Carta de Franqueses

Carta de Franqueses  f DR/HIST Conjunt de franqueses, llibertats, privilegis i costums que els tres conquistadors de les Pitiüses (Guillem de Montgrí , sagristà de Girona i arquebisbe electe de Tarragona, l’infant Pere de Portugal , “Senyor de Mallorca”, i Nunyo Sanç , comte de Rosselló, senyor de Vallespir, de Cerdanya i de Conflent) atorgaren a les illes poc després de la conquista catalana, l’any 1235, i que fou ratificat mitjançant una provisió reial de Jaume II de Mallorca, si bé s’hi introduí una sèrie d’esmenes i correccions, se n’anul·laren algunes parts i se n’afegiren d’altres. Inspirada en la Carta de Franquesa de Mallorca, del 1230, i en els Usatges de Barcelona, dotava Eivissa i Formentera d’un marc legal i jurídic i era un instrument per regular diferents aspectes de la vida illenca, ja que legislava l’activitat econòmica i comerçial, jurídica, etc. Ja al principi del document, copiat al Llibre de la Cadena de l’Arxiu Històric d’Eivissa , se’n fa explícit l’objectiu: “pusquen esser governats mitgensan justícia”. Totes aquestes mesures pretenien afavorir el repoblament d’unes terres acabades de conquistar, donant una sèrie de garanties. Guillem de Montgrí,  Pere de Portugal i Nunyo Sanç anaren tan lluny en els atorgaments, que Jaume de Mallorca, com s’ha dit abans, va dictar un seguit de restriccions i esmenes. Totes aquestes disposicions no podien, segons el document, ser revocades ni violades en el futur (“scriptura perdurablement valedora”). Tot i així, al llarg dels segles foren freqüents les vegades que jurats, síndics o missatgers de la Universitat hagueren de protestar davant el rei i fer referència als privilegis atorgats per aquesta Carta davant els intents d’alguns governadors d’eludir-la en la part que els convenia. Primerament es concedia als habitants de les illes cases, casals, horts, ús de prats i dret a pescar de franc, és a dir, s’atorgava l’ús de la terra i de la mar a fi de garantir la subsistència dels nous pobladors. Una novetat respecte a altres llocs de la Corona d’Aragó fou que els pobladors també estaven francs de pagar peatges i altres tipus d’impostos com la lleuda (pagada per l’entrada de mercaderies dins una vila o qualsevol altre lloc) o portatge (cobrat per l’ús de ports i camins), exempcions econòmiques encaminades a potenciar el desenvolupament del comerç. En aquest capítol el rei Jaume II va incloure una esmena on disposava que s’havien de crear unes milícies per a la protecció de les illes. S’establia, a més a més, un control sobre la carn de bestiar, que es va mantenir mitjançant diversos càrrecs públics (batles quartoners ) o serveis (Carnisseria ) al llarg dels segles (“no darets carnatge del vostre bestiar en negun temps”). Es creà la figura del batle, com a representant dels tres consenyors a les illes. El càr-rec s’havia de renovar i jurar cada  cap d’any si la persona no hi era prèviament reconfirmada. Tenia l’obligació de respectar i fer respectar tots aquests privilegis (“les cosas damunt dites per son poder fara observar”). Tot i així, durant el s XIV, els jurats de la Universitat enviaren freqüentment síndics o missatgers davant la Cort reial per protestar dels abusos de qui aleshores era batle a Eivissa i Formentera, Ramon Muntaner . Es regulava també l’activitat de l’alfóndec i s’establia que el menjar s’havia de vendre intramurs. Jaume de Mallorca féu també en aquest apartat una aportació, ja que disposà que, ni a l’alfóndec ni a la drassana , no es podia vendre res al detall. Es perseguia a més el frau en els pesos i mesures del  menjar: vi, farina o qualsevol altre producte. Si algú era descobert en aquesta falta, perdia tota la mercaderia, que anava a parar un terç a la cort i dos terços a la reparació dels murs de la vila. Aquesta última disposició és semblant a la que figura a la Carta de Franquesa de Mallorca; era  habitual després d’haver conquistat  un territori, ja que les murades solien ressentir-se del setge. Si hi havia un acusador, la meitat de la quantitat destinada als murs era per a ell. Tampoc no es podia vendre a un preu superior a l’estipulat i si el pes no era correcte, es posava l’acusat al costell (pal on es lligava els condemnats a la vergonya pública per haver comès un delicte) o se’l multava; dues terceres parts de la multa eren per a la cort i l’altra era per adobar les murades. Finalment, quedava regulat que cadascun dels consenyors podia tenir el seu propi notari. Pel que fa a la justícia, el segon gran apartat de la Carta de Franquesa, estava molt regulada, ja que tipificava penes per a cada tipus de delicte; ordenava com havien de fer-se els judicis, etc. Per exemple, en cas d’agressió per arma blanca, s’aplicava una multa de 60 sous o es castigava amb la pèrdua d’una mà. Si alguna persona tenia un deute, podia donar una propietat seua al creditor en qualitat de penyora, i aquest l’havia de tenir deu dies abans de poder-se’n desfer. Passat el termini, podia ampliar-lo o bé vendre l’objecte. En aquest cas, si l’import aconseguit era superior al deute, el creditor havia de donar al deutor la diferència; en el cas contrari, era aquest qui l’abonava. Es garantien també els drets dels delinqüents, ja que si algú cometia alguna falta que comportàs càstig corporal, no perdia per aixó la propietat dels seus béns ni el dret de deixar-los en testament, a excepció dels crims d’heretgia o de lesa majestat. Es va abolir a través d’aquest document, abans que a molts altres llocs de la Corona d’Aragó, el que es coneixia com “la batalla per ferro, per hom e per aygua”, que consistia a descobrir, a través de mètodes molt arbitraris i per intervenció divina, la culpabilitat o innocència d’un sospitós. Isidor Macabich descriu, a la Historia de Ibiza, tals proves. Quant a la del ferro, l’acusat agafava amb la mà una barra de ferro calent, i donava algunes passes; li embenaven la mà i, si als tres dies, en destapar-la, no estava cremada, era declarat innocent. Igual es feia amb la prova de l’aigua: s’obligava el sospitós que tragués un objecte de dins un recipient ple d’aigua calenta; si no s’escaldava, era innocent. Si la prova era amb aigua freda, es col·locava l’home dins una bóta plena, després de fermar-li la mà dreta al peu esquerre i la mà esquerra al peu dret; si aconseguia surar,  també resultava absolt. La tercera prova, “per home”, consistia en un combat entre l’acusat i l’acusador o bé entre representants dels dos. A qui guanyava se li donava la raó. A fi d’evitar possibles abusos i fer respectar els drets dels naturals, es va incloure en la Carta que ni el batle , ni els veguers ni el saig podien entrar a les cases, molins, naus, llenys o forns per mor de sospita d’algun delicte si no eren acompanyats per dos, tres o quatre prohòmens (persones notables de la comunitat), encara que el document fa alguna excepció. Tam-poc no podien entrar a cap lloc privat per emportar-se alguna penyora si no eren igualment acompanyats per dos prohòmens. Pel que fa a plets i judicis, havien de ser en llocs públics, amb la presència del veguer i els prohòmens. Es regulava també el sistema per jutjar les causes criminals i s’establia que hi havia d’haver a l’illa un jutge especial per a tals causes. A fi d’evitar possibles sentències injustes (“condempnant los absolvedors e absolven los condempnadors”) s’establia que tan sols els jutges podien jutjar, bé que assessorats per sis prohòmens de prestigi, lliures de qualsevol sospita, que havien de jurar donar bon i lleial consell al jutge o als jutges, respectar sempre els costums i les llibertats atorgades i guardar secret de les causes. [FTR]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments