Formentera. d) Medi natural. Flora

Formentera. Medi natural
Flora
L’illa de Formentera està estructurada en dos grans blocs calcaris, a l’E i al S, lligats per un istme dunar i calcarenític central, que es prolonga cap als estanys del N i cap a Eivissa. A Formentera no hi ha cursos permanents d’aigua, hi ha marjals de relativa entitat com són ses Salines i els estanys des Peix i Pudent. La temperatura mitjana anual, com a totes les illes Balears, se situa per damunt dels 15º C, això significa que tota l’època de l’any és o temperada, o subestival, o declaradament estival. Les precipitacions resulten molt baixes i es concentren majoritàriament a la tardor, per això el període d’ariditat o subariditat és molt intens i es prolonga en el temps durant un període de quatre a sis mesos. El vent no és un factor bioclimàtic decisiu, cosa que estalvia problemes suplementaris de dessecació. Tots aquestos fenòmens condueixen a un tipus de vegetació que es divideix en els següents dominis:

Vegetació forestal i arbustiva
Les alzines (Quercus ilex) són els arbres que donen nom a l’alzinar, comunitat vegetal pròpia de les contrades més septentrionals i humides de l’àrea mediterrània, però a les Pitiüses, i encara més a Formentera, el rigor de l’estiu i la baixa pluviometria fa que quedin fora de l’àrea natural de l’alzinar. Aquesta comunitat és substituïda per una vegetació que correspon a una màquia xèrica, el CneoroPistacietum lentisci, degradat a una brolla del Rosmarinus-Erica. Amb aquesta denominació genèrica hom fa referència a un conjunt de comunitats arbustives calcícoles que prosperen a les terres sotmeses a clima marítim, en les quals són presents, i sovent abundants, el romaní (Rosmarinus officinalis) i el cepell (Erica multiflora). A Formentera aquesta brolla està acompanyada sempre per una coberta arbòria de pi bord (Pinus halepensis) i savina (Juniperus phoenicea). La presència d’alzines és anecdòtica; s’hi coneix l’existència de dues alzines, una prop del torrent de s’Alga, i una altra entre Sant Francesc i Sant Ferran de ses Roques. El pi bord és una espècie de distribució mediterrània. És l’arbre que domina el paisatge vegetal de Formentera, cobrint en forma de boscos la majoria de zones més poblades en vegetació. És un arbre que no és exigent respecte al tipus de sòl, viu bé en llocs pedregosos i on el vent dóna de ple, agafant formes més arrodonides i amb les soques més ajagudes en terra. Es troben a les zones litorals formant bosquines de transició juntament amb les savines i les mates (Pistacia lentiscus). Si creix en terres bones i profundes es desenvolupa verticalment i pot assolir alçades espectaculars. Aquest fet és molt visible quan creixen dins torrents, molt abundants a Formentera. També és característic trobar alguns pins que, a causa de fongs paràsits, presenten els anomenats empelts de bruixa. Són branques que no assoleixen un creixement normal, sinó que les seues branquetes surten més juntes una de l’altra adoptant una forma esfèrica, en la qual les fulles es troben molt apinyades. Una altra varietat de pi que es troba de manera puntual a Formentera és el pi pinyoner o pi ver (Pinus pinea), que es distingeix del pi bord per les branques laterals que creixen més ràpidament que la principal, cosa que fa que tengui una forma més arrodonida. A més les llavors, els pinyons, són comestibles. La savina és una altra de les espècies molt abundants a Formentera. És un arbust monoic, que es troba tant en forma arbustiva com arbòria, que pot arribar als 5 metres d’alçada, amb les fulles esquamiformes i imbricades (esquamiformes i aciculars quan són joves), amb els gàlbuls (savinons) del color del cuir i una mica durs. Té preferència pels sòls calcaris i els terrenys secs rocosos, i està molt ben adaptada als climes càlids i a situacions molt ventoses. Creix molt lentament, té una gran longevitat i es desenvolupa òptimament sobre les dunes o a l’arena de prop de la mar. El ginebre (Juniperus oxycedrus), encara que en menys abundància que els anteriors, és una espècie d’àmplia distribució, sobretot en els boscos de la Mola i al cap de Barbaria. Es troba generalment en forma arbustiva, encara que n’hi ha alguns exemplars arboris. Altres espècies que es troben a Formentera són la mata (Pistacia lentiscus), el romaní (Rosmarinus officinalis), el cepell (Erica multiflora) i el raspall (Cneorum tricoccon). D’una manera més puntual aquestes comunitats estan enriquides amb espècies com l’estepa blanca (Cistus albidus) i l’estepa borda (Cistus salvifolius), localitzades principalment a la Mola i al cap de Barbaria; l’estepa negra (Cistus monspeliensis) és molt escassa a Formentera, només se’n troben alguns exemplars a l’àrea del cap de Barbaria i a la Pujada de la Mola; l’esteperol (Cistus clusii) és l’estepa que més domina a Formentera. És també abundant l’albada (Anthyllis cytisoides) as Pujols, es Caló, la Pujada de la Mola, es Arenals, etc. L’arbocer (Arbutus unedo), que és un arbust que pot arribar a fer-se arbre, es troba a la Mola, principalment al torrent des Arbocers, al qual dóna nom. Com a resultat de la degradació (bé per acció humana o ambiental) de la vegetació de les màquies i brolles apareixen les timonedes, que són comunitats dominades per petits arbustos baixos i semblants a la frígola, que creixen de manera esparsa fomant conjunts molt esclarissats a àrees molt eixutes i ingrates. Són molt comunes a Formentera i es troben per tot arreu de l’illa encara que al cap de Barbaria i a la vénda des Carnatge són molt espectaculars. Les espècies predominants pertanyen a la família de les labiades: són la frígola de Sant Joan (Thymbra capitata), frígola borda (Micromeria inodora) i altres espècies del mateix gènere, com Micromeria graeca. Entre aquestes formacions arbustives es troben els pradells de teròfits i geòfits, que són prats d’extensió reduïda on la dominància correspon a les plantes herbàcies (en el cas dels pradells, herbetes menudes), on no hi ha arbres ni grans arbustos, només alguna vegada alguna planta de port llenyós. Són formacions riques en espècies com Herniaria hirsuta, Paronichya argentea, Evax pygmaea, Bellis annua, Lathyrus cicera, Trifolium stellatum, Centranthus calcitrapae, Ophioglossum lusitanicum, acompanyades de nombroses espècies de molses i líquens.

Vegetació dunar

Les dunes costaneres es formen per acció del vent, allà on la mar fa una aportació de sediments que provenen del transport dels corrents marins litorals, i en la seua gènesi també tenen una intervenció important els vegetals capaços de colonitzar l’arena nua. Constitueixen un medi inestable i amb un substrat que mostra poca capacitat per a la retenció tant d’aigua com de nutrients. La vegetació de les dunes té una típica estructura zonal en què, des de la línia de costa cap a l’interior, es troben comunitats cada vegada més complexes i que, de fet, se succeeixen en el temps. Precisament, la interpretació d’aquesta estructura espacial en bandes de la vegetació dunar va suggerir per primera vegada la idea del procés dinàmic de la successió de què ja s’ha parlat. Hom distingeix una primera banda de vegetació: la comunitat de jull de platja (Elymus farctus), amb una cobertura molt discontínua; una segona banda, que ocupa especialment els cims de les dunes, correspon a la comunitat de càrritx de platja (Ammophila arenaria) i, més enfora, la comunitat de la crucianel·la (Crucianella maritima), que té una cobertura molt superior a les anteriors. En tractar de les característiques del medi dunar s’ha de destacar que la distribució de les mides dels grans d’arena, és el factor que condiciona més les propietats peculiars del substrat, pel que fa al comportament tèrmic i d’emmagatzemament d’aigua i nutrients. Pel que fa a l’aigua, hom considera que les plantes de dunes i platges hi tenen accés per tres vies diferents: directament per la precipitació, de la capa freàtica i de la concentració de rosada a l’interior del sòl, és a dir, pels porus existents entre els grans d’arena. D’acord amb això, les plantes adopten tres estratègies per a l’aprofitament d’aigua. Unes, especialment les anuals, aprofiten directament la precipitació i la seua producció primària és una resposta que depèn tant de la quantitat anual d’aigua de pluja com de la seua distribució. De les plantes perennes, les que presenten una capacitat més gran per formar arrels llargues són les que tenen possibilitat d’arribar a la capa freàtica. Finalment les plantes perennes sense capacitat d’arrelar a gran fondària, entre les quals es troben una bona part dels psammòfits més típics, aprofiten la rosada interna dels sòls d’arena, que es forma per la condensació d’aigua a la superfície dels grans com a conseqüència de les variacions tèrmiques. Les sorres de platges i dunes són considerades substrats pobres en nutrients i també menys halòfits del que s’hauria d’esperar, donada la seua proximitat al mar. En el desenvolupament del cicle de nutrients d’un ecosistema dunar, les entrades al sistema poden venir per precipitació, per aerosols marins produïts per l’onatge i també per meteorització del substrat. Una característica d’aquest sistema és que les entrades per via meteorològica són molt més importants que les que es produeixen per alteració dels minerals del sòl; una altra, que les aportacions de nutrients amb els aerosols marins són d’un ordre de magnitud més important que les aportacions transportades per la pluja. Tot això permet caracteritzar el sistema dunar com un sistema on predomina el control dels factors físics sobre els biològics. En una primera inspecció de la vegetació més típicament psammòfila (psammos = arena) en la recerca de característiques morfològiques específiques de les plantes, només es podria destacar l’estructura carnosa de les fulles d’algunes espècies com el rave de mar (Cakile maritima) i el lliri de platja (Pancratium maritimum), fet que resulta constatable també en altres medis amb influència marina. Quan s’analitza l’anatomia dels òrgans vegetals ensorrats es fa patent la característica adaptativa més destacable d’aquestes plantes: un considerable desenvolupament dels òrgans subterranis, especialment rizomes, que poden arribar a tenir longituds molt remarcables i que tenen un paper important en la fixació de l’arena mòbil, la qual es diposita als voltants de les plantes en quantitats més grans o petites segons la capacitat d’aquestes per interceptar el transport eòlic, és a dir, segons el grau de rigorositat de la vegetació. Els darrers anys del s XX i entrat ja el XXI, aquest equilibri de l’ecosistema dunar s’ha vist modificat per l’acció de l’home. El desenvolupament turístic, la urbanització d’algunes zones litorals, el trànsit estival i l’ocupació humana amb les aportacions orgàniques i inorgàniques que això comporta, el trànsit freqüent de vehicles i, fins i tot, la neteja mecànica de les platges, que afecta algunes espècies vegetals que mostren preferència per aquesta banda d’arena més pròxima al mar, han estat les causes d’una important regressió. Gràcies, però, als programes de protecció i regeneració de les dunes que s’estan portant a terme a l’illa, totes aquestes accions sembla que s’estan solucionant. Així i tot, la vegetació dunar de Formentera és d’un gran interès; la de les platges (jull de platja, campaneta de mar) i la de les dunes amb càrritx de platja, lliris i algunes fabàcies (Lotus cytisoides, Medicago littoralis) són ben notables i desenvolupades. Així mateix s’hi troben altres plantes com l’escard de platja (Eryngium maritimum), algunes lletreres (Euphorbia sp.) i el fonoll marí (Crithmum maritimum). L’abundància de Lotus cytisoides a Formentera és extraordinària, i en alguns moments de l’any les seues poblacions són cobertes totalment per belles flors grogues. Protegida dels embats marins, sobre un substrat menys mòbil, es troba al darrere una comunitat de petits matolls amb crucianel·la marina, molinet (Silene cambessedesii), mançanella (Helichrysum stoechas) i botja (Ononis natrix).

Vegetació llenyosa de transició

El terme final de l’evolució de la vegetació sobre arenes és un estadi forestal que fa el trànsit entre les comunitats psammòfiles i halòfiles, i l’espai de l’interior. És a dir, els bosquetons litorals representen l’avantguarda de la vegetació forestal, capaç d’enfrontar-se directament amb els rigors del vent i la salabror litoral. A les platges de Formentera s’hi troba un savinar ben constituït. Les savines (Juniperus phoenicea) formen bosquets considerables d’entre 3 i 5 metres d’alçària, moltes vegades també acompanyades de pi bord (Pinus halepensis) i mata (Pistacia lentiscus). Aquest conjunt d’arbres es desenvolupa molt bé damunt les dunes, les quals fixa, perquè al subsòl troba una reserva d’aigua suficient. Així mateix es característic trobar en el sotabosc gran quantitat d’esparregueres. Aquestes agrupacions es poden observar bé a platges com es Cavall d’en Borràs, la platja de Llevant, la platja de Migjorn i en les proximitats de l’estany des Peix i l’estany Pudent.

Vegetació halòfila

Ses Salines, l’estany Pudent i l’estany des Peix, indrets situats a la part nord de Formentera, constitueixen un interessant ecosistema que es pot considerar halobi per les característiques del seu sòl. Aquest ecosistema se situa a la part més interior dels abans descrits. La vegetació dels ecosistemes halobis o salobrars comprèn tres grans tipus de comunitats: els salicornars herbaci i arbustiu; les jonqueres halòfiles i la comunitat de limòniums. El grau de salinitat al sòl i la durada dels períodes d’inundació són factors que condicionen la presència d’unes comunitats o altres, i per això al voltant de les llacunes salades és fàcil d’observar una zonació de comunitats. En unes altres circumstàncies, petites diferències de relleu afavoreixen la implantació d’unes espècies o altres, segons les seues exigències. Als sòls dels salobrars, les dimensions i la forma dels grans té molta menys rellevància que en el biòtop dunar, i els factors que determinen l’estrès per a les espècies no especialment adaptades són el contengut de sals, sobretot, i la inundació. Les característiques generals d’aquestos sòls són la baixa capacitat de drenatge, la presència de cristal·litzacions superficials i crostes d’eixut, l’existència de sediments transportats per l’aigua, els alts continguts de nutrients i la gran capacitat d’intercanvi de cations. La majoria de plantes no disposen de prou força osmòtica per a l’intercanvi de cations ni per absorbir l’aigua d’aquestos sòls que tenen dissolucions de clorurs molt concentrades i, per tant, no poden viure en llocs salins. Les plantes que es fan als salobrars, les halòfiles, superen aquest problema acumulant sals als teixits, de manera que el seu suc cel·lular ateny uns valors osmòtics extremadament elevats. Molts dels halòfits presenten òrgans suculents, perquè l’acumulació de clorurs determina inflament de les cèl·lules, però n’hi ha d’altres que no són carnosos, o que ho són molt poc, i això és perquè acumulen també altres sals que contraresten l’efecte de l’ió clorur. Hi ha espècies, generalment no suculentes, que tenen glàndules excretores per on les cèl·lules eliminen l’excés de sal que els podria resultar perjudicial, com per exemple els limòniums. Els salicornars herbaci i arbustiu són comunitats constituïdes per espècies anuals, que aprofiten l’època estival eixuta per germinar i completar llur cicle biològic. Entre elles predomina la Sarcocornia fruticosa que sol ocupar superfícies petites, molt salades entre crostes de sal mancades de vegetació. Els salicornars arbustius (Arthrocnemum macrostachyum) presenten l’aspecte d’una brolla constituïda per plantes crasses de mig metre d’alçària, que cobreixen més o menys densament les planes argilenques i salades, properes a la mar. Les jonqueres (Juncus sp. pl) constitueixen una altra comunitat que se situa en llocs on la salinitat no és tan elevada i de vegades entronquen la vegetació d’indrets salabrosos amb la vegetació no halòfila. Les comunitats de limòniums (Limonium formenterae) són veïnes dels salicornars i també se situen sobre sòls molt salins i argilosos.

Vegetació litoral i rupestre

Els indrets que també estan afectats per la salinitat litoral són els penyals que es troben a diversos punts de Formentera. És característica l’abundància de coixinets del gènere Limonium i de fonoll marí (Crithmum maritimum). Els penyals de la Mola conserven distintes espècies de gran importància botànica, és una de les poques localitats on es troba Saxifraga corsica subespècie cossoniana, petita herba bulbosa que creix dins creques i cocons dels penyals, Asperula paui i Galium crespianum; a la part alta s’hi troben exemplars d’arç intricat (Lycium intricatum). També s’ha de destacar la presència d’Scabiosa cretica i Biscutella laevigata. A part de la vegetació que es troba als penyals de Formentera hi ha altres espècies importants com l’herba des trucadors (Otanthus maritimus), que és una planta de soques i fulles recobertes d’una borra blanca com si fos cotó; viu a les arenes de la punta des Trucadors i a s’Espalmador; a Formentera és molt usada com a planta medicinal i és per això que es pot trobar cultivada a altres indrets de l’illa. Una altra espècie a destacar és la pala marina (Thymelaea hirsuta), que és un subarbust abundant que viu preferentment sobre arenes i roques pròximes a la costa. Aíxí mateix la Mola és una de les rares localitats de Petalophyllum ralfsii, una hepàtica desconeguda a la península Ibèrica. Altres fets notables són l’abundància de Cheirolophus intybaceus, Chaenorhinum origanifolium subespècie crassifolium, Stachys brachyclada, o la presència dels pteridòfits Asplenium azomanes, Phyllitis sagittata i Anogramma leptophylla.

Vegetació arvense

Una part del sòl de Formentera està dedicat a l’agricultura. Es tracta d’una manera dominant de conreus de secà, amb escassos regadius dedicats a l’hort i els fruiters a causa de la manca d’aigua. Els cereals, juntament amb els garrovers, les figueres, la vinya i, en menys quantitat, els ametllers i l’olivera constitueixen una de les singularitats del paisatge agrícola formenterer. La vegetació arvense dels sembrats, de les vores dels camins i, en general, dels ambients alterats per l’activitat humana, contenen una gran quantitat de plantes generalment herbàcies, amb una riquesa en espècies que en el moment de la floració donen gran espectacularitat als ambients agrícoles. S’hi troben espècies com la rosella (Papaver rhoeas), el bolig (Chysanthemum coronarium), la ruca (Eruca vesicaria), el vinagret (Oxalis pes-caprae), les lletreres (Euphorbia exigua, Euphorbia serrata), la ruda (Ruta chalepensis), la rapa (Arisarum vulgare), la borratja (Borago officinalis), el fonoll (Foeniculum vulgare), Cynoglossum creticum, Echium plantagineum, Silene vulgaris, Galactites tomentosa, Helychrysum stoechas, Pallenis spinosa, Convolvulus althaeoides, Umbilicus horizontalis, Anthirrinum orontium, Erodium malacoides, Lamarckia aurea, Hypericum perforatum, Salvia verbenaca, Asphodelus fistulosus, Muscari comosum, Fumaria capreolata, Plantago lanceolata i Anagallis arvensis, entre d’altres. [JRC]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments