Eivissa-Geografia-Medi físic

Eivissa-Geografia

Medi físic

Geomorfologia
És la part de la geodinàmica externa que s’ocupa de l’estudi de les formes de la superfície terrestre o formes de relleu i de les forces que les originen i de la seua evolució; tracta, en primer lloc, de descriure els diversos tipus de formes naturals per intentar explicar-ne l’origen i l’evolució. És una ciència indispensable per als geògrafs, ja que descriu i explica l’entorn natural que pot condicionar part de les activitats humanes. Dins la geografia té per objecte l’estudi de les formes de relleu com, per exemple, muntanyes —caracteritzades per significatives desigualtats en l’altitud i pendents— i plans —definits per l’horitzontalitat i escassa altitud—. Les formes de relleu són fruit, en primer lloc, d’aquesta massa estructural, és a dir, de les qualitats de les roques que el componen i de les deformacions o fractures (plecs i falles) que han sofert i que en defineixen la morfoestructura; aquest influx estructural ve determinat en bona part per la tectònica o moviments que han disposat, deformat o trencat, d’una o d’altra manera, els diferents estrats o les diferents roques del terreny; cada sector del territori ofereix característiques distintes segons el comportament de les roques que el conformen, és l’influx o factor litològic, del qual depèn en bona part el modelat del relleu, que serà diferent segons les roques siguin més o menys vulnerables als agents erosius. En segon lloc, l’erosió és un dels factors decisius en l’evolució morfològica del relleu, amb una gran influència del clima dins dels sistemes morfogenètics, suposa la labor de desgast que diversos agents atmosfèrics produeixen en la massa estructural. Les roques dures són més resistents a l’erosió que les toves, hi ha, d’aquesta manera, una erosió diferencial, o selectiva sobre el rocam. Així, el relleu és el resultat de l’acció de l’erosió (desgast) sobre la massa estructural, amb processos complexos de meteorització, mecànics, fisicoquímics o biològics d’alteració i d’esmicolament de la roca superficial sota l’acció dels agents atmosfèrics, i la formació de sòls i nous sediments; d’aquí que per analogia amb l’escultura es parli de modelat terrestre. En tercer lloc, el temps que du actuant l’erosió sobre les roques fa que cada relleu es trobi en una determinada fase evolutiva. Els relleus són modificats d’una manera extraordinàriament lenta per agents d’erosió molt diversos, els més importants dels quals són les precipitacions, els canvis d’humitat i de temperatura, els vents, les aigües corrents i d’escolament i l’onatge marí a la costa. El relleu d’Eivissa és d’estructura complexa, reflex de les característiques de les roques i les seues alteracions tectòniques; les formes presenten dos elements morfològics característics. El primer són les zones de plegament; els plecs són les deformacions dels materials rocosos de petit radi de curvatura i són resultat d’una tectogènesi de compressió; es tracta d’ondulacions dels estrats que consten d’una part convexa (anticlinal) i una còncava (sinclinal). La segona són les formes càrstiques, fruit de la conjugació de clima i rocam, ja que l’abundància de calcàries i les temperatures temperades, relativament càlides, han permès un bon desenvolupament, per dissolució, de les formes de modelat càrstic. Eivissa, com la resta de les Balears, s’aixeca sobre la plataforma submarina que és la prolongació cap al nord-est dels relleus peninsulars que acaben en el promontori del cap de la Nau, dels quals no quedaria separada fins al Pliocè i Quaternari antic; són les serralades Subbètiques del llevant peninsular, amb les quals forma un mateix conjunt, que constitueixen una sòlida unitat morfològica i estructural, amb una personalitat geològica tan acusada que no es troba a cap altra regió mediterrània. La major part dels materials són sedimentaris, dipositats al geosinclinal bètic al llarg de tot el Secundari, a partir del Triàsic; predominen les calcàries, però també hi ha margues i materials trencats; aquestos sediments emergiren durant l’era Terciària, per l’efecte dels plegaments alpins, en un període que abraça dels -65 als -11 milions d’anys; la direcció predominant dels eixos és SW-NE, és la disposició que, en sentit longitudinal, pren Eivissa. El geòleg i geògraf Lluís Solé Sabarís ha assenyalat la relació de tot el conjunt de l’illa d’Eivissa amb la zona sud-est de la serra de Tramuntana de Mallorca; el Trias i el Juràssic són semblants a les sèries estratigràfiques mallorquines, però el Cretaci és més complet i també calcari i margós, segons els llocs, i al damunt no torna a haver-hi cap altre dipòsit fins al Miocè inferior (Burdigalià), que és detrític al nord i margós al sud, i presenta una tectònica d’imbricacions i mantells de corriment de poca amplitud, fet que dóna superposicions anormals de les capes sedimentàries. Hi ha, també, fortes relacions litològiques entre els terrenys secundaris d’Eivissa i els de la Prebètica interna (zona compresa entre Gandia al nord i Alacant al sud), central (serra Mariola, la Querola) i meridional (serra Mitjana, serra de Fontcalent). Segons el geòleg Ives Rangheard , els materials secundaris, afectats pels moviments alpins, conformen tres unitats tectòniques, alineades segons la direcció SW-NE, que queden encavalcades les unes respecte de les altres formant mantells de corriment empesos del SE cap al NW, a causa de les pressions tangencials, que lateralment provoquen un tombament dels plecs en aquest sentit; el desplaçament de cada unitat en relació amb la subjacent és de l’ordre dels 5 i 7 quilòmetres, magnitud molt inferior als de la Subbètica peninsular. Aquestos petits corriments, han individualitzat tres unitats tectòniques, de sud-est a nord-oest són: la unitat d’Eivissa, la més elevada estructuralment; la unitat de Llentrisca-Rei, tectònicament subjacent, i la unitat d’Albarca, la més baixa estructuralment, que queda davall de l’anterior. Els materials queden disposats en plecs, majoritàriament imbricats, que poden adoptar la forma de plec-falla, i, en menor proporció, tombats. Els plecs són constituïts per esquames vergents cap al NW, en què les calcàries liàsiques i cretàciques han fet el paper d’element rígids i han relliscat sobre les margues del Keuper, els anticlinals i sinclinals tombats i imbricats tenen cadascun una part on els terrenys se superposen normalment i una part invertida, on els terrenys més antics apareixen en posició anormal; si es produeix l’estirament i ruptura del flanc invertit, es forma un plec-falla; el domini d’encavalcaments i mantells de corriment fa que les alineacions semblin una mica desordenades. Els relleus de muntanya s’han modelat, sobretot, sobre les calcàries mesozoiques, disposades en estrats de gran potència, que predominen en el rocam dels nombrosos puigs eivissencs; aquestos, en resposta a l’estructura, mostren cims arrodonits i generalment disimètrics, amb els vessants del nord-oest més rostos que el vessant oposat. El resultat ha estat un paisatge geomorfològic amb predomini dels puigs, que formen una espècie d’aurèola de relleus que encontornen la costa sud-occidental i septentrional fins a la serra de la Mola (409 m); és la mateixa orientació de les alineacions tectòniques, sobre les zones dèbils de la qual quedaran modelades les depressions de les valls i plans. Emergides les illes, comença l’actuació dels agents geològics externs, mitjançant la meteorització, l’erosió, el transport i la sedimentació dels materials preexistents. La massa estructural és esculpida per les aigües d’escolament, sobretot pels torrents, l’erosió diferencial actua profunditzant en els terrenys margosos tous; s’excaven, així, les valls i fons de canals i, a poc a poc, les petites depressions queden cobertes de materials més moderns, com són els llims de descalcificació i les argiles recents, entre d’altres sediments. L’erosió és tan intensa que, per restablir l’equilibri isostàtic, uns sectors s’aixequen, com passa a la costa nord-oest des Amunts, i se n’enfonsen uns altres. Es consolida la xarxa hidrogràfica, amb la majoria dels cursos dels torrents oberts de nord-oest a sud-est, al temps que es reactiva el procés amb una sobreexcavació de valls de torrents, com el riu de Santa Eulària i el torrent de Balansat o de Sant Miquel, amb el transport i dipòsit dels nous materials detrítics. D’altra banda, les successions climàtiques de períodes glacials i interglacials han format, en condicions de règim climàtic àrid, glacis d’erosió modelats en forma de superfícies de pendent feble (d’1¼ a 5¼) desenvolupades a la base d’un relleu abrupte, sovent recobertes de grava, així com cons de dejecció al peu dels puigs calcaris, o cossos sedimentaris al·luvials, semblants a un con o un ventall, formats pels materials arrossegats per un torrent i dipositats quan aquest arriba a la vall principal o acaba el seu curs. Les formes d’acumulació, ben caracteritzades, formades per reblums, graves i crostes calcàries en superfície, enllacen cap al centre de la vall o del pla al·luvial, amb els llims roigs detrítics i sòls de terra rossa que constitueixen els sòls de terra vermellenca dels fons de les valls i les planes litorals, i són també recoberts per crostes calcàries o pedra morta, que ha de ser arrancada pel pagès per arribar al sòl agrícola i amb la qual fa els marges de les petites parcel·les abancalades als puigs, parets que delimiten també camins i construccions agràries de caràcter auxiliar. Dins aquestos sediments s’han distingit cicles sedimentaris superposats que són el reflex d’aquestes alternances climàtiques del Pleistocè. D’altra banda, les oscil·lacions del nivell marí han deixat nivells de platja penjats, a altituds de 25-30 m, a 5-6 m i a 2-3 m, que corresponen als nivells màxims assolits durant les fases interglacials, ja que dins els sediments d’aquestes platges abandonades hi ha fauna marina força rica en formes càlides; en són exemples els de les costes de la badia de Portmany i es Pou des Lleó. Finalment, la costa pren el contorn actual, amb el retrocés de penya-segats i l’ampliació del litoral amb la formació de barres i cordons litorals de còdols i arenes, que poden formar dunes consolidades, el marès, que ha proporcionat tant de material per a la construcció, i formacions dunars més modernes. La naturalesa calcària de les muntanyes d’Eivissa implica, quan l’agent erosiu principal és la dissolució, el desenvolupament de formes de relleu o modelat càrstic, per la modelació de les masses calcàries. El procés és possible perquè la calcària està constituïda per carbonat càlcic, molt soluble, i nombroses impureses no solubles, argiles per exemple; com que l’aigua de pluja conté, entre d’altres, àcid carbònic, dissol el carbonat càlcic. La calcària no és permeable, però les aigües d’escolament, que comprenen tots els fluxos d’aigua superficial, tant els que corren pels vessants o els que tenen un llit, penetren amb facilitat a l’interior de la massa calcària a través de les múltiples fissures o diàclasis que solen afectar-la i que, obertes per la dissolució, passen a ser profundes esquerdes; una vegada a l’interior, l’aigua va dissolent la roca i comença una circulació subterrània. Les formes càrstiques més freqüents a Eivissa són els rasclers, canaletes de poca amplària i poca profunditat a la part externa de la roca, que donen una superfície molt rugosa, produïts per l’acció de les aigües d’escolament de mantell, normalment són solcs d’uns centímetres. El ponor o engolidor, espècie d’embut obert en la superfície de la roca, per on es perd l’aigua i, de vegades, du a una caverna, cova o avenc, àmplies cavitats en l’interior de la massa calcària en les quals es formen, per concreció de calcita, estalactites en el sostre, mentre que al sòl es van acumulant estalagmites, i poden arribar a unir-se en agulles o columnes de formes fantasmagòriques, com a la cova Santa, a la serra josepina que pren el mateix nom, o a la cova d’en Marçà, vora el port de Sant Miquel; esmentem també, al sud-oest de l’illa, el puig de s’Avenc i la cova des Set Fumerals; a l’est les coves des Regals i des Ramells; al nord-oest els avencs des Pouàs, des Torrent i de sa Murtera. Altres formes de dissolució, molt abundants, són els cocons, de grandària reduïda; les dolines i les uvales, que són petites depressions tancades, de forma ovalada o més o menys circular o ovalada en superfície, el fons de les quals està cobert d’argiles i se suposa que es formen per dissolució de dalt a baix en funció de les línies de fractura i en col·laboració amb altres agents d’erosió. El pòlie ocupa una superfície major, és també una depressió tancada, el seu fons és pla, rocós o recobert de sediments argilosos, residus de la descalcificació, i queda delimitat per unes vores calcàries i que són relativament abruptes; és característic que el pòlie aparegui inundat, sempre o de vegades, depenent de l’ascens del nivell freàtic; la circulació és endorreica, interior, sense drenatge superficial, amb freqüència, les aigües que el recorren desapareixen súbitament per un engolidor o ponor, per passar a formar una circulació subterrània; precisament el fons pla del pòlie és causat per la inundació alternant de baix a dalt, que produeix la decantació dels sediments detrítics procedents dels seus vessants; els pòlies més importants, ben aprofitats per l’agricultor, són els de Corona o Santa Agnès, el d’Albarca o Sant Mateu i el pla de ses Formigues, a l’est de sa Talaia de Sant Vicent. Per determinats punts favorables, les aigües que circulen subterràniament surten a l’exterior, són les surgències càrstiques, en forma de font o naixement, tan nombroses a Eivissa abans de la sobreexplotació dels aqüífers. Segons la Secció de Cartografia de la Conselleria d’Obres Públiques i Ordenació del Territori del Govern de les Illes Balears, la superfície altimètrica de les terres eivissenques és en un 85,2 per cent inferior als 200 metres, però més del 48 per cent queden per davall del centenar de metres; només el 14,8 per cent supera els 200 m, sense arribar als 500; la majoria d’aquestes darreres es troba entre els 200 i els 300 m i tan sols l’l,3 per cent supera els 300 m d’altitud. El relleu eivissenc es caracteritza, per tant, per l’agilitat i la moderació de les formes, amb un paisatge de petits puigs alternants amb valls, sempre abraçable per la vista, d’una gran harmonia, a la mesura humana, una "teoria de puigs", en expressió de Vilà Valentí. L’illa presenta dos conjunts muntanyosos relativament elevats, estesos de SW a NE i separats per una zona deprimida. Un d’aquestos conjunts és el denominat es Amunts , al nord, entre el cap Nunó i la punta Grossa, al llarg d’un eix d’uns 29 km, sobre una superfície d’unes 14.000 ha. L’altre es troba al sud-oest, constituït per les serres del municipi de Sant Josep, al llarg d’uns 20 km, des de l’illa des Vedrà (381 m) a la serra de Beniferri. La faixa deprimida intermèdia comprèn l’àrea que, d’est a oest i sud-est, s’estén des de la vall des Figueral a Sant Antoni de Portmany i el pla de Vila, precisament la carretera entre Eivissa i Sant Antoni segueix el pendent inclinat dels plans de Vila i de Portmany, que es troben al coll de Sant Rafel, a un centenar de metres d’altitud. La zona elevada des Amunts presenta dues franges de puigs ben compactes, la nord-occidental i la nord-oriental, amb altituds que abasten entre els 300 i els 400 m, separades per un corredor de terres més baixes i planes, recorregut per la carretera d’Eivissa al port de Sant Miquel. En el sector nord-occidental, destaquen els puigs des Campvell, d’en Racó, de sa Cova, d’en Cires, es Forn Nou, puig d’en Tonió i el d’en Guillem. Les formes càrstiques hi estan ben desenvolupades, amb avencs com el des Pouàs i surgències com el broll de Buscastell, origen del torrent del mateix nom, que desguassa al port de Sant Antoni, després de regar tota la seua vall. Els pòlies dels plans de Corona i Albarca són formes de dissolució càrstica que presenten un règim endorreic, en el qual les aigües s’absorbeixen pels ponor o engolidors i penetren dins l’aparell càrstic; les de Corona i Albarca circulen cap al nord, i presenten algunes surgències a la costa, en llocs identificables pel color vermellós de la terra que arrosseguen, com per exemple, sa roca Vermella. El sector nord-oriental des Amunts constitueix una unitat morfològica ben diferenciada, més compacta i elevada. Aquí es troba la màxima altitud des Amunts, el puig Fornàs o sa Torreta (416 m). Altres altures que superen els 300 m són sa Talaia de Sant Joan, el puig des Maçons, la vénda des Murtar, el puig de sa Fita, la Talaia de sa Cala o de Sant Vicent, els puigs de sa Savina, d’en Vinyes, d’en Guillem, es puig Gros, la serra Grossa, es pujol des Forn, es Forn des Saig i sa Mola. Els fenòmens càrstics han deixat també l’empremta a la toponímia, a la costa oriental trobam surgències com es Raig o s’Aigua Blanca; el pla de ses Formigues i el puig des Claper són propers al nucli parroquial de Sant Vicent; i el puig de s’Avenc i sa cova d’en Marçà són al nord, prop de sa Clotada. A tota la costa des Amunts se succeeixen esplèndids penya-segats, resultat, a més de la disposició del relleu, de l’elevació isostàtica. Alguns torrents desguassen cap al nord i contribueixen a obrir les poques entrades, generalment petites, d’una costa penyalosa de tallserrats; les més destacades són Portinatx, on arriba el torrent des Arenals, cala Xarraca, el port de Benirràs i el port de Sant Miquel o de Balansat. Però el curs més important circula d’oest a est, és el torrent de sa Cala que, fins arribar a la desembocadura per la cala Maians o sa cala de Sant Vicent, corre pel fons d’una vall ben individualitzada i relativament aïllada de la resta del territori eivissenc; a banda i banda és flanquejada per puigs que superen els 200 metres. L’altre conjunt muntanyós elevat és el sud-occidental, un sector molt accidentat que podria denominar-se de Sant Josep; té una superfície inferior a la des Amunts, però compta amb la major elevació de l’illa, sa Talaiassa o Talaia de Sant Josep (475 m) i una sèrie d’elevacions que superen també els 400 metres, com el puig Llentrisca (413 m), el puig d’en Serra (438 m), el puig Gros o Cirer (415 m) i el puig des Merlet (403 m), i molts més per damunt dels 300 m. Els nombrosos torrents s’escolen cap al sud i faciliten la circulació entre les serres a través de passos o colls, com el des Jondal, per on passa la via cap as Jondal i sa Caleta; el coll des Vent i el dels Rossellons, seguit per l’antic camí a Sant Josep, en un indret de fonts abundants; el coll de s’Almànguena facilita el pas a cala d’Hort i el coll de sa Creu obre pas a cala Vedella i cala Molí. El seu vessant sud-oriental forma un arc de petits puigs de poc més de 100 i 200 m que, des del puig des Jondal, envolten el pla de Vila; són el puig d’en Pelleu, la serra de Trontoll, els puigs d’en Palau, de cas Damians, d’en Palau, des Cònsol, de sa Grana, i d’en Negre. Un altre petit sector de puigs, ben diferenciat i prou compacte, queda a l’est del pla de Jesús; les elevacions abasten una altitud entorn dels 200 m, són sa Talaia de Jesús, els puigs d’en Celleràs i des Guixar, la serra de Balansat i el puig de sa Creu; l’antiga carretera d’Eivissa a Santa Eulària i la de cala Llonga per Jesús, travessen aquest sector accidentat pel coll de Vila. El relleu eivissenc mostra alguns plans relativament amplis, recoberts per materials miocènics i quaternaris, modelats pels torrents, que obren valls en direcció dominant NW-SE; per regla general, són petits i queden limitats per alineacions de puigs. Els plans al·luvials més extensos d’Eivissa són el de Vila, el de Portmany o Sant Antoni, i el conjunt dels de Santa Eulària. Els plans de Vila i de Portmany, inclinats en sentit contrari, entren en contacte a Sant Rafel, on abasten una altitud d’un centenar de metres, per descendir ràpidament fins al nivell del mar. El de Vila s’obre al sud-est, on es troba la capital insular, amb el port més abrigat de l’illa; cap a l’est queda prolongat pel pla de Jesús i al sud pel pla de Sant Jordi i de ses Salines, aquest últim constituït per una àrea de maresma i albuferes, aprofitada per a l’obtenció de la sal marina des de fa quasi tres mil anys, en una activitat tradicional bàsica, característica de l’economia insular. El de Portmany s’obre a l’oest a la badia i port de Pormany o de Sant Antoni. L’illa compta també amb una sèrie de corredors que faciliten el traçat de les vies de comunicació; un és el de Sant Miquel a la capital, format per les valls del torrent de Balansat, curs alt del riu de Santa Eulària i vall del torrent de Fruitera (pla Roig de Sant Miquel, pla de Santa Gertrudis i pla de Vila); el de Sant Joan a Santa Eulària segueix les valls del torrent de Labritja i del riu de Santa Eulària; la vall des Figueral connecta amb els plans de s’Argentera i Santa Eulària; totes aquestes valls i planells queden intercomunicats pels plans centrals de Santa Gertrudis, Sant Miquel, Balàfia o Sant Llorenç, Morna i Atzaró, fet que ha facilitat la nova carretera transversal de Santa Eulària a Sant Antoni. Alguns plans, menys extensos i millor limitats, corresponen a formes tipus pòlie, d’origen càrstic, són els ja esmentats de Corona, Albarca, i de ses Formigues. Els torrents han contribuït de manera decisiva a la formació d’aquestos espais plans, domini de l’agricultura, a més d’obrir camins. El règim d’aquestos cursos d’aigua queda absolutament lligat a les pluges i el llit dels torrents i canals només duu aigua de forma esporàdica i irregular, però amb les precipitacions tempestuoses, especialment en determinats dies de la tardor i primavera, les crescudes poden arribar a ser importants, i fins i tot causants de desastres naturals, agreujats per la invasió antròpica dels seus llits. Es considera que en un riu la relació màxima entre el flux màxim d’un dia qualsevol i el flux mitjà no excedeix de 12, si passa de 30 es parla d’un torrent. A Eivissa hi ha catalogats 60 cursos d’aigua, tots ells reben la denominació oficial de torrent; aquest llistat no inclou com a tal l’únic riu de l’arxipèlag balear, el riu de Santa Eulària, testimoni precís dels canvis que ha experimentat la hidrologia del riu al llarg dels últims decennis, abans un dels pocs cursos on es podia observar aigua corrent amb freqüència, i sempre arribava amb aigua dolça a la mar gràcies a un naixement baix del pont Vell. Molts dels nostres torrents comencen a una surgència càrstica o en tenen diverses al llarg del seu curs, com per exemple, el torrent de Buscastell, que s’origina al broll del mateix nom; el torrent de Fruitera, que neix a sa Fontassa, vora el nucli parroquial de Santa Gertrudis; el torrent de Balansat, que desemboca al port de Sant Miquel, té un naixement a sa font des Tur. En el seu recorregut, els torrents excaven el materials més blans i arrosseguen els materials detrítics arrencats, que finalment, convertits en partícules més fines, són dipositats en el tram inferior. El cabal que transporta un curs d’aigua depèn de la superfície de la conca de drenatge i de la quantitat de pluja que rep aquesta conca; els torrents pitiüsos, per les reduïdes dimensions de l’illa i la fragmentació orogràfica, tenen conques molt petites; només el riu de Santa Eulària, que rep per l’esquerra el torrent des pont d’en Covetes i el de Labritja, amb el des Garrovers, s’aproxima als 100 km2; el torrent de Buscastell, que desguassa a la badia de Portmany, i la sèquia Llavanera, que desguassa al port d’Eivissa, tenen una superfície superior als 50 km2. Sa Llavanera, conjuntament amb el de Fruitera, formen una xarxa ben canalitzada la major part del seu recorregut, aprofitada per regar part del pla de Santa Gertrudis i el pla de Vila, amb els horts de Jesús i ses Feixes ; a més, a la badia d’Eivissa arriben una munió de petits torrents els sediments dels quals han contribuït a la seua formació, amb l’interès que les seues aigües han servit per regar el sector d’horta urbana de ses Feixes, antiga maresma amb un sistema d’enginyeria hidràulica de gran interès antropològic i històric, que és, per altra banda, inundable amb molta facilitat si no es respecta la tradicional regulació del nivell de les aigües, com ja va succeir amb la tempesta de 1977, que va destruir les instal·lacions d’emmagatzematge dels dipòsits de butà, entre altres danys. Els torrents del sector sud-oest són molt nombrosos, entre els principals cal citar es Torrentàs, els torrents de cas Berris, de ses Alfàbies i de sa Fontassa, que contribueixen, a més, a la formació de nombroses cales. Del sector nord-oriental són els ja esmentats torrents de Balansat i de sa Cala. Eivissa té 170 km de costa, amb formes litorals que tenen relació amb el relleu i l’acció de les aigües marines, a més de terrasses i formacions dunars que són testimoni de la història geològica recent, amb diferents nivells de la mar. La costa eivissenca és bastant articulada, amb nombroses cales, però obertes als embats del mestral, fent excepció de la de Sant Antoni, més arrecerada, però exposada als vents de component oest. Rosselló Bordoy distingeix diferents classes de costa, segons la seua configuració vertical i horitzontal, que depèn del material geològic; així, mentre el rocam preorogènic dóna un relleu accidentat, forta erosió lineal, dissecció accentuada i només una pel·lícula quaternària, el rocam postorogènic sol ser més bla i els processos de litoral i de l’onatge són més importants que la dissecció per aigües d’escolament. L’erosió és major en el primer tipus de costa i va minvant d’importància mentre augmenta l’acumulació, que predomina en l’últim tipus. Les classifica, per aquest ordre, en costes espadades, que són d’aigües profundes i parets verticals, que poden tenir petites platges als racons; costes de graó, que corresponen a materials miocènics o pleistocens, amb un salt de 0,5 a 2 m, i la plataforma pot penetrar deu quilòmetres mar endins; platges de còdols, que es donen quan l’escaló del pla inclinat és molt esquifit (inferior a 40 cm), per exemple, la cala Codolar; platges d’arena, que tenen un pendís de 8 a 12 per cent i terra endins solen presentar una topografia de dunes, i litoral de restinga i albufera, que correspon a les depressions, el gradient del substrat de les quals pot oscil·lar de 0,5 a 3 per cent; les barres litorals són fetes d’arena molt calcària a causa de les conxes i poden trobar-s’hi aigües dolces. L’exemple més destacat de costa espadada és el sector litoral des Amunts, que presenta una costa alta i abrupta, amb penya-segats de considerable alçària, com el cap Nunó (257 m) o la Creu de Sant Miquel (213 m) i poques entrades (port de Balansat o de Sant Miquel, Benirràs, Portinatx), però també n’hi ha a la costa sud-occidental, amb tallserrats com el cap des Jueu o de Llentrisca (413 m); al peu dels penya-segats sol haver-hi petites platges, unes amb còdols, altres d’arena. Petites platges d’arena es troben al fons de les cales i són molt nombroses, especialment, al sector sud-occidental (Tarida, Molí, Vedella, d’Hort, Llentrisca, Jondal, port de sa Caleta) i nord-oriental (cales Llonga, Pada, es Canar, Llenya, Mastella, de Boix, Maians o de Sant Vicent, dita simplement sa Cala). A la costa nord-est s’obren les platges de Santa Eulària, molt regenerades, i la des Figueral. Un altre sector amb platges d’arena és la badia de Portmany (platja de Sant Antoni, port des Torrent, la Bassa, platges de Comte). Però les més extenses s’han constituït al sud de l’illa, són les platges del front litoral del pla de Vila, Talamanca i ses Figueretes, prolongada aquesta fins a sa Sal Rossa pes Viver i la platja d’en Bossa, que forma un cordó litoral recolzat sobre el conjunt calcari des Corb Marí, antic illot quaternari que abasta els 160 m; les dues platges de ses Salines, la primera, també recolzada en es Corb Marí, és la des Cavallet o es Solseró, la segona es la de ses Salines, així mateix coneguda com platja de Migjorn o de sa Trinxa, parteix del puig Falcó (144 m), on s’obre sa cova Llarga, amb l’embarcador de la sal de sa Canal; es tracta de cordons litorals arenosos, amb un sector dunar ben desenvolupat. La platja des Codolar és, en realitat, una restinga de còdols recolzada, per una banda, en el cap des Falcó i per l’altra, en l’extrem del conjunt de puigs on es troba també la Mola de sa Caleta. Des de sa Sal Rossa a la platja des Codolar, cap a terra ha quedat aïllat un extens espai d’aiguamolls i albufera, explotat des de l’antiguitat com estanys saliners, la producció dels quals pot arribar a 80.000 tones de sal a l’any, quasi tota exportada a l’exterior. Vorejant les costes d’Eivissa trobam un altre element essencial del paisatge eivissenc, són les nombroses illetes, illots i esculls que, juntament amb els seus fons marins, presenten diverses característiques d’interès florístic, faunístic, geològic, paisatgístic i històric; alguns dels seus conjunts tenen algun tipus de protecció mediambiental. El més important és l’arc d’illes que uneix Eivissa i Formentera a través des Freus, des de la punta de ses Portes a les des Borronar i es Trucadors (es Caragoler, sa Barqueta, illes Negres, es Penjats, es Porcs, aquestes dos amb els fars que assenyalen el pas des Freu gros, i passa a les illes del municipi de Formentera: s’Espalmador amb s’illa de sa Torreta, s’Espardell i s’Espardelló). La badia de Portmany queda tancada a l’oest per un altre conjunt d’illots: sa Conillera, illa des Bosc, de s’Espart i ses Bledes. Les antigues illes de la badia d’Eivissa queden avui unides a terra ferma, formant part del port, són les illes Plana, Grossa o d’en Valarino i es Botafoc. L’illa més elevada és es Vedrà (381 m), enfront de la punta des Savinar o l’Oliva, al sud-oest d’Eivissa, acompanyada des Vedranell. I enfront des cap Roig queda l’illa més gran de la costa oriental, Tagomago, de propietat privada. [RVC]

Clima
Max Sorre defineix el clima com l’ambient atmosfèric constituït per la sèrie d’estats de l’atmosfera sobre un lloc determinat, segons la seua successió habitual. El clima sintetitza tendències estables, és una condició característica de l’atmosfera deduïda de llargs períodes de repetides observacions; així, pot definir-se el clima d’un lloc com el conjunt de condicions que caracteritzen l’atmosfera i que són definides pels valors mitjans dels diferents elements climàtics, llurs valors extrems i la freqüència o durada dels fenòmens atmosfèrics durant un període de temps molt llarg, si és possible de 30 anys. En canvi, per temps atmosfèric s’entén el conjunt d’estats i de fenòmens atmosfèrics que tenen lloc en un moment donat i corresponen a una determinada situació meteorològica, variable en un període breu de temps. La correcta comprensió del clima d’un lloc exigeix l’estudi global de tots i cada un dels elements climàtics, només així és possible definir un clima i establir-ne les característiques essencials i diferencials. Els estudis climàtics es basen en l’observació meteorològica diària i en l’enregistrament d’un conjunt de paràmetres i en l’anàlisi sectorial dels elements climàtics; els bàsics són temperatura, pluja i vent. A Eivissa els observatoris meteorològics són escassos i compten, en general, amb sèries massa breus i incompletes, la qual cosa dificulta el coneixement científic del clima i, molt especialment, dels microclimes. Les estacions que han proporcionat registres són l’aeroport des Codolar (oficial meteorològica), Sant Miquel, far de ses Coves Blanques, Santa Eulària, Eivissa GESA (termopluviomètriques), es Jugaroll, Santa Agnès, Sant Carles, far de Tagomago, far de sa Conillera, can Palerm, es Putxet i far des Botafoc (pluviomètriques). Les dades obtengudes confirmen unes característiques típiques del clima mediterrani, els factors explicatius del qual són diversos; entre ells destacarem els astronòmics, els geogràfics i els atmosfèrics. a. Astronòmics, la latitud dins l’àrea de clima temperat fa que hi hagi diferències estacionals de radiació solar, major a l’estiu i menor a l’hivern, per la inclinació de l’eix terrestre respecte del pla de l’eclíptica en l’òrbita entorn del sol; la radiació solar enregistrada varia d’uns 150 Langleys o cal/cm2 d’un dia de desembre als 569 Ly de juliol, però el màxim és els 700 Ly d’un dia de juny, entorn del solstici d’estiu. b. Geogràfics, el clima eivissenc és condicionat per la situació, la influència marítima i el relleu. La situació general és a l’occident de la massa continental euroasiàtica i, concretament, Eivissa ocupa una posició centre-oest a la Mediterrània occidental, a uns 100 km de la costa sud-est de la Península i una latitud aproximada d’uns 39¼ N, equidistant entre la península Ibèrica i el nord-oest d’Àfrica. La insularitat comporta una forta influència marítima, que suavitza les temperatures, ja que l’efecte termostàtic de la Mediterrània redueix l’amplitud tèrmica, tant diària com anual, que és d’uns 14 ¼C, el que dóna un índex de continentalitat de Gorcinsky molt baix, només 17,4 (sobre 100). L’altre factor geogràfic és el relleu; l’accidentada orografia eivissenca constitueix un element particularment eficient per ajudar a la formació de nuclis convectius importants, que donen majors precipitacions als sectors de puigs. Les dades de les diferents estacions meteorològiques mostren en la distribució espacial, malgrat molts buits d’informació i sèries insuficientment llargues, un increment de les pluges amb l’altitud i amb la distància a la costa; el primer efecte és molt conegut, són les pluges orogràfiques: en ascendir pels vessants dels puigs l’aire s’espandeix així com la pressió decreix, amb el consegüent refredament i formació de núvols i pluja; el segon pot ser ocasionat per dues causes, la primera, una major convecció sobre la terra que sobre el mar a causa de les respostes de la major temperatura del sòl als intercanvis d’energia radiant, i la segona, al decreixement de la velocitat de l’aire que creua la línia de costa en trobar-se amb un increment de la rugositat de la superfície; el resultat és que aquest aire retardat es converteix en un obstacle per a l’aire que el segueix, que es veu parcialment obligat a ascendir de manera similar a la del primer efecte; com a resultat, la pluja a Eivissa marca una variabilitat espacial, amb un gradient des de la costa d’aproximadament 50 mm/km. Els llocs més secs reben menys de 300 mm, mentre que sobre el sector de muntanyes del nord-est cauen més de 600 mm. c. Atmosfèrics, la situació d’Eivissa és intermèdia entre la zona de flux general de ponent i la zona subtropical, responsables de les característiques del temps d’hivern i d’estiu, respectivament, a més de les influències específiques de la cubeta mediterrània, envoltada de muntanyes i amb diversos portells. L’illa està alternativament afectada per una circulació atmosfèrica de predomini dels vents de l’oest, característica de les regions de latituds mitjanes, o sota un règim de tipus subtropical, aquesta última principalment en els mesos de maig a octubre, la primera en els mesos d’hivern, encara que tots dos tipus poden aparèixer en qualsevol moment de l’any. M. Raso ha assenyalat que en la meitat dels dies de l’any, la circulació atmosfèrica sobre les Balears correspon tant a l’advecció zonal (moviments de les masses d’aire d’oest a est) com al baix gradient baromètric; quan no hi ha gradient baromètric definit sobre la Mediterrània es dóna la situació de pantà baromètric, comú entre abril i octubre i amb una mitjana de la meitat dels dies de juliol a agost, el cel està clar o amb clarianes i s’estableix un règim local de brises en les hores centrals del dia. Durant la resta de l’any predomina la circulació de l’oest, els cels presenten nuvolositat variable i cauen algunes pluges quan els fronts freds arriben a les illes. Aquestes diferents característiques del temps estan influïdes pel fet, assenyalat per Agustí Jansà, que les serralades que envolten la Mediterrània occidental actuen com a barreres bloquejant la invasió d’aire en els baixos nivells de l’atmosfera; això ocorre principalment en situacions d’estabilitat atmosfèrica, en què l’aire que es troba al nivell de la mar adquireix una peculiar humitat i distribucions en vertical de les temperatures, així és apropiat parlar d’una massa d’aire mediterrani; llavors els portells entre muntanyes, com l’estret de Gibraltar, el canal de Sicília, o les valls dels rius Ebre i Roine-Saone, deixen entrar aire procedent d’altres regions, que originen forts contrasts entre les masses d’aire i contribueixen a l’activació d’una forta ciclogènesi, o formació de borrasques, a la Mediterrània, a la conca occidental de la qual poden generar-se conjunts convectius de mesoscala, productors de fortes tempestes, estretament relacionats amb desenvolupaments ciclogenètics als sectors de Balears o Algèria. Un conjunt convectiu de mesoscala, en essència, és una formació nuvolosa de grans dimensions, que ultrapassa l’estat de cúmul, originada en condicions atmosfèriques d’intensa baroclínia, amb un alt grau d’organització interna, que la fa evolucionar amb cicle de vida propi, fins i tot pot interaccionar amb l’entorn sinòptic i modificar-lo. El resultat final, identificable en les imatges infraroges del Meteosat, és l’aparició d’àrees d’ingent condensació, de tonalitat molt fosca, a causa de l’intens alliberament de calor latent en el marc d’actives condicions atmosfèriques nubígenes; l’enorme energia acumulada converteix aquestos conjunts nuvolosos de mesoscala en una de les majors fonts generadores de llamps del sistema atmosfèric planetari. Un fenomen relativament freqüent, per la proximitat al desert del Sahara, és el de les pluges de fang o pluges de pols (dust rain), un hidrometeor peculiar format per gotes condensades en arenes i llims que actuen de nuclis de condensació del vapor d’aigua; evaporada l’aigua de les gotes, els nuclis d’arena o llim tapissen les superfícies amb una fina capa de tonalitat rogenca; en la seua gènesi té decisiva participació la presència de fluxos intensos de component SE (xaloc) en nivells baixos de la troposfera associats a les ciclogènesis profundes en superfície, que s’acompanyen de vaguades en altitud. Aquestes pluges tenen pH superior a 7; de vegades es parla també de pluja de granotes, fent al·lusió a la precipitació aquosa amb la qual cauen petites granotes pel fenomen de succió d’aquestos batracis operat, des de núvols convectius, en basses o safareigs. Un altre meteor que pot ser present a Eivissa és el fibló, una depressió en forma de columna d’aire de gran força de rotació amb un vòrtex o centre actiu de reduït diàmetre, que produeix remolins ciclònics ascendents, amb vents de gran velocitat i notable poder de destrucció per l’elevada velocitat del vent en el vòrtex de l’espiral; se’l relaciona amb gradients tèrmics molt intensos ocasionats per un sobtat escalfament de la superfície, encara que el seu origen no es coneix exactament; la pagesia temia aquest fenomen i procurava contrarestar-lo mitjançant una oració i unes tisores. A la dinàmica de variacions estacionals en la circulació de les masses d’aire corresponen unes situacions sinòptiques: la del NW deixa entrar aire polar marítim; la del N, aire àrtic marítim i les del NE, àrtic o polar continental molt secs i freds; la situació del SE atreu l’aire tropical saharià, càlid i sec, en forma de xaloc; la situació SW permet l’entrada d’aire tropical marítim pel portell de Gibraltar; la de l’W deixa arribar les borrasques del front polar, amb aire polar marítim de transició; el desenvolupament de l’anomenada massa d’aire mediterrani, amb característiques específiques, es pot produir en la situació d’un centre d’altes pressions al nord-oest de Galícia i un de baixes pressions al sud de l’Atlas. En termes generals, per la circulació atmosfèrica, a l’estiu les pertorbacions del front polar es traslladen a latituds altes i se situa a les nostres latituds l’anticicló subtropical oceànic de les Açores, que determina l’estabilitat atmosfèrica, amb absència de precipitacions; a la tardor, l’anticicló es retira cap al sud i predomina la circulació de l’oest, amb el front polar, que comporta inestabilitat atmosfèrica i pluges, mecanisme que s’inicia a principi de la tardor i dura fins al final de la primavera. Les majors precipitacions es registren, així, en les estacions intermèdies, sobretot a la tardor, mentre que a l’hivern és també freqüent la presència d’anticiclons tèrmics sobre la Península i el continent europeu, que donen lloc a un temps fred i assolellat, amb la mar plana i tranquil·la, característic de les minves de gener. D’aquestos factors se’n deriven els trets característics del clima eivissenc, els més destacats són: a. Estiu sec, els registres pluviomètrics estivals són els menors de tot l’any; aquesta és, sens dubte, la característica més acusada i suposa el major atractiu per al turisme de massa, a la recerca de sol, platja i festa nocturna. b. Clima temperat d’estiu càlid, la temperatura mitjana anual és de 17,5¼ C (però en el període 1986-93, arribà als 19¼ C), amb una oscil·lació o amplitud tèrmica anual moderada, d’uns 15¼ C entre els 11¼ C de gener i els 26¼ C d’agost. L’estiu és llarg i càlid, cinc mesos tenen 18¼ C o més de temperatura mitjana, amb màximes a l’agost; els hiverns són molt suaus, en realitat no hi ha un veritable hivern, meteorològicament parlant, ja que les temperatures mitjanes de gener no baixen de 10¼ C i, de fet, els dies amb temperatures sota 0¼ C són molt pocs, i en la majoria dels anys no se’n donen. Les temperatures mitjanes diàries màximes arriben als 28-30¼ C a l’estiu, i les mitjanes mínimes de l’hivern són de 7-9¼ C, amb variacions de 2 o 3¼ C amunt o avall en les mitjanes mensuals la major part dels anys. c. Precipitacions anuals mitjanes escasses, de l’ordre dels 400 mm, amb un balanç hídric deficitari, agreujat per la intensa evapotranspiració de l’estiu. El règim de precipitacions es basa en més de 80 dies de pluja, de vegades acompanyada de pedra o calamarsa, i excepcionalment un dia de neu; la mitjana de dies de pluja varien d’1-2 al juliol a 8-11 el desembre, amb uns 60-90 dies de pluja de mitjana anual. Els valors mensuals presenten un acusat mínim estival (3-6 mm el juliol) mentre que el màxim principal es dóna a la tardor, i pot presentar un màxim secundari en primavera; dins l’any mitjà, octubre és el més de màxima precipitació, seguit de desembre i novembre; tret del mínim de l’estiu, els valors mensuals són semblants en les altres estacions. Les precipitacions cauen majoritàriament en forma de pluja (només hi ha una mitjana de 0,4 dies de neu per any, a l’hivern), la pedra o calamarsa és més freqüent que la neu (2 dies de mitjana per any), però acompanya pluges tempestuoses i la seua contribució a la precipitació anual és també molt baixa. L’acusat mínim de precipitacions de l’estiu (3-6 mm el juliol) és seguit a la tardor pel màxim anual d’octubre (60-80 mm), després d’un descens al començament de l’any, un poc rellevant màxim secundari de primavera condueix al mínim del següent estiu, completant així el cicle d’un típic règim mediterrani de precipitacions. Les precipitacions anuals presenten una clara distribució espacial, amb un gradient cap al centre de l’illa, que abasta els 500 mm; mentre que cap al nord d’Eivissa se superen els 600 mm, zones costaneres al sud i a l’oest només reben 350 o menys de 300 mm/any, fet que els dóna trets d’una aridesa que podem relacionar amb la regió del sud-est peninsular. d. Precipitacions de tardor intenses o molt intenses, de curta durada; també a la primavera, que poden ocasionar inundacions i torrentades per la sobtada acumulació d’aigua a uns nivells molt superiors a la capacitat d’infiltració del terreny, risc que l’acció antròpica contribueix a empitjorar; segons Agustí Jansà, la condició més apropiada perquè es produeixin les grans pluges de tardor és la borrasca freda en altura, acompanyada d’una depressió en superfície, a vegades petita, preferentment situada cap al sud de les illes a les quals bufa aleshores vent de gregal (NE); les precipitacions més significatives són, per tant, generalment intenses i de curta durada (tempestes). El nombre de dies que han superat els 100 mm pot servir de mostra de la freqüència de pluges molt intenses; així, a l’observatori de Sant Carles, al llarg de 27 anys (entre 1945 i 1977, amb sèries incompletes), en set ocasions ha plogut més de 100 mm en 24 hores. e. Predomini de la irregularitat, la variació interanual de la precipitació és molt forta, tant en valors mensuals com anuals, però també varia en les temperatures; se succeeixen anys de sequera i d’altres amb més pluja, a un hivern amb episodis de fred intens pot seguir un altre excepcionalment suau, i a un estiu xafogós, amb sobtades onades de calor per la invasió d’aire africà, pot seguir un altre menys calorós. Les temperatures anuals mitjanes màximes i mínimes són 21,6¼ C i 13,9¼ C, respectivament, amb una oscil·lació o diferència de 7,7¼ C. Els valors extrems enregistrats a l’aeroport, que opera des de 1952, són 35,6¼ C l’agost (amb alguns màxims de 22,5¼ C el gener, el més més fred) i una mínima absoluta el febrer de -3¼ C; això és perquè aquestes temperatures mínimes només es donen quan masses d’aire polar continental penetren a la Mediterrània des del nord-est, prou fredes per arribar fins a Eivissa amb temperatures pròximes als 0¼ C malgrat haver viatjat una certa distància sobre la mar; llavors, baix uns cels sense núvols a causa de la proximitat de l’anticicló europeu comunament associat amb aquestes situacions, el refredament nocturn fa que a la nit la temperatura caigui per davall del punt de congelació. La més intensa d’aquestes onades de fred en temps recents va ser la de febrer de 1956, però a Eivissa només quatre dies presentaren temperatures sota 0¼ C, amb la mínima abans esmentada de -3¼ C. Respecte de les precipitacions, ha estat observat un ritme anual de 15 a 17 anys entre els màxims i mínims aguts de pluviositat; el decenni dels 60, per exemple, fou de molt el més plujós del període 1945-1977. El record pluviomètric eivissenc es donà durant la tempesta de 15 de novembre de 1985, amb un registre de 281 mm a Santa Eulària; el límit dels 200 mm també fou àmpliament superat el 18 de setembre de 1977, amb un màxim de 211,5 mm a can Palerm. La irregularitat de les precipitacions i les eventuals pluges de tempesta, amb la dualitat sequera/inundacions, comporten un risc natural, amb situacions d’alerta roja i programes de protecció civil, davant la possibilitat de pèrdua de vides humanes. La disposició del relleu, així com les dimensions de l’illa, fa que el drenatge s’organitzi sobre la base de cursos de conques i recorregut necessàriament breu, però alguns torrents tenen una conca considerable i salven desnivells notables; a més, la disposició dels afluents i la seua longitud ajuda a una ràpida concentració de l’aigua i la formació de cabals importants. Les avingudes que es produeixen corresponen al model denominat flash flood, caracteritzat per l’augment súbit del cabal, amb una ona de crescuda sobre un llit abans eixut, i la breu duració. Les avingudes es caracteritzen, també, per l’aportació de gran quantitat de matèria sòlida en suspensió, des de blocs de pedra a argiles, llims i restes vegetals, l’elevada velocitat motivada pels pendents i de gran força erosiva. Un aiguat particularment damnós fou el que caigué el setembre de 1977, amb precipitacions de gran intensitat horària, com a conseqüència, la major part dels cursos d’aigua eivissencs es desbordaren, les avingudes abastaren la força màxima en el vessant oriental, per tant, l’àrea més afectada fou l’est de l’illa, particularment els nuclis turístics costaners de sa Cala, i Santa Eulària-Cala Llonga, a més de Portinatx (al nord), i el sector de la capital, amb tot el pla de Vila; als puigs cultivats les destruccions foren notables, quedaren arrassades terrasses de cultiu i murs de parcel·lació, amb especial intensitat al sector de Sant Carles; les pèrdues materials foren calculades en més de 500 milions, més els 200 milions avaluats en danys al sector agrari. Alguns torrents dugueren cabals que, segons les informacions, que relaten seccions de fins a 30 m d’amplària i 5 de profunditat, pogueren puntualment arribar o superar els 400 m3/s. e) Vents, el vent és gairebé sempre present, amb un 15 per cent anual de dies de calma. Eivissa presenta un règim de vents on predominen els de component oest a l’hivern i a l’estiu els de component est; el predomini de vents de llevant a l’estiu és causat per la tendència a la formació d’un centre de baixes pressions tèrmic sobre la península en aquestos mesos; la resta de l’any, encara que la freqüència dels vents de component est continua sent alta, aquestos decreixen a favor dels vents de l’oest, que arriben al seu màxim a l’hivern; els vents d’altres direccions són de menor importància, excepte el SW o llebeig a l’aeroport, fet que pot ser atribuït en part a l’efecte orogràfic i en part a les brises de mar, principalment els dies d’estiu. La major freqüència de les calmes a Eivissa ha de ser causada també per les diferències en la superfície de l’illa, quan el refredament nocturn de l’illa confereix una gran estabilitat a les capes més baixes de l’aire, impedint així la transferència vertical des de les capes més altes a les inferiors, que tendeixen a mantenir-se en calma en la proximitat del sòl. La velocitat mitjana del vent al llarg de l’any és de 15 km/h, oscil·lant dels 14 km/h dels fluxos d’estiu i tardor als 18 de l’hivern. Les ratxes màximes superen de vegades els 100 km/h, a la majoria dels mesos, amb el mínim a juny (76 km/h) i el màxim enregistrat a l’octubre (109 km/h). La direcció d’aquestos vents forts és normalment NW o W, encara que a l’estiu poden ser també de l’E, per la major freqüència dels d’aquesta direcció; els vents forts del NE, com ocorre amb el màxim enregistrat el desembre, vénen moguts per un anticicló instal·lat a Centreeuropa. A l’observatori de l’aeroport des Codolar el vent més freqüent és el llebeig (21% dels dies), seguit del llevant (19%), ponent (12%), gregal (10%), tramuntana (7%), mestral i xaloc (6%), i migjorn (4%). A l’estiu, de maig a octubre, aproximadament un 75% dels dies presenta un règim local de brises, que es produeix per l’escalfament més ràpid de la terra que de la mar; això determina que, durant el dia, l’aire més calent que està en contacte amb la superfície de l’illa, cosa que en provoca l’ascensió; l’espai deixat per aquesta massa d’aire escalfada és ocupat per l’aire situat sobre la mar, més temperat; a la nit, el procés s’inverteix. El mecanisme de les brises de mar és molt important per a la pràctica dels esports nàutics, ja que garanteix un règim de vent suau i constant, a més d’actuar també com a mecanisme de refrigeració natural. f. La insolació i la nuvolositat; segons els valors mitjans anuals registrats a l’observatori de l’aeroport des Codolar, la insolació és força elevada, 2.748,2 hores de sol, amb valors màxims a l’estiu, amb el cel clar la major part dels dies; els dies serens són 99,1 i 224,9 els de nuvolats i clarianes (xifra aquesta magnificada per l’hora en què es fa l’enregistrament, a les 7 del matí) i només una mitjana de 41 dies a l’any són coberts. g. La humitat és molt elevada tot l’any, amb una mitjana de 71 per cent d’humitat relativa, oscil·lant del 75 per cent d’octubre a gener al 67 per cent de juliol; les oscil·lacions diàries són inverses a les variacions de temperatura, amb valors de 60 % a les hores centrals del dia, amb les màximes temperatures, i entorn del 85 % abans de la sortida del sol, amb les temperatures mínimes. Encara que la boira és infreqüent (1 o 2 dies de mitjana per mes), la serena o rosada pot donar-se en molts dies, sobretot en llocs que l’afavoreixen per les condicions microclimàtiques; contrastant amb la freqüència de la serena, els dies de boira són molt escassos, 9 dies a l’any a l’aeroport, però és de notar que el nombre de dies de gelada o gebre, és superior als dies amb mínims de temperatura igual o per baix de 0¼ C; aquestes gelades són infreqüents però poden ser molt negatives per a l’agricultura, particularment quan se succeeixen poc abans de la primavera, sobretot si s’ha donat una fase de temperatures altes, que provoca la floració avançada dels arbres i les plantes. En resum, el clima d’Eivissa és, en general, mediterrani pur, influït per les masses d’aire polar marítim (oceànic de latituds mitjanes altes), tropical marítim (anticicló de les Açores) i continental càlid (saharià, molt sec); pel règim de temperatures i de precipitacions, segons la classificació de Koeppen, la major part de l’illa tendria un clima Csa, és a dir, temperat, d’estiu sec i càlid i hiverns suaus. Però la distribució espacial de les temperatures no es posa de manifest amb les dades disponibles, ja que les petites diferències mesoclimàtiques queden emmascarades per les condicions microclimàtiques de les estacions. No hi ha estudis de microclima, però de les dades disponibles pot deduir-se que l’orografia introdueix considerables variacions a escala microclimàtica, que es manifesten sobretot en les parets rocoses orientades al nord i en els fonts de torrent. L’efecte comença pels diferents valors de radiació rebuts per la superfície segons el pendent i l’aspecte, aquestes variacions en l’aportació d’energia produeixen canvis significants entre la temperatura del sòl i la de l’aire, que són progressivament més importants així com ens apropam a la superfície; en correspondència amb aquestos canvis de radiació i l’exposició a vents locals, també la ratio d’evaporació i el contengut d’aigua del sòl és modificada. A més de l’efecte orogràfic, la presència de vegetació juga un paper fonamental per determinar el microclima, principalment quan constitueix una formació de garriga o té sostre arbori; els resultats són particularment notables als penya-segats orientats cap al nord i al fons de canals i fan possible unes inusuals condicions d’humitat en llargs períodes de temps, en què fins i tot durant l’estiu sec la serena mulla la superfície del sòl a determinats llocs on abundants molses i altres plantes higròfites són testimoni mut d’aquestes condicions especials. Un altre microclima que recentment atreu l’atenció del científic és el clima urbà. En efecte, la ciutat és un medi modificador dels valors dels elements meteorològics, en crear unes condicions climàtiques particulars al seu entorn. L’emissió de gasos, industrials o dels vehicles, altera la composició química de l’aire en injectar partícules contaminants en grans proporcions; d’altra banda, les dimensions i fesomia de l’àrea edificada causen variacions en la direcció dels vents, la humitat de l’aire, la recepció d’insolació i, sobretot, en les temperatures. El clima urbà és un clima local caracteritzat per les diferències que es registren en els valors de les variables atmosfèriques a l’interior de la ciutat, que suposa contrasts significatius entre aquella i l’àrea rural perifèrica; el tret més característic és la formació de una "illa tèrmica" o "illa de calor urbana". L’edificació compacta de la ciutat d’Eivissa incideix fortament en el comportament climàtic de la ciutat; els materials utilitzats absorbeixen més calor durant el dia i l’alliberen durant la nit, la disposició dels carrers, sobretot a certs sectors de l’eixample, origina turbulències, modificacions en la direcció del vent i introdueix variacions tèrmiques, la intensitat del trànsit i les emissions gasoses augmenten la contaminació i, juntament amb la generació de calor pels sistemes de calefacció i refrigeració o altres activitats humanes, contribueixen a l’efecte hivernacle, el drenatge de les aigües de pluja és particularment deficient en cas de precipitacions de mitjana intensitat. L’interès de l’estudi del clima urbà és proporcionar informació útil per a la planificació d’àrees edificades i la millora de l’eficàcia energètica d’aparells de calefacció i refrigeració, però també per als càlculs de benestar i confort humà. [RVC]

Hidrologia
La quantitat total d’aigua dolça que es pot disposar en un territori, la seua distribució, així com la seua dinàmica depenen, essencialment, de tres factors: en primer lloc de l’estructura del relleu, que condiciona la seua presència en un lloc o en un altre, segons com es distribueixin les muntanyes i les planures; en segon lloc de les característiques litològiques, perquè hi haurà importants diferències en les possibilitats de disposar d’aigua en funció de la porositat i de la permeabilitat dels sòls i del tipus de roca dominant, i el tercer factor, el més obvi, és la quantitat de precipitació registrada sobre cada part del territori. A més a més, han d’afegir-s’hi la vegetació i el sòl, ja que ambdós elements tenen un paper regulador de la circulació; un sòl ben desenvolupat reté l’aigua, fa que es desplaci lentament i pot ser millor aprofitada per les plantes, que són les que asseguren l’estabilitat del sòl. A Eivissa, pel fet de ser un territori insular, evidentment només pot comptar-se amb les aigües de les precipitacions que cauen sobre la pròpia illa, que no són molt abundants i, a més, cauen de manera irregular, tant pel que fa a les quantitats totals anuals com per la quantitat d’episodis de pluja (pot haver-hi grans quantitats de pluja, però molt concentrada en pocs episodis, amb la qual cosa l’aigua s’escorre cap a la mar amb major facilitat). El relleu condiciona el recorregut dels principals cursos hidrogràfics de l’illa, que neixen a les parts més elevades, és a dir a la zona des Amunts, al nord, o als massissos de la zona sud-occidental i central, i es dirigeixen cap a les planures de la zona central (pla de Portmany, àrees properes a Santa Eulària) o meridional (pla de ses Salines). El predomini de roques calcàries, per la seua banda, significa una major possibilitat d’infiltració i, per tant, més presència de les aigües subterrànies, per la porositat d’aquestes roques i la particularitat que es dissolen amb l’aigua i donen lloc a punts de penetració cap a l’interior (avencs, per exemple).
Les aigües subterrànies Es calcula que el percentatge d’aigua de pluja que arriba a infiltrar-se és aproximadament entre el 10 i el 20% de la precipitació total. Aquestes aigües subterrànies s’emmagatzemen a les creques i als porus de les roques i al sòl, fins que els materials permeables queden saturats. La part superior d’aquestes zones saturades s’anomena nivell freàtic. Poden donar-se acumulacions d’aigües subterrànies, anomenades aqüífers, els quals poden ser de dos tipus: oberts, quan no s’interposen sectors de roques impermeables entre ells i la mar, i tancats, quan es troben envoltats de roques impermeables. En el primer cas, el dels oberts, mantenir els nivells freàtics i les aportacions d’aigua dolça és important perquè sinó l’aigua salada de la mar es pot infiltrar i salinitzar tot l’aqüífer. Pel que fa als aqüífers tancats, el perill no és, òbviament, que puguin salinitzar-se, però sí que els nivells freàtics vagin baixant fins al punt que s’esgoti l’aigua acumulada. L’aigua subterrània torna a la superfície de manera natural o artificial. Quan el nivell freàtic es creua amb la superficie del terreny i, per tant, l’aigua passa a ser superficial, es parla de font, que brollarà mentre el nivell no baixi. Artificialment l’aigua s’extreu a través de pous, que poden ser artesians (si la pressió a què es troba l’aigua és suficient com perquè una vegada obert el pou brolli fins a la superfície per si mateixa), encara que això és poc habitual; més abundants són els pous no fluents (quan l’aigua s’ha d’extreure per algun sistema artificial de bombament). A l’illa d’Eivissa hi ha diversos aqüífers repartits per tot el territori. Generalment es presenten agrupats, com ho fa la documentació oficial, en set àrees o sectors: sud-oest, que inclou tota la zona costanera del municipi de Sant Josep entre el Port des Torrent i sa Caleta, i cap a l’interior fins a Benimussa. Sant Antoni, que abasta la costa des del Port des Torrent i les proximitats de Santa Agnès de Corona i per l’interior fins a Sant Rafel de sa Creu, incloent llocs com Buscastell, Forada i tot el pla de Portmany. Eivissa, que abraça tota l’àrea de ses Salines, el pla de Vila i els puigs situats entre aquestes dues planes, al centre de l’illa. Sud-est, que és el sector més petit de tots, amb els puigs situats entre Jesús i Santa Eulària i tota la costa contigua. Santa Eulària, que inclou els puigs de vora el nucli d’aquest poble i la plana des Novells. Sant Carles, amb tot aquest poble i tota la plana d’Arabí. I, finalment el Centre, el sector més gran, que s’estén per tota la zona des Amunts, des de Santa Agnès de Corona a Sant Vicent de sa Cala i per l’interior agafant tota la conca del riu de Santa Eulària. Alguns d’aquestos sectors estan patint diversos graus de salinització per intrusió marina, en especial els d’Eivissa i de Sant Antoni. I en conjunt hi ha problemes greus de sobreexplotació, ja que el propi Pla Hidrològic elaborat pels serveis tècnics del Govern Balear els anys noranta comptabilitzava unes extraccions superiors als 30 hectòmetres cúbics per any, quan la recàrrega anual no supera els 18 hectòmetres cúbics; el dèficit seria, per tant, d’uns 12 hectòmetres cúbics anuals, fet que indica la inadequada gestió dels recursos hídrics eivissencs. Les aigües superficials. La xarxa hidrogràfica eivissenca, és a dir, el conjunt de recorreguts que segueixen les aigües quan circulen per la superfície del terreny, és de caràcter torrencial, formada en l’actualitat només per lleres gairebé sempre eixutes de torrents, amb cabals momentanis o de poca durada i només quan hi ha pluges fortes i continuades. Els motius pels quals no hi ha cursos continuats d’aigües són el propi relleu, la naturalesa dels sòls (que permeten alts nivells d’infiltració), les condicions de les pluges (poc abundants i irregulars) i la sobreexplotació causada per l’home, que ha fet baixar els nivells freàtics i, per tant, són necessaris unes majors quantitats d’aigua infiltrada perquè els sòls arribin a saturar-se i permetin la circulació superficial. Pràcticament tot el territori eivissenc és exorreic, la qual cosa vol dir que les aigües superficials tenen una sortida natural cap a la mar. Només hi ha uns petits sectors endorreics (l’aigua no té sortida natural i, per força, ha d’infiltrar-se): els petits pòlies de l’àrea des Amunts, que són planures envoltades de puigs o sectors més elevats. Es tracta del pla de Corona (a Santa Agnès de Corona), el pla d’Albarca (a Sant Mateu d’Albarca) i el pla de ses Formigues (a Sant Vicent de sa Cala). A Eivissa es comptabilitzen prop d’una cinquantena de torrents que arriben a la mar, i molts més que són subsidiaris d’ells. Si els repartim per zones podem fer les següents agrupacions: a. Torrents que arriben a la mar a la zona des Amunts (entre la badia de Portmany i sa Cala de Sant Vicent). Són curts, però amb un fort pendent i per tant un important poder erosiu, ja que han de salvar l’important desnivell que suposa que els puigs es localitzen molt a prop de la línia de la costa. Tot i que les conques de recepció (el territori que aboca les aigües cap a un curs determinat) no són gaire extenses, en cas de pluges importants poden arribar a endegar grans quantitats d’aigua. Els més importants són el torrent de sa Cala (més de 16 km2 de conca), el de Xarraca (6 km2), el de Benirràs (prop de 9 km2) i el de Balansat (20 km2), que recull les aigües de les grans véndes de Rubió i des Port del poble de Sant Miquel de Balansat. Tots ells fins a la meitat del segle XX havien portat aigua almenys durant una època de l’any, permetent el regatge d’algunes terrasses baixes. Altres torrents menors, que són simples canals de desguàs entre puigs són, d’est a oest, els torrents des Ullastres, de ses Caletes, de sa Cala d’en Serra, de Portinatx, d’en Xuclà (o de sa Palanca), des Porros, de s’Illa, de s’Escola i de Cala Salada. b. Torrents que desemboquen a la badia de Portmany. Són quatre torrents d’entre els quals en destaca un, el de Buscastell, que recull una gran quantitat d’aigües provinents dels aqüífers de la zona des Amunts, les quals s’aprofitaven en el passat per regar una gran quantitat d’hortes, tant a la pròpia vall de Buscastell com a la part baixa, a la zona del pla de Portmany. La seua conca, de 61 km2, és la tercera més extensa de l’illa, incloent importants torrents subsidiaris com el del Clot de sa Nau, el de sa Bassa Roja o el des Fumeral. També són relativament llargs es Regueró (que envia les aigües de la vénda de Benimussa i el sud del pla de Portmany, amb 16 km2 de conca) i es Torrent (que recorre de sud a nord tot el poble de Sant Agustí des Vedrà, des dels vessants de sa Talaia de Sant Josep, amb 15 km2). El torrent de Cala Gració, en canvi, és una petita canalada que endega les aigües dels voltants d’aquesta cala. c. Torrents del sud-oest. La presència de les elevacions més importants de l’illa al seu quadrant sud-occidental, amb plecs que segueixen la direcció bàsica de sud-oest cap a nord-est, dóna lloc a una sèrie de torrenteres no gaire llarges però amb forts pendents i que provoquen importants solcs en el territori. De nord a sud destaquen els torrents de Cala Corral, de Cala Tarida, de Can Nadal (el més gran d’aquest grup, amb 6 km2 de conca, que desemboca a cala Molí), des Caló d’en Real, de Cala Vedella, Sec (o de Cala Carbó i de ses Alfàbies (que baixa des de prop de sa Talaia de Sant Josep fins a cala d’Hort). També podem incloure en aquest grup el torrent de ses Boques, de la zona central del poble des Cubells. d. Torrents de la costa sud. Són cinc torrents, relativament llargs, que neixen als puigs de la zona elevada central de l’illa, entre sa Talaia de Sant Josep i el puig de sa Pega. D’oest a est són: el torrent de s’Aigua, que supera uns grans pendents, ja que endega gairebé tots els vessants de migjorn de sa Talaia, amb 7 km2 de conca; el torrent des Jondal (18 km2), anomenat a la seua part alta torrent de Cas Berris, que recull les aigües de diverses fonts de la zona de Sant Josep i després regava amplis sectors d’horta al llarg del seu curs, sembla que treballats des de fa segles; el torrent de Can Font o de sa Cova Santa (9 km2); el torrent des Codolar o de la Font des Taronger (amb 11 km2), que baixa des dels voltants del puig Gros i antigament desembocava als estanys de ses Salines, fins que se li va obrir una nova desembocadura a la part nord de la platja des Codolar, i el torrent des Rafal Trobat (rep altres noms al llarg del seu recorregut, com el de torrent de Ca na Parra o de Can Noguera), que neix a aquesta vall del nord del poble de Sant Jordi i travessa tot el pla de ses Salines fins a la zona de sa Sal Rossa. e. Les canalades dels massissos des puig des Falcó i es Corb Marí. Aquestos dos puigs de l’àrea de ses Salines tenen una complicada morfologia que fa que hi trobem unes petites torrenteres, cap de les quals arriba ni tan sols a 1 km2 de conca. Són el canal de s’Olla, el des Carbó, el de Can Salines, el del Corb Marí i el de la Xanga. f. Els torrents del pla de Vila. A la part més baixa d’aquest pla s’estén la zona humida de ses Feixes, la qual s’alimentava de l’aportació de diversos torrents, entre els quals destaca la sèquia Llavanera. Aquest curs, que rep el nom de sèquia perquè bona part del seu recorregut es troba endegat artificialment per aprofitar millor les aigües i regar els camps dels voltants, és el segon en importància de l’illa, amb més de 63 km2 d’una conca que abasta des de sectors del poble de Sant Mateu d’Albarca, altres de Sant Rafel de sa Creu i Santa Gertrudis de Fruitera i pràcticament tota la zona del pla de Vila (Jesús, Puig d’en Valls, altres zones de Sant Rafel, municipi de la Ciutat d’Eivissa). Rep diverses torrenteres, entre les quals destaca el torrent des Fornàs, anomenat a la seua part baixa torrent de ses Dones. Un altre torrent que baixa cap a aquest pla i cap a la zona de ses feixes des Pratet és el d’en Capità, que desemboca pràcticament a la zona urbana de la capital insular. g. Torrents de la costa de Jesús i de Cala Llonga. Les petites elevacions de l’àrea del poble de Jesús donen lloc a algunes curtes torrenteres que arriben al mar formant petites cales (torrents de cala Espart i de s’Olivera), tret del cas del torrent de Cala Llonga, format per diverses branques que s’uneixen molt poc abans d’arribar a la platja d’aquesta cala, que té una conca una mica major, d’uns 13 km2. h. El riu de Santa Eulària. Considerat tradicionalment com l’únic riu del conjunt de les illes Balears i Pitiüses, des de la meitat del segle XX només porta aigua de forma molt intermitent, i gairebé sempre només a la seua meitat més alta, i arriba a la mar només en casos molt excepcionals, després de pluges importants. Malgrat això, podem seguir considerant-lo com a riu, per la seua estructura morfològica, amb una vall ben conformada i amb diverses terrasses fluvials, un estuari ben definit a la seua desembocadura i una aportació quasi continuada d’aigua a la part alta. Aquesta aigua desapareix al seu curs mitjà per les infiltracions que es produeixen en haver baixat molts metres el nivell freàtic de l’aqüífer d’aquesta àrea, per mor de la sobreexplotació que produeix la continuada extracció per usos agrícoles i també per al consum humà, comercialitzada amb camions. Neix a la vénda de Besora del poble de Sant Mateu d’Albarca, travessa tot el poble de Santa Gertrudis de Fruitera i després pel de Santa Eulària del Riu fins a la desembocadura devora el seu nucli central. La conca total del riu és de 95 km2, repartits quasi a la meitat entre el propi riu i el seu principal afluent, el torrent de Labritja. Aquest neix al poble de Sant Joan de Labritja i endega totes les aigües del pla de Balàfia, abans d’abocar al curs principal ja dins el poble de Santa Eulària des Riu. i. Torrents del nord-est. Són els que neixen als puigs de la zona de Sant Carles de Peralta, donant lloc a una altra zona de cales. El més important és el de s’Argentera, amb 22 km2 de conca, que endega la plana de Morna i Atzaró i després bona part de la d’Arabí. Per la plana des Figueral circula el torrent del mateix nom (o també conegut per sa Timba), de 9 km2 de conca, mentre que altres cursos menors són els torrents des Coix i d’en Secorrat. Pel que fa a les llacunes, a Eivissa només en trobam de la tipologia d’estanys litorals, i encara molt transformades. És possible que en el passat n’hi hagués també de tipus càrstic, ja que els pòlies des Amunts sembla que quedaven inundats, almenys alguna part d’ells, durant mesos, tal i com recorda la toponímia (Albarca vol dir lloc on s’acumula aigua, i la part més baixa del pla de Corona s’anomena ses Basses). Les àrees llacunars que cal esmentar són ses Salines i ses Feixes. Ses Salines devien ser en el passat una àmplia àrea d’aiguamoll, formada pel progressiu reompliment de la part més baixa de la plana contigua. L’home va començar a transformar-la per poder extreure la sal de forma pràcticament industrial, el més controlada possible. Avui els estanys són del tot artificials, però moltes espècies animals s’hi han adaptat i per això conserven un gran valor ecològic. També les plantes de salobrars busquen la seua ubicació als límits dels estanys i a la zona contigua (es Prat). També hi ha un sector d’estanys que fou construït però que mai no s’ha utilitzat per a la producció, a la zona de sa Sal Rossa; actualment es troba en un avançat procés de degradació però encara conserva importants valors naturals. L’altra zona, ses Feixes, també han patit un important procés de degradació. Utilitzades des de fa segles com a zona agrícola, l’arribada del desenvolupament turístic portà com a conseqüència primera l’abandonament de bona part de la seua extensió, i després processos de salinització, de contaminació i de dessecament per ser urbanitzades. A la fi del segle XX en queden dues zones, i encara amb amenaces continuades d’urbanització: són les del Prat de ses Monges, darrera la platja de Talamanca, i es Pratet, contigües al nucli urbà de la ciutat i envoltades de carreteres i de la zona portuària. A la part posterior de les barres arenoses d’algunes platges i a les desembocadures de torrents hi havia, fins a l’arribada del turisme, altres àrees humides menors, però de gran valor ecològic. Totes elles han desaparegut pràcticament en la seua totalitat, i només resten alguns petits canyissars, com al port des Jondal, al port de Sant Miquel, a les dues platges anomenades s’Estanyol (una a Jesús i l’altra a Santa Eulària), a sa Cala de Sant Vicent o al port de Benirràs. [JPS]

Biogeografia
És la part de la geografia física que estudia la distribució dels sers vius a la superfície de la terra i tracta d’esbrinar-ne les causes. No estudia la dinàmica interna dels sers vius, matèria que correspon a la botànica o a la zoologia, sinó que s’interessa per la vida com a component d’un determinat paisatge i per la seua interacció amb la resta d’elements de la superfície terrestre (aigua, sòl, aire...), observa com les comunitats vegetals s’adapten amb regularitat a cada ambient. Les àrees de distribució dels sers vius depenen de tres factors: en primer lloc, de les condicions ambientals, en relació amb les quals cada espècie té exigències particulars (cada planta o cada animal pot sobreviure si es donen unes determinades circumstàncies de temperatura, humitat, tipus de sòl, etc.). En segon lloc, de l’accessibilitat a determinats indrets; que trobem dos territoris amb unes mateixes característiques climàtiques i edafològiques no implica que hi trobem les mateixes espècies animals i vegetals, ja que aquestes hauran tengut accés o no a cada lloc en funció del moment històric en què s’hagin desenvolupat i la seua pròpia mobilitat o capacitat de desplaçament. Finalment, en tercer lloc, hi ha processos evolutius complicats, més o menys aleatoris que s’han produït al llarg de tota l’evolució de la terra, com ara canvis evolutius o migracions en massa d’algunes espècies. Dins la biogeografia hi ha dues disciplines ben desenvolupades i que sovent són motiu de camins d’investigació diferenciats. D’una banda l’estudi dels sòls, anomenat edafologia (segons la tradició francesa) o pedologia (seguint els models anglosaxons); de l’altra la fitogeografia o geografia botànica. En teoria hi hauria una tercera branca, la zoogeografia, però en general els animals, tret de l’home, no se solen considerar gaire en geografia, ja que habitualment són elements secundaris del paisatge, tant per la seua mobilitat com per la seua major capacitat d’adaptació ambiental. A la superfície de la terra s’hi troba habitualment una capa dinàmica en la qual tenen lloc continuadament diversos processos, tant físics, com químics o biològics. Aquesta capa recobreix les roques de la part més externa de l’escorxa donant lloc a un mantell més o menys gruixut de material alterat i esmicolat (que és el que coneixem col·loquialment com terra). El seu origen és en part orgànic (per la descomposició dels residus vegetals, coneguda com a humus) i també en part inorgànic (per les restes dels materials alterats, provinents de la roca mare). Generalment apareix disposada en franges superposades, que es diferencien entre si per especificitats fisicoquímiques, per coloració, per fertilitat, etc. (els horitzons). Aquesta capa l’anomenam sòl, i constitueix un sistema complex de materials sòlids, líquids i gasosos en transformació continuada i que van variant d’un lloc a un altre, ajustant-se a les condicions del clima, de la topografia i de la vegetació, experimentant canvis interns en variar aquestes condicions. Totes aquestes característiques fan que sigui el lloc on pot créixer la vegetació, a diferència del substrat rocallós, que és ben estèril. Els sòls varien molt d’un lloc a un altre, en funció de les condicions ambientals. Les seues propietats dependran bàsicament de tres factors: la roca mare (si és més aviat silícia o calcària, la seua disgregabilitat...), el clima (si la temperatura i la humitat ambiental són elevades hi haurà més alteracions químiques i més descomposició de la matèria orgànica, o si les precipitacions són abundants hi haurà un major rentat dels materials), i dels sers vius que puguem trobar-hi (microorganismes, plantes superiors, elements en descomposició...). Al conjunt de la regió mediterrània els sòls són molt variats i complexos però a les Balears i Pitiüses, en general, són de perfil poc desenvolupat i amb marcada influència de la roca mare; els horitzons són pedregosos i poc gruixuts, amb poca matèria orgànica. Això provoca que la seua fertilitat sigui mitjana o més aviat baixa. S’han fet moltes classificacions tipològiques de sòls, la majoria força complicades, però també alguna de més senzilla. La que s’ofereix a continuació, pensada per a Eivissa, obeeix a una classificació potser massa simple però entenedora, comprenent els següents tipus de sòl: a. Sòls calcaris. Anomenats vulgarment terra prima, és una capa molt estreta, tant, que sovent emergeix la roca mare calcària; els trobam als sectors més elevats dels vessants de serres i puigs i són de difícil formació, a la vegada que també són fàcilment erosionables, això els converteix en uns sòls molt fràgils, sobretot si s’altera la capa superior de vegetació. És difícil aprofitar-los agrícolament, encara que en determinats moments històrics les necessitats han obligat a fer-ho, eliminant la capa superior de vegetació natural (els petits espais agrícoles que així s’obtenien rebien el nom de rotes). Segurament són els que ocupen més extensió d’Eivissa, ja que els trobam a totes les zones que compleixen aquestes condicions. b. Terra rossa. Coneguts amb altres noms, com terra fonda o terra roja. Són capes d’un gruix considerable, formades per materials fins. Es formen als llocs més planers, damunt la roca calcària, i també als fons de les planures de formació càrstica (els pòlies). Solen ser relativament rics agrícolament, encara que en alguna ocasió ha d’eliminar-se la capa de crosta calcària que pot arribar a recobrir-los. Exemples de llocs on podem observar-los són el pla de Morna i Atzaró, la part baixa de la vénda de Buscastell i els plans de Corona o Balàfia. c. Sòls al·luvials. Són els formats pe la deposició dels sediments que transporten els torrents. Tenen una coloració i un gruix variables (poden ser des de blanquinosos a vermells i el gruix depèn de la situació, del pendent i de l’acció humana), i també poden aparèixer davall d’una crosta calcària. Han estat molt aprofitats agrícolament, ja que tenen una elevada fertilitat; aquesta crosta s’utilitza per fer terrasses amb marges de pedra seca per evitar l’erosió. Apareixen als peus de tots els puigs de l’illa, on les marjades formen part integrant del paisatge agrícola tradicional. d. Sòls amb crosta calcària. La crosta es coneix popularment com pedra morta i apareix per l’enduriment de l’horitzó superior d’un sòl, a causa de la consolidació de les sals que hi arriben dissoltes en l’aigua de pluja després que aquesta s’evapori. Directament no són aprofitables, però pot arrancar-se aquesta capa superior i davall és probable que s’hi trobin uns sòls ben fèrtils, dels tipus al·luvial o, fins i tot, de terra rossa. Es troben a àrees especialment àrides o a llocs on les activitats agrícoles s’han abandonat (moltes de les terres de pitjor qualitat d’Eivissa). e. Sòls arenosos o sorrencs. Col·loquialment terra arenesta, són aquells que, com el seu nom indica, contenen una proporció d’arenes superior a la normal, la qual cosa limita molt el seu possible aprofitament agrícola. Són abundants als fronts litorals, a llocs com ara les cales i també se’n troben algunes acumulacions cap a l’interior, en alguns casos com a conseqüència de la presència de platges fossilitzades. Estan sent molt explotats per obtenir àrids que s’utilitzen en la construcció. f. Sòls salins o solontxacs. Són els que trobam a les àrees contigües als aiguamolls salabrosos del litoral. La gran quantitat de sals que porten dissoltes en fa pràcticament inviable la seua explotació agrícola, tret que s’hi fessin arrossars, cosa que a Eivissa no ha succeït. N’hi ha al voltant de ses Salines (la zona coneguda com es Prat) i en alguna altra àrea menor (prop de Vila, per exemple), coberts de plantes molt adaptades a la salinitat (halòfiles), com alguns joncs o el solseró. A la nostra àrea mediterrània pràcticament tots els sòls es troben en perill. La seua conservació és bàsica davant l’amenaça de la desertització que es produeix a partir de processos erosius, provocats per factors com els incendis forestals o la sobreexplotació dels propis recursos que formen part dels sòls. Eivissa és una àrea d’equilibri precari i s’ha de tenir en compte a l’hora de qualsevol actuació que pugui afectar l’estabilitat dels sòls. També és la mar Mediterrània la que dóna a la vegetació d’Eivissa unes característiques determinades, compartides amb les terres que l’envolten. Des del punt de vista paisatgístic es poden resumir en cinc: 1. Com és obvi, predomina la flora mediterrània, això és, les espècies pròpies d’aquesta banda del món. 2. Les principals formacions vegetals estan conformades per arbres i arbusts de fulla perenne i, per tant, l’aspecte, el paisatge, varien ben poc d’una estació a l’altra de l’any. 3. D’entre les espècies de plantes predominen les anomenades xeròfil·les, és a dir, aquelles que tenen algun tipus d’adaptació i preparació per a l’estalvi d’aigua i per resistir llargues temporades de sequera. 4. Sovent es troben plantes llenyoses d’arrel profunda, per poder aprofitar les reserves d’aigua de les parts inferiors dels sòls. 5. El creixement de la vegetació és lent i això la fa encara més fràgil envers l’acció humana. La vegetació principal és la que ocupa la major part d’un territori, i s’estén pertot arreu allà on les condicions ambientals no siguin gaire diferents de les mitjanes de la contrada en qüestió. Sovent, però, l’acció humana fa que no es trobi aquesta vegetació principal a tot arreu on teòricament hauria de ser, sinó que hi ha diversos nivells de degradació, en funció de la importància de l’afectació. A més, tenim també la vegetació pròpia de llocs especials, és a dir, de reduïda extensió amb alguna característica ambiental que fa que siguin necessàries espècies que s’hi puguin adaptar. Com a vegetacions principals amb presència a Eivissa podem esmentar: a. el bosc d’escleròfil·les; es tracta dels boscos d’alzines, més propis d’indrets més humits; només en queden alguns exemplars relativament aïllats i es dubta de si en el passat varen ocupar extensions més grans de l’illa. b. La màquia, formada per arbres més baixos o arbusts com la mata, el ginebre, el raspall i altres. c. La garriga, que apareix probablement per l’alteració humana d’algun dels dos tipus anteriors, amb exemplars menors de les mateixes espècies i una important presència del coscoll (garric). d. El bosc d’aciculifolis, propi d’àrees seques i amb espècies com el pi blanc o el pi ver (o pinyoner); no arriben a crear microclimes, sinó que s’hi forma una espessa brolla. e. La brolla, matollar format per arbusts de fulla petita com el romaní, el cepell o les estepes; habitualment coberta de pinassa, és la formació predominant a la majoria d’àrees de vegetació natural d’Eivissa. f. La timoneda. Comunitat de mates petites i separades entre elles, on destaquen els diversos tipus de frígola eivissencs; creix a àrees molt seques, pedregoses o molt modificades per la presència humana, com antics marges i camps abandonats. Pel que fa a la vegetació d’indrets especials, hem d’assenyalar: a. La higròfila o pròpia de llocs molt humits, que canvia en funció de si aquest lloc és un fons de vall (braser, argelagues), un espai inundat molt de temps (canyissars), un salobrar (joncs) o un espai proper a fonts (baladres, alocs). b. La rupícola, pròpia de terrenys amb moltes roques i pedruscall o amb sòls extremadament prims (amb espècies poc conegudes, pròpies de cada contrada). c. La vegetació del litoral marí, en la qual es diferencien les platges arenoses, els penya-segats, les terres salades i les llacunes litorals. d. La vegetació arvense, bàsicament les males herbes de les terres conreades i de les vores de cases i camins. Les característiques bàsiques de cada zona de vegetació vénen donades per la vegetació principal que de manera natural s’hi fa o s’hi faria potencialment, i per això se l’anomena vegetació zonal o clímax; les zones caracteritzades respectivament per les diverses comunitats clímax reben el nom de dominis climàcics. Els dominis s’agrupen en províncies biogeogràfiques, i aquestes en regions. Eivissa es troba dins la regió mediterrània, a la província austromediterrània, i el seu domini climàtic, segons diversos experts, és la màquia de mata i coscoll, que és una màquia termòfila on dominen les espècies que li donen nom i també d’altres com l’ullastre. En cas de sòls poc profunds es dóna una brolla de romaní i cepell, coberta per un estrat superior de pi blanc. Aquesta última és la forma de vegetació més present avui. En llocs encara més alterats apareixen les timonedes. [JPS]

Ecogeografia
Les relacions que s’estableixen entre l’espècie humana i el territori són l’objecte d’estudi d’aquesta part de la geografia que posa en relació aspectes de geografia física amb d’altres de geografia humana, i per això no acaba d’enquadrar-se bé en cap d’elles. Les activitats que realitzen els sers humans sobre el territori, i en especial els sistemes d’obtenció dels recursos, van comportant que el medi natural pateixi diverses degradacions. Una situació que a Eivissa s’ha agreujat molt a partir del canvi de model econòmic i territorial que ha suposat l’arribada del turisme de masses. Cal considerar que tots els elements que formen part d’un territori estan interrelacionats, la qual cosa vol dir que un efecte sobre algun d’ells implicarà reaccions en cadena que acabaran afectant-los tots. El conjunt de degradacions que pot patir un medi natural pot resumir-se en tres: destrucció, sobreexplotació i contaminació (d’alguna de les seues parts o de tot ell). La destrucció implica la desaparició física d’una part o de la totalitat dels elements naturals d’un territori, mentre que la sobreexplotació implica l’extracció d’algun element en una quantitat superior a la capacitat de reposició d’aquest element que té la natura. Finalment, contaminar és afegir qualsevol element estrany dins un element natural, especialment si això pot suposar una degradació de l’ecosistema en qüestió. Tenint en compte tots aquestos punts previs, podem fer un llistat amb alguns dels principals problemes ecogeogràfics d’Eivissa a la fi del segle XX: a. Excessiva urbanització. La permissivitat que s’ha donat durant dècades a la possibilitat de construir habitatges gairebé a qualsevol lloc de l’illa ha acabat provocant que es trobin edificacions per tot el territori, amb zones de gran densitat, amb tot el que això suposa d’ocupació d’espais de vegetació natural o d’espais de cultiu. A més a més, els nuclis urbans ja existents han seguit un procés de gran expansió, amb el qual també s’han ocupat moltes terres, algunes d’elles d’entre les millors (més productives) de l’illa. b. Instal·lació de grans infraestructures. Algunes altres de les millors terres d’Eivissa han desaparegut, juntament amb les cases que les acompanyaven, en el moment de construcció de l’aeroport, i aquesta era una primera infraestructura, ja que l’han seguit les successives ampliacions dels ports (Vila i Sant Antoni), la construcció de ports esportius, de carreteres, de vies de circumval·lació, etc. c. Excés de pressió humana. Cal assenyalar que la població real d’Eivissa és molt superior a l’oficial, ja que cal afegir-hi els milers i milers de turistes que hi ha a l’illa qualsevol mes d’estiu; contradictòriament, els llocs més significats des del punt de vista ecològic són els que més pateixen aquest tipus d’agressió, ja que són els més apreciats pels turistes i, per tant, els més visitats; les dunes de les platges arenoses en són un bon exemple. d. Les pedreres. La gran quantitat de construccions que es fan a l’illa consumeixen una gran quantitat d’àrids que s’extreuen de forma al·legal a diversos punts de l’illa on es deixen profundes marques en el territori, fins al punt de fer desaparèixer pràcticament puigs sencers. e. Degradació de les zones humides. Les àrees humides d’Eivissa han patit uns greus problemes de degradació; les més petites han desaparegut (desembocadures de torrents), ses Feixes estan en una situació molt greu i només ses Salines semblen mantenir-se més o menys ben conservades, tot i els dubtes sobre el seu futur. f. Sobreexplotació de l’aigua. La manca d’un control clar sobre l’explotació de l’aigua ha comportat que els aqüífers vagin progressivament salinitzant-se o esgotant-se, un procés al qual ha contribuït la manca de campanyes de sensibilització sobre el problema real de l’aigua a les Pitiüses. g. Sobreexplotació dels recursos pesquers. La Mediterrània està, en conjunt, sobreexplotada, i amb els sistemes locals de pesca pràcticament és impossible obtenir prou recursos com per viure; bona part de les culpes les hauríem de repartir entre les barques d’arrossegament (generalment provinents de la península) i els grans pesquers asiàtics o amb bandera de conveniència, que assolen la nostra mar amb xarxes que a vegades poden fer molts de quilòmetres. h. Sobreexplotació de l’arena del fons marí. S’ha extret molta arena del fons, tant per crear platges noves com per intentar millorar les que ja hi havia; això ha afectat els ecosistemes de litoral, en quedar tapats d’arena, i també els ecosistemes del fons marí, que poden arribar a desaparèixer (amb menció especial per les praderies de posidònia oceànica, declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO). i. La pèrdua de sòls. Una gran problemàtica lligada a una sobreexplotació de les seues capacitats productives o a una actuació humana que afavoreix aquestos processos. j. Abocament de residus sòlids. És una problemàtica molt complexa, però el que està clar és que els residus sòlids urbans, en iniciar-se el segle XXI, encara van tots a un abocador on no hi ha cap sistema de triatge ni d’altra mena de control; simplement, els camions buiden i els residus van aplanant-se i enterrant-se. k. Abocament d’aigües residuals. És potser el problema que ha avançat més cap a la seua solució, ja que una gran part de les aigües residuals van a parar a depuradores, amb tot, els sistemes de depuració no són prou acurats, ja que només unes poques instal·lacions estan en condicions d’oferir una depuració terciària (que és la que deixa l’aigua realment neta, apta fins i tot per al regatge). Tots aquestos problemes, i d’altres que no s’esmenten, han provocat un profund debat social a Eivissa sobre quin ha de ser el model evolutiu de creixement econòmic i quines han de ser les mesures a prendre per poder combinar aquest creixement amb la necessària ordenació territorial que contempli la solució a aquestes qüestions mediambientals. [JPS]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments