F for Fake

F for Fake CIN (1973, color, 85 minuts, Iran, França, Alemanya) Darrer llargmetratge completat totalment per Orson Welles, també conegut com Question Mark.

El 1972, aquest director decidí fer una pel·lícula per a la televisió titulada Truth and Lies (Veritats i mentides) o Hoax (Trampa) amb la intenció de disminuir els enormes retards en el pagament dels seus impostos i donar fi a acusacions que no fos el geni original responsable de Ciutadà Kane (1941). El protagonista fou Elmyr de Hory, el falsificador hongarès, la vida i treball del qual havien estat tractats en el bestseller Fake! (1969) de Clifford Irving. Com que els dos havien estat entrevistats feia poc per un documental de la BBC dirigit per François Reichengach, Welles va comprar els drets de les seqüències filmades (moltes a les cases d’Hory i d’Irving a Eivissa, que mai no fou visitada pel mateix Wells). Mentre donava els retocs finals a París per a la seua pel·lícula televisiva, va rebre la notícia que les entrevistes fetes per Irving, sobre les quals es basava la seua biografia autoritzada del milionari texà Howard Hughes (publicada quasi trenta anys després, el 2000), eren també falsificades.

Trobant-se amb dos falsificadors de qualitat mundial, el mestre director va recordar la seua versió per a ràdio del llibre de H. G. Wells, La guerra dels móns, que el 30 d’octubre de 1938 havia enganyat gran part dels Estats Units, que ho varen prendre com una transmissió en directe d’una conquista marciana de New Jersey. Va decidir convertir el seu programa de televisió en un llargmetratge insòlit que explorà els temes d’art, autenticitat i astúcia professional. Després d’un any de treball intensiu a tres sales de muntatge, F for Fake fou completada a final de l’estiu de 1973, i estrenada a Nova York i Sant Sebastià. El poc èxit comercial fou un gran xoc per a Welles, encara que el seu entreteixit d’històries i tècniques de tres falsificadors extraordinaris havia donat com a resultat un assaig de cinema rebosant d’idees i d’originalitat.

Un dels trucs més espectaculars fou el d’enganyar l’espectador amb un conte sobre una musa de Picasso (un paper assumit per Oja Kodar) amb qui l’artista s’havia enfadat quan el seu pare (un “falsificador cèlebre”) va fer una exposició de falsos picassos.

El mateix Welles apareix inesperadament al final d’aquesta història per informar el públic que, a pesar de la seua promesa del principi de la pel·lícula de contar únicament la veritat durant la pròxima hora, l’esmentat període havia acabat feia 17 minuts, i durant aquest interval havia estat mentint pels descosits. [MPD]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments