Diario de Ibiza

Diario de Ibiza HIST/SOC Publicació d’informació local, insular i general de periodicitat diària que s’ha editat, amb esporàdiques interrupcions i sota el control de diferents propietaris, des de 1893 fins a l’actualitat.

El número inicial de Diario de Ibiza, presentat com a “periòdic d’interès local, avisos i notícies”, va sortir l’1 d’agost de 1893.

El seu primer director fou el propi fundador del nou mitjà de comunicació, Francesc Escanellas Suñer , i la seua redacció —que aleshores es trobava al carrer d’Amadeu I, a la ciutat d’Eivissa— estava formada per Felip Curtoys Valls , Antoni Pujol Torres, Lluc Costa Ferrer , Bartomeu de Roselló Tur i el mateix Francesc Escanellas, que era també el propietari de la impremta on s’editava el diari.

Era un producte modest de dues pàgines a tres columnes que costava 0,05 pessetes per exemplar. Durant la seua primera etapa, que durà fins a 1899, “es Diari”, com ja era conegut, incloïa comunicats, edictes i bans municipals i informava els seus lectors sobre els principals temes d’interès públic d’àmbit local, nacional i internacional, dedicant una atenció especial a les guerres d’independència de Cuba, Puerto Rico i Filipines, on lluitaren dotzenes d’eivissencs i formenterers.

La segona època de Diario de Ibiza, editat a la nova impremta de Francesc Escanellas Suñer, resultà fugaç: va publicar-se com a “periòdic d’informació i literari” del 24 de febrer al 5 de maig de 1900, llevat del període comprès entre el 25 de març i el 9 d’abril, en què no va sortir per problemes tècnics. El seu director era l’escriptor i periodista Felip Curtoys Valls i la redacció estava integrada per Ignasi Riquer Llobet, Bartomeu Ramon Capmany i Antoni Pujol Torres.

De l’1 d’octubre de 1903 fins al 13 de febrer de 1904, l’editor Escanellas Suñer i el director Curtoys Valls portaren endavant una altra vegada el Diario de Ibiza, que visqué la seua tercera època, caracteritzada per la participació del sacerdot Isidor Macabich Llobet com a cap d’una redacció que completaven Ignasi Riquer Llobet i Bartomeu Ramon Capmany.

El febrer de 1904 la direcció passà a mans de Bernat Tur Ramon i poc després la va assumir el propi fundador del diari, Francesc Escanellas Suñer fins a la seua mort, que tengué lloc el 13 de febrer de 1914 a Barcelona. Les notícies relatives a l’emigració pitiüsa a Amèrica i al nord Àfrica i a la resta del país ocuparen una bona part de les pàgines del periòdic, que tenia seccions com “Desde La Habana”, “Desde Palma”, “Desde Barcelona”, “Desde Casablanca” i “De la Argentina”.

Així mateix, el diari va publicar l’1 de juliol de 1904 un número extraordinari dedicat a la inauguració oficial del monument erigit al general Joaquín Vara de Rey y Rubio, que havia tengut lloc uns mesos abans en presència del rei Alfons XIII.

Del 7 de desembre de 1906 fins a l’1 de gener de 1907, Diario de Ibiza no va aparèixer per malaltia de tots els seus caixistes, com recorda el periodista José Vicente Serradilla , autor del llibre Periodismo en Ibiza (1846-1986), obra guanyadora del I Premi Biennal d’Investigació del Consell Insular d’Eivissa i Formentera.

Editat a la impremta Herederos de Francisco Escanellas Suñer, el diari va tornar a publicar-se a partir del 9 de març de 1914. Al llarg d’aquella quarta època, en foren els directors Joan Mayans Guasch, del 9 de març de 1914 al 9 d’abril de 1915; Enric A. Fajarnés Ramon, del 20 d’abril de 1915 al 16 d’agost de 1915; Ernest Fajarnés Ramon, del 27 d’agost de 1915 al 8 de febrer de 1917, del 27 de desembre de 1917 al 2 d’abril de 1918 i del 30 d’abril de 1918 al 30 de novembre de 1918; Josep Castelló Ribas, del 9 de febrer al 26 de desembre de 1917 i els anys 1920 i 1921; Bartomeu Ramon Capmany, del 3 d’abril de 1918 al 29 d’abril de 1918; Francesc Verdera, del 4 de desembre de 1918 al final de 1919, i Eugeni Bonet Riera els anys 1922, 1923 i, parcialment, el 1924.

A la redacció, instal·lada des de 1922 al carrer d’Azara d’Eivissa, hi havia Enric A. Fajarnés Ramon, Joan Escanellas Viñas, Manuel Pineda Puget i Joan Mayans Escanellas. Nombrosos col·laboradors publicaren articles durant aquesta quarta època, com ara Isidor Macabich Llobet i l’escriptor català Santiago Rusiñol , entre molts d’altres, i no hi mancaren pseudònims de tota mena darrera dels quals s’ocultaven personatges de la societat illenca (Chismográfico, Raymundo de Peñafort, Querubín, El conde de Serrallo, Barrabás, Alberto de Tagomago, Álvaro del Vedrá, El Incógnito Caballero, Kaki, Uno del Gremio, Un Bolchevique, El Fantasma Gris i d’altres).

La Primera Guerra Mundial va tenir una forta incidència en els contenguts del Diario de Ibiza d’aquells temps, atès que els ciutadans de les Pitiüses prengueren partit clarament per algun dels bàndols enfrontats: de seguida sorgiren els germanòfils i els partidaris de les potències aliades (Anglaterra i França). Per tant, no és d’estranyar que la secció “Noticias de la Guerra Europea” fos una de les més llegides. Per tal de garantir “la mayor rectitud en cuanto a la moral y a las buenas costumbres”, mossèn Isidor Macabich va redactar les anomenades Normas Fundamentales del diari, aleshores d’obligat compliment per a tothom que hi volgués escriure:

Siguiendo en esto la práctica de su fundador [Francesc Escanellas Suñer] tendrá el Diario para la Religión y cuanto con ella se halla íntimamente relacionado toda suerte de respetos, acudiendo a su defensa cuando las circunstancias la exijan. Estará además informado en todas las cuestiones por un criterio netamente católico, conforme con las enseñanzas de la Iglesia (...). Permanecerá ajeno a todo programa político; y por lo que afecta a la localidad, desempeñará en las cuestiones y disputas de los partidos el mero papel de cronista y, en todo caso, teniendo como ideal la cesación de estas luchas intestinas, en atención a la prosperidad del país. Será parco en alabanzas y encomios y limitará sus juicios y censuras a la esfera pública, huyendo con empeño de toda suerte de personalismos (...), assenyalava aquesta autèntica declaració de principis del Diario de Ibiza dels anys vint.

La cinquena etapa del rotatiu s’inicià el 1924 amb el canvi de propietari —Joan Verdera Mayans es fa càrrec de la impremta Herederos de Francisco Escanellas— i finalitzarà el 1936 amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola. Aleshores, Diario de Ibiza es presentava als lectors com a “periòdic d’informació i defensor dels interessos d’Eivissa i Formentera”. Verdera Mayans en fou director des del 26 d’agost de 1924 fins a la seua mort, el 14 de desembre de 1935, a la qual fou substituït per l’advocat Antoni Torres Álvarez.

La dictadura de Miguel Primo de Rivera i, després del 14 d’abril de 1931, la Segona República caracteritzaren un període força agitat que va tenir ressò en la premsa. Segons assegura la historiadora Neus Escandell Tur , el conservador Diario de Ibiza controlat per Joan Verdera Mayans va mantenir-se “fidel” entre 1924 i 1931 a Carles Roman Ferrer, líder del Partit Liberal Històric Regionalista, i en decantar-se aquest polític eivissenc cap als postulats de Francesc Cambó, dirigent de la Lliga Regionalista de Catalunya, el periòdic “es va convertir en el màxim defensor del regionalisme catalanista, favorable a la continuïtat monàrquica”.

Però els esdeveniments successius —proclamació de la Segona República, desaparició del Partit Liberal Regionalista— portaren el diari a “deixar d’atacar de manera constant les altres dretes eivissenques que no estaven encapçalades per Roman” i va recolzar l’opció del Partit Social Agrari de Cèsar Puget Riquer.

Per contra, La Voz de Ibiza, l’altre diari de les dècades dels vint i els trenta, va atacar “de forma contundent” la formació de Roman i féu costat al Bloc Monàrquic Eivissenquista de Pere Matutes Noguera.

“La trajectòria política posterior que va seguir el Diario de Ibiza va respondre, igual que la d’aquest partit, a l’apropament de les dretes que hi va haver a tot l’Estat. Va ser la publicació que més informació local va donar de tota la premsa existent del moment. Pel que fa a les seues col·laboracions, al marge de la seua línia editorial, va ser la que va acollir a les seues pàgines les més variades aportacions d’altres idearis polítics, tant de dretes com d’esquerres, tot i que s’ha de remarcar la preponderància d’aportacions d’Isidor Macabich, possiblement el màxim inspirador del diari”, afirma Escandell Tur.

Aquell canonge, Joan Ribas Marí, Guillem Tuells Riquer, Josep Ramon Ferrer, Antoni Costa Costa, Vicent Torres Laborda, Antoni Torres Álvarez, Antoni Pineda Puget i Antoni Planells Torres integraren el cos de redacció entre 1924 i 1936.

En produir-se l’ocupació de les Pitiüses per les tropes republicanes del capità Alberto Bayo, els dies 7 i 8 d’agost de 1936, Diario de Ibiza va esdevenir al llarg de les següents sis setmanes el seu principal òrgan d’expressió. La redacció va experimentar una transformació radical, donat que hi entraren immediatament alguns dels intel·lectuals i polítics més rellevants de l’Eivissa republicana: el novel·lista Jordi Juan Riquer , el mestre Joan Antoni Palerm Vich , el filòleg Aquilí Tur Oliver , el químic Jaume Pascual Martínez i els germans Joan i Ramon Medina Tur , aquest últim cap del Partit Radical a les Pitiüses. Tots menys Palerm Vich i Tur Oliver havien estat redactors del setmanari Proa, també de confessió republicana i esquerrà, publicat entre 1930 i 1933.

Els feixistes recuperaren les illes el 20 de setembre de 1936 i encetaren una repressió brutal. Llevat de Jordi Juan Riquer, que va patir quinze anys a les presons franquistes, els altres cinc membres de la redacció republicana del diari s’exiliaren a partir de 1939 a França i a diferents països americans.

La sisena època de Diario de Ibiza —sempre segons la catalogació elaborada per José Vicente Serradilla— va comprendre del març de 1937 a 1963, bona part sota la direcció de Josep Zornoza Bernabeu (1947-1963). Abans havien assumit aquesta tasca Carles Roman, Alexandre Llobet Ferrer i Felip Pineda (1937-1947). Isidor Macabich n’era cap de redacció “institucionalitzat” i també destacaven Bartomeu Roig “Corda” i Cosme Vidal Juan , peça clau de la casa fins a la seua designació el 1977 com a delegat del Govern a Eivissa i Formentera.

Entre els col·laboradors i articulistes assidus hi havia Fèlix Costa Fajarnés, Manuel Guasch, Bernat Cardona Escandell, l’historiador Bartomeu Escandell Bonet , José María Mañá de Angulo , Francesc Vilàs, Vicente Valero, el professor Manuel Sorà Bonet i els escriptors Marià Villangómez Llobet , Antoni Costa Ramon , Cosme Vidal Llàser i Enric Fajarnés Cardona .

Quant a la setena etapa (1963-1991), dirigida per dos fills de l’anterior propietari, Francesc Verdera Ribas i el seu germà Joan (subdirector i gerent), Diario de Ibiza va assistir a un progressiu procés de professionalització exigit pels canvis socials i polítics (Llei de premsa de Manuel Fraga de 1966, mort del general Franco, transició democràtica, victòria i caiguda de la Unió de Centre Democràtic d’Adolfo Suárez i triomf aclaparador del PSOE el 1982), atès que des de la seua fundació el 1893 ençà havia estat gairebé un producte artesanal.

El 1975 es produïren dos fets decisius en la història del diari, que ja es presentava com a “degà de la premsa de Balears”: el trasllat de la redacció i de l’administració del carrer d’Azara al passatge de la Via Púnica d’Eivissa i la inauguració el 27 de juliol dels tallers i la nova rotativa de sistema offset de Sant Jordi de ses Salines per León Herrera y Esteban, aleshores ministre d’Informació i Turisme.

Molt llunyans quedaven els temps de l’arcaic model Gutenberg Imperial Press 1857, retirat després de trenta-set anys de servei, i la vella màquina plana moguda a mà de la marca Marinoni, que va funcionar de 1930 a 1963.

Avançats sistemes de fotocomposició per ordinador substituïren l’offset durant els anys vuitanta i noranta. El diari creixia a bon ritme: anaven sortint edicions en anglès (Ibiza News, 1979-1981, 1984, 1985) i alemany (Ibiza Zeitung, 1981, 1984, 1985).

La redacció, que fou instal·lada el 1983 al número 10 de la Via Púnica, va seguir comptant amb Isidor Macabich Llobet (pràcticament fins a la seua mort el 1973), Cosme Vidal Juan, Bartomeu Roig i, al llarg dels anys setanta i vuitanta, també s’incorporaren altres professionals i col·laboradors com ara Nito Verdera, Carles Tur, Joan Serra Tur, Teresa Carazo, José Vicente Serradilla, Josep Riera, Julio Flores, Jordi Cortadellas, José Eduardo Iglesias, Juan Suárez, Andrés Madrid, Toni Roca, Rafel García Pascuet (que fou redactor i director de publicació del setmanari Uc, 1977-1978), Ramon Pañella, Enrique Fajarnés Cardona, Mariano Planells, Antonio Gómez Cerón (cronista taurí), Joan Castelló Guasch, Vicent Planells, Julio Herranz, Francesc Ribas Caballé, José María Pérez Muñoz, Bartomeu Planells (informació esportiva), Michel Ferrer Clapés (corresponsal a Santa Eulària), Joan Cerdà Subirachs, Milagros Dueñas i Pedro Martín Matilla (Formentera), entre d’altres.

Juan Manuel Sánchez Ferreiro va engegar el 1976 la seua incombustible crònica de la vida social Ibiza, mon amour, que s’ha publicat amb una periodicitat diària o setmanal durant l’últim quart de segle. De la plantilla de fotògrafs que hi treballaren en aquest període s’han d’esmentar els eivissencs Salvador Petit, Toni Pomar i Joan Costa, a més del gironí Josep Buil Mayral.

El desembre de 1983 va néixer Radio Diario de Ibiza, que emitia des del punt 102.8 del dial de la freqüència modulada (FM). La seua variada programació informativa, cultural, musical i d’entreteniment va recaure en Misericordia García, Pedro Cañestro Torres , José María Pérez Muñoz, Julio Herranz, Juan Suárez, Andrés Madrid i Montse Ferrer. La ràdio fou cedida en explotació a la cadena SER el 1991.

L’agost de 1988 va aparèixer el setmanari La voz de Ibiza, publicat primer com a revista autònoma del Diario de Ibiza, (36 números en total, fins al 14 de maig de 1989, en què va acomiadar-se d’aquest format amb una entrevista amb el poeta català Francesc Parcerisas) i després en forma de magazine dominical adjunt (del 21 de maig de 1989 al 10 de juny de 1990). Entre les principals signatures hi figuraven Carles Tur (cap de redacció), Enric Ribes, Joan Marí Tur, Vicent Ribas, Llanos Lozano, Cosme Vidal Juan (opinió), Maite Llopis, Pilar Fernández Hierro i Mari Carmen de la Cuadra.

Desapareguda l’edició pitiüsa del rotatiu mallorquí Última Hora (1980-1987), on va treballar una nova generació de professionals (Josep Manuel Piña, Concha García Campoy, sorgits de Ràdio Popular d’Eivissa, de la cadena COPE, a més de Pep Ribas, Xicu Lluy, Joan Lluís Ferrer i els fotògrafs Carles Ribas i Daniela Haman), un fort competidor va creuar-se en el camí del degà de la premsa regional: la sortida de La Prensa de Ibiza el 20 de desembre de 1988 —editat per l’empresari Enric Fajarnés Ferrer a través de la societat Premsa Diària Pitiüsa— va revolucionar el mercat periodístic insular, ja que els lectors no disposaven de més d’un diari local des de la Segona República, quan el gran rival del Diario de Ibiza era el dretà La Voz de Ibiza.

De 1988 a 1991, el periòdic va reforçar la seua plantilla amb periodistes venguts de la Península, en molts casos joves llicenciats en Ciències de la Informació, entre els quals també hi havia titulats pitiüsos (Mar Serra, Virtudes Pérez, Javier Uli, Cristina Unzué, Carmen Bermúdez, José Luis Montoya, Núria Astorch, Javier Barrientos, Amaya Alberdi), i incorporacions procedents d’altres mitjans locals (Antoni Pedro Marí, Tucho Tur).

El 1991 va tenir lloc el segon canvi de propietat del Diario de Ibiza en un segle d’existència, quan de les mans dels hereus de Joan Verdera Mayans va passar a formar part de les capçaleres d’Editorial Prensa Ibérica (EPI), que publica els diaris Levante (València), El Faro (Vigo), Informació (Alacant) i Diario de Mallorca, entre d’altres.

Aquesta empresa va adquirir el diari competidor La Prensa de Ibiza, que va treure al carrer el seu darrer número el 16 d’agost de 1993 i, fins al naixement de la nova edició pitiüsa d’Última Hora (agost de 1997), els lectors varen romandre sense dos diaris tot just durant quatre anys.

Els directors de la que pot considerar-se vuitena època de Diario de Ibiza, integrat dins el grup de premsa regional de l’empresari Francisco Javier Moll, han estat els següents: José Eduardo Iglesias, substitut de Francesc Verdera Ribas, entre el 5 de maig de 1991 i el 13 de maig de 1992; Javier Llopis, entre el 14 de maig de 1992 i el 4 de març de 1993; José Antonio Martínez Vega, entre el 5 de març de 1993 i el 21 de maig de 1994, i Joan Serra Tur, del 22 de maig de 1994 endavant.

Damià Massanet, Vicent Ribas (esports), Rafa Domínguez (fotògraf), Vicent Tur Riera, Manolo Ruiz i Enric Ribes foren altres professionals de la casa durant els primers anys noranta.

El periòdic ha experimentat un creixement constant al llarg de l’última dècada. Els nous locals de la redacció i de l’administració del carrer de Fra Vicent Nicolau d’Eivissa foren inaugurats el 3 de juny de 1992, gairebé coincidint amb una notable modernització del seu disseny (26 de maig de 1992). D’altra banda, es va passar d’una difusió mitjana diària de 4.184 exemplars el 1989 als 6.829 de l’any 1999.

Diario de Ibiza compta amb la seua pròpia edició digital des del 14 de novembre de 1998 (www.diariodeibiza.es).

El setembre de 2000, la seua redacció estava composta per Joan Serra Tur (director); Jesús Turel i Cristina Martín Vega (caps de redacció); Sebastián Candela (cap de la secció esportiva); Antoni Pedro Marí, César Navarro, Joan Lluís Ferrer, Pep Ribas, Josep Manuel Piña, Cristina A. Tur, Pere Marí, Xicu Lluy, Raquel Sánchez, Josep Àngel Costa i Lluís Mas (redactors); Tucho Tur, J. J. Fernández de Oviedo i Xavier Oltra (esports); Carmelo Convalia (Formentera); Fernando de Lama (tancament); J. A. Riera, Vicent Marí i Moisés Copa (fotògrafs), i Rita Vallès (Club d’Opinió).

El mes de juny de 2011 estrenà un nou disseny, l’autor del qual fou Herminio Javier Fernández, que també fou l’autor del redisseny de diversos periòdics del grup Editorial Prensa Ibérica.

Des de 2002 publica el suplement "Mola", amb vuit pàgines i dirigit als joves i en llengua catalana.

Des d’abril de 1993 publica “Diariodeporte”, amb vint pàgines, suplement que recull la informació de l’esport base pitiús, que és el complement local al suplement “Deportivo Lunes” que dóna una visió de les competicions esportives del cap de setmana, amb un seguiment especial als esdeveniments en els quals participen equips pitiüsos.

El 2009 inicià la publicació del suplement cultural “La Miranda”, dirigit pel poeta Vicente Valero.

El Club Diario de Ibiza es creà l’abril de 1993; durant deu anys va tenir un funcionament itinerant, fins que l’any 2004 s’inaugurà el nou edifici del diari, amb un auditori amb 165 places, és dirigit per la periodista Rita Vallés Serra.

El 2008 inicià les emissions Radio Diario. També el 2008 traslladà els tallers ubicats a Sant Jordi a unes noves instal·lacions del polígon del Cor de Jesús (Montecristo), on estrenà una rotativa de la marca Koenig Bauer Albert, amb una capacitat de producció de 37.500 exemplars per hora, que també imprimeix els periòdics El Mundo, Marca, Periódico de Ibiza y Formentera i altres publicacions.

El 2016 Joan Serra Tur passà a subdirector general de continguts del grup Premsa Ibèrica per a Catalunya i Balears. Cristina Martín Vega, periodista de Diario de Ibiza des de 1995 fou designada directora, i Rita Vallès Serra, subdirectora. [XLl / EEiF]

Descàrregues

Col·laboradors