Conillera, sa

Conillera, sa

1. TOPON Illa situada a l’oest d’Eivissa, davant la badia de Portmany . Pertany al municipi de Sant Josep de sa Talaia i és una de les més extenses entre les pròximes a Eivissa i Formentera.

El seu extrem nord és la punta des Cavall o de Mestral des Cavall. L’extrem sud és constituït pel cap des Blancar. Entre tots dos punts hi ha una distància, en línia recta, de 2.125 m. L’illa s’estreny a la part central, formant dues badies, l’Estància de Fora, a ponent, i l’Estància de Dins o d’en Terra, a llevant. Altres punts rellevants són el cap de s’Àguila i la punta des Estufadors, al nord i al sud, respectivament, de l’Estància de Fora i de la punta des Grum de Sal, al SE de sa Conillera, on es produí el naufragi d’un vaixell d’època romana ( Grum de Sal, es).

Dins l’Estància de Dins hi ha un embarcador, sa Salvadora, i ja un poc al NE hi ha l’escull de sa Conillera . Els punts més elevats de l’illa són a 69 m d’altura, sobre la punta des Cavall, on hi ha un far ( Conillera, far de sa), en els pujols des Ullastres i de na Collet. Al sud també hi ha una elevació important (52 m) sobre el cap des Blancar.

A l’illa només hi ha dues canalades de relativa importància: el torrent de sa Salvadora, que recull les aigües del nord de l’illa i desguassa vora l’embarcador, i el canal de s’Olleta, al SE de l’illa. A la part sud hi ha les restes d’una edificació que reben el nom, popularment, de casa de n’Anníbal . Un error de lectura d’un text llatí va provocar que, durant un temps, hom pensàs que l’important estratega púnic havia nascut a sa Conillera, en llegir patria Hannibalis on deia parva Hannibalis.

Pel que fa a l’etimologia del topònim, s’ha interpretat, de manera massa simplista, que tenia el seu origen en l’abundància de conills. Tanmateix aquesta circumstància es produeix, igualment, a totes les altres illes de la part de ponent de les Pitiüses, i per tant no és prou definitòria. Més aviat cal pensar que el nom prové del llatí cunicularia ‘lloc on abunden les galeries o les coves’, aplicat tant a sa Conillera com a les illes properes i a la zona de costa més pròxima de l’illa d’Eivissa, molt estratificada i formant galeries. El mot cunicularia era un col·lectiu del llatí vulgar format a partir de cuniculum ‘galeria de mina, galeria subterrània, cova’, paraula ja documentada per Plini com a pròpia del llatí d’Ibèria.

Durant l’edat mitjana i moderna es coneixia com les Conilleres tot el conjunt d’illes que hi ha en aquest punt, mentre que la de més extensió era la Conillera gran o major. Al seu davant existia els segles XIII i XIV el rafal de les Conilleres . [ERM]

2. BOT/ZOOL És una illa molt àrida, on només poden arrelar el pi (Pinus halepensis) i la savina (Juniperus phoenicea), que en algunes parts de l’illa arriben a formar un substrat arbori. A la majoria de la superfície de l’illot només es desenvolupen com a simples arbustos. El sotabosc és molt pobre, amb romaní (Rosmarinus officinalis) i mata (Pistacia lentiscus).

Des del punt de vista faunístic destaca la presència de la sargantana d’Eivissa, que segons Maria Antònia Cirer Costa deu ser de la subespècie affinis, com as Malvins , a l’illeta de Cala Salada i a l’illot de sa Mesquida . A. Salvador, el 1983, mantengué la ssp carikocki com a pròpia de sa Conillera. Així mateix també es va diferenciar, com a ses Bledes i a s’Espartar , una subespècie pròpia (ssp cunicularia) de l’escarabat endèmic Asida mater. A més d’això, com a quasi tots els illots, es poden trobar colònies d’aus que aprofiten els illots per niar. [JCP]

Descàrregues

Col·laboradors