Fallot, Paul

Fallot, Paul (Estrasburg 1889 — París 1960) GEOL Geòleg. Llicenciat per la Universitat de Grenoble (1912). Catedràtic de Geologia de la Universitat de Nancy (1923). Professor de geologia mediterrània al Collège de France des de 1937. Membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans des de 1946.

Sens dubte ha estat un dels geòlegs més influents en el camp de la geologia balear i, possiblement, de tot el nostre àmbit territorial, que s’ocupà al llarg de la seua vida de tota la Mediterrània occidental. Això ha estat a causa no només de la seua dedicació a la resolució de molts problemes estratigràfics, paleogràfics i estructurals de l’arxipèlag i la serralada Bètica, sinó també per la gran influència directa i indirecta sobre la formació de molts de geòlegs del nostre país amb els quals col·laborà (Bartomeu Darder i Guillem Colom, entre d’altres).

El primer contacte amb la geologia balear el tengué el 1911, quan arribà a Mallorca per començar la seua tesi doctoral sobre la serra de Tramuntana. Aquest treball, que finalitzà el 1922, destaca per la minuciosa descripció estratigràfica, la novedosa concepció tectònica i l’extremada qualitat del mapa geològic que elaborà a escala 1:50.000.

Aviat passà a Eivissa i fruit de les seues recerques a la nostra illa són la publicació dels estudis “Sobre la geologia de l’illa d’Eivissa”, “Sobre la tectònica d’Eivissa” (1917), i “Sobre l’extensió vertical de les fàcies margoses amb cefalòpodes piritosos a l’illa d’Eivissa” (1921), aquest darrer amb la col·laboració de H. Termier, a més d’altres notes que figuren en algun lloc de les 27 publicacions que dedicà al coneixement geològic de les Balears.

El 1926 participà en el XIV Congrés Internacional de Geologia (Madrid) i intervengué en les investigacions dutes a terme al vessant meridional de la serralada de Mallorca. A partir d’aquell moment els seus esforços se centraren, sobretot, en l’intent d’aconseguir elaborar una síntesi geològica de la serralada Bètica. El 1960 li reteren un homenatge els geòlegs europeus, en reconeixement a la seua immensa tasca a tota la Mediterrània occidental.

Pel que fa a les Pitiüses, els seus treballs han constituït la base sobre la qual altres geòlegs, i especialment Y. Rangheard, han desenvolupat els seus estudis geològics. A les publicacions citades de 1917, ja indica en grans línies la tectònica d’Eivissa, consistent en la superposició de tres sèries que s’encavalquen del sud-est cap al nord-oest.

A la seua tesi doctoral, que és plena de referències a les illes vesines, apareixen nombroses aportacions, breus però molt valuoses, sobre l’estratigrafia d’Eivissa, basades en perfils minuciosament estudiats i descripcions on reconeix diferents formacions des del triàsic fins al quaternari. Respecte a l’estructura d’Eivissa, menciona les principals deformacions tectòniques i la seua edat, assenyalant les homologies amb la serralada mallorquina i el conjunt homogeni d’accidents tectònics que ambdues illes formen. [XGR]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments