Eivissa-Geologia

Eivissa-Geologia
Les característiques geològiques d’Eivissa i Formentera són el resultat de la interacció de processos diversos, d’origen intern i extern, que s’han estat desenvolupant durant una llarga història de 223 milions d’anys. El seu relleu és conseqüència de la prolongació, pel fons del Mediterrani, de la serralada Bètica, que dóna lloc a l’anomenat promontori Balear, del qual l’illa és part emergida. La història geològica particular de les Pitiüses, s’ha d’emmarcar en el context de la complexa geodinàmica que ha sofert aquesta regió de la Mediterrània occidental, resultat de la situació al marge SE de la placa Ibèrica, just a la zona de ruptura de les plaques africana i euroasiàtica. El coneixement de la geologia d’Eivissa i de les Pitiüses en general és molt inferior al de la resta de les illes Balears, hi falten estudis de detall en camps variats i els treballs publicats són escassos. Els primers estudis daten de final del segle XIX, són el resultat de la feina d’autors francesos i espanyols entre els quals ressalta l’aportació dels enginyers de mines Lluís M. Vidal i Eugenio Molina , el primer dels quals és considerat com un dels pares de la geologia catalana moderna i figura destacadíssima de la geologia peninsular. Ambdós són autors d’una ressenya física i geològica de les illes d’Eivissa i Formentera, publicada l’any 1888, on s’ocupen, amb gran qualitat i meticulositat en els detalls, de diversos aspectes de la morfologia i estratigrafia illenca. Durant el primer quart de segle XX, exceptuant algun treball sobre paleontologia marina, només es pot mencionar la figura del geòleg francès Paul Fallot que en aquest període realitzà diverses aportacions a la tectònica i geologia d’Eivissa. La seua feina se centrà sobretot en l’estudi de la serralada de Mallorca i en la realització de nombroses contribucions a la tectònica, estratigrafia i paleontologia de tota la regió. Els seus estudis, juntament amb els del seu deixeble Bartomeu Darder Pericàs, estableixen les bases per al coneixement de la geologia d’Eivissa. La celebració el 1926 del XIV Congrés Geològic Internacional, en què pren part Fallot, atrau cap a la Mediterrània occcidental l’atenció de nombrosos geòlegs europeus. Un dels resultats d’aquest encontre és la publicació el 1935, per part dels geòlegs holandesos Haanstra i Spiker d’una tesi doctoral sobre la geologia d’Eivissa, en aquest treball hi trobam el primer mapa geològic detallat de l’illa. Ja a la dècada dels cinquanta, Lluís Solé Sabarís realitza uns estudis sobre el quaternari marí i el geòleg mallorquí Guillem Colom s’ocupa de temes d’estratigrafia i sobretot de micropaleontologia. Juntament amb l’anterior i amb d’altres geòlegs francesos, Yves Rangheard realitza una feina de recerca que completa l’any 1969 amb la publicació de la seua tesi doctoral, l’estudi geològic de les illes d’Eivissa i Formentera. Aquesta obra i el seu autor esdevenen peces claus en el desenvolupament del coneixement de la geologia de les Pitiüses; és fins ara l’única obra rellevant que ofereix una visió rigorosa i completa de la geologia d’Eivissa. Quasi simultàniament apareixen publicats els fulls a escala 1:50.000 del mapa geològic d’Espanya que corresponen a les illes Pitiüses i la memòria explicativa de Rangheard. Fins a l’actualitat l’avanç s’ha limitat a la realització de treballs en el marc de l’estratigrafia i de la tectònica per autors francesos i sobretot per geòlegs mallorquins com Joan Cuerda , autor d’una monografia sobre el Quaternari a les Balears i d’altres especialment interessants per a les faunes del Pleistocè i l’estudi d’alguns jaciments d’aquesta època com l’avenc des Pouàs o la cova de ca na Reia. En aquestos moments l’eivissenc Bartomeu Escandell Prats , que ha col·laborat amb Guillem Colom i Yves Rangheard, treballa en l’elaboració d’una altra síntesi actualitzada de la geologia de les Pitiüses. L’existència d’un Departament de Geologia a la UIB està estimulant la realització de campanyes de recerca i fomenta l’aparició de treballs i suposarà, de bon segur, un desenvolupament de la geologia insular. L’Institut Geològic i Miner d’Espanya està a punt de publicar els fulls del nou mapa geològic a escala 1:25.000 amb informació més completa i actualitzada.

Història geològica
La història geològica de les Pitiüses comença fa 223 milions d’anys, que és l’edat de les roques més antigues que es coneixen a l’illa. És a partir d’aquell moment, que es correspon pràcticament amb l’inici del Mesozoic, quan es pot reconstruir la successió d’esdeveniments geològics que s’han anat desenvolupant per donar lloc a les actuals illes d’Eivissa i Formentera. Tots aquestos fets, que s’han produït a velocitats extremadament lentes i en períodes de temps inabastables per a l’home, han deixat un rastre d’empremtes, pròpies de les condicions en què es formaren, en els sediments que s’anaven acumulant. L’anàlisi acurada d’aquestes característiques litològiques, sedimentològiques i paleontològiques presents a les seqüències estratigràfiques, és capaç d’aportar una gran quantitat d’informació sobre les condicions imperants en cada moment (mecanismes de transport, energia del medi, edat, salinitat, temperatura, distància a la costa, etc.). En conjunt, permeten la reconstrucció de l’ambient en cada etapa i la successió d’episodis en el temps, de tal forma que es disposa d’un panorama bastant complet dels avatars geològics d’Eivissa, que es remunten al Mesozoic i més concretament al Muschelkalk o Triàsic mitjà.

Mesozoic: Triàsic (de -223 a -205 milions d’anys)
Per tal de comprendre millor la història geològica d’Eivissa cal situar-se en el context de la regió; és convenient destacar els principals esdeveniments de la tectònica succeïts durant el període Triàsic, amb una durada aproximada de 20 milions d’anys. Durant tot aquell període i fins al començament del Juràssic, tota l’àrea de la Mediterrània occidental juntament amb la meitat de la superfície de la terra forma part d’un únic bloc continental emergit, l’anomenat Pangea. Aquest supercontinent que unifica tota l’escorça continental en una única placa, resulta altament inestable i es produeixen nombroses fractures. Arran d’aquestes fractures s’individualitzen conques sedimentàries no gaire extenses on s’acumulen gruixos considerables de sediments procedents de l’erosió dels blocs aixecats veïns. Per algunes d’aquestes fractures surten materials fosos procedents de la part més inferior de l’escorça o del mantell terrestre. S’origina així una considerable activitat volcànica i plutònica. Durant el Triàsic, tot i continuar el procés de ruptura del Pangea iniciat al final del Paleozoic es moderen les condicions tensionals de l’escorça, l’activitat tectònica i magmàtica, abans molt intensa, sembla disminuir i això es tradueix per un aprimament en certes àrees i el consegüent enfonsament. La regió mediterrània occidental, sotmesa a un clima àrid, era distribuïda entre terres emergides amb escàs relleu i mars epicontinentals d’aigües poc profundes (somes) de límits canviants segons els moments. Cal també situar-se en el temps; és en aquestos moments quan els rèptils es diversifiquen i assoleixen una expansió extraordinària; apareixen els mamífers i les coníferes. En els medis marins el grup més important és el dels mol·luscs, abunden els bivalves i els cefalòpodes, en canvi, comença l’expansió dels peixos teleostis (els més corrents d’avui en dia). El Triàsic de les Pitiüses és del tipus germànic, relacionat amb la resta de Balears i l’est peninsular, és a dir, constituït per una successió d’unitats litològiques o litofàcies semblant a la del Triàsic del centre i nord d’Alemanya. La sèrie estratigràfica d’Eivissa es divideix en dos trams, els materials més antics pertanyen al Triàsic mitjà o Muschelkalk, afloren a Tagomago, as cap Roig, punta d’en Valls, talaia de Sant Llorenç, etc. i estan constituïts principalment per roques carbonatades (Tm). Tota la sèrie del Muschelkalk es pot dividir en dos grans unitats: la inferior està formada per dolomies i calcàries dolomítiques de color gris fosc, d’uns 150 m de potència i en general massives. Localment presenten un bandejat de franges paral·leles de dolomita blanca que per la seua aparença es denominen fàcies zebra. En aquest nivell no s’observen fòssils, possiblement a causa del procés de dolomitització que hauria provocat la seua destrucció. La unitat superior, d’un gruix semblant a la subjacent, és constituïda per calcàries compactes de color blau fosc, estratificades en capes de 10 a 50 cm que contenen macrofòssils de bivalves (Daonella és el més característic), gasteròpodes, ammonits, etc. i microfòssils de foraminífers, ostràcodes, espores d’algues i bocins de mol·luscos i equinoderms. Sobretot en aquest nivell es presenten taques negres que queden com a marques de l’activitat d’organismes excavadors (cucs, etc.) en el sediment carbonatat. El fenomen es coneix com a biotorbació. Es dedueix per tant que l’àrea d’Eivissa corresponia en aquest estatge a un mar càlid i poc profund (Tetis), en el qual la sedimentació tenia lloc en un ambient de plataforma continental allargada amb un augment de fondària cap el NE. Els organismes que l’habitaven eren sobretot bentònics, és a dir animals que vivien en el fons (bivalves, etc ) principalment a la vora W d’aquesta plataforma, on es presenten les fàcies més litorals, mentre que cap al sector E augmenten els organismes nedadors com els cefalòpodes, propis de batimetries superiors. La sèrie del Keuper suposa un canvi dràstic en les condicions ambientals, com a resultat de les variacions del nivell del mar, l’avanç de Tetis cap al NW i els fenòmens de subsidència. En aquella època, les Pitiüses, que es trobaven ben a prop de l’equador, formaven part d’una plana continental amb grans llacs salats i un clima càlid i àrid que provocava una forta evaporació. La sedimentació comença amb uns 80 m de margues i argiles bigarrades (Tk) (rogenques, grogues, grises, verdoses, negres, etc) que provenen de l’erosió dels continents emergits i del transport del mar a través de les aigües corrents. Les margues i argiles intercalen en aquesta ocasió nivellets de guixos fibrosos multicolors (fruit de l’evaporació de l’aigua de les llacunes) i capes de gresos. És important de destacar la presència de diversos tipos de roques volcàniques (andesites, traquites i diorites) que es presenten irregularment en forma de vetes o colades interposades entre les margues. Aquest vulcanisme característic del Triàsic superior és una conseqüència de la fracturació de la mar anomenada Tetis causada per l’aprimament de l’escorça que provoca la tectònica extensiva de l’època. Marcant el final d’aquest període es presenten passades d’unes roques calcàries poroses amb estructura vacuolar i colors clars anomenades carnioles. No consta la presència de cap tipus de restes fòssils. Molt localitzadament, s’observa la presència d’un tram de 2-3 m de calcàries dolomítiques de color fosc disposades en plaquetes d’ordre centimètric que pertanyen al Rethià i a la base del Lias.

Juràssic (de -205 a -140 Ma)
Durant el Juràssic continuen els processos d’aprimament i fissuració de la Pangea i es produeix ja la fragmentació d’aquell immens supercontinent que dóna lloc a l’obertura de l’oceà Atlàntic. D’altra banda, s’individualitza la placa Africana que tendeix a separar-se d’Euràsia. La mar Tetis que ja s’introduïa entremig, s’eixampla i avança cap a l’oest. D’aquesta manera tot el domini ocupat actualment per les Pitiüses experimenta un progressiu aprofundiment de la mar en direcció SE, que ocasiona l’aparició de roques sedimentàries amb fàcies més profundes. El Juràssic és el període dels grans dinosaures però també fan aparició les primeres aus i els ammonits assoleixen una extraordinària importància. Es divideix en tres èpoques Inferior o Lias, mitjà o Dogger i superior o Malm. A Eivissa es produeix una transició sense discontinuïtats entre el tram carbonatat del Triàsic final i el Juràssic. El Lias comença amb la sedimentació de dolomies i calcàries dolomítiques grises (JL), estratificades al principi en capes de mig metre i després massives que intercalen localment petits nivells de margues sense fòssils. Aquesta sèrie d’uns 150 m de gruix presenta al damunt lentilles de calcària amb fauna abundant d’equinoderms i foraminífers bentònics. A la base de les dolomies hi ha mineralitzacions de galena argentífera (puig de s’Argentera) produïdes per la concentració dels sulfurs metàl·lics presents com a impureses (contaminants) a les calcàries després de la seua dissolució. El límit superior del Lias ve marcat per una important interrupció en la sedimentació que origina l’enduriment del fons submarí. Aquest fons endurit ferruginós, observable a la punta Grossa, representa una llacuna estratigràfica d’uns trenta milions d’anys que comprèn tot el Dogger. Després d’aquesta interrupció, la sedimentació prossegueix a l’Oxfordià (part inferior del Malm), amb uns 25 metres de calcàries noduloses blaves i calcàries de bretxes vermelles (Jo) riques en ammonits molt característics com Arisphinctes, Campylites, etc.) i altres cefalòpodes (Belemnites), braquiòpodes i equinoderms a més d’abundant microfauna bentònica com foraminífers i radiolaris. Al damunt (Kimmeridgià) es dipositen calcàries compactes de color fosc en lloses decimètriques (Jk) que intercalen margues i calcàries margoses i nodulars. A la sèrie, que té una potència d’uns 150 metres, s’hi troben ammonits i microorganismes pelàgics; als nivells superiors abunden els crinoïdeus pelàgics. Les fàcies de l’Oxfordià indiquen un ambient marí afectat per forts corrents i poc profund on coexistien organismes costaners i bentònics amb altres organismes pelàgics; en canvi la sedimentació final del Kimmeridgià fa pensar en l’enfonsament del medi i en un ambient molt més profund habitat per organismes pelàgics. L’àrea d’Eivissa formava part de la plataforma que envoltava l’est i el sud-est de la meseta Ibèrica. Els afloraments Juràssics són abundants però dispersos, es presenten espectacularment als penya-segats del cap Nunó, cap des Falcó, Cala Llonga i a la base del Castell i de la ciutat d’Eivissa.

Cretaci (de -140 a -65 Ma)
Durant aquest període continua el procés de fragmentació de la Pangea iniciat amb l’obertura de l’Atlàntic central, però a partir de la meitat d’aquest període (Aptià) té lloc un esdeveniment clau en la geodinàmica de l’àrea en què es troba Eivissa i Formentera: es produeix l’obertura de l’Atlàntic nord que ocasiona la individualització dels blocs americà i euroasiàtic que a partir de llavors i encara ara continuen separant-se. Aquest mateix fet provoca un canvi radical en els moviments relatius de les plaques africana i euroasiàtica que, de separar-se, passen ara a apropar-se. En aquest context, tot es complica encara més per l’existència de microplaques escindides amb moviments relatius independents i amb el lliscament lateral d’Euràsia vers l’est. L’època es caracteritza doncs per processos de compressió que originen fenòmens de subducció i col·lisió, emergeixen relleus i apareixen noves conques sedimentàries on s’acumulen potents sèries estratigràfiques. A les zones emergides predominen les coníferes, que acusen una clara diferenciació estacional, es desenvolupen els vegetals superiors i apareixen els primers arbres caducifolis. Es mantenen els grans dinosaures que s’extingiran al final d’aquest període. En els dominis marins com és el cas pitiús, els ammonits continuen estant presents en abundància juntament amb equinoderms i gasteròpodes; en el Cretaci inferior es desenvolupen ampliament les orbitolines, un grup de foraminífers gegants. El Cretaci superior és l’època d’esplendor dels rudistes, un grup extingit de bivalves d’aspecte generalment cònic que vivien fixos al substrat per una de les valves, en condicions ambientals semblants als coralls amb els quals competien. Durant el Cretaci es produeixen dos cicles ben diferenciats, a les sèries del Cretaci inferior es mantenen les característiques deposicionals del Titònic, accentuant-se en tot cas les singularitats de les tres unitats estructurals presents. Per contra, al Cretaci superior, coincidint amb una gran transgressió que redueix Europa a un simple arxipèlag, s’uniformitza la sedimentació als tres dominis. A partir del tram final del Malm (Titònic), es diferencien tres dominis paleogeogràfics adjacents a l’àrea d’Eivissa amb ambients sedimentaris ben diferents que representen un canvi lateral de fàcies nerítiques a pelàgiques en sentit de nord-oest a sud-est. Aquestos tres medis sedimentaris es reflecteixen a les roques de les sèries estratigràfiques de les tres unitats estructurals formades més endavant (Cenozoic) i que de més externa a interna són la d’Albarca, Sant Josep i Eivissa. A la Unitat d’Albarca, als terrenys que llavors afloren de l’oest al nord de l’illa, s’instal·la un domini de plataforma molt soma i turbulenta amb la sedimentació carbonatada i predomini d’algues verdes, foraminífers bentònics, esponges, etc. La presència de coralls és indicadora d’una mar càlida i poc fonda, remarca aquest darrer fet l’existència de calcàries lacustres d’aigues salobres al puig de s’Empenyo. La sèrie s’inicia amb la presència d’uns 150 m de calcarenites massives (JCd) formades pel dipòsit de fragments mil·limètrics de closques i altres restes orgàniques de carbonat càlcic. Les calcarenites estan intercalades per nivells de dolomies amb algues i foraminífers. Els microorganismes pelàgics són poc abundants. Sobre aquest paquet calcari i dolomític se situen uns 120 m de margues de color gris groguenc i calcàries argiloses amb petits grans de quars i lamines de mica moscovita que intercalen nivells de calcàries gresoses i glauconítiques (la glauconita és un mineral d’origen marí del grup de les miques indicador d’ambients de plataforma). Aquestos nivells presenten fauna diversa de braquíopodes, bivalves i equinoderms. Tot seguit (Aptià) se situa una potent sèrie d’uns 250 m de calcàries urgonianes (Ca), d’aspecte característicament massís, color beix, amb orbitolines i rudistes, indicadors d’un mar càlid i de poca fondària. Un nou fons endurit amb abundant concentració de bivalves, braquiòpodes i equinoderms i un nivell de margues amb passades de calcàries d’uns 30 m amb equinoderms divideix tot el paquet urgonià. Damunt, la sedimentació es torna més detrítica i litoral amb uns 80 m de margues arenoses, calcàries argilenques i gresoses i finalment gresos que contenen orbitolines, braquiòpodes, equinoderms, bivalves i ammonits. La sèrie finalitza amb calcàries ferruginoses i glauconítiques amb foraminífers i ammonits de l’Albià superior i nou fons endurit amb abundant concentració de bivalves, braquíopodes i equinoderms. Els millors afloraments són els de na Xemena, cap d’en Mosson, penyal de s’Àguila, illa de sa Conillera, etc. A la unitat de Sant Josep, de caràcter intermedi entre la d’Albarca i la d’Eivissa, es dipositen 100 m de calcàries massives (Jc), recobertes per una sèrie d’uns 250 m de capes alternes de margues micàcies, gresoses, de color verd groguenc i calcàries argiloses de grans molt fins (Ci), riques en quars detrític i moscovita. En aquest tram són freqüents els ammonits i belemnits pirititzats, així com braquiòpodes i equinoderms. La sèrie es fa visible as Cubells, es Jondal, a Porroig, a la serra de sa Cova Santa, etc. En canvi, a la unitat més interna, la d’Eivissa, sobre els terrenys que afloren al sud i sud-oest, s’hauria donat una sedimentació, més fina que a la unitat anterior, de margues i calcàries margoses, pròpia d’un mar més profund amb influències terrígenes (quars i miques detrítiques) procedents de l’erosió dels continents propers i habitada principalment per organismes pelàgics. La sèrie, que assoleix una potència d’uns 250 m s’estén sense interrupcions fins a la meitat del Cretaci, està formada per margues arenoses grogues i calcàries llimoses (Ci) amb quars detrític i moscovita que contenen ammonits i belemnits pirititzats, d’aspecte ferruginós per haver-se substituït l’aragonita, mineral que originalment formava el fòssil, per pirita (sulfur de ferro). Les calcàries contenen calpionèl·lids (protozous ciliats) associats a foraminífers i radiolaris, tots ells organismes del plàncton marí, característics de les formacions pelàgiques de final del Juràssic i del Cretaci al mar Tetis. Els terrenys d’aquesta sèrie es fan visibles al puig d’en Palleu, sa Talaia de Sant Josep, etc. Durant el Cretaci superior s’uniformitza la sedimentació als tres dominis, indicant ambients nerítics tranquils i no gaire profunds, de mar oberta, càlida i habitats per organismes planctònics (algues i foraminífers). Els sediments d’aquest període, que no aflora a la unitat d’Eivissa, estan representats per un nivell inicial d’uns 20 m de margues i calcàries glauconítiques que contenen ammonits i equinoderms. Damunt seu es disposa un paquet de calcàries massives, de color ivori i gra molt fi (Cs), de vegades estratificades en capes de 0’5 a 1 m de gruix. Aquest nivell, que assoleix una potència de 150 m, intercala margues i calcàries margoses de color blanquinós. [XGR]

El Cenozoic (de -65 Ma fins a l’actualitat)
A escala global l’inici d’aquesta era geològica ve marcada per l’extinció d’una gran quantitat d’espècies —entre el 80 i el 90%— d’animals (dinosaures, ammonits i altres) i de vegetals. El Cenozoic es divideix en tres grans períodes: el Paleogen, el Neogen i el Quaternari. A Eivissa el seu registre geològic és prou desigual, mentre que no apareixen materials del Paleogen, el Neogen i el Quaternari estan prou ben representats. El Paleogen és comprès entre els 65 i els 23 milions d’anys. L’absència de registre del Paleogen i part del Miocè inferior dificulta notablement la reconstrucció dels fenòmens geològics esdevenguts al llarg d’aquest període. Això no obstant, se sap que el règim distensiu, que caracteritza el Mesozoic, va passar a ser de règim compressiu al final del Cretaci, fet que no està reflectit a l’àmbit balear, i que és el resultat de l’apropament de les plaques europea i africana, amb la placa ibèrica situada ente elles. A començament del Paleogen, Eivissa pateix una emersió acompanyada d’una etapa de deformació i al llarg de la resta del període i al començament del Miocè el massís ibèric va estar sotmès a l’acció dels processos erosius, que varen afectar principalment la seua franja central, la qual va quedar desmuntada pràcticament del tot, de manera que proliferaren els afloraments triàsics. Als costats, la fase erosiva va afectar menys i la coberta mesozoica no va desaparèixer totalment. El Neogen comprèn des dels 23 fins als 1,6 milions d’anys. Dins d’aquest període es poden diferenciar tres etapes ben diferents: en la primera, que abraça part del Miocè inferior i mitjà fins a uns 15 milions d’anys, va tenir lloc una transgressió marina que va donar com a resultat una important sedimentació. En la segona, durant el Miocè mitjà (de 15 a 11 milions d’anys), importants deformacions produeixen l’estructuració principal de l’illa entres unitats tectòniques superposades. La tercera, que comprèn el Miocè superior i el Pliocè (d’11 a 1,6 milions d’anys), és una etapa distensiva generalitzada. A començament del Miocè la zona devia tenir un relleu irregular, llaurat sobre els materials mesozoics deformats. Sobre aquesta configuració es va produir un episodi transgressiu o etapa de transgressió que va abraçar part del Burdigalià-Langhià. Això no obstant, l’erosió que els dipòsits d’aquest període patiren posteriorment i la distorsió que els va produir la principal fase tectònica alpina, no permeten fer gaires precisions sobre el seu dipòsit sedimentari. Aquest dipòsit, de característiques marines somes, ha estat diferenciat a quatre unitats en funció de la litologia dominant: una potent successió margosa (unitat Mm) que constitueix el conjunt majoritari; una sèrie amb trams conglomeratius (unitat Mc) disposats tant a sostre com a mur de la sèrie margosa i fins i tot intercalats dins ella; un conjunt de nivells calcarenítics (unitat Mca) relacionats amb la resta de la successió miocena mitjançant canvi lateral i, en darrer lloc, un tram heterogeni (Ma) mínimament representat. Les Margues (Mm) constitueixen la litologia dominant en la sèrie miocena, distribuïda en afloraments situats al llarg d’una franja ampla que va des de l’illot des Vedrà fins a sa Talaia de Sant Llorenç. Configuren terrenys de típiques morfologies suaus i arrodonides de tonalitats blanques i groguenques, fàcilment confusibles amb els terrenys corresponents al conjunt margós del Cretaci inferior (unitat CI), Les margues poden incloure intercalacions calcarenítiques i conglomeràtiques. La seua gruixària visible és molt variable: 150 m al SW de sa Talaia de Sant Josep, 100 m a sa Talaia de sant Llorenç, 60 m al cap des Jueu i 150 m al N de la torre des Savinar. Posseeixen un abundant contengut fossilífer amb associacions de foraminífers, ostràcodes i gasteròpodes. Aquestes associacions indiquen un ambient deposicional marí de caràcter superficial i proper a la costa, aquest extrem ve confirmat per les intercalacions de lignit existents a alguns punts del cap des Jueu i de Sant Rafel. La seua relació amb els nivells conglomeràtics (unitat Mc) fa que s’interpretin en un context de front deltaic o prodelta. Els Conglomerats (Mc) presenten una ampla distribució horitzontal i únicament no apareixen a l’àmbit de la unitat tectònica d’Eivissa. Els afloraments més destacats són els de Beniferri, serra d’en Sendic, port de Benirràs, cala Mastella i cala Llenya. Apareixen tant adossats discordantment a la sèrie mesozoica, com concordantment sobre el conjunt margós (unitat Mm) o intercalats en ell. Tenen aspecte massiu o bé apareixen a bancs gruixuts d’un a dos metres amb estratificació difosa; amb còdols poligènics, sense gairebé selecció, còdols arrodonits o subarrodonits, encara que de vegades constitueixen veritables bretxes. El seu ciment és calcari, i això dóna tonalitats grises al conjunt. La seua gruixària és també variable: 30 m al cap des Jueu, 70 m a Sant Llorenç i més de 100 a Beniferri. S’interpreten com a sediments al·luvials que representen fàcies de ventall deltaic. Les Calcarenites (Mca) posseeixen una representació superficial molt inferior a la de les unitats precedents i afloren principalment a la punta de sa Galera, cala Llosar, a l’entorn de Sant Josep i al sud del puig de sa Caperulla, amb gruixàries no superiors als 90 m. Es presenten com a intercalacions en la sèrie miocena, i es recolzen generalment sobre el seu tram margós, si bé el caràcter extensiu de la sèrie miocena sobre el substrat mesozoic fa que les calcarenites puguin recolzar-se sobre qualsevol unitat d’aquest substrat. Són de geometria tabular amb capes de gruixària que va de decimètrica a mètrica. Presenten coloracions grises i beix encara que alterades, són típicament ocres. S’interpreten com el dipòsit de tempestites en un ambient altament energètic, probablement associades a avengudes deltaiques. Altres nivells podrien correspondre a platges o barres deltaiques.

Etapa d’estructuració d’Eivissa
La tendència a aprofundir de la sedimentació del Burdigalià es va veure interrompuda pel desenvolupament de la principal fase d’estructuració alpina a l’illa. Eivissa, juntament amb les serralades bètiques, va patir importants deformacions a causa de la topada de les plaques euroasiàtica i africana, que va provocar la seua emersió en forma de cadenes muntanyenques. La compressió principal va ser de direcció NW-SE, i es manifesta en el desenvolupament de plecs vergents cap al NW els quals adoptaren una disposició trabucada amb trencament de xarneres. Com que els nuclis dels plecs devien estar formats fonamentalment pels nivells plàstics corresponents a les margues cretàciques i miocenes en el cas dels sinclinals, i per argiles del Keuper en el dels anticlinals, es crearen encavalcaments d’uns blocs sobre els altres. Aquestos blocs o unitats tectòniques es desplaçaren cap al NW en proporcions d’ordre decaquilomètric. D’aquesta manera, l’illa va adoptar, a grans trets, la seua estructuració actual, amb la superposició, de NW a SE, de les unitats d’Albarca, Llentrisca-Rei i Eivissa. La unitat tectònicament inferior és la d’Albarca, la major part d’ella situada al NW de l’illa i que constitueix un autòcton relatiu respecte de les altres dues. És formada per materials pertanyents a la sèrie d’Albarca, integrada per materials sobretot del Cretaci inferior i del Miocè. Comprèn diversos plecs trabucats i tombats, així com escates vergents cap al NW. Els seus desplaçaments mitjans oscil·len entre un i dos quilòmetres. La unitat tectònica intermèdia, anomenada de Llentrisca-Rei i que ocupa la part central de l’illa, és formada per la sèrie de Sant Josep, la de Sant Rafel i part de la d’Albarca. Es divideix en tres unitats tectòniques menors: la de ses roques Altes, la des Forn Nou i la del Rei. És la més heterogènia de les tres i és formada per materials mesozoics diversos i miocens. La seua gruixària és escassa i ha afavorit un desenvolupament preferent en la deformació discontínua, sent els seus afloraments d’aparença caòtica. Es caracteritza per l’existència de nombroses escates vergents al NW amb desplaçaments mínims d’uns cinc quilòmetres. La unitat d’Eivissa, que ocupa tot el sector SE inclou les sèries d’Eivissa i part de la de Sant Josep, formades predominantment per sediments margosos juràssics i cretacis. Es troba replegada i esllavissada sobre la unitat de Llentrisca-Rei. Els seus plecs són vergents cap al NW amb flancs inversos estirats i laminats fins que passen a les estructures d’escates. Les translacions poden ultrapassar els set quilòmetres. Com a resum de tot l’anterior, l’estructuració d’Eivissa va tenir lloc entre el Miocè mitjà i superior (Langhià-subserraval·lià) i va donar com a resultat els relleus que actualment configuren l’illa, encara que abans varen estar sotmesos a una forta erosió provocada pel propi aixecament.

Etapa postorogènica
A pesar de la seua importància a nivell regional, que de fet va determinar la individualització del promontori Balear (Roca, 1994), la distensió del Miocè subpliocè i Quaternari posterior, té una incidència relativament petita a nivell d’afloraments a l’illa d’Eivissa. Al marge del tapís quaternari, l’únic registre estratigràfic d’aquesta època són els dipòsits tortonians (unitat Mct) del sector de Portinatx, unitat que correspon a una nova transgressió marina. A Eivissa, els materials postorogènics estan representats al sector Portinatx-cala d’en Serra. Es tracta d’una unitat molt característica a l’àmbit eivissenc a causa de la seua particular constitució litològica i a l’escassa deformació que presenta, contrastant per aquestos fets amb les altres unitats mesozoiques i terciàries. És un conjunt proper a 80 m de gruixària que a la cala d’en Serra comença amb uns nivells de calcàries blanques amb esculls de madrèpores i grans gasteròpodes (del gènere Cerithium sobretot), continua amb un conjunt detrític constituït per llims vermells amb còdols calcàris angulosos alternant amb capes gruixudes de còdols calcaris mesozoics de decimètrics a mètrics. El sostre d’aquest conjunt són calcàries estromatolítiques clares distribuïdes en bancs gruixuts amb intercalacions d’argiles verdes i arenes calcàries. Sedimentològicament, aquesta unitat es pot associar a dipòsits de tipus d’escullera i encara que les abundoses restes fossilíferes que s’hi han trobat indiquen una edat tortoniana, no es pot descartar que pertanyi al Messinià, tal com han proposat alguns autors per relació a altres conques mediterrànies (Simó, 1984).

Quaternari
És el darrer període i va des dels 1,6 milions d’anys fins a l’actualitat, ha continuat l’activitat distensiva que no ha cessat, com a conseqüència de la ubicació de la regió en un domini tectònicament actiu. De fet, la fracturació del final del Neogen i els canvis eustàtics (del nivell de la mar) han condicionat en bona mesura l’evolució quaternària que, a les Pitiüses, ha proporcionat una extraordinària riquesa de formes i processos. Finalitzaren les condicions climàtiques tropicals que originaren els esculls de corall del Miocè superior i s’evoluciona cap a altres molt similars a l’actual climatologia de la Mediterrània occidental. Això és conegut perquè la fauna que apareix ja no és coral·lina sinó una altra típica de zones temperades. Entre els sediments més antics, sempre dins del Quaternari, i característics a Eivissa es troben les acumulacions arenoses eòliques i de platges, anomenats marès (unitat Qm). Són dipòsits que actualment no ofereixen una morfologia concreta a causa de l’erosió. Es tracta de restes de platges o dunes que poden trobar-se a diferents alçades però sempre properes a la mar. El marès és constituït per arenisques de naturalesa calcària, amb grans esfèrics i ovoides amb un diàmetre mitjà entre 0,5 i 1 mm. El ciment és també calcari i conté petits grans angulosos de quars. El seu color és de tonalitats clares: blanc groguenc, groc ataronjat, rosa, gris clar i marró clar. Conté abundosos fòssils de microorganismes, però que en aparèixer a sediments tortonians i viure fins i tot a l’actualitat no permeten, per desgràcia, la datació precisa del marès. A Eivissa els dipòsits superficials de marès es troben, entre altres, a la punta de ses Portes, Xarraca, sa Guardiola, etc. Els conglomerats marins (unitat Qmc) són també uns sediments pleistocens molt característics que es distribueixen a diverses alçades. Proporcionen informació sobre les variacions del nivell de la mar al llarg del Quaternari. Un fet característic d’aquest període han estat les alternances climàtiques d’èpoques fredes (glaciars) i èpoques càlides (interglaciars), que han originat variacions importants del nivell de la mar. Els períodes glaciars són èpoques de descensos globals de les temperatures que provocaven l’acumulació de grans masses de gel als continents (casquets) amb el consegüent descens del nivell de la mar. Els períodes interglaciars, càlids, provocaven l’augment global de la temperatura i la fosa de l’aigua dels casquets, de manera que pujava el nivell de la mar. En aquest cas les transgressions de la mar terra endins donaren com a resultat tres nivells de terrasses atribuïdes al Tirrenià I, II i III, amb alçades aproximades de 25-30 m al Tirrenià I, 5-6 m al II i 2-3 m al III. Són conglomerats marins formats per còdols molt rodats amb abundoses restes de copines de mol·luscos marins (Strombus bubonis, Mytilus senegalensis i altres) indicadors d’aigües càlides. Els principals dipòsits marins d’Eivissa se situen a cala Llonga, cala Gració, Xarraca i punta Xinxó. Altres dipòsits pleistocens són els glacis antics i moderns (unitats Qga i Qgm). Són formes de relleus molt suaus originades al peu de les zones més elevades. Els glacis antics assoleixen major extensió i tenen una gran continuïtat lateral; es mostren com una orla al voltant dels relleus, fet ben visible al marge esquerre de la vall de Santa Eulària. Estan formats per lutites de color vermell amb nivells de graves i còdols que culminen en crostes calcàries desenvolupades. La seua gruixària és variable però s’han arribat a amidar 7 m. Glacis amplis apareixen al voltant de Sant Rafel, al S de la badia de Sant Antoni i al N de cala Jondal. Els cons de dejecció o ventalls al·luvials (unitat Qca) són també dipòsits pleistocens, que s’originen a la sortida dels barrancs i torrenteres quan desaigüen a les lleres majors, molt planes i de poc pendent. Són dipòsits de llims i argiles vermellosos, amb còdols de mides variables, més o menys abundants, que a la vall de Santa Eulària s’uneixen amb dipòsits al·luvials del riu. Els ventalls al·luvials cobreixen importants superfícies com la que s’estén des des Codolar fins al pla de Vila, passant pel pla de Sant Jordi; és bastant freqüent que presentin en el sostre una crosta calcària més o menys desenvolupada. Aquesta crosta, a l’igual de la dels glacis, té en general tonalitats blanques i rosades i a les Pitiüses el nom de pedra morta. És un tipus de roca que s’usa molt en la construcció. S’han format en períodes de clima àrid en ascendir a la superfície l’aigua del subsòl per capil·laritat i precipitar el carbonat càlcic dissolt en ella, originant els nòduls i crostes. Són molt abundoses a la meitat occidental d’Eivissa. Entre els materials més recents pertanyents a l’Holocè cal esmentar els col·luvions (unitat Qc), dipòsits de poc gruix amb una representació superficial important. Són llims blanc groguenc amb còdols carbonatats angulosos. També solen desenvolupar-se a sostres una crosta calcària. Les argiles de descalcificació (unitat Qfd), desenvolupades al fons de les dolines i pòlies, entre els quals destaquen els d’Albarca i Corona. Són argiles llimoses de color vermell fosc producte de la descalcificació i posterior sedimentació en anar com a impureses de les calcàries. En darrer lloc s’han de fer constar els dipòsits relacionats amb cordons dunars i platges, sense oblidar les transformacions antròpiques que han acompanyat el desenvolupament d’alguns nuclis urbans costaners. [ATC]

Recursos geològics
L’illa d’Eivissa és pobra en recursos geològics ja que llevat de la sal, l’explotació històrica del subsòl s’ha limitat a cobrir les necessitats bàsiques d’elements tradicionals per a la construcció. Ha estat a partir de l’explosió urbanística generada pel turisme quan s’ha començat a desenvolupar una forta indústria d’extracció de roques i producció de derivats. La proliferació i les dimensions assolides per aquestes pedreres a cel obert, representen un dels reptes amb què s’ha d’enfrontar la societat per tal d’harmonitzar equilibri ecològic i creixement econòmic. Els recursos geològics que han estat objecte d’explotació històrica o actual es poden classificar en tres grups: a. jaciments minerals. Parlar de mines a Eivissa, és referir-se inevitablement a les explotacions de galena argentífera de s’Argentera i altres situades dins el terme del poble de Sant Carles, a la vénda de Peralta i municipi de Santa Eulària. En aquestos jaciments, el mineral es presenta en forma de filons incrustats a la base de les dolomies del Juràssic inferior, la seua riquesa se situa entre el 60-80% en plom i lleugerament inferior a un 1% en plata. Aquestos jaciments varen ser explotats ja a l’època dels romans i especialment a la segona meitat del segle XIX adquiriren la màxima importància; en aquells moments, quan la forta demanda de mineral de plom mantenia oberts una desena de pous, s’arribaren a exportar unes 100 Tm anuals de mineral. A pesar de suposar-se una reserva d’unes 300.000 tones de minerals, les dificultats d’explotació i la falta de rendibilitat provocaren que l’any 1909 s’abandonàs definitivament l’explotació. També s’explotaren fins a mitjan segle XX els guixos del Keuper per a la construcció, des Guixar, punta des cap Roig, a Sant Carles, i una altra explotació vora Xarracó. b. Pedreres a cel obert. A Eivissa es troben tres tipus d’aquestes explotacions: argileres, pedreres de marès i arena i pedreres de roques carbonatades. Les explotacions d’argila, varen ser molt abundants antigament i en són prova les nombroses coves d’argila abandonades que encara es troben repartides una mica per tot i que són testimoni de l’ús popular que es feia d’aquest material per a la fabricació d’eines de ceràmica, per impermeabilitzar els terrats, etc. Principalment s’utilitzen les argiles groguenques del Cretaci inferior, que s’extreuen de l’única pedrera en actiu, situada a can Planes (Santa Eulària). Actualment s’empren per fabricar peces ceràmiques de construcció. El marès i l’arena, que es diferencien pel grau de cimentació dels grans, han estat i són encara, una altra font de recursos per a la construcció. L’arena s’utilitza directament com a àrid mentre que el marès s’ha de triturar prèviament. Aquesta darrera roca, que resulta fàcil de treballar, ha estat força emprada per fabricar maons per a la construcció d’edificis; amb aquesta finalitat, es tallaven grans blocs amb l’ajut de xorracs especials, que han deixat les curioses formes geomètriques que s’observen a moltes pedreres del litoral com a la punta de ses Portes o sa Pedrera (l’Oliva). La principal explotació es troba a Sant Josep i utilitza el marès Quaternari per obtenir àrids de trituració i altres derivats. El tercer grup, és el format per les pedreres de roques carbonatades: calcàries, dolomies i margocalcàries que s’utilitzen per a la producció de graves i àrids i serveixen de matèria primera per elaborar gran quantitat de prefabricats de formigó destinats a la construcció. Aquestes explotacions han experimentat un creixement espectacular a causa de la forta demanda dels seus productes i a l’abundància de terrenys calcaris. Així mateix és aquest grup el que provoca un impacte ambiental més fort: visual i per l’emissió de remors, pols i vibracions, a més de les dificultats de regeneració una vegada finalitzi l’explotació. A Eivissa s’utilitzen preferentment els terrenys del Juràssic a les pedreres de Santa Eulària i Sant Joan i del Cretaci a les de Sant Josep. Menció a part, mereix l’explotació industrial més recent de les "pedres mortes" que s’utilitzen com a element ornamental per a la construcció de murs i el recobriment de parets. Aquestes pedres que són fàcilment treballables, afloren abundantment als terrenys del Quaternari formant una crosta no gaire gruixada que es produeix per la precipitació en el sòl del carbonat càlcic dissolt a l’aigua. c. Les salines. Més que una simple font de recursos minerals, les salines d’Eivissa —juntament amb les de Formentera— han estat una part integrant de la cultura illenca i resulten imprescindibles per entendre la història de les Pitiüses. Originalment estaven constituïdes per una extensa plana al·luvial amb dipòsits quaternaris que era inundada temporalment pel mar, formant llacunes litorals. L’explotació humana, que presumiblement comença a l’època cartaginesa, ha aprofitat aquestes condicions per instal·lar una important indústria de la sal i ha transformat aquest paisatge natural amb la construcció d’estanys, comportes i sèquies per introduir, conduir i acumular l’aigua del mar. La indústria salinera aprofita l’elevada salinitat del Mediterrani (al voltant de 38 kg de sal per metre cúbic d’aigua de mar) i la forta insolació de l’illa (2.900 hores de sol a l’any) per produir l’evaporació de l’aigua i la precipitació de les sals. El procés consisteix en la introducció d’aigua de mar mitjançant comportes i el pas per estanys successius (anomenats concentradors) on el sol la va evaporant, es precipiten les sals no desitjables i es concentra la sal comuna. Al final, l’aigua passa als cristal·litzadors, uns estanys més soms, on es produeix la precipitació de la sal comuna (clorur sòdic i altres sals marines). La collita de sal es veu afectada per les pluges que disminueixen la salinitat als estanys. Per terme mitjà, la producció anual se situa al voltant de les 60.000 tones, encara que no són infreqüents collites, com la del l’any 1999, que s’acosten a les 70.000 tones de sal. [XGR]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments