Bes

Bes HIST/MIT Divinitat que apareix representada com un nan ètnic, de cames curtes i arquejades, amb cap gros i desproporcionat i de complexió robusta i ventre prominent. Unes vegades es troba nu i d’altres vestit amb una faldilla de pell de lleopard, amb la coa que li cau des de darrere, entre les cames obertes. Els seus braços descansen sobre les cames o el ventre, o mostren entre les mans una serp o una maça.

Segons tots els indicis, en el seu origen aquesta divinitat és africana, probablement un pigmeu que cobreix el seu rostre amb una màscara de bruixot i va vestit amb una pell de lleopard, representat en el moment de la seua dansa, cosa que no té res d’estrany, ja que els pigmeus gaudien de gran consideració i estima, perquè sabien ballar la «dansa del déu» i, precisament, Bes era el déu egipci de la dansa per excel·lència.

Bes apareix per primera vegada a Egipte, amb la deessa hipopòtama Tueris, al relleu del naixement de Hatšepsut (1512-1482 aC), al temple que aquesta faraona ordenà construir a Dayr al-Bahrī, fet que indica que ambdós déus ja devien estar consagrats com a protectors dels naixements, i per això la seua presència a les mammisi, el lloc destinat a atendre els parts, és constant.

Aquesta divinitat tenia, a més, com a missió la de protegir i servir els déus, divertir-los amb la seua música i els seus càntics, i vetlar el seu somni per tal que estiguessin fora de tot perill. Per això apareix representat als llits com a protector del somni, de l’amor profà, del matrimoni i del part. També es troba en altres utensilis de caràcter domèstic com joiers, miralls, caixes de perfums, etc.

Les representacions eròtiques de Bes revelen la seua devoció popular com a déu de l’amor sexual, i hi ha representacions de dones nues que duen tatuada la figura del déu, tal vegada com indici de la seua professió. Una altra de les comeses de Bes era la de foragitar els rèptils i els animals verinosos, tot evitant o guarint, amb els amulets, les picadures o les mossegades d’aquests animals.

Bes, encara que és un déu estranger, a Egipte adquirirà una gran popularitat, fins al punt d’arribar a constituir una tríade divina, i així, vora Bes, apareixen Beset, la Bes femenina, i encara el Bes nen, i fins i tot la Beset nena. Aquesta tríade, en època tardana, arribà a substituir la tríade osírica: Osiris, Isis i Horus. El seu renom serà tan gran que arribarà a ser un dels últims déus enfront de la religió cristiana, i es convertirà en una espècie de dimoni o de geni malèfic.

La popularitat d’aquesta divinitat farà que d’Egipte passi a fenicis i cartaginesos, que estendran el seu culte per tota la Mediterrània. Prova d’això i del predicament que assolí aquesta divinitat són els nombrosíssims i variats tipus d’amulets i escarabeus que s’han trobat amb la seua representació. El seu culte està testimoniat a Xipre, a Fenícia, a Cartago, a Sicília, a Malta i a Sardenya. En aquesta illa s’han trobat grans estàtues d’aquesta divinitat procedents de Bithia i Caralis. També, a la Península Ibèrica, s’han trobat amulets amb la seua representació a Cadis, Almuñécar (Granada), Guadalhorce (Màlaga), Villaricos (Almeria), l’Ullastret (Baix Empordà) i Roses (Alt Empordà).

Encara que les representacions de Bes a Eivissa no són molt nombroses (alguns amulets, terracotes i motles), la seua representació, amb poques variants, és una constant a les monedes de la seca ebusitana, i constitueixen un veritable i eloqüent símbol, identificatiu de la seua procedència. En elles apareix Bes, en una o en ambdues cares, ostentant una serp entre les mans, circumstància que ha fet que alguns numismàtics l’identificassin, erròniament, amb el Vuitè Cabir.

Per a Eivissa, aquesta divinitat adquireix una particular importància, perquè, filològicament i epigràficament, la llegenda ’ybšm en caràcters púnics que apareix en algunes de les sèries monetàries ha de ser traduïda com ‘illes del déu Bes’, denominació que incloïa les illes d’Eivissa i Formentera, com ja es va fer amb el nom grec de Pityussai, i com queda corroborat amb el nom en plural, Insulae Augustae, que apareix a les monedes púnicoromanes bilingües de la seca d’Eivissa. Una possible explicació d’aquesta associació de Bes amb Eivissa caldria cercar-la en el fet que els seus colonitzadors relacionassin l’absència d’animals verinosos amb l’acció protectora de Bes. La creença, en l’antiguitat, que la terra ebusitana posseïa propietats benefactores, quedà confirmada en diversos textos clàssics (Plini, Pomponi Mela, etc.), que afirmaven que feia fugir o matava les serps i els animals verinosos.

No hi ha dubte que Bes tenia a Eivissa un culte important i que, amb tota probabilitat, hagué de tenir un temple o un santuari que fins avui encara no han estat trobats. [JFG]

Descàrregues

Col·laboradors