Caleta, sa

Caleta, sa 
1. TOPON Cala del sud de l’illa d’Eivissa situada a devers 600 m a l’ESE de la platja des Codolar , al municipi de Sant Josep de sa Talaia . Sa Caleta ha estat històricament un refugi important per a petites embarcacions, i al seu fons hi ha els avaradors de sa Caleta. Just al SE de la cala hi ha el pla de sa Caleta, a més de 10 m d’altura. En aquest pla hi ha un important jaciment arqueo-lògic. [ERM]
2. ARQUEOL L’establiment fenici de sa Caleta és segu-rament la descoberta més espectacu-lar esdevenguda a les illes Pitiüses en el decurs dels últims vint anys d’investigació. La seua aportació científica és de primer ordre en la mesura que s’erigeix en el màxim —i tal volta l’únic— exponent d’anàlisi per a la fase més arcaica de la colonització fenícia d’Eivissa. L’establiment se situa en una petita península entre la platja des Codolar i el puig des Jondal, és a dir a la costa S de l’illa. Té una superfície lleugerament ondulada, encara que predominantment plana, i una alçària màxima de 17 m. Aquesta península és coneguda popularment com la mola de sa Caleta. Al seu límit de llevant, la desembocadura d’un torrent configura un petit port o embarcador relativament protegit dels vents del S, SW i W, els quals, principalment a l’hivern i la tardor, arriben a provocar temporals i onades de consideració. Aquest embarcador, que varen utilitzar els fenicis, és encara en ús i està envaït de nombroses casetes que guarden petits bots i llaüts de pesca. A l’altre extrem de la península, és a dir, l’oest, hi ha una cala, coneguda com es Bol Nou . És molt important, per les fortes implicacions que té en l’estimació de l’envergadura original de l’establiment, el fet contrastat que tota la costa de ponent de la península ha sofert un procés d’erosió marina d’enorme amplitud. És possible que des de l’època fenícia ençà el mar hagi destruït una zona de costa d’amplada no inferior a  50 m. Si de cas, caldria sumar 20.000 m2, o una xifra superior, als 30.500 m2 que encara té aquesta península. Per altra banda, les investigacions arqueològiques portades a terme entre 1986 i 1994 han demostrat rotundament que aquest espai estava completament urbanitzat. Es tractava d’un establiment urbà o suburbà de gran envergadura comparable a altres similars del sud de la Península Ibèrica i, fins i tot, més gran que alguns d’ells. La conservació dels elements arquitectònics és desigual, ja que existeixen sectors —com el barri sud— on aquesta és més que acceptable, quasi excel·lent, i d’altres en què els edificis han estat pràcticament arrasats per l’activitat antròpica posterior, tot deixant de banda, evidentment, l’extens sector desaparegut completament per acció de la mar. De manera convencional i per l’àrea topogràfica que ocupen, l’establiment ha estat dividit en diferents zones anomenades barri S, barri central, barri NW i barri portuari. En conjunt, la urbanística de sa Caleta obeeix a un sistema basat en la juxtaposició d’estances desordenades pel que fa a l’orientació entre elles mateixes i amb els punts cardinals. Sembla que en un principi els diferents colonitzadors establiren estructures arquitectòniques arreu de la península, separades pocs metres unes de les altres. Posteriorment algunes —que en un principi constaven d’una sola dependència— foren ampliades fins amb set estances més; algunes de les existents també es compartimentaren. Entre les diferents unitats, quedaven espais de pas, sovent estrets i oblics, a mena de carrerons, i també espais o placetes que poden qualificar-se de comunals. Són placetes no massa grans, enqua-drades pels edificis voltants. Les estances de sa Caleta són sempre d’arquitectura recta, és a dir, rectangulars amb major o menor tendència al quadrat. Són corrents les de mesures considerables, encara que n’existeixen de totes les grandàries. Així n’hi ha des de 2’9 fins a 29’5 m2 d’espai interior útil. Al costat del desenvolupament per juxtaposició posterior que mani-festen algunes estructures, altres foren ja concebudes des del principi com unitats de dependències múl-tiples. Entre aquestes últimes, n’hi ha casos de dues paral·leles que comparteixen un dels murs llargs, i altres —de planta general sensiblement allargada— que ofereixen tres habitacions una rere l’altra, comunicades per l’interior. Hi ha un cas molt singular al barri S: es tracta d’una unitat que, partint en un principi d’una sola estança rectangular de mesures mitjanes, va ser ampliada amb quatre noves cam-bres, mentre que l’original es compartimentava en tres, amb un resultat final de set dependències diferents que, en conjunt, abasten la considerable extensió de 95 m2 d’espai construït. Les portes, tant de comunicació interna com de connexió amb l’exterior, se situaven tant al mig dels murs com a l’extrem d’un d’ells, i s’ha pogut comprovar molt sovent l’existència d’entalladures a cada costat dels sòcols de pedra, per a la fixació de fulles de fusta. Els murs de totes les estructures arquitectòniques són de maçoneria de pedra petita i mitjana, unida amb morter de fang natural del lloc. Els sostres devien estar coberts per bigues de fusta, segurament de pi, col·locades en paral·lel, transversalment a la longitud dels murs. Aquestes devien sostenir capes d’argila natural, relativament gruixudes, per tal d’impermeabilitzar el terrat. És probable que tota l’alçària dels murs fos executada amb l’esmentada tècnica de maçoneria. Tan sols en raríssims casos ha pogut ser comprovada la presència de mitjanades fetes de tàpia sobre sòcol també de pedra. Un tipus d’element que convé posar de relleu són els forns de planta circular, de devers 2 m de diàmetre. Estan compostos per un sòcol de pedra de poca altura al nivell superior del qual es trobava, per la part interna, el sòl de cocció, sobre rebliment de terra i pedres o una capa de petits còdols d’origen marí. Aquests forns tenien una volta de terra refractària i se situaven, en els dos casos coneguts, als llocs comunals. Podien haver servit per a la cocció del pa per als habitants de les diverses cases que, en cada cas, envoltaven aquests elements. Per a la comprensió organitzativa de l’establiment de sa Caleta —amb els matisos econòmics que aquesta organització comportava— existeixen elements de judici prou significatius. El primer d’ells és l’estructura de les diferents unitats arquitectòniques. La major part de les estances disposava de llars de caràcter domèstic i, a més, d’altres punts on s’improvisaven focs per a la fosa de galena argentífera, sovent sobre plataformes de còdols. Les mateixes llars domèstiques eren utilitzades també amb freqüència per a aquesta finalitat. El tractament i/o la possessió d’aquest mineral era quelcom generalitzat entre els ocupants de l’establiment de sa Caleta. Altres indústries me-tal·lúrgiques eren objecte d’una major especialització. Per exemple, el ferro era forjat en estances especiament dedicades a aquesta finalitat, que disposaven de forns ventilats amb toveres de fang per augmentar-ne la temperatura. Es coneix l’existència de tallers de ferro repartits pels diferents barris de l’establiment. El bronze també era fos, segons demostren alguns indicis localitzats al barri NW, encara que, segons sembla, en menor quantitat que el ferro i la galena. Per altra banda, hi ha evidències que aquests fenicis també realitzaven activitats ramaderes i agrícoles. Les primeres són tes-timoniades per la presència —encara que no massa nombrosa— d’ossos d’animals domèstics entre les deixalles del poblat. Les agrícoles, per la localització, relativament freqüent, de molins per a la conversió del gra en farina a moltes de les dependències de l’hàbitat. També la pesca —testimoniada per elements com algunes peses de plom per a xarxes o, en major nombre, hams de bronze—, juntament amb la recollida de mariscos i crustacis, era una activitat rellevant en la seua economia i per a l’alimentació. En realitat, a sa Caleta no s’observen diferències d’estatus entre els seus habitants, almenys de consideració. La gran envergadura —calculada original-ment en no menys de 5 ha— així com les característiques de l’establiment permeten suposar que el nombre de persones que pogueren haver-hi habitat en el seu moment de plenitud arribà a ser considerable, segurament per damunt les cinc-centes. Aquest establiment té segurament un origen que es remunta al s VIII aC, encara que és possible que en un principi la península de sa Caleta fos una mena de base provisional i estacionària, tant per a prospeccions econò-miques i geogràfiques a les ma-teixes Pitiüses, com per als in-tercanvis que des del S de la Península Ibèrica es realitzaven amb les costes de l’E i del NE peninsular i, fins i tot, amb la Mediterrània central. A partir d’aquest moment, però, s’aniria configurant a sa Caleta de manera progressiva tota una trama urbana que, a la segona meitat i al final del s VII aC, assoliria un considerable grau d’extensió i de densificació d’estructures arquitec-tòniques. A l’inici del s VI aC —en-torn del 590-585 aC— l’assen-tament va ser completament abandonat. Aquesta acció, segons el registre arqueològic, fou portada a terme d’una manera planificada i pacífica. Una possibilitat —en concordança amb les dades arqueològiques— seria que el nombrós contingent humà de sa Caleta es traslladàs a la badia d’Eivissa i que arran d’això sorgís la ciutat que ha perdurat fins a l’actualitat. [JoRT]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments