Formentera. e) Medi natural. Fauna

Formentera. Medi natural
Fauna
Zoogeografia
El poblament d’un determinat indret ve subjecte a tota una sèrie de condicionants. El factor aïllament n’és un i, en aquest cas, la superfície insular n’és un altre de ben important. Això condiciona la diversitat biològica d’un territori, la biodiversitat intrínseca. En el cas de Formentera la fauna és més pobra que a illes de major superfície de l’arxipèlag balear. Aquestos són els postulats bàsics de la teoria de la biogeografia insular. No obstant això, el fet de comptar amb un menor nombre d’espècies, no fa que Formentera sigui pobra en endemismes: en començar el s XXI, s’hi han comptabilitzat fins a 38 endemismes invertebrats.

Endemismes paràsits de vertebrats

El concepte d’endemisme no és un concepte estàtic. Els processos d’aïllament geogràfics potencien enormement l’aïllament genètic i, per tant, la diferenciació de noves espècies enfront de les espècies continentals. Aquest procés es donà a les Pitiüses i, per descomptat, a Formentera des de fa ja molt de temps. Les espècies endèmiques també estan sotmeses a determinats processos ecològics que condicionen la seua supervivència. Amb l’arribada de l’home a les Pitiüses començà a arribar fauna acompanyant. La més coneguda i de la qual es tenen més dades històriques són els mamífers, tots introduïts (excepte les ratapinyades). Amb els mamífers també vengueren els seus paràsits que en condicions d’insularitat han evolucionat de manera més ràpida que altres espècies, són els neoendemismes. Entre ells es troben: Brachylaima ruminae, Strongyloides ophiusensis, Gongylonema pithyusensis, Pseudophysaloptera kahmanni i Kahmannia eliomydis. Brachylaima ruminae és un paràsit duodenal de rosegadors; és una espècie de cicle triheteroxè, la primera fase infestant (esporocist) del qual es dóna sobre el caragol Rumina decollata, molt abundant a Formentera. La metacercària es desenvolupa dins de gasteròpodes, en aquest mateix caragol o Ferussacia folliculus o d’altres caragols de la família dels helícids. L’hoste definitiu són rosegadors dels gèneres Mus (ratolins) i Rattus (rates) o Eliomys quercinus (rata de coa blanca). Únicament es coneix una altra espècie, Brachylaima recurva, que parasita rosegadors de la zona del sud d’Europa i el nord d’Àfrica. L’espècie és coneguda de Formentera, la major part recol·lectada a la zona de Can Campanitx i Can Carles. D’aquesta espècie únicament s’ha comprovat el tancament del seu cicle biològic a Formentera. Strongyloides ophiusensis és una espècie paràsita localitzada en el budell de la sargantana de les Pitiüses (Podarcis pityusensis), descrita a partir d’exemplars de s’Espardell i es Penjats. Aquesta és la primera espècie coneguda del gènere Strongyloides que parasita sargantanes. Altres espècies d’aquest gènere han estat localitzades a la península Ibèrica com a paràsites de serps. Gongylonema pithyusensis és una espècie paràsita, localitzada a la mucosa esofàgica, de les dues subespècies de rata de coa blanca de Formentera i de Menorca, d’Eliomys quercinus ophiusae i d’Eliomys quercinus gymnesicus, respectivament. L’espècie més propera, des del punt de vista morfològic, és Gongylonema soricis paràsit de sorícids (dels gèneres Sylvisorex i Crocidura). No obstant això, aquesta espècie és coneguda de la zona del Zaire, Rwanda i Burundi. La relació filogenètica d’aquesta espècie dista molt de ser ben coneguda. Pseudophysaloptera kahmanni és una espècie paràsita estomacal de la rata de coa blanca (Eliomys quercinus ophiusae). En cas d’infestació, la paret estomacal compta a l’exterior de taques ovals, de color groguenc, que corresponen a la zona de fixació del nematode. En aquestos punts, el nombre de nematodes pot ser variable (1-3 individus). Eliomys quercinus ophiusae és el seu hoste definitiu. L’espècie fou descrita a l’illa de Formentera, però ha estat recol·lectada amb posterioritat a l’illa de Menorca. S’han descrit vuit espècies d’aquest gènere. Sis són paràsites de sorícids, P. alii ha estat trobada en una ratapinyada i P. vincenti en un lèmur. La distribució geogràfica de les espècies és majoritàriament asiàtica (sis espècies), P. kotlani és coneguda de l’Europa oriental; P. vincenti d’Àfrica central i P. soricina d’Àfrica, Turquia i Amèrica del Nord. La distribució d’aquestes espècies no és ben coneguda. Kahmannia eliomydis és el primer nematode Oxyuroidea conegut, no únicament paràsit d’Eliomys quercinus, sinó entre els rosegadors Glirimorpha. Kahmannia es té considerat com un dels gèneres més primitius, per l’estructura del seu esòfag allargat proveït d’un bulb esfèric i profundament valvulat, proper a Heteroxynema i Dermatopallarya, dos gèneres que no es troben més que com a paràsits d’Sciuridae paleàrtics. Fou localitzada inicialment en el budell de la rata de coa blanca de Menorca (Eliomys quercinus gymnesicus). Kahmannia és un gènere endèmic de les Balears present a Formentera i també conegut a Mallorca i a Menorca.

Els aràcnids

Harpactea dufouri és l’únic aràcnid endèmic conegut fins a l’entrada del s XXI a Formentera. És un endemisme de les Balears, present també a Mallorca, Menorca i Eivissa, però fou descrit sobre un mascle capturat de l’illa de Formentera. Viu davall pedres i té un cos allargat i prim de coloració verdosa obscura.

Els caragols (gasteròpodes)

El fet que els caragols tenguin una dificultat de desplaçament i la seua impossibilitat de creuar freus que separen les illes ha fet que s’accelerin processos d’especiació insular. El més important i nombrós del conjunt de les Pitiüses és el gènere Trochoidea, que permet agrupar les poblacions en quinze subespècies geogràfiques vivents de Trochoidea (Xerocrassa) ebusitana i quatre de Trochoidea (Xerocrassa) caroli, de mida més petita i arrodonida, a les quals cal afegir quatre formes fòssils. Entre els endemismes malacològics vivents a Formentera es troben sis tàxons: Oxychilus pytiusanus, Trochoidea caroli caroli, Trochoidea caroli formenterensis, Trochoidea ebusitana ebusitana, Iberellus companyonii i Limax majoricensis. Oxychilus pytiusanus és una espècie endèmica de les illes Pitiüses i d’alguns illots que l’envolten. Són típics habitants de cavitats, o també viuen sota pedres protegits de la forta insolació. Són elements troglòfils, comuns a entrades de cavitats o trencs litorals, compten amb adaptacions enzimàtiques que els fan capaços de digerir restes animals en descomposició. Trochoidea caroli caroli fou descrita inicialment sota el gènere Helix i després inclosa en el gènere Helicella. És una espècie de closca globulosa i mida més petita que T. ebusitana. Es distribueix per les dues illes majors de les Pitiüses així com en alguns dels illots i esculls que les circumden. La subespècie colonitza ambients lapidícoles secs amb precipitacions anuals inferiors als 450 mm. També es pot localitzar entre fullaraca i sota arbustos. Trochoidea caroli formenterensis així com les distintes subespècies d’aquest gènere estan incloses en el subgènere Xerocrassa. La subespècie formenterensis és coneguda únicament de la localitat típica, un bosc de pi blanc (Pinus halepensis) prop d’un arenal al sud de l’illa de Formentera. Trochoidea caroli formenterensis viu, curiosament, en una zona relativament humida, la qual cosa és totalment atípica per a Trochoidea caroli. Es troba en una zona amb molses i líquens amb un elevat grau d’humitat. Trochoidea ebusitana ebusitana ha estat descrita inicialment sota el gènere Helix i també ha estat inclosa en el gènere Helicella. La subespècie formenterae citada de Formentera per Jaeckel (1952) correspon en realitat a la subespècie típica. És una espècie endèmica distribuïda per Eivissa per sota de la línia Sant Antoni-Sant Rafel-Santa Eulària. També ha estat citada a illes properes a Formentera, a s’Espalmador i a s’Espardell. Iberellus companyonii ha estat tractada en múltiples publicacions com a I. minoricensis. Descrita inicialment sota la denominació genèrica d’Helix companyonii d’individus balears introduïts en temps històric en alguns ports de Catalunya. És una espècie endèmica àmpliament repartida a les Balears que colonitza Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera i Cabrera, fins i tot molts dels seus illots. Va ser introduïda accidentalment en alguns punts de la costa catalana i colonitza ambients xèrics i perilitorals i zones de garriga, humides i boscoses. Es coneix de jaciments fossilífers del quaternari de les Pitiüses. Limax majoricensis és un llimac vivent que també ha estat trobat com a fòssil de distints jaciments quaternaris de les Pitiüses, gràcies a l’existència de fossilització de les limacel·les (part calcària dura) del llimac, fet que corrobora la seua antiguitat. És l’únic llimac endèmic de les Balears. Citat a Mallorca, a Cabrera i a les Pitiüses. A Eivissa i Formentera ha estat recol·lectat a illots de vegades molt separats de l’illa principal, la qual cosa suggereix una colonització molt antiga. És una espècie de costums lapidícoles i humícoles i colonitzadora, a l’igual d’altres espècies de llimacs de zones humides, encara que aquesta està més restringida a les zones naturals poc alterades; és capaç de resistir fortes sequeres. Tudorella ferruginea és un endemisme vivent de les Gimnèsies però fòssil a les Pitiüses, més abundant a Mallorca que a Menorca. Trobat a jaciments plioplistocens d’Eivissa i, posteriorment, a Formentera (costa del Bou). Altres espècies de mol·luscos endèmics fòssils recollits a Formentera són Trochoidea ebusitana gasulli i Trochoidea caroli lidiae.

Endemismes d’aigua dolça: els crustacis

Els ecosistemes d’aigua epicontinental compten amb espècies que sofreixen els canvis que afecten les conques hídriques. D’aquestos grups faunístics entre els quals es troben elements singulars o endèmics s’han de destacar els crustacis (amfípodes i isòpodes d’aigua). Formentera no n’és una excepció i a més a més aquestos problemes es veuen agreujats per periòdiques i cada vegada més freqüents crisis hídriques, així com per la destrucció física de determinats ambients. Tots els endemismes crustacis presents a Formentera són organismes que viuen a l’aigua, són: Proasellus coxalis gabriellae, Salentinella formenterae, Pseudoniphargus pedrerae i Pseudoniphargus pityusensis. Proasellus coxalis gabriellae és un isòpode. La subespècie fou adscrita inicialment al gènere Asellus. El gènere Proasellus és d’origen molt antic i la seua dispersió actual és circummediterrània. Es considera que compta amb afinitats amb altres subespècies de la Mediterrània occidental: P. c. banyulensis de Catalunya i del llevant de la península Ibèrica i P. c. peyerimhoffi del nord d’Àfrica. L’espècie compta amb una distribució perimediterrània, amb una àrea satèl·lit al nord d’Europa. La subespècie és endèmica de les Balears (Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera i Cabrera). S’ha localitzat en alguns pous de Sant Francesc. És una espècie troglòfila normalment pobladora de canals propers a zones agrícoles. També es pot trobar en aigües freàtiques (pous i cursos d’aigua hipogeus). Es tracta d’una subespècie obscurícola, parcialment despigmentada; sembla poc sensible al nivell d’oxigen de l’aigua, per trobar-se a pous amb abundants materials en descomposició. Cal indicar la seua presència en alguns cocons, petites basses excavades a la roca que no reben cap aportació continuada d’aigua. L’espècie és incapaç de resistir la dessecació, així com de produir cap mena de propàgul dispersiu. Salentinella formenterae és un amfípode semblant a S. angelieri, però que pot separar-se per la seua talla sensiblement més gran, la qual cosa podria suggerir una adaptació més estreta a l’hàbitat pròpiament cavernícola (espècie estigòbia). Va ser localitzada únicament a les coves de sa Pedrera (Sant Francesc), localitat constituïda per sis conjunts de cavitats ja destruïdes en començar el s XXI per l’avanç de la pedrera. En aquestes mateixes coves s’han localitzat dos amfípodes endèmics més: Pseudoniphargus pedrerae i Pseudoniphargus pityusensis. Pseudoniphargus pedrerae està morfològicament relacionat amb P. gracilis, P. longicarpus i P. carpalis. És un endemisme de les Pitiüses conegut a la font d’Atzaró (Santa Eulària) i a les coves de sa Pedrera (Sant Francesc), d’on va ser descrita aquesta espècie. És una espècie capturada a ambients estigobis. El complex de coves de sa Pedrera comptava amb zones negades amb aigua de característiques anquihalines (conductivitat del 13.2.88 4.61 mS/cm). Pseudoniphargus pityusensis és un endemisme de les Pitiüses relacionat amb representants de la regió Bètica, del nord de la península Ibèrica i també al nord d’Àfrica (Marroc) i l’Atlàntic (zona de les Bermudes i les Canàries). Alguns autors suggereixen agrupar aquestes espècies i les anomenen dins del grup lusitanicoatlàntic. És conegut a la font d’en Refila (Sant Joan, Eivissa), pou a can Catoi (Sant Joan, Eivissa), Font d’Atzaró (Santa Eulària), en un pou al km 1,8 de la carretera de la Savina (Sant Francesc) i a les coves de sa Pedrera (Sant Francesc). És una espècie d’aigües freàtiques de característiques troglòfiles. Les mesures de conductivitat de les aigües oscil·len entre 0,74 i 4.61 mS/cm.

Els insectes

El grup dels insectes amb un major nombre de representants endèmics a Formentera és l’ordre dels coleòpters i més concretament la família dels tenebriònids. No obstant això, a més dels coleòpters, també poden trobar-se altres tres insectes endèmics: un ortòpter i dues papallones. Euchorthippus angustulus és una llagosta (ortòpter) endèmica de Formentera, també conegut a Mallorca i a Eivissa. A Formentera es coneix a la zona de Can Martí. És una espècie que viu associada als camps de conreu, fitòfila, diürna, molt activa i que s’alimenta de gramínies verdes. Els adults es troben preferentment a final d’estiu. Els seus cants han estat emprats per a la determinació de les diferents espècies. Les papallones són organismes voladors, amb diverses generacions molt dependents de les condicions ambientals. La climatologia condiciona l’abundància de recursos en cada època de l’any i l’èxit reproductiu. Tot plegat fa que la variabilitat entre generacions eclosionades en distintes estacions de l’any, entre els individus d’una mateixa espècie, sigui notable. Així i tot, s’han descrit dues papallones, ambdues endemismes discutits: Gonepteryx cleopatra balearica i Idaea ibizaria. Gonepteryx cleopatra balearica és una subespècie de papallona diürna de discutida validesa taxonòmica. Els que defensen la seua condició d’endemisme la diferencien de la ssp cleopatra per ser de mida major i amb taques grogues als mascles més pàl·lides i petites, i el revers alar d’un groc verdós uniforme. L’espècie és present a totes les illes, mentre que la subespècie estaria distribuïda àmpliament per totes les Balears. Coneguda popularment com a papallona llimonera o grogueta, pel color de les ales, és comuna a tot tipus d’ambient, fins i tot ruderal. Vola durant les hores més caloroses de l’estiu i és comuna a les platges cercant flors de Cakile maritima. No obstant això, també ha estat vista a les zones més elevades de les Balears durant el mes de març. Presenta, almenys, tres generacions amb uns màxims al final de juliol i al mes d’agost, al qual segueixen, per abundància, el mes d’abril i els de setembre i octubre. L’altre endemisme és Idaea ibizaria, una espècie de dubtosa assignació taxonòmica. Aquesta papallona pertany a la família dels geomètrids. Espècie semblant, pel que fa a la mida i a altres característiques morfològiques, a Idaea albitorquata. Es tracta d’una espècie endèmica d’Eivissa i Formentera. Ha estat descrita inicialment a Eivissa però també ha estat recol·lectada as Caló i a Sant Ferran (Formentera). És una espècie nocturna o crepuscular, d’ales grosses en proporció al seu cos, fràgils i de colors clars i amb abundants dibuixos. L’eruga té dos parells de falses potes i un moviment característic: les mou col·locant-les directament al costat del cap.

Els escarabats (coleòpters)
. Els escarabats conformen el grup zoològic amb major rellevància pel que fa al nombre d’endemismes. A Formentera és coneixen fins a 19 escarabats endèmics: Orthomus trapezicollis formenterae, Platyderus formenterae, Elaphocera ibicensis, Pachychila sublunata, Tentyria ophiusae, Stenosis intricata, Alphasida ibicensis ovalaris, Asida ludovici minorata, Asida mater inmarginata, Akis bremeri, Pimelia elevata, Heliopathes balearicus, Phylan mediterraneus, Crypticus pubens balearicus, Probaticus balearicus, Nesotes viridicollis ibicensis, Vesperus nigellus, Cycloderes espanoli i Pseudorhinus impressicollis pityusensis. Orthomus trapezicollis formenterae ha estat citat a la literatura com O. barbarus formenterae. El gènere Orthomus es divideix en tres grups. Un d’ells està format per espècies amb elevada capacitat de dispersió. El segon grup és el format per les espècies nunídiques (regió murciana, Pitiüses, Mallorca, Algèria i Tunísia). O. trapezicollis formenterae formaria part d’aquest segon grup. Finalment, el tercer grup està format per espècies leonídiques (litoral català, Pirineus orientals). O. balearicus, que viu a Mallorca, presenta una major afinitat amb aquest tercer grup. Malgrat el seu nom subespecífic formenterae, perquè fou descrit a Formentera, també és conegut a Eivissa. Ha estat citada de Sant Francesc, la Savina i de l’estany des Peix de Formentera. Es relaciona amb la subespècie penibeticus que ocupa la regió murciana, mentre que la subespècie nominal (trapezicollis) viu al nord d’Àfrica. És una espècie lapidícola, lligada a zones humides. Ha estat trobada repetides vegades a l’ombra de savines. Platyderus formenterae és un pterostiquin, grup de coleòpters caçadors. A les Balears es coneixen dues altres espècies endèmiques més d’aquest gènere biogeogràficament excloents: P. balearicus (a Eivissa) i P. majoricus (a Mallorca). Platyderus formenterae és una espècie endèmica exclusiva de Formentera. Elaphocera ibicensis és una espècie emparentada amb Elaphocera capdeboui (endemisme gimnèsic) però és de mida major. A més de la mida hi ha altres característiques que la separen d’aquesta espècie, com la manca de protuberància corniculada frontal i el tercer artell anterior no espinós; es tenen dades d’un interessant fenomen de nanisme a les poblacions que viuen a les dunes costaneres. Aquesta espècie ha estat descrita a Sant Antoni (Eivissa) i àmpliament distribuïda per totes les Pitiüses (Eivissa, Formentera i diferents illots costaners); és comuna a zones obertes, d’eclosió explosiva després de les pluges de tardor (principalment durant el més d’octubre i novembre). Les seues larves viuen enterrades i s’alimenten d’arrels de diferents vegetals. La família dels tenebriònids, escarabats de coloració negrosa i voladors, subministra el major nombre d’endemismes de la fauna de Formentera (Pachychila sublunata, Tentyria ophiusae, Stenosis intricata, Alphasida ibicensis ovalaris, Asida ludovici minorata, Asida mater inmarginata, Akis bremeri, Pimelia elevata, Heliopathes balearicus, Phylan mediterraneus, Crypticus pubens balearicus, Probaticus balearicus i Nesotes viridicollis ibicensis). La majoria de les espècies de tenebriònids són detritòfagues en sentit ampli. Pachychila sublunata és una espècie filogenèticament propera a P. acuminata, del nord d’Àfrica, pertanyent a la família dels tenebriònids. És un endemisme comú a les Pitiüses i a Mallorca (falta a Menorca). És un dels únics 12 (5% del total) endemismes balears comuns a les Gimnèsies i a les Pitiüses. És més abundant a la franja litoral, però es poden trobar poblacions a molts d’indrets de l’interior. Tenen una lleugera tendència sabulícola, però també es poden trobar a altres indrets (per exemple, a jardins i altres llocs semblants). Tentyria ophiusae és una espècie molt afí a T. schaumi (endemisme gimnèsic). Ambdues espècies són clarament diferenciables per la mida (T. ophiusae és més petita) i per les estries del pronot (quasi esborrades a T. ophiusae). Les dues espècies balears són molt semblants a T. elongata, del sud-oest de la península Ibèrica, però també presenten certes afinitats amb T. ligurica, de Còrsega i Sardenya. Les relacions filogenètiques de totes aquestes espècies no són prou clares, per la qual cosa l’origen biogeogràfic dels endemismes balears roman incert. Inicialment fou descrita com a subespècie de T. mucronata ophiusae. És un endemisme d’Eivissa i Formentera, coneguda de distintes localitats. Viu, normalment, a la franja litoral i té una clara tendència sabulícola. Stenosis intricata és un petit escarabat de morfologia allargada que viu sota les pedres. Algun autor ha esmentat petites diferències entre el material de les Pitiüses i el de les Gimnèsies, sense donar, però, cap estatus taxonòmic diferencial entre aquestes poblacions. També ha estat citada a les illes Medes. En aquesta última localitat, si realment hi és present, el més probable és que hi hagi estat introduïda. És una espècie molt abundant a la franja litoral, però se’n poden trobar moltes poblacions a l’interior. Alphasida ibicensis ovalaris és una espècie caracteritzada per la seua mida corporal més petita, pel cos més lluent i les costelles elitrals més esborrades. És coneguda a Formentera i en alguns illots des Freus, situats entre Eivissa i Formentera. Sembla localment més abundant que la forma nominal (Alphasida ibicensis ibicensis). Asida ludovici presenta una major afinitat filogenètica amb les espècies corsosardes que amb altres espècies balears o ibèriques. Se n’han descrit dues subespècies: ludovici i minorata. Aquestes subespècies són mútuament vicariants i se separen per diferències molt subtils en la forma del pronot i per la mida del cos (més petita a A. ludivici minorata). Els fenòmens de nanisme i gegantisme són coneguts en múltiples casos de nesoevolució (evolució insular). Asida ludovici ludovici viu a Eivissa i als illots propers, excepte en el freu entre Eivissa i Formentera, mentre que Asida ludovici minorata està distribuïda a Formentera i també als illots del freu entre Eivissa i Formentera. Asida mater inmarginata és un escarabat tenebriònid localitzat a Formentera i als illots del freu entre Eivissa i Formentera. Així mateix se’n coneix alguna població al sud d’Eivissa. Akis bremeri és una espècie filogenèticament relacionada amb A. costubifera, del nord-est africà. Akis bremeri té una distribució molt localitzada als voltants del port de la Savina (Formentera). Possiblement es tracta d’un neoendemisme. És una espècie distribuïda per una reduïda franja litoral de Formentera. Altres espècies balears del gènere Akis (A. acuminata i A. bacarozzo) presenten una clara tendència a habitar ambients humanitzats. Altres espècies del gènere són detritòfagues en sentit ampli. Pimelia elevata és un endemisme de les Pitiüses; és més abundant a la franja litoral arenosa, malgrat que també es pot trobar a l’interior. L’escarabat fura presenta una certa tendència sabulícola. Pimelia elevata compta amb el seu vicariant, Pimelia criba (endèmic de les Gimnèsies); ambdós són morfològicament molt semblants i formen un grup ben diferenciat de la resta d’espècies del gènere Pimelia de la península Ibèrica i del nord d’Àfrica. Heliopathes balearicus és l’únic representant del gènere a les illes Balears. Pertany al grup d’Heliopathes emarginatus, format per espècies àmpliament distribuïdes per tota la Mediterrània Occidental caracteritzades, essencialment, per l’estructura dels protarsos del mascle. És un endemisme de Formentera i de certs illots del freu entre Eivissa i Formentera. Té la tendència a colonitzar ambients sabulícoles, zones de dunes més o menys fixades, tant actuals com fòssils; se’l pot trobar sota pedres o, sobretot, enterrat al peu de petits arbustos. Phylan mediterraneus pertany al subgènere Phylan s. stric. i, per tant, és filogenèticament més proper a certes espècies ibèriques que a altres espècies del gènere Phylan que viuen a les Gimnèsies pertanyents al subgènere Litororus; és un endemisme de les Pitiüses, citat de multitud localitats, molt abundant per tot arreu, especialment a la franja litoral rocosa. La subespècie Crypticus pubens balearicus és un endemisme de les Balears i la subespècie nominal es pot trobar al Marroc i al sud de la península Ibèrica. C. pubens balearicus presenta una mida corporal més grossa, les antenes més gruixades i la puntuació del pronot més fina i dispersa; compta amb una distribució certament peculiar, restringida a alguns illots de Cabrera i a altres situats al freu entre Eivissa i Formentera; és pròpia d’aquestos ambients litorals, presenta una lleugera tendència sabulícola, però no colonitza les dunes poc fixades. La seua distribució s’encavalla amb l’àrea de nidificació de certes aus marines i, de manera parcial, amb l’àrea de distribució d’una sèrie d’espècies vegetals comunes a aquestos illots, la qual cosa indueix a pensar que aquesta espècie es podria dispersar per ornitocòria. Probaticus balearicus és un endemisme conegut únicament a l’illa de Formentera, localitzat al port de la Savina. Nesotes viridicollis ibicensis, subespècie pròpia de les Pitiüses, fou separada de la subespècie nominal (de distribució gimnèsica) per la coloració (més obscura), la manca de lluentor, la intensitat de la puntuació del pronot i les interestries elitrals; és un endemisme exclusiu d’Eivissa i Formentera, encara que la gran majoria de citacions conegudes són referents al nord de l’illa d’Eivissa; viu sota l’escorxa de diferents arbres com figueres i pins, així com davall pedres, tant a la franja litoral com a l’interior. Vesperus nigellus és un coleòpter cerambícid afí a Vesperus xatarti, distribuïda per la meitat occidental de la península Ibèrica i a la franja mediterrània de França (citat a Sant Joan de Labritja, Eivissa). Ha estat considerada unes quantes vegades com a sinònima de V. fuentei però posteriorment s’ha defensat la seua validesa taxonòmica. És una espècie endèmica coneguda a Mallorca, Eivissa i Formentera. Les cites recollides de V. fuentei són: Formentera, Santa Eulària des Riu, cap Martinet (Eivissa), Andratx i Pollença. És una espècie xilòfaga que presenta una marcada tendència a acudir a la llum, per la qual cosa és fàcilment capturable. El període imaginal va de juliol a setembre. Cycloderes espanoli és un coleòpter que pertany a la família dels curculiònids, coneguts popularment com a bequeruts. És una espècie que se’n diferencia per comptar amb un mugró elitral. Malgrat aquest caràcter, s’hi apropa, per la seua forma general, la pubescència i la forma del seu aparell copulador. És endèmica d’Eivissa i Formentera. A Formentera es coneix a Sant Francesc, cala Saona, l’estany des Peix, la Mola i les rodalies de la Cala. També és coneguda d’Eivissa encara que és una espècie més comuna a Formentera, de costums lapidícoles, ruderals, localitzada davall pedres, en camps de conreu de secà. Pseudorhinus impressicollis pityusensis també és un escarabat pertanyent a la família dels curculiònids i es diferencia de la ssp. impressicollis per les sedes dels intervals elitrals no eriçades, l’escudet cobert de pèls esquamosos, l’absència de la faixa elitral clara, pronot i èlitres semblants en forma però de menor mida. De les subespècies descrites (alpicola, stableaui, ventouxenis, jarrigei i portusveneris) es distingeix, a més a més, pels solcs rostrals ben marcats, protòrax ample i de voreres corbades, impressions dorsolaterals del pronot ben separades, tubercle apical del 5è interval ben desenvolupat. Clarament separable de P. veyreti pel protòrax més llis, les sedes elitrals molt més properes entre si i de color groguenc, les costelles elitrals menys marcades i el dors sense faixa clara. És una subespècie endèmica de Formentera, coneguda a la Mola, on ha estat localitzada davall pedres a zones obertes i càlides. [GXP]

Vertebrats terrestres

Els vertebrats constitueixen el cim de l’evolució de les formes animals i resulten essencials en l’equilibri i la regulació dels ecosistemes. A Formentera el poblament de vertebrats i el control de les seues poblacions ha anat lligat a la presència i a l’activitat humana. Històricament Formentera ha estat pràcticament despoblada de vertebrats terrestres: amfibis i mamífers eren inexistents abans de l’arribada de l’home i la sargantana (Podarcis pityusensis) era aleshores l’únic rèptil. Els peixos i els ocells, a causa de la seua capacitat de desplaçament, constitueixen l’excepció a aquesta regla. Als ecosistemes insulars els vertebrats presenten diverses característiques comunes, basades en la manca de competència i en l’aïllament genètic de les diverses poblacions. Aquestes característiques es poden traduir en tres punts bàsics: 1) Baixa taxa de biodiversitat. Tots els ecosistemes insulars són pobres quant al nombre d’espècies i Formentera és especialment sensible a causa de la seua reduïda extensió. Falten grups importants que al continent tenen una bona representació i la comparació amb altres illes properes demostra una manca important d’espècies dins cada grup de vertebrats, incrementada per la manca de diversitat dels ecosistemes. Les dificultats d’accés a les illes i la forta influència de l’home en el desenvolupament de les poblacions en constitueixen les dues causes fonamentals. Dins el grup dels mamífers, l’absència de carnívors és total. Genetes, marts i mosteles, presents a les altres illes, són inexistents a Formentera. El control sobre les poblacions de micromamífers és així inexistent i creixen de manera desproporcionada. Rèptils i amfibis són grups poc representats. Les serps estan totalment absents i tampoc estan presents els calàpets, salamandres ni altres espècies més associades a l’aigua dolça. El grup de les aus és més divers a causa de les possibilitats de desplaçament aeri que posseeixen. Principalment durant les migracions el nombre d’espècies es multiplica ostensiblement. Així i tot manquen grups prou significatius que o bé no es desplacen a l’illa pel seu alt grau de sedentarisme, o bé presenten dificultats de subsistència a causa de la pressió humana. Dins els còrvids només s’hi troba el corb (Corvus corax), però no les garses (Pyca pyca) ni les gralles o cornelles tan abundants a la península. Manca totalment el grup dels pàrids, freqüents a les illes grans, sense una explicació prou clara. Els rapinyaires són més aviat escassos; la pressió humana ha fet desaparèixer l’àguila peixatera (Pandion haliaetus) com a nidificant, i rapinyaires més grans com ara les àguiles reials, les colobreres, etc. possiblement no trobarien l’espai suficient per mantenir les pollades i sortir-ne endavant. 2) Talles anormalment grans i poblacions nombroses. L’escassa competència que troben algunes espècies de rosegadors els porta a evolucionar cap a talles significativament més grans que altres poblacions de la mateixa espècie a altres indrets. La subspècie de rata de coa blanca de Formentera (Eliomys quercinus ophiusae) presenta característiques gegantines amb comparació amb la mateixa espècie de Mallorca o de la península. La manca de depredadors naturals (només les òlibes i amb més petita escala el mussol banyut en són depredadors) porta a un descontrol de les poblacions, que augmenten fins arribar a formar plagues. Dins el grup de les aus, algunes espècies han augmentat també de manera incontrolada les seues poblacions; els casos més significatius són el de la gavina comuna (Larus cachinnans), el corb marí (Phalacrocorax aristotelis) o el teulat (Passer domesticus). Altres, en canvi, han sortit clarament perjudicades del seu enfrontament amb l’home; el virot (Puffinus mauretanicus), a punt de desaparèixer al final dels anys setanta del segle XX, va començar una recuperació esperançadora al final del mateix segle; les espècies d’ànecs més freqüents a l’estany Pudent, com Anas ssp., també sembla que van recuperant les seues poblacions a mesura que la caça ha anat minvant. També rèptils com ara la tortuga marina (Caretta caretta) han patit una forta regressió a causa de la influència humana. 3) Elevat nombre d’endemismes. Els endemismes a les illes són sempre freqüents i augmenten en la mesura que les illes estan més incomunicades o en l’escassa capacitat de desplaçament de l’espècie afectada. Els dos exemples més significatius són el de la rata de coa blanca (Eliomys quercinus ophiusae) i el de la sargantana (Podarcis pityusensis formenterae).

Amfibis

Només la granota (Rana perezi) viu en començar el s XXI a nombrosos safareigs de l’illa. A causa de la manca d’embassaments d’aigua dolça, la distribució d’amfibis era nul·la abans de l’arribada de l’home i ha estat introduïda a basses artificials i escampada als pocs embassaments estables, com ara l’antiga pedrera d’arena d’en Barber. El calàpet (Bufo viridis) era inexistent a l’illa, però els primers anys del s XXI ha estat citat en un o dos indrets, segurament escapat d’algun aquari particular.

Rèptils

El nombre d’espècies de rèptils és escàs i desigualment distribuït a l’illa. Només cinc espècies hi són presents i la majoria han estat introduïdes per l’home en època recent: el dragonet rosat (Hemidactylus turcicus), el dragó comú (Tarentola mauretanica), la sargantana (Podarcis pityusensis), la tortuga mediterrània (Testudo hermanni) i la tortuga mora (Testudo graeca). El dragonet rosat està àmpliament distribuït i és abundant a tota l’illa. De costums nocturns, se’l pot veure a la façana de les cases pageses alimentant-se d’insectes que acudeixen a la llum. Més petit que el dragó comú (10 cm de llargària màxima), és més esvelt i de color rosat clar; s’enfila per les parets gràcies a les ventoses i s’amaga durant el dia a les parets de pedra seca, a la fullaca dels jardins o a l’interior d’arena o terra. El dragó comú a Formentera és escàs i localitzat; és més gran que l’anterior (fins a 15 cm), més robust i de coloració més fosca. També de costums crepusculars i nocturns, caça insectes. La sargantana és el més comú de tots els rèptils i l’únic trobat als jaciments prehomínids. A diferència de les altres illes, a Formentera se la troba a tot arreu, fins i tot a indrets fortament urbanitzats, ja que s’adapta a la presència humana sense excessives dificultats. El seu color varia des d’un marró clar fins a un verd llampant, encara que presenta unes variacions morfològiques als diferents illots que envolten Formentera, que han portat a la definició de nombroses subespècies. La seua alimentació és bàsicament insectívora, però també pot menjar fruites, hortalisses i diverses restes orgàniques produïdes per l’home. Les tortugues de terra han estat introduïdes per l’home de manera recent. Es poden trobar les dues espècies, però pràcticament no formen poblacions lliures.

Aus

Dins el grup de nidificants les estratègies són diferents: alguns són ocells sedentaris, viuen tot l’any a l’illa, i altres són estivals, només hi van a criar i se’n tornen a la tardor. Les espècies nidificants ocupen els nínxols ecològics que la diversitat de l’illa permet, que són més escassos que a les illes més grans. D’entre els rapinyaires diürns només crien el falcó (Falco peregrinus) i el xoriguer (Falco tinnunculus); els rapinyaires nocturns nidificants són l’òliba (Tyto alba), que cria als penya-segats i en alguna casa vella abandonada, i els mussols petit (Otus scops) i banyut (Asio otus) que ho fan a empelts de bruixa dels boscos de pins; les espècies que s’adapten millor a l’home i a les seues deixalles en surten beneficiades i augmenten espectacularment les seues poblacions: l’espècie que millor il·lustra aquesta afirmació és la gavina (Larus cachinnans), que cria als penya-segats i illots i que presenta característiques de plaga en començar el s XXI; per contra, les espècies que viuen lligades a l’activitat agrària estan en total regressió, com és la guàtlera (Coturnix coturnix), gairebé desapareguda com a nidificant; altres espècies que crien a terra són el xebel·lí (Burhinus oedicnemus) amb poblacions ben estabilitzades arreu de l’illa; la perdiu (Alectoris rufa), reintroduïda com a espècie cinegètica; les terrol·les (Calandrella brachydactyla, Galerida theklae i Anthus campestris). També d’ambients rurals però criant a forats de paret o soques de figuera, es troba l’espectacular puput (Upupa epops). Dins les espècies lligades a llocs humits s’ha constatat una certa recuperació des que la vigilància als estanys i a les zones costaneres s’ha anat incrementant. Destaquen com a nidificants les picaplatges (Charadrius alexandrinus i Charadrius dubius), la polla d’aigua (Gallinula chloropus), l’avisador (Himantopus himantopus) amb una població entre 25 i 30 parelles i l’ànnera blanca (Tadorna tadorna), única anàtida que cria a principi del s XXI a l’estany Pudent. Als canyars i solserals que envolten aquest estany també hi crien la boscarla de canyar (Acrocephalus scirpaceus) i la titina groga (Motacilla flava). Als penya-segats crien aus marines de gran valor ecològic; a més de la gavina ja esmentada, destaquen la gavina corsa (Larus audouinii) molt abundant als illots, però esporàdicament també a diversos indrets de la costa de Formentera; el corb marí (Phalacrocorax aristotelis), fortament adaptat a la presència humana i en expansió; el fumarell (Hydrobates pelagicus); la baldritja (Calonectris diomedea), i el virot (Puffinus puffinus), objecte d’estudi preferencial per part de la SEO a través d’un programa Life de la Unió Europea. També aprofiten els penya-segats altres espècies com la falzia (Apus apus), la merla (Monticola solitarius), el teulat lliri (Petronia petronia) i el corb (Corvus corax). Els boscos són aprofitats per espècies com el tudó (Columba palumbus), la torta (Streptopelia turtur), fringíl·lids com la cadernera (Carduelis carduelis), el verderol (Carduelis chloris), el llinquer (Carduelis cannabina) i el garrafó (Serinus serinus) o sílvids com els ganyets (Sylvia sarda i Sylvia melanocephala); altres espècies que crien als boscos són el papamosques (Muscicapa striata) i el reietó (Regulus ignicapillus). Les migracions són èpoques transcendents per a les aus; les illes ocupen un lloc estratègic que fa possible que més de 200 espècies passin regularment per aquest territori. La migració primaveral comença ja el mes de març, però són els mesos d’abril i maig on s’observa un fort pas d’ocells, que procedents majoritàriament d’Àfrica, es dirigeixen nerviosos i apressadament cap als seus llocs de cria. Les espècies més comunes són passeriformes dels gèneres Sylvia, Phylloscopus, Phoenicurus, Ficedula i una llarga llista. El mes de maig és freqüent la presència al cel de rapinyaires com l’aligot (Buteo buteo), els esparvers (Circus aeruginosus) i altres espècies, el falcó vesprer (Pernis apivorus) o diversos falcons (Falco ssp.). Fonamentals són les zones humides on s’ajunten estols de limícoles (Tringa ssp., Calidris ssp., Limosa ssp., Actitis hypoleucos, Charadrius ssp.) amb grups d’anàtides (Anas ssp.), flamencs (Phoenicopterus ruber), làrids (Larus ssp, Sterna ssp.) i altres espècies que constitueixen un esclat de vida per a una de les zones més atractives i al mateix temps més fràgils de l’illa. A la tardor, amb més calma, es produeix el pas contrari dels mateixos ocells que van dels seus llocs de cria als quarters d’hivernada. Durant el mes d’agost passen ja els limícoles, però són els mesos de setembre i octubre els més importants per a la migració de tardor. Dins les aus hivernants destaca la presència a l’estany Pudent de la cabussonera (Podiceps nigricollis) que forma concentracions molt importants. Alguns hiverns, depenent del rigor hivernal a Europa, s’observen grups d’anàtides (Anas crecca, Anas platyrhynchos, Tadorna tadorna, Anas acuta, Anas penelope, etc.). Fora de les àrees protegides de l’estany, la presència d’oques (Anser anser) no és rara, però la forta pressió cinegètica fa impossible l’establiment de grups estables. La juia (Vanellus vanellus), el martinet (Pluvialis apricaria), el tord (Turdus philomelos) o espècies més menudes com el fredolec (Erithacus rubecula) o la coa-roja (Phoenicurus ochruros) són espècies ben arrelades com a hivernants.

Mamífers

Els mamífers terrestres estan totalment lligats a l’arribada de l’home a Formentera. No s’ha trobat cap resta fòssil de mamífers terrestres; l’equilibri dins els ecosistemes és per tant recent i porta a unes relacions que es veuen alterades en començar el s XXI per la capacitat d’adaptació de les diferents espècies de mamífers a la presència i a l’activitat humana. L’absència de carnívors dóna lloc a un fenomen irregular, on el cim de les cadenes tròfiques el formen exclusivament espècies d’aus. Si a tot això s’afegeix una excessiva producció de matèria orgànica per part de l’home, ens dóna com a conseqüència una proliferació de rosegadors que adquireix característiques alarmants de desequilibri dels ecosistemes insulars, ja de per si tan fràgils. Respecte a l’illa d’Eivissa, Formentera mostra l’absència del rat grill (Crocidura russula) i dels carnívors geneta (Genetta genetta) i mart (Martes foina); per contra a Formentera s’hi troba la rata de coa blanca (Eliomys quercinus), absent a Eivissa a l’inici del s XXI. La rata de coa blanca (Eliomys quercinus ophiusae) és l’espècie més interessant de tots els mamífers del s XXI. No es troba a Eivissa, però sí a la resta d’illes (Mallorca i Menorca), encara que es tracta d’una subespècie considerablement més petita que la de Formentera. Es pensa que deu ser el primer mamífer introduït a Formentera, possiblement pels primers pobladors de l’illa. Aquesta espècie presenta una curta letargia hivernal que pot interrompre si les condicions climàtiques són suaus. És molt abundant per tota l’illa i s’alimenta principalment d’insectes, mol·luscos, isòpodes, encara que presenta també una important dieta vegetariana (llegums, hortalisses, gra, etc.). El control de la seua població és escàs de manera natural, amb alguns depredadors com són l’òliba (Tyto alba) i en menor proporció el mussol banyut (Asio otus). Viu abundantment al voltant de les cases pageses, als boscos de pins, a les garrigues de romaní i ullastre i també als penya-segats de la Mola i el cap de Barbaria. De la resta d’espècies cal destacar l’abundància de l’eriçó (Erinaceus algirus) i els problemes de subsistència del conill (Oryctolagus cuniculus), freqüentment a punt d’extingir-se per la malaltia i de nou repoblat a partir de parelles domèstiques. A la relació anterior s’hi han d’afegir les espècies de ratapinyades que es troben per tota l’illa i els mamífers marins. Dins el primer grup es troba la ratapinyada de ferradura grossa (Rinolophus ferrum-equinum), la ratapinyada de ferradura petita (Rinolophus hipposideros) i, la més nombrosa, la ratapinyada petita (Pipistrellus pipistrellus). Al grup dels cetacis pertanyen, entre d’altres, els dofins (Tursiops truncatus, Delphinus delphis), els caps d’olla (Globicephala melaena i Grampus griseus), el catxalot (Physeter catodon), la balena de Cuvier (Ziphius cavirostris) i la balena (Balaenoptera physalis). [SCJ]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments