Eivissa-Geografia-Medi humà

Eivissa-Geografia

Medi humà

Demografia
Segons l’estat actual de les investigacions arqueològiques, el primer poblament de l’illa d’Eivissa tengué lloc cap al 5200 aC, dins del període que es coneix com a Neolític . La informació és actualment molt escassa, i de moment tots els indicis apunten a parlar més de freqüentacions que no d’un poblament estable. El que sí sembla demostrat és que aquestos primers pobladors portaren amb ells animals domèstics, —ovelles o cabres—, que fins llavors eren inexistents a la nostra illa. Després s’obrirà un buit de poblament, que no es tancarà fins aproximadament l’any 2100 aC, ja dins l’Eneolític . En aquest cas ja podrem parlar, sense problemes, de l’existència d’un poblament estable. Es practica la ramaderia, que devia ser el fonament de les activitats econòmiques, si bé no es pot descartar l’existència d’activitats agrícoles. Dels pocs jaciments disponibles se’n pot deduir que podria donar-se un poblament dispers, amb agrupacions de caràcter familiar. La tercera fase de la prehistòria eivissenca seria l’edat del bronze , que s’iniciaria cap al 1600 aC i de la qual tenim una informació molt parcial. Els canvis respecte a la fase anterior sembla que se centrarien en un suposat agrupament de la població en petits poblats i un possible augment de l’agricultura. El fet que hi hagi construccions defensives pot implicar l’existència de tensions entre les diferents comunitats que poblaven l’illa. De tota manera, al llarg del conjunt de la prehistòria, s’estaria sempre parlant d’una població relativament escassa, donats els limitats recursos naturals que ofereix l’illa d’Eivissa. Cap a mitjan segle VII aC els fenicis, procedents de la zona de l’estret de Gibraltar, arriben a l’illa. La seua intenció es crear un punt que els faciliti les relacions comercials dins la Mediterrània occidental, la bona situació de l’illa d’Eivissa i la poca importància que devia tenir el poblament llavors existent, la feren molt atractiva. De principi funden dos enclavaments (una a sa Caleta i l’altre a la badia d’Eivissa), si bé el primer d’ells serà abandonat uns anys més tard. L’establiment colonial de la badia d’Eivissa serà un petit nucli urbà, amb una clara finalitat comercial. L’ocupació de la resta del territori es limitarà en un principi a la realització d’activitats agràries a la zona propera a la colònia. Cap a mitjan segle VI aC hi ha canvis a aquest primitiu assentament, amb un augment de la població i modificacions en el funcionament general de la colònia. Tot això vendria motivat per la integració d’Eivissa dins el món cartaginès. Amb el pas del temps, hi haurà una completa colonització de l’espai i una ampliació del nucli urbà. Es crea ja en aquest moment la que serà la pauta de poblament fins a mitjan segle XX: existència d’un nucli urbà i d’un camp on no hi ha concentracions de població, sinó que aquesta viu dispersa. Es podria avaluar la població, amb totes les limitacions que comporta la manca de fonts directes, en unes 5.000 persones per a la ciutat i unes 1.500-2.000 per al camp. Eivissa es converteix en un important nucli colonial, que manté relacions amb el conjunt de la Mediterrània occidental. Aquesta situació es mantendrà fins i tot durant el segle II aC, després de la derrota de Cartago. Llavors el model entra en crisi, i comença el retrocés de les activitats econòmiques i del poblament, tant al nucli urbà com al camp. Dins el segle I dC l’illa d’Eivissa coneix una recuperació de les activitats econòmiques, ja dins el període de clara romanització. La situació entra en crisi d’una manera definitiva al llarg del segle III dC, amb un retrocés en el poblament, especialment el rural, i amb mostres que hi havia una clara sensació d’inseguretat. La situació empitjora encara més amb la definitiva incorporació a l’imperi vàndal (455). L’ocupació per part dels bizantins (534) representarà una molt petita recuperació, però ja molt lluny dels antics nivells d’esplendor anteriors, i amb una població que devia ser molt poc nombrosa. La retirada dels bizantins i la proximitat dels musulmans, que ocupen la península Ibèrica a partir del 707, farà que s’entri en una nova fase de crisi, amb uns nivells de poblament mínims. L’ocupació definitiva per part dels musulmans, a partir del principi del segle X, representarà una recuperació important, tant del nucli urbà com del camp. Pel que fa a la ciutat àrab, si bé es fa difícil fer-ne una avaluació exacta de la seua importància, es podria parlar d’un nucli amb uns 2.000-3.000 habitants. El camp, amb una forta recuperació de les activitats agràries, continuarà amb un poblament dispers; l’illa tenia cinc divisions territorials. La conquista catalana de 1235 implicà un canvi molt profund en el poblament de l’illa d’Eivissa: per un cantó, es produí l’expulsió dels antics pobladors, els musulmans; per l’altre, començà l’arribada de nous contingents, aquesta vegada cristians. La repoblació hagué de partir pràcticament de zero, és a dir, a un territori prèviament quasi buidat dels seus antics pobladors. Això, unit al fet que l’illa d’Eivissa és terra de frontera amb el món musulmà, fet que comporta que hi hagi una constant situació d’inseguretat, farà que el repoblament sigui molt lent. La primera referència al nombre de pobladors es refereix a l’any 1329 i es diu que llavors hi havia a l’illa un total de 506 focs, o sigui, famílies sotmeses a l’impost del morabatí. Això ens donaria un total d’uns 2.000-2.500 habitants per al conjunt, xifra que es pot considerar molt baixa, inferior a les que per les mateixes dates tenien les illes de Mallorca o Menorca. També els textos de l’època ens confirmen això: un text del 1335 ens diu que les obres al camp les fan esclaus, perquè no hi ha altra gent disposada a fer-ho. Davant aquesta escassa població hi incidí la pesta negra del 1348, una de les pitjors epidèmies que va afectar l’occident europeu. Si bé no tenim dades concretes referides a Eivissa, sí que hi ha un text on es parla d’una gran mortaldat i d’un posterior augment en el preu de l’extracció de la sal, probablement per manca de mà d’obra. Un altre text de l’any 1381 parla de la necessitat que els religiosos puguin ocupar càrrecs a la Universitat, per mor de diferents mortaldats i fams. El més probable és que es faci referència a la pesta de 1375, que a Mallorca acabà amb el 50% de la població. De final del mateix segle XIV són dues dades: una és la referència al total de la població, que seria d’uns 490 a 500 focs, xifra inferior a la del 1329 abans esmentada. L’altra és un text on es diu que per mortaldats (pestes), caresties (fams) i altres fortunes (els atacs musulmans) l’illa està minvada de poble. De principi del segle següent és un text on es parla dels estralls que està provocant una nova epidèmia de pesta. Pel que fa a la distribució d’aquestos habitants damunt el territori, continuà la dicotomia ja iniciada a les fases anteriors: Eivissa serà una ciutat amb el camp, on la població viurà dispersa. Pel que fa als inicis del repoblament rural, afectà en un principi les planes de l’illa, on ben aviat s’aixecaren les primeres esglésies rurals: Sant Antoni de Portmany i Santa Eulària des Riu (principi del segle XIV), Sant Jordi de ses Salines, Sant Miquel de Balansat i la Mare de Déu de Jesús (totes probablement del segle XV). El fet que s’aixequi una església no implica que la gent es concentri al seu voltant, i continuarà vivint dispersa. L’arribada de l’edat Moderna, el segle XVI, comporta també l’arribada dels atacs turcs i unes greus dificultats per al poblament rural. La ciutat veurà canviar el seu sistema defensiu, molt millorat, i probablement augmentarà la seua població. Al món rural caldrà esperar a l’acabament del perill turc perquè la població es recuperi. A mitjan segle XVII l’illa d’Eivissa patirà una de les seues pitjors epidèmies de pesta: la de l’any 1652, epidèmia de pesta bubònica que causà 711 morts, la gran majoria d’ells dins el recinte emmurallat, que perdé gairebé el 50% de la seua població. Cap a final del mateix segle XVII sabem que a Eivissa hi havia uns 300 vesins, o sigui, uns 12.000-13.000 habitants. L’epidèmia de pesta de 1652 va ser la darrera gran mortaldat catastròfica i si bé els segles següents continuaran les epidèmies, cap d’elles tendrà la importància de les pestes. El segle XVIII ens ofereix un nombre major de dades referides al total de la població, si bé aquestes informacions, amb orígens i finalitats diversos, no tenen un nivell de fiabilitat absolut. Així el 1727 es diu que hi havia un total de 16.249 habitants, xifra pot ser exagerada si es té en compte que només trenta anys abans hi havia uns 3.000 habitants menys. A mitjan segle, en concret l’any 1751, es parla d’una població d’uns 13.200 habitants, que ens vendria a demostrar que el creixement al llarg de la primera meitat del segle va ser sostengut, però encara moderat. La situació canvia dins la segona meitat del mateix segle XVIII, i el 1768 es parla ja d’uns 14.000 habitants. A partir de final de segle ja tenim els primers censos de població a l’Estat espanyol, en concret dels anys 1787 i 1797, que ens donen resultats molt diferents: mentre el primer parla de 13.707 habitants el segon ens dóna un total de 15.290 habitants. Aquest darrer sembla ser el més fiable de tots i ens ofereix molta més informació. Si feim una anàlisi del conjunt del segle XVIII ens trobarem amb un creixement anual del 2%, que podem considerat com a moderat. [EPG] L’any 1784 arriba a Eivissa el seu primer bisbe, Manuel Abad y Lasierra. Immediatament s’inicià el procés de creació de la corresponent burocràcia episcopal. Gràcies a ella es disposa del primer conjunt de dades referides a la població d’Eivissa i Formentera fiables i continuades. Són les matrícules en les quals eren registrats anualment tots els feligresos de les diferents parròquies. A partir de l’any 1790 es disposa, per tant, d’una font d’informació molt valuosa que podrem connectar amb els censos de població moderns que s’inicien l’any 1857. Així es tenen sèries numèriques de població d’Eivissa i Formentera per als dos últims segles. Entre l’any 1800 i l’any 1999 la població d’Eivissa i Formentera ha passat de 15.949 habitants fins a 91.473, s’ha multiplicat quasi per 6 en dos-cents anys. En aquestos dos segles podem identificar cinc etapes que caracteritzen l’evolució de la població illenca: 1800-1850, 1851-1920, 1921-1940, 1951-1960 i 1961-1999. Cada una d’elles presenta característiques particulars. A la següent taula apareixen les dades de població total d’Eivissa i Formentera i el creixement mitjà anual acumulatiu en cada un dels períodes anteriors.
Any Població Creixement
1800 15.949
1850 22.834 0,72%
1920 26.984 0,24%
1940 37.353 1,64%
1960 37.173 -0,02%
1999 91.473 2,34%
Tot comparant la demografia pitiüsa amb l’espanyola i la balear es pot comprovar que entre 1797 i 1970 totes tres han presentat uns resultats força semblants. Així, situant l’índex 100 l’any 1797 resulta que l’any 1970 les Pitiüses se situen a l’índex 314, les illes Balears al 317 i l’Estat espanyol en el 329. Es pot deduir, per tant, que encara que les tres trajectòries presenten particularitats importants, els resultats finals són quasi bé els mateixos: la població es triplica en aquestos 183 anys. En canvi, l’últim terç del segle XX ha estat ben diferent a cada lloc, així Eivissa i Formentera han multiplicat la seua població per 1,9 en entre 1970 i l’any 1999, les Illes Balears l’han multiplicada per 1,4 i l’Estat espanyol únicament l’ha multiplicat per 1,2. Es fa evident que l’increment de la població pitiüsa ha estat molt superior al de la població balear i espanyola. A la primera meitat del segle XIX les nostres illes visqueren un increment notable de la població, especialment a partir de 1820. Aquesta dinàmica poblacional no implica un canvi de règim demogràfic com el que en aquells moments vivien molts indrets d’Europa. Probablement hem de buscar la seua causa en la definitiva desaparició del perill dels atacs dels pirates. Les parròquies allunyades de la mar són les que creixen per davall de la mitjana, mentre que a les costaneres la quantitat de gent s’incrementa per damunt de la mitjana d’Eivissa. El pla del riu de Santa Eulària i el pla de Portmany, les terres de Sant Carles i de ses Salines, eren conreades per sota de les seues possibilitats a causa del perill que venia de la mar. Una vegada desaparegut aquest perill es poden establir els habitatges a la vora de les terres de major qualitat que ofereix l’illa d’Eivissa i intensificar el conreu. Pel mateix motiu la situació també és molt favorable a Formentera, illa que havia estat repoblada el segle anterior després de segles d’abandonament per causa de la inseguretat. Aquest creixement demogràfic apreciable ocorre sense que existeixin canvis estructurals importants. Les piràmides de població ens indiquen que el repartiment per edats és pràcticament el mateix entre 1797 i 1857. També podem comprovar que les Pitiüses són relativament homogènies, sols la ciutat d’Eivissa i Formentera se separen lleugerament del model general. En general, sembla que el model econòmic vigent és fonamentalment autàrquic i que no es veu afectat per la nova situació. L’origen de l’increment de la població radica en exclusiva en el creixement vegetatiu, no existeix immigració apreciable. En el municipi de Sant Antoni de Portmany, l’únic ben conegut, la natalitat supera la mortalitat a tots els decennis a partir de 1790. Hi ha moments en què la taxa de creixement vegetatiu se situa en l’extraordinari valor del 2% anual. Les noves possibilitats de l’agricultura no permeten, però, absorbir la totalitat del creixement natural dels eivissencs i formenterers, apareix així un fenomen migratori important, que únicament ha estat quantificat per al municipi de Sant Antoni de Portmany. Entre 1790 i 1839 l’abandona anualment un 0’5% de la població aproximadament. A partir de 1840 els emigrants superaran l’1% anual. En general, la taxa de natalitat del municipi de Sant Antoni de Portmany resulta força estable entre 1790 i 1920, situant-se, aproximadament en un 32‰. En canvi la taxa de mortalitat presenta quatre etapes ben definides: un 25‰ entre 1790 i 1819, un 16‰ entre 1820 i 1859, un 25‰ entre 1860 i 1889 i un 17‰ entre 1890 i 1920. Aquestes taxes són sempre més baixes que no les vigents a Espanya i a Europa. A partir de la meitat del segle XIX el ritme de creixement de la població vigent topa amb els seus límits. Les illes no donen per a més, han arribat al màxim d’habitants que el model productiu vigent permet. Primer augmenta clarament l’emigració i després ho fa la mortalitat. El creixement de la població decau, situant-se en un migrat 0’24% entre l’any 1851 i l’any 1920. Entre el final del segle XIX i la Primera Guerra Mundial es consolida un nou model econòmic, que deixa de banda l’autarquia com a fet definidor de l’economia eivissenca. Aquesta nova situació permetrà, en primer lloc, una reducció de la mortalitat i de l’emigració i, després un fort increment dels habitants. Entre 1920 i 1940 tengué lloc el creixement més espectacular de tota l’època estudiada, un 38% en vint anys. Aquesta evolució però, presenta causes ben diferents a cadascuna de les dues dècades. Entre 1920 i 1930 la bona conjuntura econòmica permet suportar un important increment de la població. En canvi, a la següent dècada és la impossibilitat d’emigrar la causa del creixement de la població. En primer lloc és la crisi econòmica internacional iniciada el 1929 la que impedeix la sortida dels eivissencs i formenterers, després seran la Guerra Civil i l’aïllament internacional. Entre 1940 i 1950 la tremenda situació de fam i misèria que pateix la població impedeix que s’incrementi. Curiosament, tots els ajuntaments rurals perden població en favor de la ciutat d’Eivissa. Especialment negativa és la trajectòria de l’illa de Formentera, que en aquestos 10 anys perd el 22% dels seus habitants. Fins a 1930 el creixement de la població eivissenca havia presentat una distribució molt estable. A Vila vivien un 22-23% dels habitants totals i els municipis rurals acollien un 16-18% de la població total cadascun d’ells. L’any 1940 canvia la tendència, Vila acull aquell any més del 25% dels eivissencs i formenterers, percentatge que arriba al 32% deu anys més tard. A la següent dècada s’obrí novament la vàlvula de l’emigració i milers d’eivissencs i formenterers deixaren les illes per dirigir-se a Amèrica i a Algèria. Encara que el creixement vegetatiu s’havia recuperat, l’emigració fa que entre 1950 i 1960 es registri l’única caiguda de població absoluta dels dos darrers segles. La pèrdua de habitants és especialment significativa a Vila. L’any 1960 assenyala el canvi de tendència; a partir d’ara el fenomen turístic assoleix un paper capdavanter en l’economia, arraconant ràpidament les activitats primàries tradicionals. L’impacte sobre la població és immediat. A partir de 1961 el flux immigratori és continuat, multiplicant la població resident. El creixement acumulatiu entre 1960 i 1999 es disparà fins arribar a un 2,34% anual. La trajectòria de l’increment poblacional romp definitivament amb 170 anys d’equilibri entre els els diferents municipis. Eivissa creix molt ràpidament, fins que la seua població representa quasi un 40% de la total, mentre que Sant Joan passa de representar un 17% de la població a un migrat 4%. La resta de municipis mantenen aproximadament la seua importància relativa. El creixement exponencial de la població és generat, sobretot, per la immigració. Segons les dades de 1996, últimes disponibles, només el 56% dels residents a Eivissa i Formentera han nascut en aquestes illes, un 34% ho ha fet a una comunitat autònoma diferents de la balear i un 10% ha nascut fora de l’Estat espanyol. Observant la piràmide de població corresponent es pot veure que la immigració és un fenomen cabdal per entendre l’evolució demogràfica recent d’Eivissa i Formentera. La prova més evident es troba als estrats que van dels 35 als 44 anys. En ells, la població nascuda fora de la comunitat autònoma balear representa quasi 2/3 del total. També en aquesta mateixa piràmide podem comprovar que el fenomen immigratori afecta famílies senceres. No es tracta d’una immigració eventual protagonitzada per homes. Fins i tot als esglaons més baixos apareix com a mínim un 10% de població nascuda fora de les illes Balears. Eivissa i Formentera atreuen immigrants de totes les edats. Un altre indicador que mostra resultats semblants és la relació de masculinitat. L’any 1950 Eivissa i Formentera presentaven un valor del 94,26, indicatiu d’una apreciable emigració masculina. L’any 1981 el nombre de dones ja superava lleugerament el d’homes equilibrant-se la relació. Aquest fet demostra que la immigració no ha tengut un resultat final esbiaixat en favor dels homes, ben al contrari, ha estat un fenomen que ha aportat població masculina i femenina i de totes les edats. Per comunitats d’origen destaca la presència d’andalusos i castellans. La distribució dels 27.233 habitants nascuts fora de Balears l’any 1996 és la següent:
Andalusia 44%
Castella 16%
Catalunya 11%
C. Valenciana 9%
Madrid 5%
Altres C. A. 15%
La immigració de persones nascudes a l’estranger presenta una tendència diferent. En primer lloc és relativament recent; així l’any 1991 hi havia registrats 3.217 residents nascuts fora de l’Estat espanyol i cinc anys més tard ja eren 6.588. Pel que fa als orígens destaquen els procedents d’Europa: del Regne Unit, Alemanya, França; i d’entre els extracomunitaris destaquen els procedents del Marroc. En un primer moment la immigració rejovení de forma notable la població eivissenca i formenterera, relativament envellida els anys centrals del segle XX. Al final del segle XX l’envelliment torna a fer-se present. La forma de la piràmide de població, amb una base molt estreta, indica que la forta caiguda de la natalitat que afecta tot l’Estat espanyol també ha arribat a les illes. A nivell de les taxes demogràfiques bàsiques, actualment Eivissa i Formentera s’han alineat amb la mitjana de les Illes Balears com es comprova a les següents dades corresponents a l’any 1998, la columna de l’esquerra correspon a la taxa de mortalitat, la del centre a la de natalitat i la de la dreta al creixement vegetatiu. Les dades són per cada 1.000 habitants. [JcCC]
Balears 8,85 10,31 1,46
Mallorca 9,16 10,21 1,05
Menorca 8,36 10,65 2,28
Pitiüses 7,04 10,77 3,74

Poblament
La forma en què es distribueix la població sobre el territori és probablement un dels aspectes més originals de l’illa d’Eivissa, fins al punt que l’ha diferenciat històricament i ha condicionat la manera en què els eivissencs s’han relacionat amb el propi territori. Tradicionalment, hi ha hagut dues tipus de poblament sobre l’illa: la urbana, representada únicament per la ciutat d’Eivissa, i la rural, on la característica bàsica és la dispersió de la població. La ciutat, anomenada popularment Vila, és un nucli habitat amb més de dos mil·lennis i mig d’història, al llarg dels quals hi ha hagut èpoques de gran esplendor (com, per exemple, l’època feniciopúnica) i altres de greu crisi (com l’època anomenada antiguitat tardana, entre la fi de l’imperi Romà i l’arribada dels musulmans). La ciutat d’Eivissa, aprofitant-se de la seua localització (dalt un turó vora la mar, amb un important port al costat i dominant les terres més fèrtils de l’illa i també les salines), ha estat sempre i encara és el centre comercial i de poder de tota l’illa, i també de Formentera; s’hi troben les seus de tots els organismes i institucions d’àmbit insular, començant per la seu del Consell Insular. El seu traçat urbà, presidit encara per les murades d’època renaixentista, permet resseguir una part important de la seua història, ja que s’hi diferencien bé els barris històrics (Dalt Vila, encerclada per les murades, i els barris mariners de sa Penya i la Marina); l’eixample, que s’ha expandit pel pla contigu al turó que fou l’origen de la ciutat, guanyant terreny a l’agricultura, i també els barris perifèrics nascuts especialment a partir del gran creixement de l’època del desenvolupament turístic. D’entre aquestos barris, n’hi ha de diverses tipologies, com ara aquells on es combinen els usos turístics amb els residencials (platja d’en Bossa, Talamanca), els residencials amb tipologia original de casetes (Ca n’Escandell), els residencials amb tipologia de grans blocs i habitatges de protecció oficial (Cas Serres), o els teòricament industrials però amb predomini dels serveis (Can Bofill). A final del segle XX fins i tot ja es pot parlar de fenòmens suburbials, pel creixement de diverses zones fora dels estrets límits del terme municipal de la ciutat, com són els casos dels pobles de Sant Jordi de ses Salines, Puig d’en Valls o Jesús. Però és al poblament rural on es poden trobar els trets més originals del poblament d’Eivissa, per mor de l’esmentada dispersió, la qual cosa vol dir que els habitatges tradicionalment estaven repartits per tot el territori, de manera regular, amb cada família vivint dins les terres que treballaven. El paisatge, així, tenia uns trets característics que es poden esquematitzar en l’absència de nuclis de població, però també en la inexistència de grans extensions sense cases. Hi ha alguns casos aïllats de dues cases aferrades, i altres encara més excepcionals de tres o més una vora l’altra, entre els quals destaca Balàfia, una agrupació amb cinc cases i dues torres. Amb tot, el fet de viure en cases aferrades canviava poc la manera de viure, ja que cada casa continuava funcionant autònomament, com demostra que habitualment cadascuna tenia el seu propi camí d’accés. L’origen de la dispersió de la població no s’ha acabat d’aclarir del tot. En principi es pensa que aquesta distribució de la població és ben antiga, ja que fins i tot sembla que podria ser present ja a l’època púnica. És curiós, però, que s’hagi mantengut tot i les diverses substitucions poblacionals que s’han donat al llarg de la història i, fins i tot, ben en contra de les indicacions que es feien des del poder. En aquest sentit, és de destacar la pressió que feren els primers bisbes d’Eivissa, que portaren la Il·lustració a l’illa; amb ells s’inicià una forta campanya de persuasió per aconseguir que la gent visqués agrupada en nuclis, el primer pas de la qual fou crear els propis nuclis: la divisió parroquial, amb una església a cada parròquia al voltant de la qual es pretenia que es construïssin els nous habitatges; tot acompanyat de la propaganda necessària per demonitzar la dispersió. L’objectiu últim dels il·lustrats caldria situar-lo en la voluntat d’obtenir un major control social sobre la població. Aquest objectiu sí que s’aconseguí, almenys en part, perquè les parròquies passaren a ser el nucli bàsic de relacions humanes (els pobles), però no es va aconseguir concentrar la població, tret d’uns pocs casos gens significatius. Els motius d’aquesta persistència s’haurien de buscar, probablement, en una adaptació al territori o a una reutilització d’hàbitats, encara que aquestes explicacions no semblen suficients. Haurien d’apuntar-se també altres possibles motivacions, com ara l’orografia de l’illa, l’aigua (les fonts són abundants, però tenen molt poc cabal, no poden mantenir gaires habitatges), la inexistència de masses importants de població, les males comunicacions interiors, la inseguretat o la inexistència d’un teixit social organitzat sense necessitat de concentració (els pobles). Probablement, la raó definitiva no pugui trobar-se, sinó que sigui la suma de totes elles. Però el que no havia provocat cap dels canvis històrics d’Eivissa ho ha fet l’arribada del model de desenvolupament turístic, a l’inici de la segona meitat del segle XX. En aquest moment sí que es produeixen uns canvis molt importants en el model de distribució de la població, que podrien resumir-se en: a. un progressiu augment del poblament concentrat, amb un creixement important de la ciutat; desenvolupament dels nuclis tradicionals (els pobles ara sí que creixen), aparició de nous nuclis urbans o semiurbans residencials (ses Païsses, sa Carroca, Ca n’Escandell, Can Nadal, etc.) i també l’aparició per tota la costa de nous nuclis urbans destinats en principi al turisme però que van absorbint residents permanents (Cala de Bou, Cala Tarida, es Canar, Cala Llonga, etc.); b. una densificació generalitzada dels habitatges a tot el territori, sense que necessàriament això signifiqui la creació de nuclis urbans estructurats, i c. encara que sembli contradictori, també s’ha produït l’abandó d’alguns sectors de l’illa, on es poden observar gran quantitat d’habitatges abandonats, a banda dels que ja han desaparegut (és el cas dels pobles de Sant Mateu d’Albarca, Santa Agnès de Corona i Sant Vicent de sa Cala), motivats per migracions internes de la població dins de l’illa cap a les zones de més desenvolupament turístic. En definitiva, a la fi del segle XX es dóna un procés d’urbanització generalitzat, sense planificació prèvia, que abasta bona part del territori i on es mesclen les diferents funcions urbanes. L’originalitat de les formes de poblament ha donat lloc a unes formes de percepció del territori també ben originals, les quals relacionen cada persona i cada família amb la terra que habiten, en una espècie de sistema de subconjunts. Els elements bàsics d’aquest sistema són la casa, la vénda, el poble i l’illa. La casa, com a lloc de les relacions familiars íntimes i com a símbol d’identificació de cada persona dins la societat; la vénda, com a àmbit de les relacions pròximes, gairebé imprescindibles (amistat, parelles, feines comunitàries...); el poble, com a àrea de les relacions socials àmplies i com a element identificador dins de l’illa, i l’illa, com a petit país, com el territori ampli del qual hom també se sent part, encara que no es conegui gaire. En canvi, no han arribat a formar part d’aquest conjunt elements purament administratius, com són els termes municipals, probablement perquè foren creats de forma totalment artificial i sense gaire criteri, fet que ha provocat que siguin percebuts més com uns causants d’incomoditats burocràtiques que com a elements de pertinença, especialment per a la gent dels pobles que no foren afavorits per la capitalitat municipal. Tot aquest sistema de percepció de l’espai, com la resta de senyals d’identitat propis, ha entrat en crisi a partir del desenvolupament turístic i la manca d’integració social de la població immigrada que ha arribat a Eivissa. [JPS]

Sistema urbà
S’entén com a sistema aquell conjunt d’elements interrelacionats que constitueixen un tot orgànic, subjecte generalment a determinades lleis. És un terme propi dels naturalistes que ha adoptat, també, la geografia urbana. Si s’enfoca l’estudi de la geografia urbana no només des del punt de vista de l’anàlisi dels nuclis concentrats amb característiques més específicament urbanes, sinó de tots ells en relació amb l’àrea que els envolta, s’observa fàcilment una interconnexió i una influència mútues. D’altra banda, els resultats de l’anàlisi factorial d’una sèrie de variables facilitarà la visió global i comprensiva del fenomen urbà. Aquest enfocament metodològic és especialment útil per als treballs de planificació i presa de decisions, ja que organitza la informació, ajuda a identificar els fenòmens d’origen local i defineix el marc indispensable per continuar les anàlisis. El territori eivissenc actual és resultat de gairebé sis mil anys d’acció humana sobre l’entorn, amb empremtes més clares quan més propera és al present. Des d’aquest punt de vista, el territori seria aquella porció de l’espai geogràfic on una societat concreta desenvolupa les seues activitats. La percepció de l’espai pels individus que conformen aquesta societat determina la seua imatge del territori i condiciona la relació amb el medi, que queda materialitzada en l’organització d’aquest territori, convertit en un espai ocupat, organitzat i socialitzat segons les necessitats i l’ideari de la societat que el modela, convertint-lo en fidel reflex del sistema econòmic adoptat per la comunitat, de la seua cultura i d’una determinada manera de comprendre el món. El poble, al temps que l’organitza, va donant nom als diferents llocs, en la llengua pròpia; d’aquesta manera els identifica, són llocs viscuts, evocadors de records, en expressió de Marià Villangómez, és una contrada a cops de mot, d’aquí l’interès per conèixer i preservar la toponímia com a part essencial del patrimoni col·lectiu. Llocs i territoris són l’espai de relació entre els sers humans i l’entorn natural i social; en aquest sentit, i accentuades pel fet de la insularitat, Eivissa presenta unes particularitats i diferències respecte, per exemple, de les Balears. El tret diferencial més característic de l’àmbit eivissenc és que, al fet de la insularitat, se suma la peculiaritat de l’existència, fins fa ben poc temps, d’un únic nucli urbà, Vila o Eivissa, que dóna nom a l’illa en una identificació que expressa una situació estructural, amb clares referències al paper assumit por la ciutat que, tradicionalment, concentrava totes les funcions centrals o directives, a més de les econòmiques, per al manteniment de la vida urbana i la seua àrea, constituïda per tot el territori pitiús, organitzat per la ciutat, des d’ella dirigit i a ella vinculat. Tota l’illa d’Eivissa, juntament amb Formentera, constitueixen un únic sistema urbà, un conjunt d’elements materials, humans i econòmics que conforma un tot interrelacionat i interdependent. La ciutat de Eivissa, avui seu del Consell Insular, ocupa la posició central del sistema, i aquesta centralitat comporta funcions rectores, a més d’una gran complexitat social i funcional, fruit de l’evolució històrica. Tradicionalment ha concentrat totes les funcions urbanes, des de la política i administrativa, amb gran importància de la defensiva i militar, a la religiosa i cultural, passant per les funcions econòmiques pròpies d’un centre de distribució i serveis. El seu port, porta i nexe amb l’exterior, és la principal raó de ser de la ciutat, i juga la funció d’intercanvi a un nivell d’organització superior. El model tradicional d’organizació territorial comportava una clara diferenciació entre ciutat i camp, de fet, l’àrea rural començava a les portes de Vila, perfectament delimitada per les muralles, les estacades i després, pel passeig de Vara de Rey i ses Feixes; la interconnexió seguia, principalment, la xarxa radial de comunicacions amb origen a la ciutat, a través de la qual es realitzaven els intercanvis; aquest model és propi d’una economia agrària i relativament autosuficient. Encara avui, amb una població d’uns trenta mil habitants, la ciutat d’Eivissa té un paper molt important en el conjunt funcional, en el qual ara comparteix funcions amb altres nuclis intermedis, especialment amb les viles de Sant Antoni de Portmany i Santa Eulària des Riu, que concentren ja els deu mil habitants en nucli. Per facilitar la relació entre els vèrtexs d’aquest triangle urbà es va construir la primera carretera transversal, que uneix directament les viles sense passar per la ciutat d’Eivissa; partint de Sant Antoni, la variant va des de Sant Rafel a la cruïlla de la carretera a Sant Joan, per seguir fins a Santa Eulària. La construcció del recent entrellat de vies de comunicació interior, en una xarxa quadrangular, àmplia i complexa, té per objecte facilitar l’accés a qualsevol lloc de l’illa, a més de l’ampliació de les exteriors (l’aeroport, principalment). Els canvis funcionals que han experimentat les viles de Sant Antoni de Portmany i Santa Eulària, així com tots els nuclis dels pobles tradicionals, està en relació directa amb la nova funció de l’illa com a espai d’oci i destinació de milions de visitants procedents de tot el món, i particularment de l’Europa comunitària; és el turisme de massa que s’ha convertit en el gran dinamitzador de l’economia en tots els seus sectors. La demanda de sòl urbà en forma de nous nuclis turístics i espais d’oci, noves àrees industrials i de serveis, a més de proporcionar habitatge a una població que augmenta en progressió geomètrica, sobretot per la immigració, ha estat causa que sobre la totalitat del territori illenc pressionin els agents creadors de sòl urbà, amb els resultats de creixement desordenat i accelerat dels nuclis tradicionals, la proliferació d’urbanitzacions, segones residències i xalets adossats, a més d’una urbanització difosa per l’antic espai rural, convertit també en proveïdor de material per a la construcció, amb nombroses pedreres, i territori travessat per instal·lacions d’infraestructures necessàries a la nova societat de serveis que ha substituït la tradicional pagesa; a tot això s’ha de sumar la pressió sobre el litoral en forma de regeneració-construcció de platges, passeigs marítims, ports esportius i comercials; tot plegat, comporta problemes mediambientals i la necessitat d’una correcta planificació urbanística per atendre la demanda d’infraestructures i fer possible la sostenibilitat. La problemàtica derivada del model liberal de creixement, econòmic i urbà, amb tota l’illa convertida en objecte de mercat i especulació i un fort impacte social, és tan evident que ja ha mobilitzat importants contingents de població a favor d’un model regulat i més respectuós amb la natura. Els trets més característics del sistema urbà en l’actualitat evidencien clarament el ràpid i imparable procés de terciarització de l’economia eivissenca, que ara presenta una forta dependència del exterior. Els més destacats, des del punt de vista urbanístic i d’organització del territori, són els següents: a. Existència de un nucli urbà dominant, Eivissa. b. Creixent importància funcional de les viles de Sant Antoni de Portmany i Santa Eulària des Riu, que comparteixen amb la ciutat. c. Aparició de nous nuclis urbans en la perifèria de la ciutat i de les viles, com els barris satèl·lits de Vila, que formen un cinturó perifèric des des Pouet i el Puig d’en Valls fins a sa Carroca i Sant Jordi; o els del voltant de Sant Antoni, com ses Païsses i tot el litoral de la badia de Portmany; o els de Santa Eulària, des de Siesta a s’Argamassa, a més del barri de les escoles noves; en tots els casos conformen un continuum urbà, guanyat majoritàriament a costa de bones terres de cultiu, i tret del santaeularier, pertanyen a diferents municipis, fet que en dificulta l’organització i requereix d’una coordinació entre les institucions. d. Creixement dels pobles, amb característiques de nuclis de tercer o quart ordre en el sistema urbà, amb canvis morfològics significatius a tots ells, i major dinamisme quan més propers a Vila; la relació és: Jesús, Santa Gertrudis de Fruitera i Sant Carles de Peralta al municipi de Santa Eulària; Sant Jordi de ses Salines, Sant Josep de sa Talaia i Sant Agustí des Vedrà al de Sant Josep; Sant Miquel de Balansat, Sant Joan de Labritja i Sant Mateu d’Albarca al de Sant Joan; Santa Agnès de Corona al de Sant Antoni. e. Urbanizació intensiva de la franja litoral, amb l’aparició de nous nuclis turístics i de població permanent al llarg de tota la costa est i també als sectors de muntanya, circumstància reflectida en les entitats de població del cens de 1991, per citar només uns exemples, Cala Llonga, es Canar i Cala Llenya al municipi de Santa Eulària, sa Cala, Portinatx i port de Balansat al de Sant Joan, i al de Sant Josep, Cala Tarida, Cala Molí i Cala Vedella, unides per una nova carretera litoral que arriba fins a cala Corral, més de molts altres projectes d’urbanització, bé en marxa, bé afectats per la moratòria. f. Creixent pressió sobre les àrees rurals, que perden acceleradament el tradicional caràcter agrari a favor d’una urbanització difosa en progressiu augment que afecta, sobretot, la part central plana de l’illa, però també nombrosos cims de puigs. Tot això haurà de ser tengut en compte per a una correcta ordenació del territori i intervencions urbanístiques en el futur, ja que tot el conjunt insular funciona com un sistema organitzat que forma part de l’entorn natural, i ha de ser considerat com un ecosistema urbà, en el qual tots els elements s’interrelacionen en aquest espai, ben definit i delimitat per la seua condició insular, espai que, per tant, inclou la zona marítima pròpia, amb activitats molt diverses, de vegades en conflicte d’interessos. Com a ecosistema urbà l’illa és un sistema d’equilibri fràgil i inestable, tant des del punt de vista ambiental com social, i genera problemes als quals s’han de donar solucions eficaces, de manera coordinada i consensuada entre la ciutadania i les instàncies politicoadministratives responsables. L’extraordinari desenvolupament de l’activitat turística, amb gairebé tres milions de visitants a l’any, i l’accelerat procés de terciarització econòmica són responsables de la conformació de tota l’illa com una àrea amb característiques progressivament urbanes i una població resident en creixement, en part també a conseqüència de l’atractiu de l’illa com a residència de jubilats i l’aparició de noves formes telemàtiques de treball. Tot aquest procés ha transformat els nuclis tradicionals i ha provocat l’aparició de nous assentaments on abans era espai rural, habitat per pagesos que se sustentaven de la pròpia activitat agrària. A una primera etapa de pressió urbanística, exercida sobre el litoral, va seguir-ne una segona cap a l’interior, per a la construcció de segones residències i les noves ofertes complementàries del turisme. Les dades aportades per l’últim cens de població (1991) evidencien clarament aquesta transformació i el grau de dependència econòmica respecte del sector turístic. Per citar només les xifres d’habitatges familiars, d’un total de 51.061 per a Eivissa i Formentera menys del 46% del total són principals, poc més del 31% secundaris i més del 18 % estaven desocupats. El municipi eivissenc amb major percentatge d’habitatges secundàries és Sant Josep, amb el 53%. Sant Joan té una proporció equivalent entre habitatges principals i secundaris, 46 i 41% respectivament, però els darrers quasi doblen els principals entre els agrupades en nucli (60% i 32%), la qual cosa és indici de la importància progressiva de les urbanitzacions. Santa Eulària és el municipi amb major proporció d’habitatges desocupats, quasi el 30 %, seguit d’Eivissa amb el 21 %. El municipi de Sant Antoni presenta percentatges superiors d’habitatges principals al nucli que no disseminats. És molt possible que el cens d’habitatges del 2001 mostri tendències semblants, ja que l’últim decenni s’ha caracteritzat pel fort increment de la construcció, situació que avui és encara més notable, a més de les principals, és probable l’augment de segones residències i instal·lacions industrials. Cada vegada és més evident l’escassesa de territori a les zones urbanes i turístiques; la contínua expansió de l’ecosistema urbà ha comportat canvis en l’ocupació del territori i en l’ús del sòl. Convertir antic sòl rústic en sòl d’assentament, requereix la dotació d’una infraestructura de serveis imprescindibles, en especial aigua, gas i electricitat, transport, però també recollida de fems, serveis socials, sanitaris i educatius, a més de telèfon i altres mitjans de comunicació. El fenomen de l’especulació del territori ha ocasionat l’augment considerable del preu de l’habitatge i un mercat, de vegades, poc transparent. Diferents estudis han detectat greus mancances en relació a les necessitats creixents, entre d’altres, d’aigua i sanejament, amb atenció especial al creixent dèficit d’aigua potable i la demanda d’instal·lació de dessaladores i potabilitzadores, la utilització d’aigües residuals depurades per al reg i la jardineria, i la problemàtica de la contaminació, la salinització i l’esgotament dels aqüífers; així com la construcció de xarxes de clavegueres i sistemes d’evacuació. Les necessitats energètiques són també importants, amb la problemàtica de l’accessibilitat i emmagatzematge, l’impacte mediambiental i la possibilitat d’ampliar notablement l’ús d’energies alternatives. La necessitat d’habitatge comporta diverses línies d’actuació, com la pressió del mercat per crear sòl urbà, la rehabilitació del patrimoni construït i la problemàtica de l’accés a habitatges socials, i l’ocupació no planificada i no controlada de sòl rústic i, de vegades, en àrees de risc, que podria derivar en catàstrofes naturals o menys naturals, i requereix d’un pla d’emergència i protecció civil per prevenir-les o atenuar-ne l’impacte. L’expansió urbanística requereix també la creació i la millora de les carreteres i dels transports urbans i interurbans; la insuficiència del servei i els defectes d’infraestructura, que ha de suportar la concentració de cents de milers de persones al mateix temps sobre l’illa, repercuteixen en la intensitat del trànsit amb l’ús massiu de vehicles particulars i la freqüència d’accidents de circulació. El creixement de la població i les activitats humanes genera una producció de residus, que necessiten de tractaments específics i, si fos possible, el seu reciclatge. Una altra qüestió d’actualitat derivada de les característiques de tot sistema urbà és la gestió, l’ús i la manipulació dels espais verds urbans, així com dels espais naturals o rurals, amb un sentit més d’ús públic que conservacionista. La principal manifestació de la fragilitat del sistema urbà és la contaminació generalitzada, per les remors a les concentracions urbanes i a les platges, la de l’aire per emissions gasoses i radiacions electromagnètiques, els sòls per abocadors incontrolats i l’ús de vegades abusiu de fertilitzants, insecticides o herbicides i la mar per abocaments inadequats de tota classe. Tot això duu a l’empitjorament de la salut pública, física i mental, amb la consegüent necessitat de més serveis sanitaris, millor dotats, i la formació residual de bosses de pobres i marginats que, al seu torn, duen a un dèficit de recursos socials. Aconseguir un desenvolupament equilibrat i organitzar l’espai en forma integral requereix de l’ordenació del territori. La Carta Europea, patrocinada pel Consell d’Europa, defineix l’ordenació del territori com "l’expressió espacial de la política econòmica, social, cultural i ecològica de tota societat"; també és definida com el "conjunt de mesures i actuacions públiques tendents a atenuar les conseqüències dels processos econòmics i socials en la configuració del territori". De manera que la intervenció específica dels poders públics és necessària, ja que tant la problemàtica social i econòmica, com els efectes negatius sobre el medi ambient i sobre les condicions generals de vida de la població, no se solucionen naturalment a través de les forces del mercat. D’altra banda, en l’elaboració de les normes de planejament urbanístic és necessari arribar a un consens ampli, amb un projecte de futur que tengui en compte els interessos dels diferents agents econòmics implicats en la producció del territori com espai urbà, tals com els propietaris del sòl, immobiliàries, promotors, tècnics, constructors, bancs i usuaris, amb un paper important dels poders públics, l’actuació política dels quals és imprescindible per harmonitzar i resoldre els conflictes entre els diferents agents socials, a fi de no perdre de vista la qualitat de vida de la població resident i la preservació dels recursos per a les generacions futures, és a dir, la sostenibilitat o la possibilitat de mantenir-se a llarg termini. Una estratègia podria ser donar un valor comptable als recursos ambientals, rendibilitzar la conservació i la recuperació del nostre patrimoni històric, cultural i natural, i més des que Dalt Vila i el seu entorn, des del puig des Molins i es Soto fins a ses Feixes, ses Salines, amb es Freus i sa Caleta varen obtenir l’any 1999 la declaració de Patrimoni de la Humanitat. [RVC]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments