Eivissa-Medi natural-Fauna

Eivissa-Medi natural

FAUNA

La fauna en general ha acusat de manera marcadíssima les transformacions realitzades al territori de les Pitiüses. És un fet que l’augment global de la productivitat biològica, aconseguit en substituir boscos per pastures, ha conduït a l’expansió d’algunes espècies animals en detriment d’algunes espècies pròpies i exclusives d’Eivissa, les espècies endèmiques.

La rarefacció d’ambients pristins, la competència per l’ocupació del territori i la minva o la gairebé eradicació de moltes fonts alimentàries naturals són responsables de l’enrariment o la desaparició de moltes d’aquestes espècies. Les espècies més vistents, els animals emblemàtics, escassegen cada dia més. No sempre es tracta de peces capitals en el funcionament d’ecosistemes, normalment capaços de reconvertir moltes funcions, però sí d’elements d’un patrimoni genètic i històric d’Eivissa, i d’arreu del món, impagables.

Per a l’estudi i l’avaluació de l’element endèmic d’Eivissa no cal adduir preteses raons de funcionalitat ecològica a l’hora de protegir segons quines espècies: basta respectar criteris ètics i estètics. Probablement no hi ha cap espècie ecològicament imprescindible, però moltes són patrimonialment irrenunciables. El coneixement i la conservació del patrimoni faunístic és només possible en el marc d’un territori ecològicament ben gestionat. En un paisatge degradat, el manteniment d’una fauna merament “ornamental” no tendria cap sentit i resultaria (a més de car) dificilíssim.

Les espècies endèmiques són les millors indicadores sobre l’estat dels ecosistemes. Els primigenis comptaran amb percentatges d’espècies endèmiques molt superiors que els espais degradats. Un primer pas, imprescindible per a la tipificació i l’avaluació de les comunitats és conèixer quines espècies són les més valuoses i són, sens dubte, les espècies endèmiques. Major biodiversitat no du implícit un millor estat de conservació. Els índexs de biodiversitat funcionen bé en espais poc alterats, com poden ser les selves de l’Amazònia. Allà totes les espècies són autòctones, i malauradament s’estan extingint totes alhora, però barems de biodiversitat usats a les selves de l’Amazònia no són vàlids per a les illes Pitiüses.

D’altra banda, és ben conegut que la biodiversitat insular és menor que la que es troba en àrees continentals equivalents. Per tant, la protecció de les illes no té la funció de preservar un màxim de biodiversitat, sinó que ha de preservar la que és pròpia d’aquestos ambients. La prioritat de conservació ha de ser acordada per a les espècies i comunitats endèmiques, ja que resulta evident que aquestes no es poden preservar in situ més que als seus propis ambients.

Així les illes i els ecosistemes de tipus mediterrani figuren entre les primeres prioritats del Programa Global per protegir les zones riques en recursos genètics (UICN-PNUMA-WWF 1980, Estratègia mundial per a la Conservació, publicat pel Parlament de les Illes Balears).

Sobre la valoració de les espècies i l’endemicitat s’imposa un criteri obvi, les espècies endèmiques han de ser prioritàries sobre les espècies no endèmiques. I d’entre aquelles, els tàxons de nivell superior, genèric, per exemple han de ser tenguts més en compte que altres endemismes específics, subespecífics o racials.

Els vertebrats suposen una mínima part de la fauna d’Eivissa. Els invertebrats són els veritables pobladors del planeta terra i, és clar, també d’Eivissa. Molts d’ells són endèmics, això és, que només viuen a l’illa d’Eivissa.

Un ecosistema particular el constitueixen els illots que envolten Eivissa. Els canvis del nivell de la mar que succeïren durant les glaciacions quaternàries deixaren tota una sèrie de petits territoris envoltant les illes majors de les Pitiüses amb un component faunístic semblant. Però, a partir d’aquest moment els processos ecològics que succeeixen a les illes majors (colonització per part d’altres vertebrats, depredadors, l’home...) no ocorre d’igual manera en els illots.

És més, el fet que la població dels illots sigui reduïda potencia la fixació d’alguns canvis genètics en la població que es reflecteixen en la coloració, la talla, etc. Aquesta diferenciació permet distingir subespècies de distintes poblacions.

Cal pensar, per exemple, que als diferents illots s’han descrit unes 45 subespècies de sargantanes de les Pitiüses (Podarcis pityusensis) i 29 subespècies de la sargantana de les Balears (Podarcis lilfordi), en general es corresponen a les poblacions de cada illot. No obstant això, aquest elevat nombre de subespècies, hom tendeix a reduir-lo o a discutir sobre la validesa d’algunes d’elles, però, en tot cas, és evident que hi ha un polimorfisme extraordinari.

Aquest polimorfisme no és exclusiu de les sargantanes, hi ha altres bons exemples com el que ocorre amb els coleòpters i els caragols terrestres.

Invertebrats

Els caragols (gasteròpodes)

Aquest és el cas dels caragols del gènere Trochoidea amb dues espècies, T. caroli i T. ebusitana, de les quals s’han descrit subespècies microareals. Són subespècies de costums lapidícoles i viuen entre la fullaraca davall arbustos, distribuïdes en els distints biòtops que es troben a les Pitiüses.

Els caragols de la família dels zonítids, amb unes closques lluentes o translúcides, també compten amb els seus endemismes: Oxychilus pytiusanus, Vitrea gasulli i Vitrea striata. Són típics habitants d’entrades de cavitats, ambients humícoles, entre la fullaca, entre les molses i sota pedres, protegits del sol. Oxychilus pytiusanus és una espècie endèmica de les illes Pitiüses i d’alguns dels illots d’aquest arxipèlag, ha estat localitzat a algunes cavitats d’Eivissa, com són l’avenc d’en Cosmi (Eivissa) i es Pouàs (Sant Antoni).

El gènere Vitrea compta amb una closca de mida molt petita i quasi transparent. Vitrea striata es diferencia conquiològicament de V. gasulli perquè aquesta darrera presenta una closca quasi llisa, sense espira esglaonada i amb voltes que tenen la perifèria molt més redona. Vitrea striata és endèmica d’Eivissa, coneguda únicament a sa Cala de Sant Vicent.

D’una mida més gran que els anteriors, hi ha tres espècies del gènere Iberellus: I. companyonii, I. pythiusensis i I. tanitianus, I. companyonii, de les tres espècies d’Iberellus, és l’endemisme amb més àmplia distribució; colonitza Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera i Cabrera; també alguns dels seus illots i ha estat introduïda accidentalment a alguns punts de la costa catalana; colonitza ambients xèrics i prelitorals i zones de garriga, humides i boscoses. I. pythiusensis és només coneguda a les illes Bledes (Eivissa): s’illa Plana i na Gorra, dos illots rocosos i pobres en vegetació. I. tanitianus fou descrita recentment (l’any 1993) sobre exemplars capturats a sa Cala de Sant Vicent i al coll de sa Creu (Eivissa).

Les localitats abans esmentades estan situades sobre terrenys calcaris i pedregosos, amb cert pendent, no molt assolellats. Són zones recobertes per una garriga, rica en líquens i estrat arbori compost per Pinus halepensis, pi bord. Limax majoricensis és un llimac que ha estat trobat fòssil a distints jaciments quaternaris de les Pitiüses, cosa que corrobora la seua antiguitat. És l’únic llimac endèmic de les Balears conegut a Mallorca, Cabrera i a les Pitiüses; a les Pitiüses ha estat recol·lectat a illots, de vegades molt separats de l’illa principal, fet que suggereix una colonització molt antiga. És una espècie de costums lapidícoles i humícoles, colonitzadora, a l’igual d’altres espècies de llimacs, de zones humides, encara que aquesta darrera està més restringida a les zones naturals poc alterades i és capaç de resistir fortes sequeres.

Un altre caragol terrestre que ha estat tractat en distintes publicacions per les seues implicacions biogeogràfiques és el caragol operculat, Tudorella ferruginea; actualment es dubta sobre l’assignació taxonòmica dels exemplars de fora de les Balears i Pitiüses que pertanyin a aquesta espècie. És un endemisme vivent de les Gimnèsies, més abundant a Mallorca que a Menorca però que ha estat trobat únicament com a fòssil a jaciments pliopleistocènics d’Eivissa i de Sardenya.

Endemismes paràsits de vertebrats

Es coneixen diferents espècies invertebrades endèmiques que són paràsites de vertebrats, són els helmints, Brachylaima simoni (paràsita de soricids, localitzat en el budell de Crocidura russula d’Eivissa), Gallegostrongylus ibicensis (paràsita dels ratolins Mus musculus i M. spretus, localitzada en els pulmons d’aquestos petits rosegadors), Strongyloides ophiusensis i Spauligodon cabrerae (ambdues paràsites de l’endèmica sargantana de les Pitiüses). Strongyloides ophiusensis, paràsit localitzat en el budell de Podarcis pityusensis, és l’única espècie coneguda del gènere Strongyloides que parasita sargantanes. Altres espècies d’aquest gènere han estat localitzades a la península Ibèrica com a paràsites de serps.

Spauligodon cabrerae, ha estat localitzada a la cloaca de les sargatanes endèmiques de les Balears Podarcis pityusensis i P. lilfordi. És l’espècie més representativa de la fauna d’helmints de les Balears i, tal com passa als illots de Menorca, Eivissa i Cabrera, és l’espècie amb més àmplia distribució i una de les millor representades.

Rhadinopsylla eivissensis és una puça que fou capturada sobre el ratolí Apodemus sylvaticus eivissensis, en un pinar de sa Quintana (Santa Eulària des Riu, Eivissa). Com totes les puces és de costums hematòfags, ectoparàsita de mamífers.

Els aràcnids

Entre els aràcnids també hi ha endemismes (aranyes, pseudoescorpins i opilions). Una petita aranya de color verdós, Harpactea dufouri, es troba a Eivissa; és mirmecòfila, això és, que s’alimenta de formigues.

Els pseudoescorpins són uns petits aràcnids (de pocs mil·límetres) amb pinces semblants als escorpins però sense coa, ni agulló. Transmeten el verí a les seues preses a través de les pinces. Neobisium ischyrum balearicum, Roncus neotropicus, Allochernes pityusensis i Dactylochelifer balearicus són els endemismes presents a Eivissa.

Neobisium ischyrum balearicum ha estat citada a Eivissa, a la serra Grossa (Sant Josep) i a Santa Eulària des Riu. És una espècie de costums humícoles, capturada entre la fullaraca arbòria o arbustiva o, de vegades, sota pedres.

Roncus neotropicus ha estat citat a la cova de Santa Agnès (Sant Antoni). També és comuna a l’exterior de les coves, ha estat recol·lectada a altres localitats, és una espècie lligada a ambients cavernícoles i humícoles que compta amb uns petits ulls, o fins i tot pot ser anoftalm; es pot trobar tant a l’interior de les coves com a l’exterior.

Allochernes pityusensis és una espècie endèmica coneguda només a Eivissa; fou recol·lectada a Santa Eulària, a la Serra Grossa i a Jesús, vora soques d’oliveres i entre la fullaraca de mata (Pistacia lentiscus).

Dactylochelifer balearicus ha estat recol·lectat a ambients sabulícoles (arenosos) a Jesús (cap Martinet). Tots els pseudoescorpins són espècies depredadores de petits invertebrats que viuen entre la fauna edàfica.

Els opilions, el darrer ordre d’aràcnids amb component endèmic d’Eivissa, estan representats per dues espècies endèmiques: Scotolemon krausi i Dasylobus ferrugineus, les quals són dels pocs endemismes compartits d’Eivissa i alguna de les Gimnèsies; el primer és una espècie de mides reduïdes i de color ataronjat (amb pèrdua de pigmentació) colonitzadora de la fauna edàfica. Aquesta interessant espècie ha estat localitzada a alguns illots d’Eivissa (ses Margalides i es Vedranell).

Dasylobus ferrugineus compta amb una distribució més àmplia per tot Eivissa.

Milpeus i centpeus (miriàpodes)

Els diplòpodes o milpeus són higròfils, reservats. Viuen entre la fullaca, sota pedres i a les escorxes, entre els troncs en descomposició, etc., protegits de les condicions extremes de temperatura i humitat. La majoria de les espècies són herbívores, mengen material vegetal en descomposició compten amb glàndules repel·lents per defensar-se dels seus enemics. El gènere Schyzophylum està molt ben representat a la península Ibèrica.

Schyzophyllum ibizanum és una espècie endèmica d’Eivissa, que fou recol·lectada a Sant Antoni. Glomeris ibizana, Strongylosoma soderlundi i Nesoporogaster excavatum (gènere endèmic) no han estat tornats a citar des de la seua descripció (1924). Segons els criteris i categories establertes per la UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa) s’havia de considerar extingida, ja que seria el cas d’una espècie no retrobada en llibertat durant els darrers cinquanta anys. Aquest també és el criteri adoptat pel CITES (Conveni Internacional de Tràfic d’Espècies).

El darrer, Pachymerium ferrugineum insulanum, és un centpeus, una subespècie endèmica coneguda de Mallorca, d’Eivissa i de sa Dragonera. L’espècie té una distribució holàrtica.

Col·lèmbols i diplurs

Lathiopyga ibicensis és una espècie pertany al grup Neanura phlegraea; es diferencia de Lathriopyga sinistra, L. conjuncta i I. monticola pel tubercle cefàlic central granulat (tal com ocorre amb L. phlegraea), és una espècie coneguda únicament de la localitat tipus, situada a la rodalia de Santa Eulària. Espècie edàfica localitzada en una zona de pinar (amb Pinus halepensis), conjuntament amb altres espècies de col·lèmbols: Hypogastrura pityusica i Neosminthurus natalicius, ambdues també endèmiques d’Eivissa.

Un altre element de la fauna edàfica és el diplur Plusiocampa breuili, que es caracteritza per la presència de tres macroquetes esternals en la tíbia III, i això fa pensar que pertany a les espècies del grup P. strouhali que poblen les coves de l’arc alpí, però no es tracta més que d’una convergència; està emparentada amb P. provincialis, que colonitza Provença i Sardenya, i és un endemisme conegut d’Eivissa, descrit a la cova des Regals (Santa Eulària), recol·lectat as Pouàs (Sant Antoni); es tracta d’una espècie de costums cavernícoles o endogeus, troglòfil, es pot classificar com a cavernícola, encara que es fa difícil delimitar, d’entre els campodeids, el límit entre elements endogeus i troglobis o troglòfils.

Els isòpodes terrestres

Entre els crustacis terrestres, els isòpodes o cucs de Sant Antoni, són un altre grup ben destacat pel que fa al nombre d’endemismes d’Eivissa. A les Balears se’n coneixen 70 espècies, 26 a Eivissa i 4 d’elles endemismes diànics, això és, coneguts exclusivament a les Pitiüses i al llevant ibèric.

Cal destacar els endemismes Neosiotoniscus dianae, Cristarmadillidium muricatum, Porcellio nigrogranulatus i Porcellio pityensis. Pel que fa a les Pitiüses els tres primers són coneguts només a Eivissa.

Ecosistemes d’aigua dolça

Uns punts extraordinàriament rics en vida són les fonts i torrents d’Eivissa. L’aigua és un element essencial per a la vida, dóna també a la fauna un alè per a moltes d’espècies. Espiadimonis, escarabats aquàtics, larves de tricòpters, mol·luscos d’aigua dolça, àcars aquàtics, esponges, crustacis, etc., es poden trobar únicament en aquestos ambients.

Entre els mol·luscos cal destacar Melanopsis doufouri, que és un caragol que viu a unes poques zones humides d’Eivissa, és una espècie colonitzadora de torrents i de punts d’aigua en moviment; aquest interessant caragol està en greu regressió per la sobreexplotació d’aqüífers que suporta l’illa amb la consegüent salinització, així com la contaminació dels torrents d’Eivissa; viuen sobre fons durs, en aigües netes de poc corrent i molt poca fondària, malgrat que l’espècie compta amb una àmplia distribució, es coneixen i diferencien tota una sèrie d’àrees genèticament aïllades i distribuïdes pel llevant ibèric, d’una morfologia diferenciable.

Els melanòpsids compten amb un grau d’endemisme extrem, de manera que la majoria de les espècies tenen àrees de distribució molt restringides. És una espècie molt interessant des del punt de vista paleobiogeogràfic, no oblidem que els mol·luscos són dels pocs invertebrats que es conserven en els jaciments paleontològics.

Altres petits mol·luscos que es coneixen lligats a aquestos ambients de piques, sèquies, en definitiva d’aigües netes, són: Pseudamnicola gasulli i Mercuria balearica.

Els crustacis no són menys importants. Proasellus coxalis gabriellae fou inicialment adscrita al gènere Asellus; és un gènere d’origen molt antic i de dispersió actual circummediterrània; alguns autors consideren aquesta subespècie afí amb P. c. banyulensis de Catalunya i del llevant ibèric i P. c. peyerimhoffi del nord d’Africa; l’espècie té una distribució perimediterrània, amb una àrea satèl·lit al nord d’Europa, la subespècie és endèmica de les Balears i a Eivissa s’ha recol·lectat al riu de Santa Eulària. Proasellus coxalis gabriellae és una espècie troglòfila, pobladora de canalades properes a zones agrícoles i que també es pot trobar a aigües freàtiques (pous i cursos d’aigua hipogeus); es tracta d’una subespècie obscurícola, parcialment despigmentada que sembla poc sensible al nivell d’oxigen de l’aigua, per trobar-se a pous amb abundants materials en descomposició; és incapaç de resistir la dessecació, així com de produir cap mena de propàgul dispersiu.

Pseudoniphargus pedrerae, P. pityusensis i Echinogammarus claptoczi ebusitanus són altres tres crustacis lligats a sèquies, torrents i cavitats: els dos primers són endèmics de les Pitiüses i es coneixen a la font d’Atzaró (Santa Eulària). P. pedrerae, capturada en ambients estigobis, a la font d’en Refila (Sant Joan), al pou d’en Catoi (Sant Joan) i a la font d’Atzaró (Santa Eulària). P. pityusensis, espècie pròpia d’aigües freàtiques i ambients troglòfils. La tercera forma, malgrat dur l’epítet ebusitanus, és una subespècie de major difusió, distribuïda pel nord d’Àfrica i Malta; és una forma detritòfaga en sentit ampli, descrita a Eivissa.

Insectes

Papallones, xinxes, mosques, llagostes, escarabats, formigues, abelles i vespes són també molt importants en la dinàmica d’Eivissa. Molts d’aquestos habitants d’Eivissa són importants pol·linitzadors i dispersors de moltes de les plantes d’Eivissa. Sense els pol·linitzadors, aquestes espècies, estarien abocades a l’extinció.

Papallones (lepidòpters)

Les papallones diürnes i nocturnes compten amb prop de 400 espècies a les Balears, moltes de les quals poden trobar-se a Eivissa.

Les papallones diürnes, que són anomenades pels científics ropalòcers i donen una nota de color i bellesa al paisatge durant bona part de l’any.

Les papallones llimoneres o groguetes (Gonepteryx cleopatra balearica i Gonepteryx cleopatra petronellae) i la rogeta de l’ugó (Polyommatus icarus balearica) són uns bells representants d’aquestes delicades papallones de les quals s’han descrit subespècies endèmiques, algunes no exemptes de discussió sobre la seua validesa taxonòmica.

Gonepteryx cleopatra balearica es diferencia de la ssp. cleopatra per ser de mida major i amb taques grogues, les dels mascles més pàl·lides i petites, i el revers alar d’un groc verdós uniforme; encara que alguns autors consideren que aquesta no és la forma més comuna a l’arxipèlag, sinó que se sembla més a la subespècie nominal ssp. cleopatra. La papallona llimonera o grogueta és comuna a tot tipus d’ambient, vola durant les hores més caloroses de l’estiu, és comuna a les platges cercant flors de Cakile maritima i presenta, almenys, tres generacions amb uns màxims al final de juliol i al mes d’agost, al qual segueixen, per abundància, el mes d’abril i els de setembre i octubre.

Gonepteryx cleopatra petronellae és una subespècie també discutida (es dubta de la seua validesa) i fou descrita a Sant Antoni. Aquesta papallona llimonera colonitza tot tipus d’ambients; les necessitats ecològiques són semblants a les de Gonepteryx cleopatra balearica.

La rogeta de l’ugó (Polyommatus icarus balearica) es diferencia de la subespècie nominal per la seua mida sensiblement inferior, la brillantor del color i la presència de molts d’especímens de taques a l’àrea submarginal de l’anvers de les ales anteriors. Són petites papallones diürnes també nomenades genèricament blavetes (pel seu color blavós). Els ous tenen forma discoïdal i les erugues no tenen la forma característica eruciforme sinó que són semblants a isòpodes ja que són rabassudes, curtes i aplanades i el cap no es distingeix amb claredat.

Pel que fa a les papallones nocturnes (heteròcers) també se n’han descrit espècies o subespècies a Eivissa i també, com s’ha esmentat amb els ropalòcers, tots ells són tàxons de dubtosa validesa taxonòmica.

N’esmentarem tres espècies, algunes d’elles amb l’epítet que fa referència a la seua descripció d’origen: Idaea ibizaria, Eilema torstenii i Coscina cribaria ibicenca.

Idaea ibizaria és una papallona nocturna, pertanyent a la família dels geomètrids; com les subespècies anteriors, és una espècie de dubtosa assignació taxonòmica; és una espècie descrita amb exemplars d’Eivissa, de costums nocturns o crepusculars, d’ales grosses en proporció al seu cos, fràgils i de colors clars i amb abundants dibuixos; l’eruga té dos parells de falses potes i té un moviment característic, les mou col·locant-les directament al costat del cap.

Eilema torstenii i Coscinia cribaria ibicenca són unes curioses papallones amb erugues d’abundant pilositat, que es traslladen amb gran rapidesa i fabriquen un capoll amb seda i pèls; normalment presenten colors aposemàtics, premonitoris de la seua toxicitat.

Llagostes (ortòpters)

Euchorthippus angustulus és una espècie endèmica de Mallorca, Eivissa i Formentera. Trobada a Santa Eulària des Riu, Talamanca i na Xemena. Espècie localitzada en camps de conreu, fitòfila, diürna, molt activa, s’alimenta de gramínies verdes. Els adults es troben preferentment a final d’estiu. Els seus cants han estat emprats per a la determinació de les diferents espècies.

Mosques (dípters)

Bibio gineri és una espècie propera a B. laufferi, no obstant això és distingible per la pubescència toràcica i abdominal negra i el centre i pleuronots finament granulats, per la qual cosa són bastant brillants; es diferencia de B. strobli per la cèl·lula C que en aquesta espècie és pàl·lida i les potes de la femella són negres; és coneguda a Eivissa. Els bibiònids es caracteritzen per ser espècies comunes en el sòl, durant la seua fase larval.

Machimus ibizensis és una espècie propera a M. lacimulatus, però n’és distingible per comptar amb antenes amb l’estil de longitud quasi igual a la del tercer artell, antenes amb pilositat blanquinosa, rares vegades mesclada en el segon segment amb alguns pèls negres, presenta cerres occipitals en general groguenques i nombroses cerres dorsocentrals darrere la sutura, mentre que a M. lacimulatus són tres; els esternits abdominals no presenten les tres bandes longitudinals de M. lacimulatus, l’esternit VIII en el mascle té el sortint mitjà molt més pronunciat que M. ibizensis i l’oviscapte de la femella és més estret. Trobada a Sant Agustí. Són espècies depredadores tant en la fase larval com en la fase adulta.

El gènere Azorastia comprèn únicament tres espècies arreu del món. Azorastia gemmae es distingeix clarament de les altres dues espècies per la genitàlia d’ambdós sexes. Coneguda a punta Arabí i a s’illa Redona (Santa Eulària), capturada majoritàriament sobre peix mort i flors d’umbel·líferes, és possiblement sapròfaga.

Thoracochaeta palpebris és una espècie endèmica d’Eivissa, recol·lectada a la platja des Canar (Santa Eulària). El gènere Thoracochaeta comprèn nou espècies distribuïdes en la regió paleàrtica. Th. palpebris és una espècie molt propera a Th. mediterranea (coneguda a l’illa de Pantallèria), lligada a ambients supralitorals, recol·lectada entre restes d’alga, Posidonia, és sapròfaga. Salemea bolivari és una espècie pertanyent al grup fitamita, semblant a S. balanina, de la qual es distingeix per comptar amb petites cerres apicals a l’escut; els ganxos anteriors no són tan corbats ni aguts en l’extrem; va ser descrita inicialment sota el gènere Sarcophaga i és coneguda només a Eivissa; les larves d’aquesta família es caracteritzen per poder desenvolupar-se molt ràpidament en materials en descomposició gràcies al fet de l’ovoviviparisme, que fa que les larves neixin dels ous, dins les vies genitals de les mosques mare, de manera que no hi ha una posta típica.

Vespes i abelles (himenòpters)

Entamobora pseudoplicata està inclosa en el grup crassitarsis reconeixible per la posició dels ocels; el mascle encara no ha estat descrit; a més d’Eivissa (es Codolar), aquesta espècie ha estat recol·lectada a Menorca (Alcantar); probablement també ha colonitzat la major de les Gimmèsies; es tracta d’una espècie d’ambients sabulícoles; la seua picada és una de les més doloroses, però de curta durada i sense efectes secundaris. És un ectoparàsit d’aranyes.

Ancistrocerus ebusitanus és una espècie relacionada amb A. gazelloides de Sardenya; és endèmica de Mallorca, Eivissa i Cabrera; ha estat citada: al puig des Molins, Can Fornet, platja d’en Bossa, carretera de Sant Francesc de ses Salines, torre de sa Sal Rossa, platja des Codolar, cala des Jondal, Porroig, puig de Cas Serres (Sant Josep); és colonitzadora de distints ambients, zona de garriga i platges. Els eumènids són espècies solitàries, i mai no formen societats; les larves s’alimenten de preses vives, generalment larves de lepidòpters prèviament anestesiades per la femella; els nius on es desenvolupa la larva tenen formes característiques per a cada espècie; ha estat recol·lectada sobrevolant Ficus carica (figuera), Pistacia lentiscus (mata), Cistus albidus (estepa blanca), Thymbra capitata (frígola) i altres plantes compostes de color groc.

Pseudepipona gineri, és una altra espècie endèmica d’Eivissa, recol·lectada a Balansat, Jesús, font des Tur, Can Fornet, Sant Francesc de ses Salines i la platja des Codolar; recol·lectada sobrevolant Cistus albidus (estepa blanca) i Reichardia tingitana.

Halictus microcardia és una espècie endèmica de les Balears que ha estat citada a nombroses localitats d’Eivissa. Els halíctids es caracteritzen per tenir una llengua llarga, replegada en situació de repòs, perquè tenen una única bossa recol·lectora de pol·len en les últimes tíbies; construeixen un niu enterrat a una profunditat de 60 cm, vertical o un poc oblic, amb una única entrada i amb ramificacions laterals a la galeria principal. Espècie d’ampli espectre que colonitza zones ruderals, zones de conreu i zones arbrades; ha estat recol·lectada sobrevolant Sedum sediforme (crespinell groc), Psoralea bituminosa (herba cabruna), Eryngium campestre (escard cigaler), Foeniculum vulgare (fonoll), Convolvulus arvensis (corretjola), Ipomoea purpurea, Thymbra capitata (frígola), Helicrysum stoechas (mançanella), Dittrichia viscosa (olivarda), Chrysanthemum coronarium (bolig), Scolymus hispanicus i sobre flors grogues de plantes de la família de les compostes.

Lasioglossus nitidulum hammi és una forma endèmica de les Balears, es coneix a nombroses localitats de l’illa d’Eivissa, i colonitza zones ruderals. Ha estat recol·lectada sobre Eryngium campestre (escard cigaler), Foeniculum vulgare (fonoll), Erica multiflora (cepell), Convolvulus arvensis (corretjola), Thymbra capitata (frígola), Helichrysum stoechas (mançanella), Dittrichia viscosa (olivarda) i Sonchus tenerrimus (llicsó).

Andrea flavipes ibizensis se separa de la subespècie nominal, entre altres característiques, per la manca de la carena longitudinal a la cara interna superior dels fèmurs i per la major amplitud de la càpsula genital. És una subespècie endèmica d’Eivissa, que ha estat citada a nombroses localitats de l’illa; la subespècie nominal està distribuïda pel nord d’Àfrica, Europa i Àsia (amb nombroses subespècies); ha estat citada també a Mallorca i a Eivissa; els representants de la família dels andrènits sovent són parasitats per insectes de l’ordre dels estrepsípters, els quals provoquen en les formes d’aquesta família una inversió sexual; tenen una important acció pol·linitzadora; a les potes posteriors presenten unes estructures especials per recol·lectar el pol·len i colonitza zones obertes i de garriga; ha estat recol·lectada sobre Hirschfeldia incana (ravenissa groga), Ononis natrix (botja), Euphorbia serrata (lletrera), Cistus albidus (estepa blanca), Cistus monspeliensis (estepa negra), Chrysanthemum coronarium (bolig), Hypochroeris achyrophorus, Sonchus tenerrimus (llicsó) i distintes espècies de compostes de flors grogues.

Andrena poupillieri incana es caracteritza, en la femella, per una manca de puntuació en la primera tergita; la de la segona és clarament més distingible, però més difuminada que la de la forma nominal; les següents tergites estan més subtilment puntejades i en el mascle, especialment les primeres tergites, presenten una puntuació fina i colors cridaners. la subespècie endèmica ha estat citada al puig des Molins (Eivissa) i a la platja des Codolar (Sant Josep); la subespècie nominal és coneguda al nord d’Àfrica i al sud de Portugal; és colonitzadora de zones de garriga baixa i zones properes a la mar. Ha estat recol·lectada sobre Lotus cytisoides i Sonchus tenerrimus (llicsó).

Anthophora balearica és una espècie pol·linitzadora, nidifica en el sòl, generalment dur, el qual treballa amb el líquid salival. Primer fa una galeria horitzontal, a pocs centímetres de la superfície, després gira verticalment i col·loca al fons de 15 a 20 cel·les proveïdes de pol·len humit i nèctar, tancades amb un opercle argilós espès. És colonitzadora de garrigues i pradells herbacis, de vegades prop de la mar. S’ha recol·lectat sobre Eruca vesicaria (ruca), Ononis natrix (botja), Melilotus indica, Trifolium stellatum (trèvol estrellat), Lotus cytisoides, Lotus ornithopodioides, Psoralea bituminosa (herba cabruna), Cistus albidus (estepa blanca), Anchusa azurea, Echium parviflorum, Echium sabulicolum, Lavandula dentata (tomaní), Salvia verbenacea (tàrrec), Chrysanthemum coronarium (bolig) i Sonchus tenerrimus (llicsó).

Eucera numida balearica és una subespècie endèmica coneguda a Mallorca, Menorca i Eivissa; en aquesta última illa s’ha trobat a la platja des Codolar (Sant Josep); l’espècie colonitza el sud d’Europa i és lligada a zones de garriga i a zones litorals; ha estat recollida sobre Eruca vesicaria (ruca).

Chalicodoma sicula balearica és una espècie comuna i àmpliament distribuïda pel sud-est d’Europa, illes Canàries, Creta i Xipre; la subespècie endèmica de les Balears, ha estat citada a Mallorca, Eivissa i Menorca; a Eivissa s’ha recol·lectat a la platja des Codolar, la Canal, sa Talaiassa i el puig des Molins, sobrevolant plantes d’Echium parvifolium, Lavandula dentata (tomaní), Salvia verbenaca (tàrrec), Asphodelus aestims, Lotus cytisoides, Ononis natrix (botja), Psoralea bituminosa (herba cabruna), Myrtus communis (murta) i Anchusa azurea (porrassa); es tracta d’una espècie amb un important paper pol·linitzador.

Escarabats (coleòpters)

El veritable grup faunístic que supera tots els altres tant en abundància d’espècies com en quantitat, és l’ordre dels escarabats. A les Balears es coneixen prop d’unes 1.700 espècies vegetals, donc bé, únicament entre els escarabats, els coleòpters, trobam més de 2.000 espècies. Els banyarrics, les fures, els corcs, els jaumets, els períols, els bequeruts, els escarabats merders, etc., tots ells tenen un paper ecològic molt important en la dinàmica de reciclatge de nutrients. I per descomptat, entre ells també hi ha el major nombre d’endemismes: curculiònids, estafilínids, pselàfids, geotrúpids, crisomèlids, caràbids, tenebriònids, etc. són algunes de les moltes famílies entre les quals trobam abundants endemismes.

Però d’entre totes les famílies de coleòpters, si se n’hagués de destacar alguna, no hi hauria cap dubte que serien els tenebriònids, una família d’escarabats negres d’aspecte reforçat entre els quals trobam el major percentatge d’espècies endèmiques: Orthomus trapezicollis formenterae, Platyderus balearicus, Hydraena balearica, Neuraphes navasi, Medon subterraneum, Astenus lepidulus, Entomoculia ebusica, Thypholosorius ibizensis, Faronus espanoli, Decatocerus pityusensis, Elaphocera ibicensis, Attalus gineri, Airaphilus nasutus balearicus, Mordellistena ermischi, Pachychila sublunata, Tenthyria ophiusae, Stenosis intricata, Alphasida ibicensis ibicensis, Alphasida ibicensis ovalaris, Alphasida ibicensis medae, Asida ludovici ludovici, Asida ludovici minorata, Asida mater mater, Asida mater cunicularia, Asida mater inmarginata, Asida mater gasulli, Asida mater josefinae, Pimelia elevata, Blaps bedeli torressalai, Heliopathes balearicus, Phylan mediterraneus, Phaleria pujeti, Crypticus pubens balearicus, Pseudosericius ibicensis, Nesotes viridicollis ibicensis, Chrysolina banski ibicensis, Geonemus palaui, Pseudotorneuma zariquiei i Cycloderes espagnoli.

El gènere Orthomus es divideix en tres grups. Un d’ells està format per espècies amb una elevada capacitat de dispersió i que aquí no considerarem. El segon grup és el format per les espècies numídiques (regió murciana, Pitiüses, Mallorca, Algèria i Tunísia). O. trapezicollis formenterae forma part d’aquest segon grup. Finalment, el tercer grup està format per espècies leonídiques (litoral català, Pirineus orientals). O. balearicus, que viu a Mallorca, presenta una major afinitat amb aquest tercer grup. És una subespècie endèmica de les Pitiüses. Ha estat citada a Sant Josep, Eivissa i a Sant Francesc, la Savina i s’estany des Peix, a Formentera. És una espècie lapidícola, lligada a zones humides. Ha estat trobada repetides ocasions a l’ombra de savines.

Els pterostiquins són un grup de coleòpters caçadors. Platyderus balearicus és una espècie endèmica d’Eivissa. A les Balears es coneixen altres dues espècies endèmiques més d’aquest gènere biogeogràficament excloents: P. formenterae (de Formentera) i P. majoricus (de Mallorca).

Hydraena balearica és una espècie lligada a ambients aquàtics, fonts i torrents. A Eivissa fou recol·lectada a la font de can Roig Pi i al riu de Santa Eulària. D’aquestes localitats, possiblement se n’hagi extingit.

Neuraphes navasi és una espècie endèmica d’Eivissa, molt propera a l’espècie corsosarda N. reveilierei i clarament separada del grup de N. sparshalli, format per espècies de distribució ibèrica i europea. Els escidmènids, família a la qual pertany Neuraphes navasi viuen sota escorxes, entre detritus vegetals, al peu d’arbres. Alguna espècie ha estat localitzada dins formiguers.

Medon subterraneum és una espècie de la qual només es coneix el mascle. Les seues característiques el diferencien de tots els mascles coneguts de les espècies de Medon europees, excepte Medon apicalis amb el qual se sembla lleugerament. Espècie coneguda a l’avenc d’en Cosmi (Sant Miquel, Eivissa). M. subterraneum compta amb una important reducció ocular, coloració clara i desaparició del recobriment del propigidi. Totes aquestes característiques suggereixen una certa especialització per a la vida subterrània.

Astenus lepidulus és una espècie pertanyent al grup d’A. angustatus distingible per comptar amb uns èlitres curts, amb el dors arrodonit i poc marcat; el mascle és desconegut; espècie coneguda de l’illa d’Eivissa, lligada preferentment a zones humides.

Entomoculia ebusica és una espècie pertanyent al grup d’Entomoculia occidentalis i propera a E. zariquieyi de Catalunya. És una espècie essencialment detritòfaga, coneguda únicament a sa cala de Sant Vicent.

Typhlosorius ibizensis és una espècie relacionada amb altres espècies de la costa del llevant de la península Ibèrica, coneguda exclusivament de la localitat tipus, Sant Antoni (Eivissa); espècie endogea completament despigmentada i anoftalma, de coloració vermella brunenca.

Faronus espanoli és una espècie descrita i coneguda només de l’illa d’Eivissa, recollida a Sant Miquel, és de costums humícoles o endogeus, de dimensions reduïdes i colors poc vistosos.

Decatocerus pityusensis és una espècie descrita a Eivissa, coneguda exclusivament a sa Canal; espècie humícola, trobada sedassant terra de mata. Altres individus foren capturats entre les fulles de vells bulbs d’Urginea maritima.

Elaphocera ibicensis és una espècie de mida major que el seu germà Elaphocera capdeboui (un endemisme gimnèsic); a més de la mida hi ha altres característiques que la separen d’aquesta espècie, cal destacar la manca de protuberància corniculada frontal i pel tercer artell anterior no espinós; sembla ser que s’hi dóna un interessant fenomen de nanisme a les poblacions que viuen a les dunes costaneres; és una espècie descrita a Sant Antoni (Eivissa) i citada a Sant Antoni, Buscastell, ses Salines, sa Conillera (Eivissa), a la rodalia d’Eivissa i a Sant Agustí i distribuïda per totes les Pitiüses i diferents illots costaners, comuna a zones obertes i d’eclosió explosiva després de les pluges de tardor (principalment durant els mesos d’octubre i novembre). Les larves d’espècies properes viuen enterrades i s’alimenten d’arrels de diferents vegetals.

Attalus gineri és una espècie endèmica d’Eivissa pertanyent al grup africà d’A. ariasi, A. pardoi i A. paradoxus; dels dos primers es diferencia pel color dels seus teixits de tonalitat clara de llautó sense les verdes ni blavoses característiques d’aquestes dues espècies i també per la puntuació elitral, petita i rugosa, no composta per fossetes grosses i aïllades, i pel seu protòrax més transvers i més ample que els èlitres en la seua base.

Airaphilus nasutus balearicus es diferencia de la ssp. nominal per presentar una mida més petita, un cos sensiblement més estret i més convex i per les seues antenes, que són més primes; sembla que només és coneguda per la descripció original a Buscastell. La forma nominal A. nasutus té una distribució més àmplia, ocupant gran part d’Europa meridional i d’Algèria; alguns exemplars foren trobats a un formiguer de Crematogaster scutellaris.

Mordellistena ermischi és una espècie propera a M. micans, de què es diferencia, entre altres característiques, pels palps totalment negres i amb l’artell apical major i més triangular, les antenes uniformement negres i amb els artells un poc més curts i l’aedeagus menys estret en la zona central, en la distal més ovalat i l’àpex proporcionalment més fi i llarg; és endèmica d’Eivissa, recol·lectada a la rodalia de la ciutat d’Eivissa, en unes pedreres en la carretera de Sant Josep. M. micans s’estén per Europa, la regió mediterrània i Turquia, és una espècie florícola citada sobre flors de Foeniculum vulgare i Eryngium campestre.

Pachychila sublunata és una espècie filogenèticament propera a P. acuminata, del nord d’Àfrica, i és un endemisme comú a les Pitiüses i a Mallorca (falta a Menorca); és un dels únics 12 (5% del total) endemismes balears (sense problemes taxonòmics pendents) comuns a les Gimnèsies i a les Pitiüses, més abundant a la franja litoral, però se’n poden trobar poblacions a molts d’indrets de l’interior; presenta una lleugera tendència sabulícola, però també es pot trobar a altres indrets (per exemple, a jardins i altres llocs semblants). La majoria de les espècies de tenebriònids són detritòfagues en sentit ampli.

Tentyria ophiusae és molt afí a T. schaumi (endemisme gimnèsic). Aquestes dues espècies són clarament diferenciables per la mida (T. ophiusae és més petita) i per les estries del pronot (quasi esborrades a T. ophiusae). Les dues espècies balears són molt semblants a T. elongata, del sud-oest de la península Ibèrica, però també presenten certes afinitats amb T. ligurica, de Còrsega i Sardenya. Les relacions filogenètiques de totes aquestes espècies no són prou clares, per la qual cosa l’origen biogeogràfic dels endemismes balears roman incert; és un endemisme de les Pitiüses, conegut a distintes localitats, viu a la franja litoral i té una clara tendència sabulícola.

Stenosis intricata, és un petit escarabat de la família dels tenebriònids que viu a les Gimnèsies i a les Pitiüses (i els seus illots). S’han esmentat petites diferències entre el material de les Pitiüses i el de les Gimnèsies, sense donar, però, cap estatus taxonòmic diferencial a cap de les poblacions; coneguda a les Balears i a les illes Medes, en aquesta última localitat, si realment és present, el més probable és que hi hagi estat introduïda.

De totes maneres, caldria confirmar la presència d’aquesta espècie a les illes Medes, ja que en el treball on se cita sembla indicar amb aquest nom el grup d’illes que conformen ses Bledes (terme municipal de Sant Antoni, Eivissa) i es podria tractar d’un error toponímic; és més abundant a la franja litoral, però se’n poden trobar moltes poblacions a l’interior; han estat descrites tres subespècies d’Alphasida ibicensis: ibicensis, ovalae i medae, que són vicariants entre elles, i que se separen per petites diferències en la coloració, en la mida del cos i en l’ornamentació dels èlitres.

A. ibicensis ibicensis és la subespècie de mida corporal més grossa, presenta les costelles elitrals molt marcades i una coloració més obscura i poc lluenta, és coneguda als voltants d’Eivissa; és una subespècie localment abundant a certs indrets de la franja litoral, però en general escassa.

Alphasida ibicensis ovalaris es caracteritza per la seua mida corporal més petita, pel cos més lluent i les costelles elitrals més esborrades; és una subespècie pròpia de Formentera i d’alguns illots des Freus.

Alphasida ibicensis medae presenta caràcters frontera entre Alphasida ibicensis ibicensis i A. ibicensis ovalaris, és exclusiva de ses Bledes. Cal recordar que la subespècie medae fou descrita de na Plana, una de les petites illes que conformen ses Bledes.

Asida ludovici ludovici presenta una major afinitat filogenètica amb espècies cirnosardes que amb altres espècies balears o ibèriques, se n’han descrit dues subespècies: ludovici i minorata. Aquestes subespècies són mútuament vicariants i se separen per diferències molt subtils en la forma del pronot i per la mida del cos (més petita a A. ludivici minorata). Asida ludovici ludovici es troba a Eivissa i als illots propers, excepte en els des freus. Asida ludovici minorata, per contra, es troba a Formentera i als illots des freus.

S’han descrit cinc subespècies vicariants d’Asida mater mater: A. mater s. stric. (Sant Antoni), A. mater cunicularia (sa Conillera, s’Espartar i na Bosc), A. mater inmarginata (Formentera i part sud-oriental d’Eivissa), A. mater gasulli (Tagomago) i A. mater josefinae (Sant Joan); aquestes subespècies es diferencien per caràcters tals com la forma del pronot, la intensitat i densitat de la granulació de diferents plaques esquelètiques o la conformació de costelles elitrals; són sempre caràcters subtils i de vegades amb estadis de transició. La subespècie A. mater mater està localitzada als voltants de Sant Antoni, A. mater cunicularia està localitzada als illots del nord-oest d’Eivissa (ses Bledes, sa Conillera, s’Espartar i altres), A. mater inmarginata està localitzada a Formentera i als illots des Freus; també n’hi ha alguna població al sud d’Eivissa. A. mater gasulli està localitzada a l’illa de Tagomago (sud-est d’Eivissa) i A. mater josefinae està localitzada als voltants de Sant Joan i podria ser pròpia del nord de l’illa d’Eivissa.

Pimelia elevata, l’escarabat fura, és un endemisme de les Pitiüses, més abundant a la franja litoral arenosa, malgrat que també es pot trobar a l’interior.

Blaps bedeli torressalai, escarabat pudent, rar, del qual es coneixen algunes poblacions a Menorca, on aquesta espècie és més abundant; ha estat trobat recentment a un illot d’Eivissa (ses Bledes, a l’oest de l’illa). L’escarabat pudent, a Menorca, és trogloxè, mentre que a Eivissa és lapidícola.

Heliopathes balearicus és l’únic representant del gènere a les Balears, pertany al grup d’Heliopathes emarginatus, format per espècies àmpliament distribuïdes per tota la Mediterrània occidental, caracteritzades essencialment per l’estructura dels protarsos del mascle; és un endemisme de Formentera i de certs illots des Freus, de tendència sabulícola, de dunes més o menys fixades, tant actuals com fòssils; se’l pot trobar sota pedres o, sobretot, enterrat al peu de petits arbusts.

Phylan mediterraneus és un endemisme de les Pitiüses, citat de diferents localitats, molt abundant per tot arreu, especialment a la franja litoral rocosa.

Phaleria pujeti és una espècie coneguda a localitats litorals aïllades de Mallorca, Menorca i Eivissa. Ha estat recol·lectada a cales de petites dimensions però en bon estat de conservació, per la qual cosa es considera un bon bioindicador d’ecosistemes dunars; és una espècie de costums sabulícoles. Totes les espècies del gènere Phaleria viuen a la primera línia de les platges, entre les deixalles que du la mar, presenten una coloració lleugerament despigmentada, críptica i com altres espècies que viuen al mateix hàbitat, estan greument amenaçades. La subespècie

Crypticus pubens balearicus és un endemisme de les Balears i la subespècie nominal es pot trobar al Marroc i al sud de la península Ibèrica. C. pubens balearicus presenta una mida corporal més grossa, les antenes més gruixades i la puntuació del pronot més fina i dispersa; es coneix només a alguns illots de Cabrera i alguns illots des Freus; és una subespècie pròpia de la franja litoral, presenta una lleugera tendència sabulícola, però no colonitza les dunes poc fixades; la seua distribució se solapa amb l’àrea de nidificació de certes aus marines i, de manera parcial, amb l’àrea de distribució d’una sèrie de plantes, la qual cosa indueix a pensar que aquesta espècie es podria dispersar per ornitocòria.

Pseudosericius ibicensis tal com indica el seu nom és una espècie endèmica d’Eivissa, coneguda de distintes localitats de l’illa.

Nesotes viridicollis ibicensis, pròpia de les Pitiüses, se separa de la subespècie nominal (de distribució gimnèsica) per la coloració (més obscura), la manca de lluentor i la intensitat de la puntuació del pronot i les interestries elitrals; és un endemisme exclusiu d’Eivissa i Formentera. La gran majoria de citacions corresponen al nord de l’illa d’Eivissa, viu sota l’escorxa de diferents arbres (figueres i pins), així com davall pedres, tant a la franja litoral com a l’interior.

Chrysolina banski ibicensis, escarabat lluent, és una subespècie de talla inferior a la forma nominal, 9 mm en el mascle i 10 mm en la femella, 1 mm inferior a la subespècie típica; també es diferencia per la forma general del cos, més estreta, i per les costelles del pronot, més fortament arrodonides; és una subespècie endèmica d’Eivissa, citada a les maresmes de Talamanca i a punta Arabí; la subespècie nominal està distribuïda pel sud d’Europa, nord d’Àfrica, Madeira i en temps històric colonitzà les Canàries. L’escarabat lluent és una espècie de costums lapidícoles. Viu a zones preferentment càlides quasi tot l’any, és un element higròfil. Les larves i els adults s’alimenten de fulles de labiades (Marrubium vulgare, barrumbí; Teucrium polium, herba de sant Ponç; Ballota hirsuta,barrumbí; Mentha rotundifolia, mandastre, etc.).

Geonemus palaui és una espècie propera a G. flabellipes de la qual se separa per la mida, sensiblement més petita, per les escates que recobreixen la part superior del cos, sovent amb reflexos verdosos i verds daurats; per la zona del rostre, menys robust i amb tendència a estrènyer-se cap a la zona anterior dels ulls, que són més grossos i molt menys convexos; és també propera a G. caudulatus, emperò, clarament diferenciable per la mida notablement superior d’aquesta espècie. Altres espècies emparentades són G. caudulatus, però clarament diferenciable per la mida notablement superior d’aquesta espècie. G. olcesei i G. murinus; és una espècie endèmica d’Eivissa, de costums lapidícoles, recol·lectada a la zona de Buscastell i a Sant Joan. Els exemplars tipus foren recol·lectats davall pedres. Una espècie propera, G. flabellipes, s’alimenta de les arrels d’Osyris alba; l’adult és nocturn i està perfectament camuflat sobre la planta hoste.

Pseudotorneuma zariquieyi és una espècie estretament emparentada amb P. besucheti; es caracteritza per la seua forma allargada, estreta i paral·lela i pel seu rostre molt prim i allargat. Aquesta espècie estaria estretament emparentada amb la fauna nord-africana; és una espècie endèmica d’Eivissa, recol·lectada a les zones de Sant Antoni i des Botafoc.

Cycloderes espanoli és una espècie característica per comptar amb un mugró elitral, és una espècie endèmica d’Eivissa i Formentera, citada a Santa Eulària, Sant Jordi, Sant Josep (Eivissa) i a Sant Francesc, cala Saona, s’estany des Peix, la Mola i la rodalia des Caló (Formentera), és més comuna a aquesta darrera illa que no a Eivissa. És una espècie de costums lapidícoles i ruderals, localitzada davall pedres, en camps de conreu de secà, capturada a Sant Josep sobre Medicago sativa, alfals. [GXP]

Vertebrats

La fauna de vertebrats que viu actualment a Eivissa (talment com la fauna no vertebrada) consisteix en una mescla de les espècies que hi vivien abans de l’arribada de l’home i d’espècies que han estat introduïdes pels humans. Immediatament abans de l’arribada de l’home, la fauna vertebrada d’Eivissa era una de les més singulars de tota l’àrea mediterrània. Actualment, tot i que la fauna vertebrada eivissenca és summament peculiar, es tracta d’una fauna semblant a la de les altres illes mediterrànies. Respecte al continent vesí, és una fauna empobrida.

La fauna vertebrada prehumana

Abans de l’arribada dels humans a Eivissa no hi vivien ni amfibis ni mamífers terrestres. De fet, les Pitiüses eren l’única àrea de tota la Mediterrània (fins i tot del conjunt del paleàrtic temperat) on no hi havia mamífers terrestres. Per això s’ha dit que Eivissa i Formentera eren el territori que contenia l’anomalia faunística més notable de tota l’àrea mediterrània, i que els paral·lelismes que poden tenir les faunes eivissenques prehumanes s’han de cercar no a l’àrea mediterrània, sinó en algunes de les més llunyanes illes del Pacífic, com les Hawaii.

La fauna vertebrada eivissenca consistia exclusivament en una espècie de sargantana (Podarcis pityusensis), una gran diversitat d’espècies d’ocells, unes poques espècies de ratapinyades i el vellmarí (Monachus monachus).

La sargantana de les Pitiüses, Podarcis pityusensis, abundava per tot arreu. Les seues restes s’han trobat a nombroses coves, de vegades en quantitats enormes. La sargantana era l’única espècie d’insectívor terrestre, i tot i que la seua dieta no es reduïa a invertebrats, era el depredador més important de diferents grups d’invertebrats.

Abans de l’arribada dels humans a diverses coves eivissenques hi vivien algunes espècies de ratapinyades cavernícoles, com són Rhinolophus ferrumequinum, R. hipposideros i Myotis myotis. Les ratapinyades fòssils d’Eivissa encara no s’han estudiat acuradament, per bé que sembla que en el passat hi havia colònies molt abundants d’algunes d’aquestes espècies, especialment als moments més freds i humits.

Una altra espècie de mamífer que devia de ser molt abundant és el vellmarí, Monachus monachus. El vellmarí arribava a fer més de 300 kg de pes i es pot dir que era el superdepredador de les aigües costaneres d’Eivissa. Es tracta d’una espècie que ha sobreviscut fins al segle XX. S’alimentava de peixos (anfossos, congres, etc.) que capturava per sorpresa. Abans de l’arribada dels humans, segurament vivia a les platges eivissenques en grans quantitats. Als darrers segles de la seua existència a Eivissa cercava refugi a les coves marines, sovent d’entrada subaquàtica i amb platgetes interiors.

El més destacable de la fauna vertebrada prehumana d’Eivissa és, però, la fauna ornítica. Com s’ha dit un poc més amunt, just abans de l’arribada dels humans no vivien a Eivissa mamífers terrestres. Les Pitiüses eren les úniques illes grans (de més de 100 km2) de tota la Mediterrània que just abans de l’arribada de l’home estaven mancades d’aquest tipus de mamífers terrestres. Per contra, el que sí que hi havia eren unes quantitats ingents d’ocells, amb una diversitat d’espècies aparentment molt superior a l’actual.

Els ocells, sense la competència dels mamífers terrestres, pràcticament monopolitzaven tota l’oferta de recursos disponibles a Eivissa. Per altra banda, les comunitats ornítiques prehumanes eivissenques s’estructuraven d’una manera molt peculiar, sense paral·lelismes a cap altra illa mediterrània.

Abans de l’arribada dels humans a Eivissa eren molt abundants els corbs Corvus corax, que presenten unes proporcions corporals un poc diferents de les dels corbs actuals. També eren abundants les gralles de bec vermell Pyrrhocorax pyrrhocorax, una espècie de la qual s’han exhumat centenars d’ossos al jaciment paleontològic des Pouàs (Santa Agnès de Corona). Una espècie que també val la pena destacar és una oca de talla petita, estretament relacionada amb Anser erythropus. Aquesta oca es trobava en grans quantitats almenys als pòlies des Amunts, on era l’herbívor pastador més important. Criava a Eivissa fa al voltant de 6.000 anys, durant un període de clima relativament càlid. En l’actualitat Anser erythropus cria a les illes de la mar del Nord, per sobre del continent europeu.

Altres espècies d’ocells que s’han d’esmentar aquí per la gran importància que tengueren en el passat són els xoriguers Falco tinnunculus, que degueren ser els principals depredadors de sargantanes, i els mussols Otus scops, depredadors d’insectes crepusculars i nocturns, així com una espècie, encara no descrita científicament, de riscló de cames llargues Rallus sp.

Les grues Grus grus criaven a Eivissa, on també es trobava el pioc Otis tarda, ocell de talla corporal molt gran i de vol bastant pesat. Hi havia una abundància extraordinària d’espècies del gènere Turdus (tords, grives, mèl·leres), així com nombroses espècies d’ocells granívors (pinçans, caderneres, durbecs...), per bé que no s’han trobat restes de teulats Passer domesticus. Les orenelles de roca o cabots de roca Hirundo rupestris eren especialment abundants.

Entre les absències, a més de la dita dels teulats Passer domesticus, són destacables les gavines (que si n’hi havia, devien ser molt escasses; ara per ara mai no se n’han trobat) i les àguiles reials Aquila chrysaetos (que, per contra, eren molt abundants a les Gimnèsies, on depredaven el caprí endèmic Myotragus balearicus).

Els virots Puffinus mauretanicus eren molt abundants; criaven a l’illa d’Eivissa, a coves situades per tot arreu, des del nivell de la mar fins a almenys 300 m d’altitud; n’hi havia probablement centenars de milers, tal volta milions.

La presència de grans quantitats de baldritges indica que la mar prop d’Eivissa era molt rica en aliments, se n’han trobat a Eivissa restes abundants, com també de Calonectris diomedea, paios o nonetes Hydrobates pelagicus, i corbmarins Phalacrocorax aristotelis. Molt menys abundant sembla haver estat l’àguila peixatera Pandion haliaetus.

Eivissa era una illa molt important com a lloc de cria d’ocells marins. El superdepredador de la fauna eivissenca era l’àguila marina Haliaetus albicilla que era relativament abundant; criava a Eivissa, on s’han trobat ossos de polls que encara no volaven. Les àguiles marines eren depredadores de peixos i d’ocells de mida mitjana (oques, virots, gralles, corbs), tot i que també devien actuar com a carronyeres. L’àguila marina europea ja no es troba a les Pitiüses, però encara sobreviu a diferents indrets d’Europa. És el depredador alat de talla més gran del continent. La seua envergadura assoleix els 2,5 m i el seu pes arriba als 5,5 kg. Els fòssils trobats a Eivissa revelen que l’espècie hi assolia una talla corporal més gran que a qualsevol altra part del món. Les femelles arribaven a sobrepassar els 7 kg.

La fauna vertebrada actual

Rere l’arribada dels humans a Eivissa s’ha produït un procés de substitució faunística que mai no havia tengut cap precedent. Els patrons d’aquest canvi consisteixen en un increment del nombre d’espècies d’alguns grups faunístics i una disminució en els nombres d’espècies d’altres grups.

Així, Eivissa va passar de no tenir cap espècie d’amfibi a tenir-ne dues; de no tenir cap espècie de mamífer terrestre a tenir-ne una dotzena; de tenir una espècie de rèptil a tenir-ne tres, i de tenir una gran quantitat i diversitat d’ocells a tenir-ne una menor quantitat i menys diversitat.

Com a conseqüència de l’arribada dels humans s’ha produït un canvi notable en l’estructura de la comunitat de vertebrats de les Pitiüses, que ha comportat un nou repartiment dels nínxols tròfics entre les diferents categories taxonòmiques. Ara, han descomparegut els vellmarins i moltes espècies de ratapinyades i d’ocells. Moltes espècies de mamífers han estat introduïdes. Els consumidors primaris més importants són ara diferents espècies de mamífers rosegadors i lagomorfs. L’oferta de recursos disponibles, que abans era quasi monopolitzada pels ocells, és consumida en la seua major part per diferents espècies de mamífers. Els superdepredadors de la fauna terrestre eivissenca es recluten ara també entre els mamífers.

A l’actualitat hi ha dues espècies d’amfibis a Eivissa. La més abundant és la granota , Rana perezi, present a molts de safareigs. Més escàs és el calàpet Bufo viridis. Els calàpets abundaven en el passat a ses Feixes. Actualment tot i que són presents arreu d’Eivissa, s’han rareficat molt. No se sap quan foren introduïdes pels humans aquestes espècies, per bé que a Mallorca i Menorca es disposa d’indicis que suggereixen que l’arribada dels calàpets fou en època prehistòrica primerenca.

A Eivissa viuen actualment dues espècies de dragons, el dragó comú Tarentola mauritanica, i el dragonet rosat, Hemidactylus turcicus. El dragó comú és un rèptil que arriba a tenir uns 19 cm de llargària total (uns 8-9 cm de llargària del cap i cos) i que es troba escampat per tot Eivissa, així com per alguns dels illots que l’envolten (s’Espartar, es Penjats, illes Negres, illa Redona de Santa Eulària i altres). El cap, el cos i la base de la coa estan aplanats dorsoventralment i la seua coloració és grisenca o marronenca; per sota dels dits tenen una única filera d’escates. La seua coloració varia segons el seu ritme diari d’activitat, amb predomini de tonalitats clares de nit i fosques de dia; és una espècie lapidícola, que sovent es troba entre les pedres de les parets o davall les pedres, així com a les cases i també es pot trobar sota l’escorxa dels arbres; és d’hàbits bàsicament crepusculars i nocturns i s’alimenta de petits invertebrats, principalment de petits coleòpters, aràcnids, lepidòpters nocturns i larves d’insectes; caça a l’aguait, i sovent se’l pot veure a llocs il·luminats capturant les espècies d’insectes que són atretes per la llum; es reprodueix entre maig i juliol, amb múltiples postes d’1-2 ous lleugerament ovalats que dipositen sota les pedres; en néixer, els dragons fan uns 4 cm de llargària total.

El dragonet rosat, de talla sensiblement més petita que la del dragó, fa uns 5 cm de llargària del cap i del cos i és una espècie molt menys abundant; és més esvelt, de coloració generalment rosada, d’activitat crepuscular i bàsicament nocturna; té un sistema de vida social, amb mascles dominants; s’alimenta d’una gran varietat de petits invertebrats, principalment de petits aràcnids i de larves d’insectes; ha estat citat a Eivissa i a Sant Antoni, així com a alguns dels illots pitiüsos.

Tot i que a Eivissa s’han citat en repetides ocasions tortugues terrestes, sembla que no existeix cap població estable de cap d’aquestes espècies de tortugues, si bé eventualment s’han alliberat espècimens de Testudo hermanni procedents de terraris.

L’espècie reptiliana més interessant que viu actualment a Eivissa és Podarcis pityusensis, la sargantana pitiüsa. Es tracta d’una sargantana robusta, de proporcions corporals pròpies de les sargantanes que viuen en terra. La llargària del cap i del cos pot arribar als 9 cm. Normalment els mascles són lleugerament més grans que les femelles. La coloració dorsal és verdosa o verdosa i marró, amb una sèrie de bandes dorsolaterals més o menys vistoses. L’espècie és summament variable. Viu no tan sols a Eivissa, sinó també a Formentera i a la pràctica totalitat dels illots pitiüsos. Algunes de les poblacions insulars són melàniques, mentre que d’altres són d’altres coloracions. La gran varietat de formes, mides, folidosi i colors de les diferents poblacions de sargantana pitiüsa ha fet que els taxonomistes en descrivissin fins a 45 subespècies. La validesa de moltes d’aquestes subespècies ha estat discutida, i a hores d’ara no hi ha un consens sobre les subespècies que s’haurien de considerar com a vàlides.

A l’illa d’Eivissa viu la subespècie pityusensis que és tal volta la més variable de totes les descrites. La sargantana pitiüsa sembla estar relacionada molt de prop amb la sargantana balear Podarcis lilfordi, la qual sobreviu a alguns dels illots que envolten Mallorca i Menorca, però no en aquestes illes, d’on fou estirpada després de la introducció dels mostels (Mustela nivalis).

La sargantana pitiüsa ha estat introduïda a altres localitats, com a les murades de Palma, ses Illetes (Calvià) i Barcelona i es pot trobar a Eivissa per tot arreu, si bé és poc abundant als pinars i a les àrees més urbanes, mentre que es més abundant a zones amb menys cobertura vegetal i amb marges de pedra seca.

És una espècie activa tot l’any, la seua alimentació és molt variable, amb una proporció d’aliments vegetals molt notable. A Eivissa les seues preses més habituals són formícids, colèmbols, coleòpters, aràcnids i caragols, però l’alimentació varia al llarg de l’any.

Actualment les sargantanes pitiüses són depredades a Eivissa per les genetes Genetta genetta, així com per diversos depredadors ornítics, tals com els xoriguers i àdhuc les òlibes.

La fauna ornítica d’Eivissa és una fauna molt pobra, tant si es compara amb la fauna de les altres grans illes mediterrànies, com amb la del continent vesí o fins i tot amb la que hi havia abans de l’arribada dels humans. L’ornitofauna eivissenca comprèn en l’actualitat prop de 60 espècies.

Les aus de presa més abundants són els xoriguers (Falco tinnunculus) i les òlibes, a les Pitiüses dites olibasses (Tyto alba).

Altres espècies ben característiques de l’ornitofauna nidificant eivissenca són les guàtleres (Coturnix coturnix), els xebel·lins (Burhinus oedicnemus), les tórtores (Streptopelia turtur), els mussols (Otus scops), les falzies (Apus apus) i els puputs (Upupa epops), així com diverses espècies de passeriformes, com les orenelles (Hirundo rustica), els cabots de roca o orenella de roca (Hirundo rupestris), els verderols (Carduelis chloris), les caderneres (Carduelis carduelis), els gafarrons o garrafons (Carduelis cannabina) els capsigaranys (Lanius senator) i els enganyapastors (Sylvia sp), així com els introduïts teulats (Passer domesticus).

La comparació de l’ornitofauna nidificant actualment a Eivissa amb la que hi criava en el passat permet constatar que s’ha produït una pèrdua enorme d’espècies, la qual cosa ha afectat les espècies de major talla, ara desaparegudes, així com a les aus marines, que si bé abans criaven a l’illa principal ara hi han deixat de criar, mantenint les colònies de cria exclusivament als illots que envolten Eivissa.

La fauna de mamífers que viu actualment a Eivissa inclou una sèrie d’espècies terrestres que han estat introduïdes pels humans. A Eivissa viuen dues espècies d’insectívors, l’eriçó africà Atelerix algirus i el rat grill Crocidura russula.

L’eriçó és abundant, ocupa tots els hàbitats disponibles; a Eivissa es troba la mateixa subespècie que a la resta de les Balears (vagans), caracteritzada per la coloració clara del seu pelatge i per la seua mida reduïda (en comparació amb la de les poblacions nord-africanes de les quals prové). S’alimenta de deixalles, gasteròpodes, isòpodes, petits insectes i àdhuc petits vertebrats; el clima de les Pitiüses permet que estiguin actius al llarg de tot l’any i són crepusculars i nocturns.

El rat grill és una espècie abundant a Eivissa on viu una subespècie endèmica (ibicensis), de talla corporal relativament gran i de coloració molt més pàl·lida que la de les poblacions continentals de l’espècie. Sembla que el rat grill d’Eivissa té una procedència africana, i s’ha suggerit que fou introduïda pels colonitzadors púnics de l’illa. El seu depredador principal són les òlibes. A segons quins indrets de l’illa el rat grill representa més del 50 % dels micromamífers consumits per les òlibes.

Entre les ratapinyades es troben algunes de les úniques espècies de mamífers que no han estat introduïdes pels humans. A Eivissa són presents ratapinyades pertanyents a tres famílies. En primer lloc, la família dels rinolòfids sembla estar encara present amb Rhinolophus hipposideros, la ratapinyada de ferradura petita. Es tracta d’una espècie cavernícola que actualment sembla molt escassa a l’illa. La ratapinyada de ferradura gran, Rhinolophus ferrumequinum, sembla haver desaparegut d’Eivissa en el transcurs de les darreres dècades. Anys enrere també vivien a Eivissa les espècies de vespertiliònids cavernícoles Myotis myotis (actualment desapareguda) i Myotis nattereri (que, si encara sobreviu, sembla ser molt escassa), i Plecotus austriacus (bastant rara a l’actualitat).

Semblen també presents, tot i que es desconeix el seu estatus poblacional, diverses espècies de ratapinyades no cavernícoles, com els vespertiliònids, Eptesicus serotinus, Pipistrellus pipistrellus (present a la ciutat d’Eivissa), Pipistrellus savii, i el molòssid Tadarida teniotis.

Dues són les espècies de carnívors que els humans han introduït a Eivissa, la geneta (Genetta genetta) i el mart (Martes foina). La geneta és una espècie relativament comuna a l’illa. La població eivissenca ha estat descrita com a una subespècie endèmica (isabelae), caracteritzada essencialment per la seua talla molt petita (1.300 g, enfront dels més de 2.000 g de les genetes d’altres bandes) i amb una coloració característica. A Eivissa la geneta és una espècie oportunista, amb una dieta variada, que inclou bàsicament petits mamífers, com rates i ratolins (especialment Apodemus sylvaticus, que constitueix la base de la seua alimentació al continent), però també moltes sargantanes i insectes.

El mart d’Eivissa (Martes foina) és també un carnívor de talla relativament petita. Hi era abundant els anys trenta, però la pressió cinegètica a què es va veure sotmès per part de caçadors que el capturaven per vendre’n la pell va fer que desaparegués quasi totalment. Durant molts d’anys s’ha cregut que l’espècie havia desaparegut, però darrerament (final del segle XX) es parla de la seua possible supervivència.

En canvi, l’espècie que ha desaparegut definitivament de les costes d’Eivissa és el vellmarí, Monachus monachus. La seua presència en el passat està documentada per unes poques restes, fotografies i topònims que es conserven.

Una altra espècie aparentment desapareguda d’Eivissa és la llebre, que era present a l’illa a la darreria del segle XIX. El conill, en canvi, és ben present, i es pot considerar com una de les espècies més característiques de la fauna de mamífers d’Eivissa. Ha estat introduït no sols a l’illa d’Eivissa, sinó també a nombrosos illots pitiüsos.

La fauna de mamífers d’Eivissa es completa amb cinc espècies de rosegadors vivents, a més d’una altra recentment extinta. L’espècie extinta és la rata de sa coa blanca (Eliomys quercinus), actualment present a Formentera, Mallorca i Menorca. S’han trobat nombroses evidències de la seua presència en el passat a Eivissa. Sembla que hi vivia abans de l’arribada dels cartaginesos i que va perviure fins fa pocs segles; es desconeixen les causes de la seua extinció.

Els rosegadors que viuen actualment a Eivissa pertanyen tots a la família dels múrids (rates i ratolins). La rata traginera negra (Rattus rattus) i la rata traginera bruna (Rattus norvegicus) són presents. La primera es troba per totes les màquies i pinars de l’illa, i ha colonitzat nombrosos illots. És abundant, per exemple a sa Conillera i as Vedrà, on es troben poblacions amb individus de talla relativament gran. A l’illa d’Eivissa són més petites, de coloració relativament clara i no són gaire abundants. La rata traginera bruna presenta una distribució més reduïda, que sembla estar relacionada amb els grans nuclis urbans.

Tres espècies de ratolins són presents a l’illa d’Eivissa. Per un costat es troba el ratolí domèstic (Mus musculus), que viu en condicions de semicomensalisme, molt relacionat amb els hàbitats humans rurals. També es troba en estat silvestre a les zones humides, com ses Salines i ses Feixes. Les altres dues espècies de ratolins presents a Eivissa, introduïdes pels humans (com tots els mamífers terrestres) són una espècie emparentada amb l’anterior, el ratolí lleonat (Mus spretus) i el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus). Aquestes dues espècies estan representades per poblacions que s’han descrit com a subespècies endèmiques de l’illa. El ratolí lleonat està representat per una forma nana de coloració molt clara (parvus), mentre que el ratolí de bosc està representat per una forma de talla molt gran, coloració pàl·lida i orelles, peus i cos relativament llargues (eivissensis). El ratolí de bosc és el micromamífer més abundant a Eivissa. [JAT]

Com es pot veure els coneixements que es tenen de la fauna d’Eivissa són prou originals i importants per insistir en la seua conservació. Així i tot no vol dir que tot es conegui, ni molt menys. Les investigacions avancen, any rere any s’estan descrivint espècies noves per a la ciència de les nostres illes, noves espècies endèmiques que ens han de fer valorar amb més sensibilitat, si cal, el gran patrimoni naturalístic que amaguen les illes i la biodiversitat intrínseca d’aquesta important àrea que conforma la fauna de l’illa d’Eivissa.

Davant d’això, seria necessari reflexionar sobre la protecció d’aquesta fauna, que per una banda asseguri la conservació d’aquestos valors naturals, i d’altra banda permeti un desenvolupament socioeconòmic respectuós amb l’entorn. [GXP]

Descàrregues

Col·laboradors