Decadència

Decadència f
1. LING El terme Decadència fa referència al període que abasta des del segle XVI fins a meitat del segle XIX. Es tracta d’un terme equívoc, utilitzat en història de la cultura, procedent de la història de la literatura. Efectivament, la literatura catalana va passar del seu Segle d’Or —el segle XV, amb figures com Ausiàs Marc, Joan Rois de Corella, Joanot Martorell, sor Isabel de Villena, Jaume Roig...— a una producció considerablement mediocre, mancada de grapa i satellitzada en relació a la producció de l’àmbit de les lletres castellanes. Diverses són les causes que s’han apuntat com a detonant per a la decadència literària, i n’hi ha d’ordres així mateix diferents (causes polítiques, econòmiques, culturals i d’altres). Per una banda, existeix al final del segle XV, amb l’inici de la conquista d’Amèrica, un canvi importantíssim de gravitació econòmica. Fins aleshores, a Europa, ser una potència econòmica era equivalent de tenir poder a l’àmbit mediterrani. Gènova, Pisa, Provença o els estats de la Corona catalanoaragonesa havien tengut les seues èpoques d’esplendor quan el centre de gravitació comercial d’Europa es trobava a la ribera mediterrània. A partir de l’any 1492, emperò, el centre de gravitació econòmica passarà a l’Atlàntic i les potències europees passaran a ser Castella, Anglaterra, Portugal... és a dir, els països atlàntics més atrafegats en l’explotació de recursos al continent americà. D’altra banda, la unió de Ferran d’Aragó i Isabel de Castella —els anomenats Reis Catòlics— consolidà una monarquia hispànica unificada, i la cort dels estats de la Corona catalanoaragonesa es traslladà a Castella. En una època en què la producció cultural depenia fonamentalment del mecenatge, això havia de tenir unes conseqüències nefastes per a la producció cultural en llengua catalana. En tercer lloc, i en consonància amb la unificació monàrquica i amb la promoció d’institucions com ara la Inquisició, s’anà consolidant un espai en el qual Castella ocupava cada vegada més el centre de decisió, mentre que la resta de països hispànics anaven esdevenint perifèrics (en el sentit complet de la paraula). En el moment en què es formaven els estats renaixentistes, els països de llengua catalana perdien pes específic i capacitat de decisió. Tot plegat comportaria una dependència cada vegada més gran, a nivell cultural, de Castella —tant pel que fa a la literatura, com a l’art en general. Les institucions de la Corona Catalanoaragonesa se satel·litzaren en la mateixa mesura en què, sociològicament i culturalment, ho feia el país, i anaren creant les condicions que desembocarien en el seu desmantellament total a principi del segle XVIII. L’acció combinada de la monarquia —per molt que tengués encara una estructura federal fins als Decrets de Nova Planta— i d’organitzacions religioses (a Eivissa, per exemple, els creadors del primer estudi, els dominics) propicià una superposició de la llengua i la cultura castellanes, que anaren guanyant terreny, fins al punt que es pot afirmar que, en les capes dominants de la societat existia una situació de diglòssia abans que aquestes realment haguessin arribat a bilingüitzar-se. [BJM]
2. LIT Període de la llengua i cultura catalanes que abraça des del segle XVI fins a la Renaixença del segle XIX, que es caracteritza per una minva en la producció literària en llengua catalana, així com per una manca d’originalitat en les obres que es publiquen. A les illes d’Eivissa i Formentera els tres segles que dura aquesta crisi es donen tres circumstàncies. Primerament, la necessitat de mà d’obra per a la construció de les murades i la defensa de l’illa al segle XVI va exigir l’arribada de centes de persones de fora. En segon lloc al segle XVII es dóna un fet històric que tendrà una importància cabdal: la unificació de les tres jurisdiccions dels consenyors de l’illa en la persona del governador (1624). Això suposà la reducció de les tres cúries medievals en una sola i va tenir com a conseqüència la castellanització de la vida administrativa; des d’aquell moment hom va perdre la possibilitat de seguir comptant amb personal administratiu català i el governador va tenir les mans lliures per escollir les persones de la seua confiança i la possibilitat d’anar-les col·locant per ocupar els càrrecs. La catalanitat que venia existint per la relació d’Eivissa i Formentera amb Tarragona ara ja només existirà en el camp del govern espiritual. L’any 1652 la ciutat d’Eivissa patí les conseqüències de la pesta bubònica, a causa de la qual moriren centes de persones. Aquest fet provocà un despoblament de la Reial Força, situació que preocupà en gran manera els jurats de la Universitat, fins al punt que va haver d’encetar una política per captar gent de la part forana d’Eivissa i de fora de l’illa, amb exempció d’impostos. Conseqüència d’aquesta crida és la situació que s’esdevé devers la meitat del segle XVIII a la Reial Força: “200 cases habitades per 900 persones que vesteixen a l’espanyola, llengua que parlen perfectament”. En tercer lloc, la Inquisició a l’illa d’Eivissa tenia un comissari instructor de les causes que prenia declaracions, les enviava a Mallorca i executava mandats dels superiors. La llengua de la Inquisició era majoritàriament el castellà, encara que no manquen documents en llengua catalana. En quart lloc, la tasca educativa de la qual era responsable la Universitat d’Eivissa sempre va ser confiada als dominics (1580-1835) i als jesuïtes (1653-1767); aquestos dos ordes religiosos no solament tengueren el manteniment de l’escola pública, sinó que eren molt ben vistos pel governador i per totes aquelles persones que l’envoltaven. D’això es pot deduir que els fills dels funcionaris devien ser uns bons alumnes, ben disciplinats que exigiran la llengua castellana per a la vida social i oficial. En cinquè lloc, els dominics i la literatura popular van estretament lligats per l’activitat que exerceixen els predicadors del Convent a totes les esglésies de l’illa. Els dominics, encara que feien servir la llengua castellana en la correspondència privada i l’obra escrita, feien tota la predicació a les esglésies rurals i les celebracions litúrgiques en llengua catalana. Cal no oblidar que d’aquestos sermons en sortia una literatura oral molt important: romanços, vides de sants, especialment la literatura que envolta el culte a la Mare de Déu del Roser i els goigs. Del convent dels dominics d’Eivissa destaquen els predicadors Vicent Arabí i Joan Arabí, els tractats de teologia i moral de Magí Llobet, Jaume Llobet i de Maties Ferrer, i historiadors com fra Vicent Nicolau i fra Vicent Ferrer i Canals. El sisè lloc de les causes que contribuïren a la Decadència a Eivissa i Formentera l’ocupa la Il·lustració, que a Eivissa va tenir una figura principal, el primer bisbe Manuel Abad y Lasierra; era persona d’idees absolutistes a l’estil francès, que va imposar el canvi de llengua a l’administració eclesiàstica (1785), del català al castellà, va castellanitzar la toponímia i va prohibir que es cantassin els goigs a les esglésies. D’altra part la política il·lustrada va intentar substituir la música tradicional eivissenca per la música i instruments mallorquins. La superació de la Decadència per la Renaixença, a les Pitiüses s’iniciarà a la darreria del segle XIX, almenys amb cinquanta anys de retard respecte del Principat, amb la publicació del poema “A Eivissa” de Josep Clapés i Juan i altres obres de Pere Escanellas i Suñer i de Felip Curtoys i Valls. [MTT]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments