Colinas Lobato, Antonio

Colinas Lobato, Antonio (La Bañeza, Lleó 1946) LIT Poeta, narrador, assagista i traductor. Residí a Eivissa entre 1977 i 1998.

Publicà el seu primer llibre el 1967: Poemas de la tierra y la sangre. Amb el seu segon llibre, Preludios a una noche total, obtengué un accèsit en el Premi Adonais de 1968. Dos anys més tard publicà Truenos y flautas en un templo, i el 1975 Sepulcro en Tarquinia, un dels llibres més emblemàtics de la seua generació, pel qual aconseguí el Premio de la Crítica.  Entre 1971 i 1975 residí a Milà i Bèrgam.

Ja a Eivissa, escriu Astrolabio (1979), llibre en el qual es deixa veure una important influència del paisatge eivissenc i la seua cultura. El 1982, reuneix tots els seus llibres de poemes en un sol volum, Poesía, 1967-1980, i obté per aquesta edició el Premio Nacional de Poesía de 1982. Aquest mateix any apareix Noche mas allá de la noche. Vénen després Jardín de Orfeo (1988) i Los silencios de fuego (1993).

L’obra poètica d’Antonio Colinas és una de les més riques i singulars que ha produït la poesia espanyola de les últimes dècades; assentada en la tradició romàntica, culturalista, oberta a la llum i a la filosofia mediterrànies, aprofundeix en l’esdevenir de l’esperit humà, en una recerca d’harmonia total amb la naturalesa. Coincideixen en els seus poemes el cant i la reflexió, la visió exaltada i la mirada plena de pensament, la realitat i la intuïció d’“una segona realitat” més pura. Tota la seua poesia és determinada per un afany de coneixement i per l’experiència personal del misteriós de l’existència humana.

Com a prosista, Antonio Colinas és autor de dues novel·les: Un año en el sur (1985) i Larga carta a Francesca (1986), així com d’un llibre de relats: Días en Petavonium (1984).

D’entre els seus llibres d’assaig es poden destacar Vicente Aleixandre y su obra (1977) i El sentido primero de la palabra poética (1989). A Viaje a los monasterios de España (1975), Orillas del Órbigo (1987) i La llamada de los arboles (1988), traduïda al català per M. Villangómez sota el nom de La crida dels arbres, conrea la prosa de viatges i evocadora. A Tratado de armonía (1991) s’endinsa en el camí de la meditació essencialista i poètica.

Hom pot dir que el món de la seua prosa i el món de la seua poesia comparteixen una mateixa base temàtica: la naturalesa, el sentit de la vida, els símbols, la cultura mística universal, la passió i la paraula. D’altres arts, com la pintura i la música, són molt presents també en la seua producció literària; el mateix que l’arqueologia, el pensament oriental i la història de les religions.

Com a traductor destaquen les seues versions de la poesia de Leopardi. Sobre aquest autor publicà també un assaig, Hacia el infinito naufragio (Vida y obra de Giacomo Leopardi) (1988). Ha traduït també altres escriptors italians: Emilio Salgari, Sanguinetti, Lampedusa, etc. I escriptors catalans: Marià Villangómez, Antoni Marí , Pere Gimferrer i Antoni Tàpies-Barba.

Exerceix la crítica literària amb assiduïtat en revistes literàries i suplements culturals dels principals diaris de l’Estat espanyol.

Fruit del seu interès per la realitat social i cultural d’Eivissa i Formentera és la sèrie d’articles publicats a La Prensa de Ibiza entre desembre de 1988 i juliol de 1989. La seua presència és constant en el món cultural de l’illa amb conferències, lectures de poemes i presentacions de llibres. El 1988 és nomenat professor honorari de la Universitat Internacional de la Mediterrània.

El 1989 publicà Libro de las noches abiertas, un conjunt de poemes inspirats per la naturalesa insular, extrets de diversos poemaris ja publicats il·lustrats pel pintor Mario Arlati . S’ha ocupat de la història antiga i recent a Ibiza, la nave de piedra (1991), un assaig objectiu, però amb apunts molt personals, que centra el seu interès principalment en l’estudi i la descripció de l’arquitectura tradicional, l’enclavament emmurallat de Dalt Vila i en els viatgers que, al llarg del s XX, han deixat testimoni escrit o plàstic del seu pas per l’illa.

Ha estudiat els escriptors i pintors d’Eivissa a Escritores y pintores de Ibiza (1993). Ha fet una profunda recerca de l’estada a Eivissa de Rafael Alberti i María Teresa León en juliol de 1936, en el seu llibre Rafael Alberti en Ibiza (1995). Aquest darrer llibre aborda també, amb rigor, les primeres setmanes de la Guerra Civil espanyola a les illes Pitiüses, prenent documents de primera mà, inèdits alguns, i basant-se en testimonis escrits de viatgers que es trobaven a Eivissa en el moment de l’esclat, fins al punt de ser actualment el principal estudi publicat sobre el tema. [VVM]

A finals de 1998 trasllada la seua residència a Salamanca, per raons professionals; és cada vegada més un conferenciant molt sol·licitat, la qual cosa l’obligava a freqüents absències de l’illa. De tota manera, manté la seua casa de Can Fornet , Jesús. El Consell Insular d’Eivissa i Formentera l’ha distingit amb la Medalla de Plata de la institució.

Descàrregues

Col·laboradors