Carus, Marcus Aurelius

Carus, Marcus Aurelius  (Narbona c 230 dC — Ctesifont 283 dC)  HIST/EPIG Emperador romà (282-283 dC) que va regnar com a Imperator Caesar Marcus Aurelius Carus Augustus, si bé després de la seua mort va rebre també els cognomina honorífics de Parthicus i Persicus.

Sent cap de la guàrdia a Panònia, va ser aclamat emperador per les seues tropes, que assassinaren Probe, l’emperador precedent, quan va intentar combatre’l. Va distingir-se per ser el primer emperador romà en tota la història de l’Imperi que, una vegada proclamat, no va demanar l’aprovació del Senat, tot i que aleshores aquesta ja només era una formalitat completament buida de contengut. Poc després de pujar al poder, va associar-hi els seus dos fills, Carí i Numerià, com a cèsars. Del seu curt regnat destaquen les victòries militars, a Panònia contra els sàrmates, i a Pèrsia. Les versions sobre la seua prematura mort varien segons els autors, ja que la més estesa afirma que fou víctima d’un llamp que va caure sobre el seu campament; altres diuen que va morir de la pesta, però no manca qui assegura que va ser assassinat pel prefecte del pretori, que aspirava al poder.

La relació d’aquest emperador —de tan curt regnat i no gaire pes històric— amb Eivissa, es basa només en un testimoni epigràfic. D’aquest se’n desprèn que l’ordo ebusità va dedicar a Carus una làpida amb inscripció honorífica, a la darreria de l’any 282 dC, concretament entre el 10 de desembre del 282 i l’1 de gener del 283, segons pot establir-se pels títols que figuren a l’epígraf. Aquest és un dels més coneguts, i des de més antic, d’entre tots els que s’han documentat a Eivissa. Apareix ja en la recopilació d’inscripcions romanes feta a la darreria del s XV per l’humanista veronès Giovanni Giocondo , i des d’aleshores ha estat recollit en la major part de repertoris d’epigrafia ebusitana publicats, si bé en alguns casos amb serioses errades o incorreccions.

Se sap per la Resumpta histórica del pare Gaietà de Mallorca que, des d’un moment ignorat i fins al 1614, aquesta inscripció, juntament amb una altra ( Esmun), va estar col·locada a la plaça de la Catedral, les dues sostengudes damunt columnes i una front a l’altra. Però, a causa del seu caràcter pagà, ambdues varen ser retirades del seu emplaçament per ordre del bisbe Joan Estelric , que aquell any va visitar l’illa enviat pel rei com a visitador general.

La traducció del seu text, a partir l’edició de Jaume Juan Castelló , és la següent: «A l’emperador Cèsar Marc Aureli Car, pius, feliç, invicte, august, pontífex màxim, amb la segona potestat tribunícia, pare de la pàtria, cònsol, procònsol. El senat ebusità, devot del seu numen i la seua majestat». No consta el motiu pel qual el petit municipi d’Ebusus va fer una dedicació honorífica a Marc Aureli Car, que havia assolit el poder només uns mesos abans (a la darreria d’agost), mitjançant uns esdeveniments que havien tengut lloc a contrades molt llunyanes de l’illa. En aquestes circumstàncies, voler relacionar aquesta làpida amb algun fet històric concret, més enllà de la demostració d’adhesió de la institució de govern eivissenca a l’emperador governant, seria quelcom purament especulatiu i mancat de fonament; però la inscripció pot ser analitzada dins el seu marc històric per assolir-ne una interpretació adient, que acosti a la comprensió del seu significat. La seua datació se situa a la darreria d’un període de grans trasbalsaments socioeconòmics i polítics arreu de l’imperi romà, que la historiografia ha batejat com crisi del segle III , en el qual es descompon i transforma el model de societat esclavista desenvolupat durant l’alt imperi. Precisament, una manifestació d’aquesta crisi urbana és el dràstic descens, durant el s III dC, de les làpides honorífiques i de caràcter ciutadà.

L’exemplar eivissenc pertany al model més habitual en el baix imperi que, com tots els d’aquest gènere, constitueix una veritable mostra de propaganda política destinada a remarcar les virtuts i el bon funcionament del sistema. Per altra banda, aquestes dedicacions epigràfiques manifesten un reforçament del caràcter polític del culte a l’emperador com a expressió de la lleialtat de les institucions municipals al poder imperial. Tal reforçament es palesa en la fórmula de devoció al numen i a la majestat de l’emperador; d’aquesta manera, el culte a l’emperador esdevé culte oficial, en el qual tot el cos de dedicants és identificat amb les seues institucions. Paradoxalment, però, aquesta actitud resulta estar en clara contradicció amb la crisi del món urbà desenvolupada en aquesta època. D’aquesta manera, vistes en el seu context, les inscripcions d’aquest tipus —i en concret l’ebusitana— poden ser enteses com una reacció a la crisi, és a dir, com un darrer intent de caire propagandístic, per part de les institucions municipals, de demostrar un dinamisme i una estabilitat que ja no tenien, precisament quan la seua vitalitat estava afectada per les profundes transformacions de tot el sistema, i quan aquestes inscripcions estaven perdent definitivament el seu sentit. Ho demostra el fet que, en el nou marc de relacions socials que s’estava formant, aquestes relacions perderen el seu caràcter públic i ciutadà, i varen ser substituïdes per unes altres de caire més estrictament personal i privat. [BCR]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments