Clapés i Juan, Josep

Clapés i Juan, Josep (Santa Eulària, Eivissa 1864 — es Castell, Menorca 1916) HIST/LIT Historiador, literat i militar. Nasqué el 17 de febrer de 1864 a can Xomeu Jordi, vénda de cala Llonga . És un dels components, juntament amb Felip Curtoys , Jacint Aquenza i Pere Escanellas , del petit grup d’escriptors eivissencs adscrits a la Renaixença. El 1878, amb 14 anys, ingressà a l’acadèmia militar d’infanteria. De molt jove, i amb el grau de capità, va ser destinat a petició pròpia durant tres anys (1896-1898) a les Filipines i Cuba, en ple auge dels processos d’independència d’ambdues colònies espanyoles. Segons el seu full de serveis, va participar en 59 combats. Clapés era casat amb Josepa Ferrer Oliver, cosina segona d’Isidor Macabich , motiu pel qual els uní una amistat fraternal i va ser Clapés qui inculcà l’amor per la història i per la recerca en els arxius al jove seminarista que esdevendria historiador amb el pas del temps. Acabada la guerra ocupà destinacions a diverses ciutats: Algesires, Madrid, Palma, Almeria, Huelva, Ciutadella i Maó. D’entre les moltes activitats cíviques que va portar a terme, es pot apuntar que va ser vocal de la comissió executiva que es proposà aixecar el monument al general Vara de Rey. La comissió era presidida pel canonge Marià Riquer Aquenza. Amb la finalitat d’ajudar a costejar el monument i donar a conèixer la figura de l’heroi eivissenc mort a Cuba, edità l’any 1900, a Madrid, a la tipografia “El Trabajo”, un fullet de 48 pàgines que porta el títol següent: El General Vara de Rey por D. José Clapés, Capitán de Infantería. Obra costeada por el autor y cuyo producto íntegro se destina a la suscripción iniciada para elevar un monumento al héroe del Caney. Josep Clapés morí as Castell, Menorca, el mes d’agost de 1916, als 52 anys, amb la graduació de tinent coronel. Sobre la seua carrera militar ell mateix va escriure el següent comentari: “humil i curta; però, segons crec, he fet el que m’ha correspost. Ni atesos els meus treballs podia ser més petita, ni atesos els meus escassos mèrits podia ser major. Estic en la mitjana, on es troba tothom. Per tant, no reclam res, però tampoc puc agrair. Vaig servir i em pagaren”. D’entre les moltes distincions militars que posseïa cal destacar cinc creus de primera classe del Mèrit Militar, amb distintiu vermell, la creu de Maria Cristina i la creu i placa de Sant Hermenegild. De molt jove ja va mostrar un gran interès per la història i la literatura, que va conrear durant tota la seua vida i, com diu Isidor Marí , “aquest inquiet militar i historiador (va ser) el més polifacètic de tots aquestos escriptors de la segona meitat del XIX”. En llengua catalana va publicar alguns poemes esparsos, escrits al final del s XIX i que són una mostra de l’aportació eivissenca al moviment literari de la Renaixença. Amb 23 anys, el 1887 publicà a l’Almanaque Balear para el año 1888 el poema “A Eivissa”, composició de to elevat i nostàlgic que denota el seu amor a la terra. Marià Villangómez ha donat a conèixer una nova mostra de la poesia de Clapés: “Amor”, un poema juvenil de tema amorós datat a Maó el 21 d’abril de 1888 i que publicà a l’Almanaque de las islas Baleares y anuario de El Diario de Palma; és un llarg poema format per vuitanta-quatre versos alexandrins, agrupats en quartets i amb rima encadenada. Clapés dóna en el poema un sentit panteista a l’amor, el poeta es dirigeix a l’amor com una divinitat i no com la dona estimada. Isidor Marí pensa que també són de Clapés algunes de les poesies humorístiques, publicades en català i signades per un tal Pepet, que aparegueren en el periòdic El Agricultor (1905-1907), publicació en la qual col·laborà intensament Clapés amb articles de caire molt divers. El 1902 començà a publicar Los Archivos de Ibiza , revista de temàtica històrica que pagava íntegrament del seu peculi. A causa de la seua carrera militar, la revista aparegué publicada a diverses ciutats: del número 1 al 9, a la impremta de Josep Tur d’Eivissa; del 10 al 12, a la impremta de “La Provincia” d’Almeria; i dels números 13 al 21, a la impremta de Bernat Fàbregues de Maó. Els números 1 i 2, corresponents a l’any 1913, i el 3 i el 12 de l’any 1915 són impresos per M. Parpal, de Maó. Té un format de vuit pàgines cada número i és impresa a dues columnes. És la primera publicació que tracta la història d’Eivissa d’una manera científica, amb la publicació de documents originals relacionats amb la història pitiüsa i no amb la simple repetició del que havien dit historiadors antics. Entre els anys 1902 i 1904 la revista era mensual o bimensual. Després sembla que va passar a ser anual, amb un considerable augment del nombre de pàgines i amb el caràcter d’anuari, amb un resum de les notícies i d’estadístiques de l’any anterior. En aquesta primera època es troben un total de cent trenta-vuit articles, que per autors es distribueixen així: de Josep Clapés, vuitanta-cinc articles i treballs; d’Enric Fajarnés Tur , quaranta-un; de Jacint Aquenza —que signava X—, set; d’Isidor Macabich, quatre; i de Bartomeu Ramon —signava amb el pseudònim Cuauhtémoc—, un. A l’editorial del número 1 de Los Archivos de Ibiza es llegeixen els propòsits següents: “Nosaltres hem d’ocupar-nos únicament de treure dels nostres arxius i traslladar a aquestes columnes algunes coses de les moltes, que inèdites, oblidades i polsoses posseeix Eivissa per a la seua història (...) Podríem fer-ho en fullets i en llibres, però optàrem per la revista, perquè aquesta respon millor al nostre objectiu: en un llibre o en un fullet sol tractar-se únicament de determinat assumpte; en les pàgines de la revista es pot inserir al costat d’un estudi de certa importància la dada més insignificant, la notícia històrica que s’expressa en una línia, i formen així un valuós arsenal de dades, una espècie d’arxiu imprès i ordenat, sempre útil i curiós, sempre digne de ser consultat”. En prosa va publicar diversos treballs —alguns d’ells en llengua catalana, on generalment, a diferència de la poesia, emprava el català dialectal d’Eivissa— que veren la llum a la revista Los Archivos de Ibiza. En català és l’estudi històric “S’esglési de Sant’ Eulari (1681 a 1772)”, publicat el 1903 però que va escriure el 1891 amb la intenció de donar-lo imprès als seus paisans de Santa Eulària, i per aquest motiu emprà el dialecte que el mateix poble usava. Ell mateix afirma en una nota al peu que aquestos lectors haurien entès igualment el castellà i també el “llemosí literari”; però pensava que per a un treball que, indubtablement, no havia de sortir del poble no era cap despropòsit escriure de la mateixa manera que en el poble es parlava. Aquesta perfecta visió que ja tenia de llengua estàndard la reforça quan diu que, passats els anys i sense que aquelles quartilles arribassin a completar el projectat fullet, “es publiquen avui a Los Archivos de Ibiza sense canviar ni una coma, pensam que si el literat s’enfada, s’alegrarà el filòleg, en trobar, com segurament trobarà, motiu per posar, almenys, una nota al peu dels seus estudis”. És un documentat estudi sobre les obres fetes a l’església de Santa Eulària entre els anys 1681 i 1772, quan es varen fer el porxo, la sagristia i algunes capelles, es posaren campanes noves i piques d’aigua, etc. Finalitza el treball amb la relació dels rectors de la parròquia durant el període estudiat i les visites episcopals d’aquell temps. El treball l’encapçala una llarga introducció sobre la conquesta de 1235, la divisió en quartons de l’illa, les véndes primitives del quartó de Santa Eulària i l’arribada del bisbe Abad y Lasierra . També en català és el llibre inèdit Històries de pagesos, del qual va publicar una mostra en el número 21, de desembre de 1904, a Los Archivos... amb el títol de “Mariano Torres y Juan, Mariano Bet, narració escrita el 12 de maig de 1890 al Castell de Sant Felip de Maó”. És la història de la família d’un formenterer establert a Cala Llonga que, amb l’esforç del seu treball, aconsegueix reunir una discreta fortuna amb inversions de terres. Té tota la narració una forta càrrega de moralitat, tant pel que fa a l’estímul de l’estalvi i del treball com de fer més rendibles les terres d’Eivissa. Té altres articles de caire costumista, com un dedicat a recordar la festa de la nit del dissabte de Sant Joan. No cal dir que totes aquestes narracions són escrites en català prenormatiu. Sembla que el primer escrit que va publicar és “El agujero del Castellar. Una página de mis memorias”, sota el pseudònim J. Selpac, a l’Album Histórico-Científico-Artístico-Literario de El Diario de Palma, el 1887. És una narració de caràcter llegendari amb algunes pinzellades autobiogràfiques, que té una gran influència de les llegendes romàntiques del s XIX. Col·laborador incansable a la premsa periòdica, es troben articles seus a molts de periòdics, amb el seu nom i amb diferents firmes: José de Calallonga, En Pep, En Pepet, J.C.J., i més freqüentment amb Selpac, anagrama del seu llinatge. La seua primera col·laboració en premsa periòdica que es troba és del 1886 a Las Pithyusas; entre 1899 i 1903 col·laborà a El Correo de Ibiza ; també per aquell temps publicà articles en El Porvenir i en El Agricultor, on destaquen un treball, “Campaña en favor de la carretera de Ibiza a Santa Eulalia”, i altres sobre temes agraris i ramaders que intenten millorar el món rural eivissenc. També de la mateixa temàtica són una sèrie de vuit articles que publicà l’any 1915 a El Resumen amb el títol “El agua en Cala Llonga”, on analitzava el possible aprofitament que es podia fer de diversos pous i fonts de la seua vénda nativa, en aquells moments no utilitzats. Un any abans, el 1914, i en el mateix diari, publicà uns articles sobre “Defensa de la isla de Ibiza”. Era col·laborador assidu de Diario de Ibiza en la seua segona època. També va col·laborar amb diverses publicacions de fora de les Pitiüses, com és el cas dels treballs publicats a la Revista de Menorca: “Qué hay de histórico en el argumento de Doña Juanita?” (1888); “Algunas mejoras en Ibiza” (1889); “Una carta” (1889); i “Ibiza y Blasco Ibáñez. Los muertos mandan” (1909). Publicà tres monografies biogràfiques: Ibiza a su Diputado a Cortes D. Pedro Tur y Palau por José de Calallonga (1899, Tipografia El Porvenir, Algesires); la de Vara de Rey i Román. Notas biográficas (1910, Tipografia Mahonesa, Maó). L’obra més extensa i documentada de Clapés és Biblioteca Ebusitana . Consta de vuit quadernets de setze pàgines cada un d’ells i porten tots peu d’impremta de la Tipografia de Filles de Joan Colomar, Palma, 1902. Cal advertir que a pesar d’aquesta data, una lectura atenta de l’obra permet advertir que inclou notícies de l’any 1904. L’obra conté un total de quaranta-nou biografies de personatges, tots eivissencs, que han deixat el seu nom a la història d’Eivissa. Clapés començà a interessar-se pels temes biogràfics de molt jove: el 1886 ja publicà en el setmanari Las Pithyusas algunes notícies sobre aquest tema; notícies que l’any següent varen ser ampliades notablement en el fullet que publicà amb el títol Noticias bibliográficas y biográficas para la historia de Ibiza, signat per Selpac, Tipografia de Bartomeu Rotger, Palma. Un model per a la seua obra és la Biblioteca de escritores baleares del mallorquí Joaquim Maria Bover , obra que ja inclou quinze autors eivissencs, la major part dels quals també són historiats per Clapés. Si hom analitza la data de naixement dels biografiats, hi ha dos personatges que corresponen a l’edat antiga: Anníbal i Luci Oculaci; tres, a l’edat mitjana: Avicenna, Idris ibn al-Yaman al-Sabini i el dominic Pere Tur; disset, a l’edat moderna, d’entre els quals cal esmentar tres membres destacats de la família Riambau: Nicolau Riambau Camaró, Joan Riambau Guasc i Francesc Riambau Guasc, els germans Tur Damià, Agapit Llobet, el falsificador Lupián Zapata i els corsaris Joan Ferrer i Joan Sala; de l’edat contemporània, hi ha un total de vint-i-set personatges, dels quals cal esmentar els militars Vara de Rey i els germans Balansat, els corsaris Bartomeu Ferrer i Antoni Riquer, els polítics Antoni Bardaixí i Bartomeu de Roselló, el diputat Josep Ribas, el regent Llorenç Gotarredona, els eclesiàstics Jaume Riera, Rafael Oliver, Jaume Cardona i Joan Torres i Ribas, els publicistes Victorina Ferrer, Joan Roman, Pere Escanellas i Jacint Aquenza. Molts d’aquestos últims eren coetanis del propi Clapés. Cada biografia va acompanyada de la bibliografia produïda per cada un dels personatges, sigui inèdita o impresa, que hagués arribat a coneixement de l’autor de la Biblioteca Ebusitana. Fins i tot reporta informes i qualsevol document, expedient, sumari, article de periòdic, etc., trobat en els arxius eivissencs i que es pugui atribuir al biografiat. Segons el projecte, la Biblioteca Ebusitana havia de constar de dues parts, Biografies i Bibliografia. “La primera és una col·lecció de petites biografies de tots els eivissencs que han deixat el seu nom en la història o que per deixar-lo treballen avui amb afany i amb profit (...) és l’homenatge que devem als nostres avantpassats i als nostres contemporanis que, excedint-se en el compliment del seu deure, empraren la seua ploma o la seua paraula, o les seues energies en pro del bé comú, de la civilització i del progrés”. La segona part havia de ser: “Una col·lecció de notes bibliogràfiques dels llibres, fullets i papers que s’han ocupat, exclusivament o incidentalment, de les nostres illes (...) és un auxiliar molt útil per, sense gran esforç, estudiar tot allò que d’Eivissa s’ha escrit i fins i tot molt del que queda encara per escriure”. Aquesta segona part de la Biblioteca no va veure mai la llum. Sembla que era el treball a què dedicava més temps els darrers anys de la seua vida, i així, en la nota necrològica de Clapés publicada el 9 d’agost de 1916, en El Resumen, es fa constar l’interès que tenia de publicar un llibre de més de 300 pàgines sobre biografies d’escriptors i periodistes ebusitans. Segur que era la segona part de la Biblioteca. Fins i tot estava en converses amb l’editor d’El Resumen, Marià Tur “Garrapinya” per a la impressió de l’obra, una mostra de com es trobava d’avançada aquesta segona part. [FCC]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments