Blasco Ibáñez, Vicent

Blasco Ibáñez, Vicent (València 1867 — 1927) LIT Narrador de tendència naturalista, sense ser aliè a la crítica social i de costums. Autor de La Barraca (1988), Cañas y barro (1902), La catedral (1903) i La horda (1905), entre moltes altres novel·les.

Visità Eivissa el maig de 1908. El juny del mateix any publicà un llarg article a La Nación (Buenos Aires) sobre els costums dels eivissencs, que no dubtava a jutjar com «uno de los restos más originales que quedan en Europa de la bravía existencia antigua». Aquest article va suscitar irades protestes a la premsa local per part dels que, com Isidor Macabich , consideraven exagerades o errònies moltes opinions que s’hi expressaven, com per exemple la que diu que «la pistola es algo así como una segunda lengua del ibicenco».

Amb les dades recollides in situ —només va estar a Eivissa cinc dies—, i sobretot amb la lectura del llibre de Víctor Navarro Costumbres de las Pithiusas, publicat set anys abans, escrigué també una novel·la: Los muertos mandan (1909). El protagonista d’aquesta novel·la, un jove aristòcrata mallorquí, decideix passar una temporada en una alqueria eivissenca de la seua propietat. Allí s’enamora d’una jove pagesa i intenta festejar-la tot seguint els costums del lloc. Finalment ho aconsegueix, no sense abans superar nombroses dificultats per la seua condició d’aristòcrata i de foraster, després d’enfrontar-se amb els joves rivals del poble.

Com en quasi totes les seues novel·les, en aquesta també apareixen la crítica anticlerical, la descripció de les condicions socials de l’entorn i el determinisme de gran part de les accions humanes. [VVM]

Descàrregues