pilars de la qual va ser el clergat arrià. En aquesta línia, el seu intent d’establir un sistema de successió patrilineal va procurar-li l’enfrontament amb bona part de la noblesa i amb la seua pròpia família, i donà lloc, a més, a pugnes sagnants. Així, per tal d’assegurar la corona als seus fills va fer assassinar el seu germà Teodoric l’any 480 dC. Hunneric s’havia casat en primeres noces amb una filla de Teodoric I, rei dels visigots (418 — 451 dC), i en segones amb Eudòxia, filla de Licínia Eudòxia i de l’emperador romà Valentinià III, de qui va néixer, l’any 457 dC, el seu únic fill Hilderic. El fet que els seus opositors cercassin el suport de l’església catòlica va ser un dels desencadenants de la política activa de repressió i persecució que Hunneric va desenvolupar a partir de 483 dC. Segons el bisbe catòlic Víctor Vitensis (originari de la ciutat nord-africana de Vita), a la seua obra Història de les persecucions vandàliques a les províncies africanes, l’origen d’aquest afer va estar en el nomenament d’Eugeni com a bisbe de Cartago l’any 480-81 a petició de l’emperador bizantí Zenó, fruit de les negociacions entre l’Imperi d’Orient i el regne vàndal. Aquell bisbe, amb el seu tenaç proselitisme, va contribuir a desestabilitzar les relacions de l’església amb la monarquia vàndala, de tal manera que l’oberta oposició d’acatar les ordres reials va acabar amb la persecució i amb l’exili dels membres de l’església catòlica de Cartago. Això va ser seguit per un edicte reial, el maig de l’any 483, en el qual es convocava els bisbes catòlics d’Àfrica a acudir a una conferència en la qual es discutiria l’ortodòxia de la seua doctrina. En un altre passatge del text de Víctor de Vita es diu, però, que els bisbes illencs varen ser també convocats davant la insistència del propi bisbe Eugeni a participar a la conferència amb els seus coreligionaris de totes les regions ultramarines, atès que la responsabilitat de la defensa de la religió catòlica no incumbia només els prelats de les províncies africanes sinó de tot l’orbe. Així, el primer de febrer de l’any 484 dC va començar la reunió amb la presència de 466 bisbes catòlics. Víctor Vitensis, en un text anomenat Notitia Provinciarum et Civitatum Africae, inserit a continuació de la seua Historia Persecutionis, dóna compte del nom dels bisbes que anaren a Cartago, i al final de la llista de bisbes africans ofereix les Nomina episcoporum insulae Sardiniae en què, juntament amb els cinc bisbes sards, figuren també els tres bisbes de les illes Balears: Macari de Menorca, Helias de Mallorca i Ophilió d’Ebusus. Aquesta dada és molt important per a la història de les Pitiüses, perquè es tracta del primer testimoni documental de l’existència d’una diòcesi ebusitana que, amb tota lògica, comprendria tant l’illa d’Eivissa com la de Formentera, i de la qual no se sap la data de fundació, però sí que en ple segle V dC estava ben establerta. D’altra banda, la relació dels bisbes balears en la nòmina de Sardenya només pot ser interpretada en el sentit que les diòcesis balears estaven integrades en la seua província eclesiàstica sarda que, a la vegada, depenia de l’església d’Àfrica. Quant a la reunió de Cartago, els bisbes catòlics no només no obtengueren cap reconeixement, sinó que Hunneric va considerar que el seu comportament havia estat sediciós i deliberadament destinat a exaltar el poble, per la qual cosa va aplicar-los les penes tradicionals dels heretges i varen ser torturats i obligats a abjurar. Així, a Eugeni no va quedar-li altra alternativa que redactar una declaració de fe que va ser signada per tots els bisbes catòlics que, després de ser fuetejats, varen ser allunyats de les seues seus: quaranta-sis varen ser enviats a talar arbres a Còrsega i tres-cents dos al sud de Tunísia a treballar el camp. Amb tot això, el rei vàndal no va aconseguir acabar amb l’Església catòlica, però sí que va desarticular socialment alguns territoris clau de la Proconsular i Bizacena. Hunneric va morir l’any 484 de l’anomenat mal d’Antíoc (pel monarca seleúcid Antíoc IV que va regnar entre 175 i 163 aC), menjat pels cucs i turmentat per dimonis, segons la patètica descripció que en va fer Víctor de Vita en el seu llibre tercer de la Història de les persecucions vandàliques. La mort d’Hunneric enmig d’una gran fam va suposar l’inici d’una forta crisi en el sistema fiscal del regne vàndal que, a la llarga, hauria de ser-li fatal. El va succeir el seu nebot Guntamund (484 - 496) i el seu fill Hilderic no va regnar fins a 523 dC. [BCR]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments