Amèrica

Amèrica

HIST

1 Colonització. Segons les informacions actualment disponibles, la participació dels eivissencs i formenterers en la colonització del continent americà fou, com a mínim els primers segles, més aviat escassa. Potser el fet que més influí va ser el paper preponderant que tengué la Corona de Castella (de la qual depenia territorialment Amèrica) en el nou món. Una mostra d’això és que dels que emigraren a Amèrica entre els anys 1509-1534 només el 0’8% eren originaris de la Corona d’Aragó. S’ha de tenir present que la situació sòcio-econòmica de les nostres illes llavors era més aviat dolenta, i que a més quedaven fora dels circuits atlàntics. Sembla ser que aquests primers —i desconeguts— emigrants devien ser gent d’origen social humil. Al llarg del segle XVII, però especialment dins el XVIII, el nombre de missioners mallorquins i menorquins que participaren en l’evangelització d’Amèrica és molt important. A això caldria afegir l’important contingent que l’illa de Menorca, llavors sota dominació anglesa, aportà, el segle XVIII, a la colonització de Florida. Curiosament, no disposam d’informació d’eivissencs que, al llarg d’aquests segles, haguessin emigrat al continent americà. Les raons d’aquest fet poden ser múltiples, però s’ha de tenir present que les ordes religioses responsables de l’evangelització per part de mallorquins i menorquins, tenien una escassa penetració al llarg de l’Antic Règim a l’illa d’Eivissa. A més, és perfectament possible que alguns eivissencs formassin part de les masses anònimes d’emigrants, aquelles els noms dels quals no figuraran mai als llibres. On sí que hi hagué una participació d’eivissencs i formenterers relativament important va ser a la Guerra de Cuba (1895-98), ja al final del període colonial. Tal com assenyala Bartomeu Escandell Bonet , és com a mínim curiós que el nombre d’eivissencs i formenterers que participaren en aquesta guerra sigui més elevat que el de mallorquins, sobretot si és té present la major població de Mallorca. Com a possible explicació, hi hauria la possibilitat que existia llavors de redimir-se del servei militar fent un pagament en metàl·lic; aquest fet hauria permès a molts de salvar-se’n. El nombre d’eivissencs i formenterers morts a la Guerra de Cuba degué ser superior als cinquanta. Entre ells, hi figurava un eivissenc notable: el general Joaquín Vara de Rey . Si hom fa un seguiment dels diaris de l’època, s’observa com va viure de profundament aquesta guerra la societat de les nostres illes.

2. Emigració. Si el punt de destinació preferit, gairebé exclusiu, pels pobladors de les illes Pitiüses que havien de sortir de l’illa per diverses raons ( emigració) al llarg dels dos primers terços del segle XIX va ser Alger , a partir d’aquell moment la situació canviarà i cada vegada seran més els que preferiran Amèrica. I dins aquest continent, potser el lloc preferit era Cuba, que cal recordar que encara era una colònia espanyola. El primer terç del segle XX representa l’assentament definitiu d’una emigració ben nombrosa cap a Amèrica, que tendrà una petita davallada mentre duri la primera Guerra Mundial (1914-18), quan les nostres illes visqueren una situació de puixança econòmica. Els països preferits són ara l’Argentina, Cuba i l’Uruguai. Una lectura dels diaris de l’època ens permet conèixer l’abast d’aquest important fenomen: s’arriba a parlar, el 1920, d’expedicions d’unes cinc-centes persones. Gairebé totes les famílies de les Pitiüses tenien algun familiar que havia partit a fer fortuna a Amèrica. La darrera de les onades migratòries cap al continent americà té lloc entre els anys 1940 i 1960, quan alguns partiren fugint de la repressió que seguí a l’acabament de la Guerra Civil , i d’altres se n’anaren empesos per la necessitat de poder mantenir les seues famílies. L’inici de la recuperació econòmica de les nostres illes, amb el boom turístic dels anys seixanta, posà fi a l’emigració. Fins i tot els darrers anys, algunes famílies que havien emigrat feia molt de temps retornen a partir dels anys setanta i vuitanta, en haver millorat molt la situació a les nostres illes, i existir en canvi una crisi econòmica molt greu als països sud-americans. [EPG]

3 COM INTERN El comerç. A partir de la tercera dècada del segle XIX, i coincidint amb el final de l’activitat corsària a la Mediterrània occidental a causa de la invasió d’Algèria per part de França, s’inicia un extraordinari procés comercial entre les nostres illes i alguns dels ports del Carib i d’Amèrica del Nord. El desenvolupament de noves tècniques de navegació d’altura, la incorporació de nous conceptes en la construcció naval, basats en la capacitat de càrrega i la rendibilitat dels vaixells (molta cabuda i poca tripulació), i l’obertura de mercats —procés facilitat per la desaparició de la necessitat de defensar-se dels atacs dels corsaris anglesos i nord-africans, que va regir l’activitat marinera del segle XVIII i bona part del XIX—, són les claus de l’establiment d’un encoratjat comerç fonamentat en l’exportació dels productes de l’illa als mercats americans, que tenien com a base el port de l’Havana, a l’illa de Cuba. La normalització dels títols nàutics —primer, segon i tercer pilot, en les varietats d’Europa, d’Amèrica i de Tots els Mars— i l’accés de molts dels antics patrons a les noves titulacions, a més de l’extraordinària producció de vaixells, que, com a resultat de la demanda i de l’excel·lent qualitat de la matèria primera (fusta de pi), sortiren de les drassanes de l’època —un total de 385 vaixells de 10 a 412 tones entre 1800 i 1865, segons les dades d’Antoni Costa Ramon —, feren la resta. Per acabar d’omplir les bodegues, o bé agafar algun passatger esporàdic, molts d’aquests viatges es feien amb una escala intermèdia (Barcelona, Palma, Múrcia, Màlaga i Cadis). La freqüència era d’un o dos viatges rodons (anar i tornar) l’any. A fi de fer el viatge més rendible, no sortien fins a tenir les bodegues ben plenes, i quedaven a Amèrica —sovent fent algun viatge entre ports americans— fins que tenien garantida la tornada també a plena càrrega. La destinació d’aquests viatges eren principalment l’Havana (Cuba) i Puerto Rico, però també hi ha algunes singladures a Nova Orleans i Nova York (Estats Units), Montevideo (Uruguai), Buenos Aires (Argentina), Trinidad i Santiago (Cuba), Santo Tomás (Puerto Rico), La Guaira i Puerto Cabello (Veneçuela) i Pernambuco (Brasil), encara que també hi ha anotacions tan generals com “Amèrica” i “terra ferma”. [PVG]

4. L’exili dels republicans pitiüsos (1936-1939). Per mor de la Guerra Civil espanyola , un bon grapat d’eivissencs i formenterers es va veure obligat a anar-se’n cap a l’exili, dirigint-se sobretot a França (la continental i la d’Àfrica del Nord). Al voltant de mig milió de republicans de l’Estat espanyol foren retenguts als camps de concentració i als centres d’internament de les platges del Rosselló; entre ells hi figuraven gairebé tots els exiliats pitiüsos, llevat d’alguns que aconseguiren arribar al port d’Orà o d’altres d’algerians. Tot i això, els republicans illencs, i la resta dels seus companys d’infortuni, no varen tenir la mateixa sort; una minoria de polítics, intel·lectuals i caps militars pogué sortir-ne i exiliar-se a Amèrica, mentre que els altres refugiats —bàsicament pagesos, soldats, obrers i pescadors— tornaren a Espanya o varen romandre a França i, fins i tot, una vintena en foren deportats als camps nazis ( Segona Guerra Mundial). Mèxic fou el principal país receptor d’exiliats espanyols (només el 1939 n’hi arribaren oficialment 6.234), perquè el govern del general Lázaro Cárdenas es va mostrar hospitalari i predisposat a acollir aquella allau de gent que, passat el temps, contribuiria a l’enriquiment sòcio-econòmic i cultural de Mèxic. Des dels ports francesos de Bordeus, Marsella, Le Havre i Sète i l’algerià d’Orà, entre d’altres, vaixells com el Sinaia o el Mexique portaren milers de republicans —i també els pitiüsos— fins a Veracruz. Mèxic fou la destinació final o únicament la primera escala d’un llarg viatge envers l’exili definitiu. Així, diversos països varen rebre una bona part de la classe política republicana eivissenca: el comunista Antoni Ribas “es Torrer (Veneçuela); els germans Ramon Medina (Partit Radical) i Joan Medina; l’advocat comunista Just Tur Puget “Just des Corb; l’antic director de l’escola Graduada, Emilio García Rovira , i els germans Antoni, Joan “Nito” i Àngel Palerm Vich , per esmentar-ne els exemples més rellevants. D’altra banda, els que no tengueren tanta sort varen ser Agustí Gutiérrez , “n’Agustinet”, un dels dirigents de la UGT pitiüsa, i el seu germà petit Just; ambdós anaren a raure al camp nazi de Mauthausen. Els exiliats de les Pitiüses sortiren d’Espanya, per regla general, juntament amb les seues famílies; el jove dirigent anarco-sindicalista i futur antropòleg Àngel Palerm arribà a Mèxic amb el seu germà Joan, mestre i un dels caps del Partit Comunista, després d’haver-ho fet la resta de la seua família. Així mateix, un fill d’Emilio García Rovira també s’ha donat a conèixer en el món intel·lectual mexicà; Emilio García Riera , nascut a Eivissa el 1929, és “sin competencia posible hasta ahora el máximo y mejor historiador crítico del cine mexicano ” (Diversos autors, El exilio español en México, 1939-1982 , Ciutat de Mèxic, 1982, pàg 673-678), l’autor de la monumental obra Historia documental del cine mexicano, comentarista de televisió i professor d’Història del Cinema a la Universidad Nacional Autónoma de Mèxic. [XLl]

4. loc Fer les Amèriques consistia a emigrar a Amèrica per tal de trobar una feina que permetés estalviar alguns diners i tornar més o menys enriquit.


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments